El 2 de març de 2014 Enric Hernández va escriure Els blocs s’esquerden al Periódico de Catalunya, on defensa unes quantes interpretacions, algunes de les quals pel cap baix són discutibles.
Arran de la visita de la senyora Viviane Reding, el debat de l’estat de la nació espanyola, la manca d’acord entre els partits que van pactar la pregunta de la consulta i un rumor sobre què pot passar a partir de la Diada del 2014 i el 9 de novembre, Hernández comença l’article d’opinió de la manera següent:
La setmana política ens ha deixat alguns moviments tectònics als quals mereix prestar atenció. De manera gairebé imperceptible, les plaques del contenciós català es van recol·locant sota els nostres peus. Tant els que esperen amb pànic el terratrèmol com els amants de les sacsejades identitàries hauran d’afinar els sismògrafs. I prendre nota de les successives rèpliques.
Deixant de banda l’encert o el desencert de les prediccions d’Hernández és important comprovar l’agudesa analítica del periodista perquè és capaç de percebre ‘moviments tectònics’ ‘gairebé imperceptible[s]’.
És destacable que aquells que tenen por del ‘terratrèmol’ no reben cap qualificatiu, mentre que ‘els amants’ del ‘terratrèmol’ sí són adjectivats: ‘sacsejades identitàries’. La dicotomia és clara: uns són identitaris, mentre que uns altres no. I ja se sap qui és identitari i qui no. No calen llargues argumentacions ni anàlisis afinadíssimes.
L’article que analitzem acaba de la manera següent:
-Les places. S’escampa el temor que la nova fita de l’independentisme sigui ocupar les places catalanes des de la Diada fins al 9-N. Els fantasmes insurreccionals de Tahrir i l’euromaidan sobrevolen Catalunya.
A la primera oració s’usa la forma pronominal del verb escampar en un sentit figurat que fa referència a la idea que algú té un temor determinat. És significatiu que el periodista eludeixi esmentar qui té temor. Evidentment, aquells que tenen temor no són els independentistes. Així doncs, els temorosos són aquells ciutadans que opten per alguna de les terceres vies o que plantegen el manteniment de l’actual statu quo o els que volen una recentralització de les competències de la Generalitat.
La segona oració és significativa de la manera de percebre una determinada visió de la realitat.
El director d’un diari que ha esbombat la mobilització ciutadana en unes places determinades no veu de la mateixa manera la mobilització ciutadana en unes altres places. Aquest periodista pot argüir que Egipte i Ucraïna no són Espanya. Però EPC va defensar i va difondre clarament el 15-M. El mateix Hernández, el 4 de març de 2014, escriu el següent arran del desè aniversari de l’11-M a Records de l’11-M:
L’inici de la indignació
Recordo com alguns van vexar Pilar Manjón i les altres víctimes d’aquells atemptats que volien saber la veritat. Hi va haver víctimes de primera i de segona. I em pregunto si no va ser aquell 11-M, al crit de ‘¿qui i per què?’, quan va començar a forjar-se la indignació amb la política que va cristal·litzar en el 15-M i que avui amenaça d’ensorrar la fortalesa bipartidista.
Una pregunta gens innocent sorgeix immediatament: per què el 15-M pot fer unes accions que no pot dur a terme l’independentisme? Evidentment, perquè entre el 15-M i l’independentisme hi ha una diferència nítida: un no és insurreccional i l’altre sí.
L’adjectiu anterior no és trivial: insurreccional fa referència a l’acció d’alçar-se contra l’autoritat civil o política, contra el govern establert (és a dir, l’statu quo actual). Parlant en plata, contra l’estat espanyol, el bé suprem a mantenir.