Un lloc comú: el mite de les dues Espanyes
Carme Riera parteix d’un lloc comú del nacionalisme espanyol progressista: el mite de les dues Espanyes. Segons aquest mite, des de si més no el segle XIX hi hauria un enfrontament ideològic i polític entre una Espanya ‘immobilista i casposa’, a la qual s’hauria oposat el poeta català, i una de ‘plural i progressista’, moderna:
Maragall considerava nefasta l’Espanya immobilista i casposa, aquella que Machado definí amb uns versos categòrics: ‘La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / la España de Frascuelo y de María / de espíritu burlón y de alma quieta’ i contra la qual lluitaven igualment molts dels intel·lectuals castellans, arrenglerats a les files progressistes.
[…]
Espanya, en efecte, ha canviat força des de 1908, però encara persisteixen les dues Espanyes, això està clar. De vegades escoltant declaracions d’alguns membres del Govern actual no és difícil pensar que l’Espanya de ‘Frascuelo y de María’ és la que impera.
Segons la versió regional (o federal) catalana d’aquest mite, el conflicte entre l’estat espanyol i Catalunya es resoldria amb el triomf de la segona de les Espanyes. De fet, d’acord amb aquesta visió el mateix conflicte és, en darrer terme, una conseqüència de l’Espanya ‘immobilista i casposa’.
Ara, si passem del mite a la realitat, la història del segle XX i XXI demostra que quant a la diversitat nacional dins l’estat espanyol, les suposades dues Espanyes no són sinó variants al·lofòniques d’un mateix fonema, d’un mateix sentit comú negador a la pràctica d’aquesta diversitat. Aquesta negació es concreta en la constitucionalització d’un nacionalisme espanyol essencialista, incapaç de reconèixer la voluntat dels ciutadans (nacionalisme cívic) com a principi regulador de la decisió de compartir un mateix estat. Ans al contrari, es considera l’estat espanyol una realitat preexistent per sobre d’aquesta voluntat (nacionalisme essencialista).
L’article 2 de la Constitució espanyola actual, redactat pels militars i imposat a la ponència constitucional, n’és l’exponent màxim d’aquest nacionalisme essencialista, fins al punt que la unitat d’Espanya esdevé el fonament de la Constitució espanyola actual, una concepció difícil de trobar en altres constitucions de l’entorn i que revela també les pors del nacionalisme espanyol, construït sobre l’anul·lació i l’exorcització constant de la diversitat i la voluntat dels ciutadans:
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles […].
Però podríem parlar també sobre el supremacisme lingüístic que traspua el mateix text constitucional (article 3) i sobretot la pràctica de les institucions de l’estat en aquest àmbit.
Els arguments d’autoritat
L’altre pilar sobre el qual es construeix l’argumentació de Riera és el recurs constant als arguments d’autoritat per defensar la seva aposta política. El més evident és el de Joan Maragall, les llargues cites i l’estil emotiu del qual impregnen tot l’article. Vegem-ne un exemple:
Visca Espanya. Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se’ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volia dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè ‘visca Espanya’ ja no es el crit tràgic, ja no es un ressò de la buidor, ja no es el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre ‘visca Espanya’ vol dir que l’Espanya visca –enteneu?–, que els pobles s’alcin i es moguin, que parlin, que facin per sí mateixos, i es governin i governin; i Espanya ja no es un lloc comú de patrioterisme encobridor de tota mena de debilitats i concupiscències, sinó que Espanya es això que es mou i s’alça i parla i planta cara als que fins ara han viscut de la seva mort aparent.
