9 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris

Martín Ortega, l?apòstol del nacionalisme espanyol suposadament postmodern

El dia 3 de febrer el diari espanyol El País va publicar un article del senyor Martín Ortega Carcelén, professor de dret constitucional de la Universitat Complutense de Madrid i col·laborador ocasional d’aquest rotatiu. El títol de l’article era ‘Nacionalismo posmoderno‘ i el subtítol ‘El nuevo proyecto nacional español es inclusivo, abierto, plural y global‘.

En aquest article Ortega fa una contraposició entre el projecte independentista català i el projecte polític espanyol actual. Ortega estableix aquesta contraposició en tres aspectes: 
1. Les fonts ideològiques 
2. El contingut ideològic
3. La recepció de la proposta per part de la comunitat internacional.
El projecte polític espanyol
1. El projecte polític espanyol és un fenomen modern que neix amb la transició democràtica i mira cap al futur. No té res a veure, per tant, amb el nacionalisme espanyol anterior, que Ortega qualifica d’antic i obsolet, i que afirma que s’ha de rebutjar.  
2. El projecte polític espanyol és integrador, obert i plural:
–És un projecte de tota la societat espanyola, ja que en la seva construcció hi han contribuït personalitats de tots els àmbits de la vida pública (artistes, empresaris, escriptors, periodistes, etc.) i de totes les ideologies. 
–És un projecte fet a partir de les contribucions de totes les cultures i nacionalitats d’Espanya. 
–Permet als nacionalistes canaris, catalans, gallecs, bascos i d’altres llocs sentir-se orgullosos de la seva llengua i cultura i alhora conrear una identitat múltiple com a espanyols i europeus.  
–És un projecte amb projecció global i orientat cap al futur.
–És un projecte dinàmic i millorable. 
3. El projecte polític espanyol és admirat des de l’exterior: 
–Espanya és vista com un model de transició, estabilitat i alternança democràtica, de reconciliació i de respecte dels drets humans, d’estat plural, de participació a Europa i en institucions internacionals, i protagonista de notables transformacions econòmiques.
–Cap estat del món està disposat a enemistar-se amb Espanya.
–Cap estat europeu està disposat a introduir una font d’inestabilitat al continent, similar a la que hi va haver als Balcans. 
El projecte independentista català
1. El projecte independentista és retrògrad des del punt de vista ideològic ja que beu en el pensament polític del segle XIX:
–Promet la independència com a panacea que pot ser viscuda en uns llimbs romàntics.
–Creu en l’existència d’un suposat dret natural d’origen quasi diví que tanca el debat polític.
2. El projecte independentista català és excloent:
–Rebutja la seva participació a Espanya i assumeix que pot quedar fora de la Unió Europea.
–Nega la possibilitat de sentir-se alhora català, espanyol, europeu i ciutadà del món i insisteix en la identitat única. 
–És una forma d’unilateralisme que no deixa marge per al consens polític.
3. El món s’ha pronunciat contra el projecte independentista català:
–Tots els intents que ha fet per obtenir suports internacionals han fracassat. 
–El món ha detectat el caràcter tancat del projecte independentista català.
–Ningú no es creu les desqualificacions sobre la democràcia espanyola ni les reclamacions de drets històrics de Catalunya que fa l’independentisme català.
Ortega no descriu una realitat ni analitza una situació conflictiva, sinó que fa valoracions  i pren partit amb afirmacions fortament ideologitzades,  però també  amb la tria del lèxic i les estratègies discursives.
El lèxic que utilitza per referir-se al projecte espanyol està format, en una proporció molt alta, per adjectius o sintagmes amb funció adjectiva connotats positivament: atractivo, con dimensión internacional, moderno, inclusivo, orientado al futuro, con proyección global, dinámico, mejorable, abierto, plural, postmoderno, integrado.
