13 de març de 2014
Sense categoria
1 comentari

Resposta als aclariments d?Albert Branchadell

El 28 de febrer, VilaWeb va publicar una resposta d’Albert Branchadell al nostre article El ‘papu’ del referèndum il·legal, que al seu torn analitzava algunes de les idees d’un article d’aquest autor publicat el 2 de febrer al diari AraReferèndums il·legals: de Kosovo a Gagausia.


En la nostra resposta distingirem dues parts: una de centrada en els contraarguments al nostre article (el que Branchadell anomena aclariments) i una altra que tracta sobre les suposicions-acusacions que etziba contra el nostre col·lectiu.

A) Sobre els aclariments
 
En primer lloc, Branchandell afirma:

Per no consumir espai amb detalls autobiogràfics, només voldria dir que el llibre La hipòtesi de la independència, del qual sóc autor, no era un llibre ‘contra la independència’, sinó contra una hipòtesi que vinculava la supervivència del català a la plena sobirania, com si ‘cap’ llengua no pogués existir en ‘cap’ altre context que no fos aquest. Si els amics de Contrastant en conserven algun exemplar (no els han llençats tots a la foguera, vaja), podrien rellegir un passatge de la introducció, on aviso els navegants que l’argumentació del llibre no parteix de l’antisecessionisme de l’autor.


Sabem quina era la tesi central del llibre que esmenat Branchadell. En cap moment vam dir que La hipòtesi de la independència era un llibre ‘contra la independència’, sinó que l’autor s’hi manifestava contra la independència o desenvolupava un argumentari contra aquesta opció, que no és exactament el mateix. Per exemple, al seu llibre (pàgines 71 i 72) podem llegir:

En primer lloc argüirem que la secessió de Catalunya no és possible en cap dels dos sentits de l’expressió; és a dir, no és pràcticament possible ni moralment permissible. Per a defensar la primera idea, ens basarem en una proposta del politòleg canadenc Stéphane Dion, segons la qual la secessió no és possible en una democràcia ‘ben establerta’; per a defensar la segona, mantindrem que la secessió de Catalunya no es pot justificar moralment amb els arguments considerats per les teories normatives de la secessió que cal considerar més raonables, segons les quals la secessió només es pot acceptar com a últim recurs per a la reparació d’injustícies molt greus perpetrades per l’estat contra una part dels seus súbdits.  


De fet, el tercer capítol 3 estava dedicat a desenvolupar aquestes idees que acabem de reproduir, i el quart a demostrar que la independència no era desitjada pels ciutadans de Catalunya. Tant d’espai dedicat a una qüestió que no era important per a la tesi central del llibre no era casualitat, sinó que revelava una posició política, un partit pres sobre la independència.


Tot seguit, Albert Branchadell afegeix:


D’una altra banda, també haig de dir que si ara em confessés antiindependentista tampoc no passaria res. Com a pluralista convençut que sóc, prefereixo un món on hi hagi independentistes, antiindependentistes, federalistes i confederalistes que un món en què tothom pensi el mateix sobre el futur de Catalunya, de la mateixa manera que prefereixo un món on hi hagi catòlics, evangelistes, musulmans, ateus i agnòstics que un món on tothom freqüenti el mateix temple.


És una obvietat que no passaria res si l’autor es confessés contrari a la independència. De fet, a Catalunya hi ha un percentatge molt significatiu de persones que manifesten aquesta posició política. Nosaltres, que voldríem que la immensa majoria dels ciutadans fos independentista, acceptem que hi ha diferents visions sobre el futur de Catalunya i que la manera de saber quina és l’opció majoritària és a través d’un referèndum. El que no preferim de cap de les maneres és un món on hi hagi persones que, per exemple, vulguin imposar el futur de Catalunya sense passar per les urnes. I, desgraciadament, una part significativa de les persones (moderades o no) que mantenen una posició contrària a la independència vol prescindir del plebiscit popular, ja sia directament, per mitjà de la força, o indirectament, per mitjà del que Rafel Nadal anomena componenda (entre les elits econòmiques i polítiques).


Més endavant, Branchadell fa un altre aclariment:


El segon aclariment és sobre la bondat de la meva argumentació, segons la qual els referèndums il·legals que hi ha hagut a Europa des de la caiguda del Mur no han desembocat en la plena independència i el reconeixement internacional dels territoris on s’han celebrat. Els meus antagonistes em retreuen haver deixat de banda referèndums presumptament il·legals que sí que van tenir aquest resultat, a les repúbliques de l’antiga URSS i l’antiga Iugoslàvia. Aquí voldria confessar que aquesta omissió va ser deliberada, perquè hi ha una diferència substancial entre els referèndums de Lituània o de Croàcia i els de Transnístria o d’Ossètia del Sud, posem per cas. En el primer cas, els referèndums es van celebrar en estats federals multinacionals on les constitucions respectives reconeixien el dret de secessió de les unitats federades, cosa que no es pot dir del segon cas. I em sembla que no cal ser especialment veterà ni antiindependentista per a constatar (no pas celebrar!) que el referèndum català s’ha projectat dins d’un estat la constitució del qual no reconeix aquest dret.


