Aquest article és una altra reflexió sobre Secessió o democràcia escrit per l’historiador Joaquim Coll, i publicat al Periódico de Catalunya. El text es basa en la conferència que el politòleg canadenc Stéphane Dion va dictar a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona el 10 de març, una de les tres que va oferir la setmana a Catalunya convidat per Federalistes d’Esquerres.
Al llarg de la conferència, Dion va fer un repàs de les diferents federacions que ‘han patit’ un procés de secessió o dissolució des de 1960: les Antilles (1962), Rodhèsia (1963), Malàisia (1965), el Paquistan (1971), l’URSS (1991), Txecoslovàquia (1992) i Iugoslàvia (a partir del 1991).
Els casos anteriors permeten que Dion arribi a la conclusió següent:
Por tanto, se puede afirmar que ninguna federación verdadera, es decir democrática [és a dir, una federació amb un mínim de deu anys consecutius de sufragi lliure i universal], ha conocido la secesión actualmente. En realidad, no se ha producido ninguna secesión en una democracia bien establecida que haya disfrutado de un mínimo de diez años consecutivos de sufragio libre y universal, ya se trate de federaciones o de países unitarios.
Però després Dion va afirmar que:
Hasta hoy, la democracia y la secesión se han mostrado como dos fenómenos antitéticos.
L’ús de les paraules Hasta ahora és clau. Amb aquestes paraules, Dion estableix una distinció entre el passat i el futur. D’aquesta manera, Dion manté que fins el 10 de març de 2014 la democràcia i la secessió són dos fenòmens antitètics. Ara, que en el passat hagin estan fenòmens antitètics no implica que en el futur ho hagin de ser. Així doncs, Dion no fa servir la fal·làcia del mai no ha passat.
De fet, unes quantes pàgines més endavant trobem la resposta a la fal·làcia del mai no ha passat:
El hecho de que una democracia bien establecida no sea nunca escindida no quiere decir que el fenómeno sea imposible. También existen movimientos secesionistas en las democracias bien establecidas y siempre es posible que uno de ellos logre la secesión. Entre las democracias cuya unidad está más amenazada figuran una federación descentralizada (Canadá), dos países anteriormente unitarios que se han transformado en una federación (Bélgica) y una cuasi federación (España), y un país unitario que ha sufrido una regionalización forzada (el Reino Unido).
Dion és prou clar, i la contradicció amb què afirma Coll a l’article que comentem és flagrant.
Ara no es tracta de ‘secessió o democràcia’, sinó de ‘possible secessió en democràcia’, com ja vam analitzar en un article anterior (link “Dion rebregat pel Coll (1)). Dion es diàfan: ‘no quiere decir que el fenómeno sea imposible‘ i ‘siempre es posible que uno de ellos [moviments secessionistes] logre la secesión‘.
A més, Dion esmenta on pot haver secessions en el futur: el Canadà, Bèlgica, Espanya i el Regne Unit. En el cas del Regne Unit hi ha convocat un referèndum per al 18 de setembre.
Quant a l’estat espanyol, hi ha convocada una consulta a Catalunya el 9 de novembre. És possible, com manté Dion, que la secessió no sigui un fenomen impossible en una democràcia consolidada.
En conclusió, en aquest article hem tornat a veure com les idees de Dion i de Coll no coincideixen.