El lèxic que utilitza per qualificar el projecte independentista català i per presentar la seva manera d’actuar està format per adjectius, verbs i substantius connotats negativament: 
Adjectius: irredento, retrogrado, excluyente, mal informado, secesionista, ilusoria
Verbs: olvida, rechaza, renuncia 
Substantius: cerrazón, dislate, trágala, errores de bulto, victimismo sin fuste, fuente de inestabilidad profunda
El mateix ús valoratiu del lèxic es fa evident en la tria dels substantius i sintagmes nominals que serveixen per anomenar el projecte català. Així, mentre els sintagmes nominals usats per referir-se al projecte espanyol són neutres (nacionalismo español, proyecto político español, nuevo proyecto nacional español, proyecto nacional español), els que fa servir per anomenar el projecte català no sempre ho són, de neutres:
Termes neutres: nacionalismo catalán, proyecto independentista catalán, soberanismo catalán,  independentista, plan independentista
Termes negatius: el separatismo, los radicales catalanes, nacionalismo radical catalán, proyecto secesionista catalán
També tenen connotacions negatives les expressions emprades per referir-se a l’actuació del president Mas: ha pilotat el projecte independentista de manera cicatera, les seves declaracions a Israel són desafortunades, la seva actuació en conjunt és una imprudente aventura.
La valoració negativa del projecte independentista català i la presa de posició contrària per part de l’autor de l’article no tan sols es manifesta en la tria del lèxic, sinó també en la construcció del discurs. L’estratègia discursiva emprada per Ortega Martín consisteix a definir el projecte independentista català per oposició al projecte espanyol. Com que aquest ha estat exposat primer, el projecte català apareix a ulls del lector com un antiprojecte, com una cosa que no té entitat pròpia, sinó que només té sentit per oposició a una altra. El primer és una afirmació; el segon, una negació. A més d’haver estat exposat primer, el projecte espanyol ha estat presentat en termes altament positius. Per això, el projecte independentista català, que es presenta com el contrari de l’espanyol, com la seva negació, adquireix inevitablement connotacions negatives.  
A continuació analitzarem algunes de les idees i els arguments desplegats per l’autor que demostren el seu posicionament contrari al projecte independentista català.
 
Una de les idees bàsiques del pensament polític espanyol és considerar Espanya i el seu estat com un absolut. Això és el que explica la idea d’Ortega que renunciar a ser espanyol és renunciar a la identitat múltiple de què parlen la sociologia i el pensament polític contemporani. Per a ell és inconcebible que un català pugui tenir una identitat múltiple en la qual no hi hagi la categoria ‘espanyol’. Sense aquesta categoria, una identitat ja no és múltiple. A més, en aquesta mateixa línia de dictar quines són les identitats que han d’integrar una identitat múltiple ‘com cal’, Ortega no té en compte  que a més de les identitats catalana, espanyola i europea a Catalunya n’hi ha d’altres, com  la marroquina, l’àrab, l’amazic, la xinesa, la romanesa, la paquistanesa, la punjabi, la càixmir etc. Com passa amb la llengua, el nacionalisme espanyol, del qual Ortega s’erigeix en portantveu en aquest article, només té en compte les identitats amb suport jurídic. La seva pluralitat / multiplicitat sempre és molt limitada: allò que consagra l’statu quo, allò que ha estat formalitzat jurídicament, allò que ha esdevingut constitucional. 
Ortega, a més, obvia un altre aspecte de la qüestió, i és la possibilitat que hi hagi persones, moltes fins i tot, que continuïn sentint-se espanyoles en una futura Catalunya independent, que integrin la identitat espanyola al costat de la catalana i l’europea. De la mateixa manera que un descendent d’equatorians pot sentir-se equatorià i espanyol a l’actual Regne d’Espanya, en un futur estat català independent hi hauria persones que se sentirien espanyoles i catalanes.   
Diu Ortega que ‘el separatismo promete la independencia como panacea que puede ser vívida en un limbo romántico‘. Amb aquesta afirmació Ortega aboca sobre l’independentisme català diversos retrets. El principal és que és una forma de pensament irracional: no és un projecte sinó una promesa, no proposa solucions a problemes concrets sinó que es presenta com la solució de tots en general, no situa el seu projecte ara i aquí, en unes coordenades definides històricament, sinó fora del temps i de l’espai. L’espai on se situa aquest projecte és un no-espai, és el ‘limbo romántico‘. Aquesta idea que fora d’Espanya no hi ha res, que l’estat espanyol és la realitat i que sortir d’Espanya implica situar-se fora de la realitat, és una nova mostra del caràcter absolut que s’atorga a Espanya des del pensament polític espanyol. És una forma d’essencialisme: Espanya és l’essència i, per tant, marxar-ne vol dir perdre l’essència i passar a un estat d’existència incompleta.
