17 d'agost de 2005
Sense categoria
1 comentari

1997

XVIII

Mil coses per veure i dos per fer. Els meus braços plegats i els meus ulls miops. El coixí de la butaca fa ferúm de pet covat i continuo negant-me a portar aquelles ulleres que tant t’agraden. Encaparrades que semblen autèntiques quan declina el dia. Llangors que desperten el somrís en les fotografíes emmarcades de l’habitació vella. Per què quan arriben les últimes pàgines sembla que hi ha un empenediment? I la tossuderia per desfer el passat i convertir-lo en un present al nostre antull, al capdavall el passat ja no existeix. De què va aquest rotllo, si qualsevol raó individual, particular, duu  a cremar-se les parpelles en els llibres i a ejacular en mil matalassos, per trobar sempre la desil.lusió, i transformar-se posteriorment  en el bon jan i sarcàstic, corrossiu i irònic, cansat i pacífic, tot esperant la crida de la selva a fi que el gos Buck ens clavi l’ullal?. I encara això, només per aquells que han devorat amb ànsia la vida, perquè les parelles d’adjectius bé podrien haver estat altres i el començament i el final tan desigual com sempre. Tot i que no ho sembli. Hi haurà una eternitat classificada? Encara que ja ningú respiri en les prestatgeries flotants. L’únic calendari al qual vaig estimar va ser el de l’Enterprise: "Diario de abordo…" Si es pogués dir a algú: no t’estimo però vull estar amb tu", però no, tothom vol sentir-se estimat encara que ningú els aguanti. Què donaria jo per haver nascut fibrós, portar bastos, bastonades i bastons i pernoctar en coves! Potser un clauer de pota de conill. O habitar aquella tribu que primer cardaven i després eren amics. No era el Tahití de Marlon Brando ni tan sols el de Gaugin, això era més a prop, passat l’estret de Messina. Ara sé amb tota certesa que mai veuré el Pol Boreal. I si només fos aquesta absència! No entenc com a la gent no els agafa la ceba de posar-se trists fingidament, tan senzill com és i tan poc com costa!. No és divertit fins que ho és: perquè a la cantonada de tota tristesa s’amaga un pallasso molt divertit que s’anomena Absurd, i què? Res, que tinc interès en apagar les espelmes.

  1. no m’agrada jutjar, cadascú tria inclús els seus pensaments…

    m’ha deixat una sensació de deixadesa… d’abandó que s’hem ha fet pesat d’arribar fins al final de la narració

    i m’he quedat intentant entendre el que volies dir.

    (les coses són com són, encara que no ho semblin)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!