Contrastant

El dissabte 14 de març de 2014, a la tertúlia del programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio, la periodista Núria Ribó va dir, parlant de l’endemà de la independència:

I especialment jo demanaria, m’agradaria saber, quin model de país es deriva d’això. Perquè realment aquest sector que hi ha de tants indecisos, que és molt i molt important, cada dia et trobes més que diu ‘Sí, però quin model m’ofereixen? Continuarem amb el mateix? La mateixa gent? Serà un estat igualitari? Per a segons què no m’hi apunto! Un terratrèmol per no canviar!

La tradició política catalana és radicalment diferent de l’espanyola. Per això és altament improbable que el futur estat català sigui igual que l’actual estat espanyol, encara que les forces polítiques hegemòniques a l’un i l’altre país pertanyin a les mateixes famílies ideològiques (liberal, conservadora, socialista, ecologista, etc). La tradició política espanyola té uns tics autoritaris i centralistes que, en general, no són presents en la catalana. Quan s’ha pogut desenvolupar amb llibertat, la tradició política catalana ha pres el camí contrari, és a dir, el del poder compartit i la descentralització administrativa.

De la mateixa manera que és altament improbable que el nou estat català sigui igual que l’espanyol, és també improbable que en sigui radicalment diferent. El nou estat català, en els seus aspectes fonamentals, serà semblant als estats que integren la Unió Europea, incloent-hi l’estat espanyol. L’única possibilitat que l’estat català sigui molt diferent dels que formen part de la Unió Europea és que Catalunya sigui exclosa d’aquesta institució o que decideixi motu proprio no integrar-s’hi o desvincular-se’n, cosa que pot passar algun dia, ja que hi ha un partit amb presència a les institucions, la CUP, que ho proposa.

La senyora Ribó fa dependre el seu vot al referèndum d’autodeterminació del model de país i manifesta de manera clara que només li interessa un estat català si incorpora una sèrie de canvis que milloren l’estat on actualment està inserida la comunitat catalana. Perquè valgui la pena, l’estat català ha de ser millor que l’espanyol. L’estat espanyol pot ser democràtic o autoritari, centralista, autonòmic o federal, monàrquic o republicà. Sigui quina sigui la forma que adopti, ningú, la senyora Ribó tampoc, no en qüestiona l’existència. En canvi, l’existència de l’estat català està supeditada al compliment d’una sèrie de requisits que, naturalment, determina la senyora Ribó. En el cas que aquests requisits establerts de manera unilateral per ella no es compleixin, Núria Ribó prefereix quedar-se a Espanya. Això voldria dir que en el referèndum Núria Ribó votaria en contra de la independència i que preferiria un estat governat per Rajoy abans que un de governat, hipotèticament, per Mas. Perquè a hores d’ara votar no a la independència és votar sí a la llei Wert d’educació, a la llei de l’avortament de Ruiz Gallardón, al Tribunal Constitucional que és designat pels dos grans partits nacionalistes espanyols, a l’article 2 del títol preliminar de la Constitució espanyola (‘La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas‘) o a la monarquia com a forma d’estat.

No hi ha dubte que per a una part molt important de catalans la independència és una oportunitat històrica per repensar la nostra manera d’organitzar-nos políticament i per construir una societat més justa, més igualitària i amb més llibertat. Aquest anhel, precisament, és una de les causes del creixement de l’independentisme, fins a convertir-lo en el projecte més il·lusionant del moment actual a Catalunya. Ara, si és el cas, els atributs i l’estructura del nou estat català els determinaran els ciutadans de Catalunya primer en un procés constituent i després aprovant o no el text que elabori el Parlament sorgit d’aquestes eleccions. En el nou estat català, com en tots els altres d’Europa, hi conviuran diversos projectes polítics amb models diferents de societat. Unes vegades els ciutadans concediran la majoria a les forces polítiques que plauen a la senyora Ribó, però unes altres vegades donaran el seu vot majoritàriament a partits conservadors.

La creació d’un estat nou obre als catalans la possibilitat de repensar i canviar alguns aspectes del sistema polític i econòmic actuals, i a molts catalans els agradaria aprofitar aquesta oportunitat; ara, aquesta tasca i/o objectiu no es pot convertir en condició sine qua non per a la consecució de l’Estat independent, condició que, per cert, no es posa per mantenir-se dins l’Estat espanyol.