Més endavant Ortega diu: ‘Este dislate es producto de la creencia en un supuesto derecho natural de origen cuasi divino que no admite debate.‘ Els termes ‘creencia‘ i ‘origen cuasi divino‘ mantenen el projecte independentista dins de l’àmbit de l’irracional. Tanmateix, la qüestió s’hauria de plantejar amb els termes canviats: el pensament polític modern ha convertit els estat-nació actuals -que són fruit de la contingència històrica i que per tant poden desaparèixer igual com han aparegut- en una mena de realitats naturals d’origen quasi diví que no admeten debat. Per mantenir un estat ja existent només cal fer complir les lleis, per crear un nou estat cal transformar les lleis o transgredir-les. Com que l’estat espanyol no vol transformar les lleis tan sols queda el recurs de la transgressió. I per forçar les lleis cal buscar un discurs legitimador. En el nostre cas el discurs de legitimació no és l’apel·lació a un dret natural d’origen diví, sinó l’apel·lació a la voluntat dels ciutadans. Si Catalunya assoleix la independència serà per una qüestió de voluntat, no de dret. Serà perquè els independentistes són més i més forts que els unionistes. 
Un altre aspecte del projecte independentista que critica Ortega és el seu unilateralisme. Una vegada més es posa de manifest que el nacionalisme d’estat estableix una sèrie de principis bàsics o de privilegis que serveixen per diferenciar les nacions del que no ho són. Un d’aquests principis és l’unilateralisme. El problema no és la idea d’unilateralisme sinó qui l’aplica. Espanya, evidentment, decideix unilateralment si forma part de la Unió Europea o no, si cedeix sobirania o no, però Catalunya no ho pot fer perquè això és un privilegi dels estats. Espanya pot decidir unilateralment sortir de la Unió Europea, però Catalunya no pot decidir unilateralment sortir d’Espanya. Espanya és una nació sobirana i Catalunya no. És així de senzill. 
Al final de l’article Ortega diu que el projecte independentista català beu de les fonts ideològiques del segle XIX. Aquesta afirmació demostra un desconeixement profund del que està passant actualment a Catalunya. El nacionalisme decimonònic era, en el seu cos central, un projecte de les elits i basava el seu ideari en la llengua, les tradicions, la història i en la tradició jurídica catalana. Per contra, l’independentisme del segle XXI és un projecte que parteix dels ciutadans, que va de baix a dalt i que topa, justament, amb l’oposició d’una part significativa de les elits, sobretot les econòmiques. A més, el seu ideari no es fonamenta en la llengua, les tradicions i la història, sinó en el principi democràtic del respecte de la voluntat de la majoria i en el convenciment de la conveniència de disposar dels instruments necessaris per fer una societat més justa socialment i amb menys desigualtats econòmiques. L’independentisme del segle XXI no veu l’estat català com un objectiu en si mateix, sinó com una eina de transformació social. És un moviment que s’emmarca dins del procés de qüestionament del sistema polític i econòmic que s’està produint a tota Europa, ja que posa en qüestió dues de les seves construccions principals,  l’estat-nació i la democràcia representativa. Pel que fa a l’estat-nació, n’impugna que tingui l’exclusiva de la sobirania, i pel que fa al sistema democràtic, reclama que sigui més participatiu i menys representatiu. Això el fa plenament modern i el distingeix del nacionalisme tradicional.
Per acabar aquest article comentarem dues afirmacions del professor Ortega respecte de les relacions futures de Catalunya amb Espanya i Europa. La primera és que les relacions de la Catalunya independent amb Espanya no podran ser mai bones. La segona és que Europa, la UE, mai no acceptarà la independència de Catalunya. Aquestes afirmacions no es mouen en el terreny dels fets perquè la premissa bàsica, la independència de Catalunya, encara no s’ha produït. Per això, en relació amb Espanya i UE el que fa Ortega és formular una demanda, i en relació amb Catalunya, una amenaça: si us n’aneu us girarem l’esquena i impedirem la vostra entrada a la UE. No són les conseqüències inevitables de la independència de Catalunya, és el que el professor Ortega, i molts altres espanyols, voldria que passés. 
Conclusió
Tot i que el professor Ortega es vol presentar com abanderat d’un suposat nacionalisme espanyol postmodern, la seva posició en aquest article no és gens postmoderna: tota l’argumentació es basa en professions de fe i apriorismes, que no qüestionen el concepte ‘nació súbdita’ (com diu Xavier Bastida) en què es basa el nacionalisme espanyol modern. Aquesta línia de pensament que assumeix Ortega parteix d’una elusió: el dret de decidir, o sigui, la construcció de la nació a partir de la voluntat (nació cívica).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!