Més enllà d’aquestes citacions de Maragall, mereix un comentari específic el sisè paràgraf de l’article, on s’acumulen un seguit d’autoritats per reforçar l’aposta encaixista de l’autora, que es referma amb la cita de Maragall que el segueix:
Maragall intentava, com d’altres nacionalistes de la seva època, un encaix de Catalunya dins la nova Espanya, “aquesta que es mou, s’alça, parla i planta cara”. Un encaix que per difícil que ens pugui semblar cal seguir buscant també ara, sense excuses ni dilacions. Per això crec que l’opció que l’expresident Zapatero proposa que el president Mas vagi al Parlament espanyol per debatre el seu projecte no s’hauria de desaprofitar. Zapatero que és, com assegura el periodista Luis María Anson, el millor expresident que ha tingut Espanya, demanava el passat dilluns des de Nova York la compareixença del president de la Generalitat per tal que expliqués la seva postura i ho demanava com ‘a espanyol, com a ciutadà i com a demòcrata’. Estic segura que Espriu, que parlava a La pell de brau, apel·lant Sepharad –així anomenava ell Espanya–, per demanar-li ‘Fes que siguin segurs els ponts del diàleg’ aconsellaria Mas que anés a les Corts i igual ho faria Joan Maragall, l’article del qual continuava amb aquestes paraules:
En aquest paràgraf veiem acurumullades quatre autoritats: Joan Maragall, Jose Luis Rodríguez Zapatero, Luis María Ansón i Salvador Espriu. Quant als dos escriptors catalans, Carme Riera els usa (i n’abusa) per reforçar la seva aposta política i la crida al diàleg (se sobreentén per encaixar Catalunya dins l’estat espanyol).
Ara, potser l’autora hauria de ser més cauta a l’hora de fer afirmacions taxatives sobre com actuarien en aquesta conjuntura determinats personatges que van viure en un altre context, perquè, a més de ser una apropiació dels morts que revela la feblesa argumental de l’escriptora mallorquina, no passa de ser un exercici de política-ficció. Tenint en compte que en els darrers anys nombroses persones que defensaven si fa no fa els mateixos plantejaments atribuïts per Riera a Maragall i Espriu han canviat de parer i aposten la via independentista, potser caldria una mica de prudència abans de dir tan taxativament que ‘estic segura que Espriu, que parlava a La pell de brau, apel·lant Sepharad –així anomenava ell Espanya–, per demanar-li ‘Fes que siguin segurs els ponts del diàleg’ aconsellaria Mas que anés a les Corts i igual ho faria Joan Maragall’.
Quant a l’ex-president del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, Carme Riera és conscient que, a diferència de Maragall o Espriu, l’autoritat del polític espanyol no és percebuda tan bon punt se n’invoca el nom i per això necessita adjudicar-li una qualitat, ‘el millor ex-president que ha tingut Espanya’, que el faci mereixedor d’atenció.[1] Ara, conscient també que l’enunciadora d’aquesta qualitat no pot ser ella mateixa, recorre a una altra autoritat perquè l’enunciï, Luis María Ansón, un periodista situat des del punt de vista ideològic a les antípodes[2] de Zapatero. L’estratagema és molt hàbil: la dissonància que provoca el contrast ideològic entre Ansón i Zapatero fa més creïble a primer cop d’ull[3] l’existència d’aquesta qualitat i, de retruc, el catapulta a l’altar de les ‘autoritats’.
Si deixem de banda l’estratagema argumental, i analitzem el que proposa Zapatero (que ‘el president Mas vagi al Parlament espanyol per debatre el seu projecte’) i assumeix Carme Riera, paga la pena de preguntar-se de què serviria realment. Potser no recorda quina va ser l’actitud de Zapatero i la presumpta Espanya ‘plural i progressista’ quan el president Ibarretxe va presentar la seva proposta d’Estatut Polític per a la Comunitat Autònoma Basca, que era menys ambiciosa que l’acord del 12 de desembre passat entre els partits que representen gairebé dos terços del Parlament català. El cop de porta va ésser ben sonor: el resultat del ‘debat’ va ser que la proposta va ésser rebutjada per 313 vots en contra (PSOE, PP, IU, CC i CHA), 29 a favor (PNB, ERC, CiU, EA, NaBai i BNG) i dues abstencions (ICV). És a dir, un altre cop, les dues Espanyes unides en el destí i en l’universal.
