13/08/2005
Una submissió ni que sigui sexual, un gest amic, un amanyac, saber en qualsevol moment el que pensa només que per sentir-me traït. Ara tot era més conegut que abans, les coses encaixaven en uns forats molt usats, amigues rutines que ens ajudaven a seguir asseguts, sense parlar, fent una tasca que acostumes a fer tot sol, però avui ella t’observa i potser et sents cofoi, orgullós i alhora descobert o si més no amb ganes de ser descobert. Ara saps que seràs descobert i ara ja pots anar a jeure tranquil, la memòria es fumuda però una mala interpretació encara ho és més. Maleït sigues! I una veu s’alça desacostumada, mai crida més que ara i ara a ella li sembla alguna cosa més que desacostumada, era un crit de protesta i no contra el got que s’acabava d’esmicolar, ella va tornar a repetir-lo i va ser ara quan la seva veu es va escoltar. -Què ha passat alguna cosa?- Ella semblava interessada, ara la resposta era fonamental per part meva si volia mantenir una conversa. Maleït sigues! I després un silenci va negar la sala, d’estar i a vegades de ser-hi, un silenci només trencat per les veus televisives, veus d‘hommes i de dones doblades, de seguida s’endevina que no són d’aquestes terres i… Ara no, va dir ella, m’he enganxat a aquesta sèrie. És una sitcom? pregunto sense gaire interès. I altra vegada la veu d‘hommes i dones doblades s’alçava a un volum correcte per no destorbar els veïns i ocupava a mitja alçada l’ambient aquell que no era molt diferent de moltes altres llars a jutjar per les enquestes de Població Activa i Passiva que oferien un percentatge esfereïdor en la seva contundència pel que feia al nombre de televisors que ocupaven espai dins de les llars d’aquest país. Què?- No?- D’acord-. Eh! tu, m’has enfonsat la vida, només de veure’t m’agafa una malaltia.- Què? vaig dir mirant de cop a on era ella. Ella seguia amatent a la pantalla, no calia que ningú li digués perdona per la interrupció; continuï amatent a la pantalla; preguem disculpin les nostres astracanades. De qui va ser la culpa? De la catenària. I la resposta va ser donada amb tanta coordinació de veus que algú podia pensar que algú estava cantant, però només eren les veus d’hommes i dones doblades. Per un moment les veus ja no eren doblades. Res, mentre feien la pausa. -Home! res no sé- Entre pausa i pausa ben bé quinze minuts- Exagerat! Quinze minuts i tant, això pel cap baix, què t’hi jugues? Un cafè- D’acord, un cafè però després no vinguis amb romanços- No… Sí, vull dir- Ara vinc de seguida, és que no puc- Què et paaasssa?- -Res, que he ficat això i ara no puc… potser caldrà desllorigar-lo, això, el que sembla una pestanya que s’ha trencat- Deixa, deixa’m, surt, entro, observo, veig, localitzo el problema, decideixo en qüestions de segons, parlo, demano estris, ell me’ls atansa, utilitzo estris, soluciono el problema, torno estris, sento un tancar de calaix, espero la tornada d’ell, quan torna li dic: ja està!. Les veus d’hommes i de dones doblades tornen a elevar-se tot negant un espai que com la resta del bosc tampoc és massa gran. Ella està amatent, jo, encara que no ho sembli també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!