Números màgics: embolica que fa fort

En Xavier Vidal-Folch va publicar a l?article ‘Cataluña quiere votar, y con razón‘ (El País, 13 d?abril de 2014) el paràgraf que reproduïm a continuació:


Los catalanes quieren votar. Imaginación, porque los catalanes quieren votar. No necesariamente este zafio referéndum con truco que se ideó malamente el pasado diciembre: dos preguntas encadenadas que permitirían declarar la independencia con un 25% de los votantes (si la mitad son partidarios de tener un Estado, y de ellos, la mitad vota la separación), y con un 12,5% más uno, si medio censo se abstiene. Quieren, un 72,2% según las últimas elecciones, votar en referéndum su futuro. No es un capricho. Tienen razones. Votaron un Estatut nuevo, y un recurso y una sentencia se lo secuestraron. Un clavo saca a otro clavo. Una votación lava un secuestro.

Les paraules que dedica Vidal-Folch al referèndum convocat per al 9 de novembre no són flors i violes: ‘zafio‘, ‘con truco‘ i ideat ‘malamente‘. Cal aclarir que Vidal-Folch no critica la votació, sinó el contingut de la pregunta i la manera de comptar-ne els resultats.

L?articulista presenta dues hipòtesis:

a. Vota tot el cens: Si el tots els votants acudeixen a les urnes, i el 50% contesta que sí a la primera pregunta i el 50% del primer sí contesta una altra vegada afirmativament a la segona pregunta, aleshores el vot afirmatiu del 25% del cens guanyaria al 75% que no ha votat el doble sí.

b. Vota la meitat del cens: Si la meitat del cens s?absté, i el 50% dels votants (25% del cens) vota que sí a la primera pregunta i el 50% dels qui voten el primer sí també voten afirmativament la segona pregunta, aleshores el 12,5% del cens guanyaria el 87,5% que no ha votat el doble sí.

En la seva hipòtesi, Vidal-Folch aclareix ‘y con un 12,5% más uno‘, se suposa un vot. En canvi, en la primera hipòtesi aquest uno no hi apareix: ‘Con un 25% de los votantes.‘ Aquí, no hi trobem ‘y uno‘.

Deixem l?anècdota anterior, i anem al moll de l?os. Alguns analistes fan córrer la mateixa brama que escampa Vidal-Folch. Hi ha, però, com a mínim quatre consideracions a fer-hi.

En primer lloc, les tres enquestes fetes fins ara a Catalunya (El Periódico de Catalunya, La Vanguardia i 8 al dia) no han fet aquest recompte. Totes tres han multiplicat el primer sí pel segon sí per treure el resultat dels enquestats que votaran a favor de la independència.

En segon lloc, encara no se sap res del reglament que ha d?especificar la manera de fer el recompte. Hi ha variables a tenir en compte de les quals no sabem a hores d?ara quin tractament tindran. D?entrada, i no és una qüestió secundària, amb quin percentatge de participació i de vot es considera que l?opció independentista està refrendada i, per exemple, es pot fer el pas de declarar la independència. D?una altra banda, quina consideració tindran els (possibles) vots que contestin no a les dues preguntes. Són vots vàlids, però només es té en compte la primera pregunta o són vots nuls? I, finalment, els vots en blanc formen part del recompte dels vots vàlids, per tant, afecten el recompte del doble sí o no es consideren vàlids i no afecten el recompte del doble sí i, en conseqüència, només es tenen en compte dues butlletes (sí i no)?

En tercer lloc, les dues hipòtesis de l?articulista espanyol són estrambòtiques i, en el fons, una astracanada. Si vota el 50% del cens, això implicaria que la gran majoria de votants del no (i, evidentment, tots els abstencionistes i les persones que voten en blanc) no han participat en el referèndum. Per tant, la immensa majoria de votants serien persones que voten el sí a la independència. En conseqüència, és impossible que si vota el 50% del cens, el nombre de vots favorables a la independència no superi el 25% dels vots. En el cas, encara més surrealista, que voti el 25% del cens, aleshores els vots favorables a la independència fregaria el 100% dels vots emesos.

I, en quart lloc, si els resultats fossin els que ofereix Vidal-Folch, els defensors de la independència no tindrien suport electoral per anar enlloc per demanar suport al resultat del referèndum. Per exemple, on pot anar el president de la Generalitat amb uns resultats tan esquifits? Quin estat, quin organisme internacional, reconeixeria la validesa d?aquests resultats?

Ara, quan alguns articulistes i/o tertulians s?omplen la boca de la fractura social que causaria una victòria ajustada de la independència obliden interessadament dues dades. La Unió Europea ha reconegut la validesa d?un referèndum d?autodeterminació si hi participa un mínim del 50% dels votants i el sí a la independència assoleix un mínim del 55%. És a dir, el vot afirmatiu del 27,5% del cens dóna cobertura europea (de la UE) a la independència. El 27,5% de la UE no és tan lluny de la primera hipòtesi de Vidal-Folch. La realitat, però, supera aquest percentatge mínim escarransit. El cas de Montenegro és clar. Hi va anar a votar el 86,49% del cens i el sí va obtenir el 55,54%. Val a dir que el referèndum va complir les condicions per reconèixer-lo per un ajustat 0,54%. Montenegro es va proclamar un estat independent el 3 de juny. Sèrbia va trigar dos dies a reconèixer el nou estat. És evident que l?estat espanyol, amb un esperit i un tarannà democràtics com pocs a la Via Làctia, hauria fet el mateix.

Per tant, és una fal·làcia dir que la doble pregunta permetria ‘declarar la independencia con un 25% de los votantes’ perquè, com hem vist, amb una única pregunta, i complint les condicions de la UE, n?hi hauria prou amb el 27,5. D?una altra banda, cal recordar que la primera pregunta és una concessió a ICV-EUiA i a UDC, un fet que obliden sovint els qui critiquen la pregunta des de posicions que defensen la continuïtat de Catalunya dins l?estat espanyol.

Cal recordar-los que els independentistes volien una única pregunta (la segona), perquè la doble pregunta encadenada pot dificultar que, per poc, l?opció independentista no satisfaci les condicions que es van estipular per a Montenegro. El sí-no pot ser una opció còmoda per a un percentatge més o menys elevat gent que no té clara del tot l?opció independentista, però que no la descarta i que en un referèndum amb una única pregunta votaria afirmativament a la independència. És a dir, a diferència del que afirma Vidal-Folch, no es va fer per afavorir (‘con truco‘) l?opció independentista, sinó per incloure altres opcions.

En conclusió, les hipòtesis de Vidal-Folch són originals, però, un cop aplicades a la realitat política, no passen de ser un divertimento. I, és clar, un intent clar d?entabanar els lectors amb una argumentació pretesament seriosa que amaga una fal·làcia evident.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *