14 d'agost de 2005
Sense categoria
0 comentaris

La granota i l’alzina

 14/8/2005

No escolto i em sap greu. Només fent de no sé què davant els nens. Únics, davant dels quals no hi ha por. Tot ho analitzo dintre meu i així davant d’ells sóc l’analitzador sense títol. No escolto i em sap greu no escoltar-ne, de cançons que fan pujar a la muntanya. Per sort, tu ja ets al cim. Mires el cel i només uns núvols, més propers però tan lluny. Sempre una referència literària: Cims rúfols. I de veritat, que inevitablement, una referència cinematogràfica: Beautiful Girls. I tot va així: encadenadament: Matt Dillon i una ciutat al sud, una marrada per arribar al moll de l’os. I abans cap predisposició, una casualitat, un oblit, potser un acte fallit, inconscient. Tots els actes fallits són inconscients? A on vols arribar? Sempre una referència literària: Paul Auster i aquell seu amic que darrera d’una porta ja no volia veure ningú més. La negació de la negació. Un parc, un vagabund, i inevitablement una referència cinematogràfica: Un rodamón més moral que material, en blanc i negre, assegut a un tamboret, davant d’ell un mirall, un reflex i un got per la meitat, a baix, ara, a sobre del taulell. I ets capaç de deixar-ho tot per continuar, ni que només sigui ara, el trencament de la continuïtat diària i volguda, no ara, que tot és un dubte entre els referents i l’alé, sempre enganxat al clatell, tan humà, tan pròxim i tan alié fins i tot els pròxims, l’alé dels quals has petonejat i també… no ho diguis, no, que la veritat és la que va dir una referència literària, el nom de la qual desconec, mai un llibre, només allò que va dir i vaig escoltar d’altri: crec que era un crític literari: n’hi ha tres, de veritats: la teva, la meva i la veritat. A què treu cap aquest memoràndum?. La carta va ser descoberta. Una carta d’amor. I és quan preguntes al psiquiatra, que sembla que l’únic que volgui es posar-se calent. Com tu, que valores el que valores en aquesta relació de noia inabastable. Voldres allò obvi: la cosa que et manca perquè al capdavall qui sap veritablement estimar sense posseir?. I ara a estimar: el pensament vola fora de tu, hi ha un xic de compassió, una recança diluïda per l’ideal desdit, d’aquella noia, dona, maquíssima, no tan maca, bonica escric al mòbil i en la contesta mai t’estimo. Una posessió, també com a paraula d’amor: ginebreta meva. I hom s’adona que ja no estima, ni tan sols com els seus pares. I on estima més com ara, més com arribar fins aquí: From now on, apetència addictiva, Lisboa, un banc, un parc, un passejar ciutadà, un comarcal, entre joncs, silencis musicals, botons que obren pantalles, i un estiu, dos estius sense gosar estimar, perquè no en sabies, i tu també vas masturbar-te tot mirant l’Estrada, encara que ara vulguis fer poesia, com un saxo que sempre sona arrambat a una paret, fosca i d’olor acre a unes hores que ja són memòria. I sol, tot sol, tot esperant que la noia, la dona, caigués retuda als braços de Burt Lancaster. I tanmateix un Sed Vicious, que tampoc sabia estimar, va morir per amor. A on vols anar a raure? A beautiful girls que havien de passar a l’edat de saber estimar i hi van passar amb el dubte d’on és el meu primer amor? I ara a estimar, convençut, que estes fent bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!