En aquest article volem analitzar dos fragments de sintagmes (el bàndol, el bloc) i un de sencer (entre els uns i els altres) que apareixen en una notícia d’El Periódico de Catalunya del 26 de gener (‘El president dina amb dos ministres i l’elit empresarial’) signada amb la sigla EPC. En dos dels tres sintagmes s’han de deduir els adjectius que s’hi apliquen. Respecte al títol, cal fer explícit que el president a què s’al·ludeix és Artur Mas, el dinar és el dinar de Fonteta, organitzat per l’empresari Luis Conde i que l’elit empresarial fa referència a un grup selecte d’empresaris catalans i espanyols.
Una vegada situat el context del sintagmes i de la notícia, és fàcilment deduïble l’adjectiu aplicat a bàndol i l’aplicat a bloc. I qui forma part del sintagma ‘entre els uns i els altres’. La intuïció lingüística i el coneixement sociocultural assignarà bàndol als nacionalistes/independentistes catalans, bloc al Partit Popular i entre els uns i els altres als socialistes catalans i espanyols. Veiem el text:
Entre els dos centenars llargs d’assistents que van degustar el civet de senglar de les Gavarres elaborat pel xef Lluís Roger van destacar, en el bàndol nacionalista, a més a més de Mas, els consellers Felip Puig, Ramon Espadaler, Germà Gordó, Josep Maria Pelegrí i Ferran Mascarell, així com Jordi Pujol i Jordi Vilajoana; en el bloc popular, van acompanyar els ministres Pastor i Soria Esperanza Aguirre (que treballa per a Seelinger & Conde), Marcelino Oreja, Rodrigo Rato, Jorge Moragas, la directora d’Assumptes Nacionals Cristina Ysasi-Ysasmendi, la delegada Llanos de Luna i els dirigents del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, Jordi Cornet i Enric Millo. I entre els uns i els altres, el socialista Pere Navarro, els exvicepresidents del Govern Narcís Serra i Elena Salgado i l’exministra Cristina Garmendia.
Com era d’esperar, l’assignació de referents a cadascuna de les paraules coincideix amb allò que el lector esperava. Així, bàndol es relaciona amb nacionalista, bloc amb popular i entre els uns i els altres amb els socialistes.
Més enllà del lèxic utilitzat, cal remarcar que EPC fa una distinció interessada perquè estableix una tríada allà on hi ha una dualitat. La distinció que fa el diari és capciosa perquè el bloc popular i els entre els uns i els altres defensen la idea d’Espanya i s’oposen al referèndum.
Aquesta distinció, doncs, obeeix a una raó clarament ideològica: el diari vol distingir entre la posició del PP i la del PSC-PSOE respecte al procés sobiranista. Com sabem, aquesta distinció no és real perquè uns quants dirigents del PSOE han reiterat repetidament que donen suport incondicional al govern espanyol en tot el que té a veure amb el que passa a Catalunya.
EPC vol aconseguir dos objectius presentant els socialistes catalans i espanyols de la manera com ho fa. En primer lloc, segons el periodista, els socialistes tenen una posició equidistant entre els extrems que representen els conservadors espanyols i els independentistes catalans. I, en segon lloc, presenta els socialistes com si fossin au dessus de la melée quan són una part activa del procés i són aliats del PP oposant-se al referèndum. Lògicament, un lector competent detecta la maniobra fàcilment: els socialistes formen part dels defensors de l’ordre establert. Fins ara, la seva proposta federal del PSOE a la Declaración de Granada consisteix a canviar el sintagma ‘estat autonòmic’ per ‘estat federal’. Això quan no interpretem la proposta socialista com a ‘estat en sentit federal’, és a dir, un estat que no arriba a ésser del tot federal.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La frontera del què és nacionalista i què no ho és, és difusa. Cadascú pot posar la línia una mica més cap aquí, una mica més cap allà.
En tot cas, una simple identificació amb el territori i la voluntat que no t’imposin una altra identificació no és nacionalisme. Sinó ho serien el 98% dels habitants de la Terra.
La majoria dels independentistes tenim una identificació amb Catalunya. Res més. No ens considerem el poble escollit ni volem imposar el català a Burgos.
És més. Si amb la independència resultés que ens aniria més malament econòmicament (per exemple que el 8,5% del PIB anirien directament al fons del mar cada any), i culturalment i lingüísticament pitjor, i estant a Espanya no ens robessin i ens tractéssin bé lingüísticament i cultural, probablement escolliriem estar a Espanya.
La majoria d’espanyols (segons enquestes) apart del seu sentiment identitari (probablement més fort que el català, ja que allà no tenen mitjans que els renyin constantment per expressar aquest sentiment), també tenen un sentiment d’imposició de la seva llengua i cultura a fora de les seves fronteres lingüístiques i culturals. Amb tot això sí que se’ls pot qualificar de nacionalistes.
Més encara. El bloc unionista català, almenys els que estan suficientment informats, saben que estant a Espanya ens fotaran cada any el 8,5% del PIB, que a més les polítiques que faran aniran sempre encaminades a millorar Espanya però no a Catalunya. Que ens imposaran tot el què ells vulguin. I malgrat això ells segueixen sent fidels a Espanya.
El seu nacionalisme és immens.
Així doncs, quan es parla de nacionalistes s’hauria d’aplicar als unionistes i quan es parla de no nacionalistes o de resistents al nacionalisme s’hauria de parlar, almenys genèricament, dels independentistes.
El bloc nacionalista a Catalunya està representat per Ciutadans, PP i també pel PSC oficial.