1. Premisses i conclusions inicials de l’enquesta
El primer paràgraf de l’anàlisi, com passa sovint, és molt interessant. Hi trobem tres premisses i dues conclusions que es deriven del sondatge.
Comencem per les premisses. L’enunciat és literal:
a. Les àmplies majories que suscita la celebració d’una consulta entre els catalans es difuminen quan es tracta de decidir sobre el seu contingut.
b. És veritat que una majoria aclaparadora dels ciutadans volen ser consultats sobre el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya.
c. I és veritat també que una majoria consistent vol que Catalunya sigui un estat.
La primera premissa conté dues paraules clau: l’adjectiu àmplies i el verb es difuminen. És a dir, ‘les àmplies majories’ desapareixen quan es contesten les preguntes. La segona premissa certifica (‘És veritat’) que els catalans volen una consulta sobre el seu futur. I la tercera explicita que una gran part de catalans (‘majoria consistent’) vol que Catalunya esdevingui un estat.
Passem a les conclusions, que també són literals:
a. Però quan es pregunta si aquest estat ha de ser independent, el suport descendeix al 45%, amb una xifra similar de detractors.
b. I aquestes magnituds de suport es queden encara més curtes enfront de l’aval del 67% que suscitaria un eventual pacte fiscal, acompanyat d’un blindatge de competències en matèria de llengua, cultura i educació.
La primera conclusió comença amb però. No és una paraula qualsevol. Bàsicament, però serveix per oposar dues idees. En contraposar-les, acaba guanyant la idea que apareix darrere de la conjunció. En aquest cas, malgrat el que afirma la tercera premissa (una majoria consistent vol un estat), la idea guanyadora és l’empat tècnic entre el sí i el no a una Catalunya independent.
La segona conclusió és la conclusió a què vol arribar l’enquesta: una proposta de tercera via soluciona l’atzucac actual perquè el 67% dels catalans la troben, com a mínim, acceptable.
2. Les preguntes de l’enquesta que superen l’atzucac actual
El discurs que ve a continuació s’ha d’entendre a partir de les preguntes de l’enquesta i les respostes dels enquestats. La formulació de les preguntes és la següent:
a. Si el govern central s’hi mostra disposat, creieu que el govern de la Generalitat hauria d’entaular una negociació per millorar l’autogovern?
b. Donaríeu suport a un acord que consistís en un pacte fiscal similar al concert econòmic del País Basc i un blindatge de competències en temes d’educació, de cultura i el model lingüístic?
Abans de continuar, cal fer cinc consideracions:
a. Les preguntes es basen en uns supòsits que ara mateix no es donen. Evidentment, les respostes a aquestes preguntes coincideixen amb la línia editorial de LV.
b. Les preguntes són massa llargues i complexes si tenim en compte que l’enquesta es va fer telefònicament.
c. No s’explicita que el suport es manifesti mitjançant una consulta o un referèndum.
d. La resposta afirmativa a la segona pregunta no implica necessàriament votar no a la independència.
e. La utilitat de comprovar que l’enunciat de la segona pregunta es mantingui intacte en l’anàlisi que fa Pastor a partir de les respostes dels enquestats.
2.1. Diagnòstic de la situació actual i la solució adequada
En començar l’anàlisi de les preguntes anteriors, Pastor dibuixa l’escenari en què es mou la societat catalana el desembre 2013 i en presenta la solució:
Ara bé, la fractura que sembla provocar en la societat catalana el dilema sobre la independència es dilueix quan es planteja la possibilitat d’un sortida pactada al contenciós català.
Aquesta citació apareix just després que Pastor esmenti que la majoria d’enquestats que han votat o que diuen que han votat CiU, ERC, ICV i la CUP donen suport al sí a la independència.
També esmenta que el 28% dels enquestats que han votat o diuen que han votat el PSC estan a favor de la independència.
Val a dir que, a diferència de l’enquesta que El Periódico de Catalunya va encarregar a GESOP, l’enquesta encarregada per La Vanguardia a Feedback és opaca. En aquest cas, no disposem de més dades que les que ofereix aquesta anàlisi. Per exemple, respecte als vots favorables a la independència, només sabem el percentatge dels que fan referència al PSC.
El context on apareix l’oració que comentem, doncs, permet que l’analista utilitzi el connector ara bé, que li serveix per contraposar el sí de què parlava al paràgraf a una altra idea, la qual coincideix amb la tesi que ell defensa i, per extensió, La Vanguardia. D’aquesta manera, aquest connector permet que la idea que guanyi sigui la que apareix en segon lloc. Aquesta oració és molt interessant perquè és complexa:
a. Pastor assenyala que la independència provoca fractura. Les idees de fons són clares:conflicte, divisió i crispació, pel cap baix.
b. Pastor matisa la fractura: el dilema ‘sembla provocar’ una fractura. Per tant, la fractura ara és aparent o, si més no, no està confirmada.
c. Pastor considera que la independència genera un dilema, és a dir, crea una situació problemàtica en què els ciutadans han d’optar entre dues coses. És una visió de percebre la realitat. Una visió alternativa podria ser que el debat sobre la independència genera l’oportunitat de reflexionar sobre l’statu quo de Catalunya i decidir entre tots quin futur volem per al país.
d. La redacció de l’oració no és l’única possible. Pastor busca que fractura sigui el subjecte de l’oració i que posteriorment aparegui la solució a la fractura. Així, el verb del subjecte ‘la fractura’ és ‘es dilueix’. L’autor aconsegueix, doncs, dos objectius: d’una banda, situa el concepte de fractura en un lloc prominent de l’oració (el subjecte) i, d’una altra, més endavant en limita la importància (el verb i l’oració subordinada adverbial). Aquesta importància també està limitada, com hem vist, perquè la ruptura de què parla no està confirmada (‘sembla provocar’).
e. Finalment, Pastor aporta la solució: cal cercar una solució pactada. L’autor reconeix que aquesta solució actualment no existeix perquè escriu ‘la possibilitat d’una sortida pactada’.
2.2 La solució a la (hipotètica) fractura social
El discurs de Pastor arriba al clímax quan exposa la solució a la suposada fractura social que viu Catalunya.
En presentar la resposta afirmativa dels enquestats a la pregunta sobre la recerca d’un acord al conflicte actual, Pastor escriu:
Fins un 67% dels consultats donaria suport a una negociació entre Catalunya i Madrid si el Govern central es mostrés disposat a abordar una millora de l’autogovern.
Quant a la negociació, i com es pregunta explícitament, els que s’han de seure a la taula són Catalunya i Madrid, és a dir, el govern de la Generalitat i el govern espanyol. El diàleg, doncs, no és entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol, sinó que es limita a una comunitat autonòmica i al govern de l’estat. A més a més, la negociació no inclou les institucions parlamentàries i els principals partits com a mínim de l’estat ni el parlament i els partits catalans. Aquesta negociació proposada a dues bandes, òbviament, també exclou de tota la resta de la societat (atesa la ideologia de LV, segurament les úniques que no quedarien excloses de la negociació serien les elits econòmiques).
3. La pregunta sobre el contingut de l’acord: l’enquesta versus Pastor
Aquest apartat no és innocu ja que és molt interessant comprovar si el contingut de la pregunta de l’enquesta és el mateix que el contingut de la pregunta que presenta Pastor:
I el més important: si el resultat final d’aquesta negociació comportés un pacte fiscal similar al concert basc i un blindatge de les competències catalanes, llavors un percentatge superior al 67% donaria suport a aquest acord.
En aquesta oració torna a aparèixer el suport a la tercera via. Pastor remarca aquesta via en començar l’oració: ‘I el més important.’ En conseqüència, els enquestats donarien suport a un acord com el que proposa LV.
Com dèiem, ara és oportú analitzar com presenta Pastor els termes de l’acord. En començar l’article, Pastor afirmava que l’acord incloïa el pacte fiscal i el blindatge de tres competències (cultura, educació i model lingüístic). Ara la presentació és diferent. En aquest oració pastor fa referència a ‘un pacte similar al concert econòmic basc’, que s’adequa a la pregunta, mentre que anteriorment havia parlat de ‘pacte fiscal’. Per tant, ara és precís, mentre que abans havia reinterpretat la pregunta.
En canvi, la segona condició de la pregunta pateix un canvi molt significatiu: mentre que la pregunta explicita que es tracta ‘d’un blindatge de competències en matèria de llengua, cultura i educació’, Pastor parla de ‘un blindatge de les competències catalanes’. Hem passat del blindatge de tres competències a un blindatge total, si assumim l’article definit en una lectura estricta, o a un blindatge d’una gran part de competències, si assumim una lectura més laxa de l’article definit. La redefinició de la segona condició de la pregunta, doncs, no és un detall intranscendent.
En definitiva, la pregunta de l’enquesta i la pregunta de Pastor difereixen substancialment respecte al blindatge de les competències.
4. Les resultats de la pregunta sobre l’acord
Quant als resultats de la pregunta sobre si l’enquestat donaria suport a l’acord en els termes descrits a la pregunta, Pastor escriu:
El suport [a l’acord] seria, a més, majoritari entre els votants de CiU, PSC, ICV, C’s i la CUP. I tindria el suport del 42% dels electors d’ERC.
Si més no, sorprenen tres resultats: els de C’s, la CUP i ERC. La línia ideològica de C’s està en desacord amb el que hauria de suposar un acord sobre educació, cultura i llengua. Els discursos dels seus dirigents ho demostren fefaentment tots els dies. A més, la línia ideològica de la CUP i d’ERC entra en conflicte amb el que diu LV. Sense qüestionar els resultats de l’enquesta, d’entrada sobta el comportament dels enquestats que voten o diuen que voten aquests partits. Uns per massa i altres per massa poc.
5. I després d’arribar a l’acord, què?
I, per acabar, només queda veure com analitza Pastor el resultat de la darrera pregunta que comenta:
Si es produís aquest acord, veuríeu la necessària la consulta sobre la independència o no de Catalunya?
Val a dir que la formulació d’aquesta pregunta és estranya perquè inclou una dicotomia en l’enunciat quan el que ha de ser dicotòmic és la resposta. Sobre la resposta dels enquestats, Pastor escriu això:
Tot i així, l’ànsia de la societat catalana per ser escoltada es reflecteix en una altra dada: fins i tot en el cas d’arribar-se a un pacte per a la millora de l’autogovern, gairebé el 60% creu que s’hauria de celebrar igualment la consulta.
Pastor comença la darrera oració de l’article amb el connector tot i així. La idea que se segueix del connector és que els enquestats volen una consulta sobre la independència malgrat que els governs català i espanyol arriben a un acord. La idea anterior era més neutra: els enquestats només donaven suport a l’acord. El connector tot i així lliga les dues idees. L’ús d’aquest connector evidencia que el suport a què feia referència Pastor no implicava un referèndum. Altrament no s’entén per què apareix un connector que argumenta contra una idea anterior i que fa que guanyi la idea següent. Aquest concepció de la realitat lliga amb una altra anterior: només negocien els governs (i potser les elits econòmiques).
Per això és remarcable la utilització de fins i tot i d’igualment, que denota que, un cop els governs català i espanyol hagin arribat a un acord, la gent vol dir-ne la seva. També és destacable la utilització de la perífrasi d’obligació s’hauria de celebrar perquè la consulta com a un futurible hipotètic en lloc de la perífrasi d’obligació en present d’indicatiu s’ha de celebrar, que presenta la consulta com a ineludible. Aquesta oració mostra clarament que aquesta insistència en votar sobre la independència (o no) no era una resposta que estigués en el full de ruta de LV.
De fet, les paraules de Pastor pressuposen que, si els governs català i espanyol arriben a un acord, no cal que la ciutadania el voti. En aquest sentit, és prou il·lustratiu que l’enquesta no pregunti què votarien els enquestats en cas que hi hagi un acord. Convé recordar que hi ha una diferència conceptual i fàctica entre demanar una opinió (‘Donaríeu suport a…’) i l’exercici del vot (‘Està d’acord amb…’).
6. Conclusió
És evident que les respostes dels enquestats permeten que Pastor faci una anàlisi que fomenta explícitament i clarament la tercera via com a solució al problema creat pel sorgiment de la proposta que defensa la independència de Catalunya. Per exemple, hem assenyalat diverses paraules i construccions sintàctiques que mostren clarament el punt de vista des del qual s’analitza l’enquesta de Feedback. Capgirant el famós No pensis en un elefant de George Lakoff, l’anàlisi de Pastor es podria ben bé titular-se Pensa en la tercera via.