O dit altrament, per què volen Zapatero i Riera que Artur Mas vagi al Congrés espanyol a debatre la petició del Parlament? En tot cas, el 8 d’abril vinent tindrem una altra actuació a l’uníson del tàndem format per les dues Espanyes.
Per acabar aquest apartat, no ens podem estar de comentar en qualitat de què Zapatero feia aquesta sol·licitud a Artur Mas: ho demanava com ‘a espanyol, com a ciutadà i com a demòcrata’. Fixem-nos com és de significatiu l’odre dels factors: com a bon nacionalista essencialista espanyol, Zapatero avantposa el fet de ser espanyol a qualsevol altra identitat. Així, ser espanyol s’avantposa a ser demòcrata.
L’emotivitat del text
Com hem dit més amunt, l’emotivitat amara tot el text. Com afirma l’antropòleg Josep Ramon Llobera,[4] no s’ha de menystenir la dimensió emotiva del nacionalisme, i el que professa l’autora no n’és una excepció. De fet, el nacionalisme dels estats recorre constantment a aquesta emotivitat per construir quotidianament lligams que altrament serien, per dir-ho en un terme actual, més ‘líquids’.
Al text, l’emotivitat es pot observar d’entrada en el títol de l’article, ‘Visca Espanya!’, una expressió que es repeteix una i una altra vegada al llarg de l’article. La interjecció visca i la modalitat exclamativa hi contribueixen notablement. Es tracta d’un crit usat habitualment en un moment d’exaltació o efervescència nacionalista, en aquest cas espanyola. Així, alguns dels seus contextos poden ser el final d’una arenga militar o després d’un èxit esportiu. És també un crit emprat també per ofegar el que no agrada, com una mena d’exorcisme: per això, el criden tant un diputat del PP al Congrés espanyol enmig de la intervenció d’un diputat independentista català com determinades persones quan passen davant de parades independentistes.
Però també els textos esmentats de Maragall, que ocupen un 30% de l’article de Carme Riera, estat amarats de la mateixa emotivitat, que arriba al seu punt culminant al final del tercer paràgraf:
Té sentit a aquestes altures la proposta del catalanista Maragall? Avui algun polític nacionalista seria capaç de cridar ‘Visca Espanya’? O més aviat el que els vindria de gust cridar a tots seria l’opció contraria: ‘Mori Espanya’?
Malgrat que tant el condicional com l’expressió ‘més aviat’ funcionen com a atenuadors, per mitjà de dues preguntes que són dues afirmacions, l’autora llança una acusació gens velada a tots (no pas a alguns) els polítics nacionalistes catalans, els quals, segons Carme Riera, més aviat els vindria de gust cridar ‘Mori Espanya’ (un crit d’odi), en lloc de ‘Visca Espanya’, que cap d’ells ‘seria capaç’ de proferir.
Tant l’acusació com la forma categòrica d’expressar-la revelen el pensament dicotòmic que sovint hi ha al darrere del discurs nacionalista espanyol. Per a Riera el fet que cap polític nacionalista català no sigui capaç de cridar ‘Visca Espanya’ (sentiment d’amor) implica o amaga[5] un odi a Espanya. Amor o odi, no hi ha termes intermedis com en els melodrames. Per a l’autora mallorquina no existeixen altres possibilitats de relació: si no es manifesta una ‘adhesión inquebrantable’, s’interpreta com a odi ocult.
Per això, l’escriptora mallorquina és incapaç de copsar un fenomen que se sol produir en qualsevol procés d’alliberament, ja sigui a nivell col·lectiu o personal: la desconnexió respecte a aquell que et sotmet. Quan ja no se’n depèn mentalment, quan ja no és el centre de referència, és tan absurd parlar d’amor com d’odi, que no deixa de ser un signe de dependència respecte del qui domina.