En relació amb aquest punt, cal esmentar que al nostre article ja es deia que els que qualifiquen de legals o d’il·legals els referèndums són els estats. I tant en el cas lituà com en el nostre els estats respectius parlen de referèndum il·legal. D’una altra banda, a efectes pràctics el fet que a la URRS es reconegués ‘el dret de la secessió’ no va ser cap factor que influís en la independència de Lituània: els factors determinants van ser la unilateralitat dels lituans (il·legalitat segons l’estat), és a dir, la seva determinació d’anar fins al final, i la conjuntura internacional (interessos d’algunes potències capitalistes).

B) Sobre les suposicions-acusacions 


1.Text anònim


Quan comença l’article, Branchadell afirma que ‘vaig llegir amb molt d’interès l’article anònim (fins ara no he pogut identificar-ne els autors)’. En primer lloc, és evident que l’article no és anònim: el signa Contrastant. No és el mateix una autoria anònima que una de col·lectiva. I, en segon lloc, és fàcil de trobar al Google qui són alguns dels membres de Contrastant.


2. Crema de llibre


Més endavant, Branchadell es despenja amb l’afirmació següent:


Si els amics de Contrastant en conserven algun exemplar [de La hipòtesi de la independència] (no els han llençats tots a la foguera, vaja), podrien rellegir un passatge de la introducció, on aviso els navegants que l’argumentació del llibre no parteix de l’antisecessionisme de l’autor.


Els membres de Contrastant no ens dediquem a cremar llibres sinó a llegir-ne, entre d’altres els d’Albert Branchadell.


3. El dret de l’autodeterminació


En un altre moment escriu:


Home, no sé si després de tres-cents anys Gibraltar compta com a conflicte congelat (espero que els amics de Contrastant no siguin d’aquest sector que defensa el dret d’autodeterminació dels gibraltarencs al mateix temps que el nega als melillencs) […]


Per si no coneix la nostra trajectòria i no ha quedat clar el que hem dit més amunt, li volem fer saber que nosaltres defensem el dret de l’autodeterminació de tots els pobles, incloent-hi els gibraltarencs, i els ciutadans de Melilla i Ceuta i, en un cas més proper, els de la Vall d’Aran. Estem, doncs, amb tots aquells qui vulguin decidir el seu futur col·lectiu, bé per formar part d’un estat o bé per separar-se’n.


4. Fonamentalistes


El començament del darrer paràgraf:


I acabo amb un humil consell: en compte de dictar fàtues contra falsos enemics del poble, seria bo que els amics de Contrastant apliquessin la seva intel·ligència a estudiar més a fons com podem fer que el procés no naufragui.


Ens sembla un despropòsit que ens acusi de ‘dictar fàtues’ i de considerar-lo ‘enemic del poble’.


D’una altra banda, respecte al consell, només podem contestar que l’objectiu del nostre col·lectiu és molt limitat i no és pas estudiar o dissenyar estratègies polítiques.


5. Conclusió


Per acabar, el moment polític actual no es pot explicar sense tenir en compte que, sortosament, un percentatge molt important de la ciutadania ha passat de posicions autonomistes o federals a defensar l’independentisme. Però això no implica la negació del passat. L’exemple més clar que tenim al país és el de Jordi Pujol. Un dels eixos del seu discurs polític al llarg de la seva trajectòria política havia estat oposar-se a la independència, fins que va arribar a la conclusió que la seva proposta política (i, molt important, personal) havia esdevingut un fracàs. Pujol mai no ha negat les seves posicions contràries a la independència en el passat.


6. Nota final


No hem fet cap referència en el text que Contrastant va dedicar uns articles a analitzar La hipòtesi de la independència (primer, segon i tercer). Mentre que ara fa veure que no ens coneix de res, Albert Branchadell va escriure un article en què replicava els dos primers texts nostres i que vam publicar.
  1. Benvolguts i bentrobats companys,
    Heu oblidat un punt d’interès de la resposta de Branchadell. S’autoretrata, com de costum, quan diu “Com a pluralista convençut que sóc, prefereixo un món on hi hagi independentistes, antiindependentistes, federalistes i confederalistes que un món en què tothom pensi el mateix sobre el futur de Catalunya (…)”. És evident que dir això implica desitjar que Catalunya continuï sota dominació espanyola; altrament ja no hi hauria independentistes, no?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!