Els nacionalismes essencialistes com l’espanyol no suporten deixar de ser el centre de referència. Com que la desconnexió és una amenaça per al seu essencialisme, projecten els seus esquemes mentals en els nacionalismes cívics que el qüestionen. Per això el nacionalisme espanyol no acaba d’entendre què està passant realment.
I més enllà dels arguments d’autoritat i l’exaltació nacionalista espanyola, què hi ha?
Emparant-se un altre cop en Maragall, qualificat de ‘abrandat catalanista’, Riera conclou el seu article enunciant una possibilitat, que en el fons és un desideratum:
Maragall, abrandat catalanista, creu però que Catalunya pot formar part de l’Espanya, plural i progressista, no de la centralista i retrògrada, una Espanya integrada per persones de procedència geogràfica distinta, de cultures diferents i mentalitats diverses, respectuosa amb les diferències, les llengües i la història de les diverses nacions que la conformen.
Quan comença el paràgraf, l’autora usa l’estratagema de la dissonància per reforçar la seva posició: el contrast que, segons el seu parer, provoca ser un ‘abrandat catalanista’ i alhora defensar la via encaixista. De fet, des d’una òptica independentista, no hi ha aquesta dissonància: el que s’ha anomenat catalanisme ha estat fonamentalment una manera de ser espanyol, de concebre’s com a espanyol, com a membre, com a subconjunt, d’una comunitat política anomenada Espanya, a través de la qual Catalunya o els Països Catalans són percebuts per la resta del món, i s’hi relacionen. Per contra, l’independentisme trenca amb aquesta cosmovisió (és, en certa manera, una revolució epistemològica), en la mesura que implica un una desconnexió, un autocentrament, és a dir, crear una comunitat política que deixa de ser subconjunt d’una altra, que es relaciona directament amb el món.
Quant a la resta del paràgraf, només cal dir que precisament perquè en els darrers segles aquesta Espanya plural i progressista i respectuosa amb la diversitat nacional que imagina l’autora ha estat una quimera, molts catalans han apostat per la via independentista.
Però hi ha un fet més rellevant: com diria el director de La Vanguardia, Catalunya pot formar part de l’Espanya, o no. Perquè el gran absent dels discursos del qui apel·len constantment al diàleg encaixista és el dret dels catalans a decidir si volen continuar dins o no de l’estat espanyol (nacionalisme cívic), cosa que demostra un altre cop la unitat en el destí i en l’universal de les suposades dues Espanyes. És a dir, les dues espanyes estan d’acord a negar aquest dret als catalans i catalanes, ja sigui per acció o per omissió (nacionalisme essencialista).
[1] Notem que l’estructura sintàctico-semàntica que vehicula aquesta qualitat és molt habitual en el llenguatge publicitari a l’hora de destacar les virtuts d’un producte que es vol vendre. És el que fan Ansón i indirectament Riera: vendre’ns Zapatero.
[2] Excepte, no cal dir-ho, en la defensa de la unitat d’Espanya ‘única i indivisible’.
[3] Diem a ‘primer cop d’ull’ perquè si hom reflexiona detingudament el fet que una persona afirmi una qualitat X de Y, no vol dir que l’afirmació sigui certa. De fet, intentar esbrinar si Zapatero és el millor expresident que ha tingut Espanya no deixa de ser un exercici metafísic. D’una altra banda, caldria preguntar-se quina importància té ser el millor ex-president de X i, sobretot, quina autoritat se’n pot desprendre.
[4] Vegeu el seu text ‘Els sentiments nacionals com a realitat última’a l’obra col·lectiva dirigida per Montserrat Guibernau Nacionalisme. Debat i dilemes per a un nou mil·lenni (Proa, 2000).
[5] De fet, Riera no s’està de caure en un altre tòpic del nacionalisme espanyol: el nacionalisme no espanyol sempre està sota sospita i amaga intencions ocultes, malèvoles per descomptat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!