Carles Marquès - SERÉ BREU

Si us agraden aquests textos, podeu comprar el meu llibre 'Capbreu. 322 microrelats' a Amazon.com

29 de maig de 2014
0 comentaris

A l’estiu quan són les nou

Quan Mar Ametlla va saber que l’horari que ens marca cada dia l’havia manat Franco als anys 40 per complaure el govern nazi, va decidir rebel·lar-se. Havia llegit que la nostra hora hauria de ser la del sol, la mateixa que la del temps universal coordinat, UTC. La que regia, a més a més, els fusos horaris de tot el món. Va decidir que des d’aleshores faria servir l’horari real, l’anterior al franquisme. I que lluitaria amb totes les forces per convèncer la resta del país que calia recuperar-lo. Viuria a l’hora que seguien els avis pagesos, i tant! (Continua)

Això va ser l’últim dia abans de vacances. Millor, va pensar la Mar. Tot i que era una persona reivindicativa, que formava part del comitè d’empresa, li calia aquell mes de calma per trobar la forma eficaç de convèncer els directius que havien d’adoptar el nou horari per a tots els treballadors. Com ho faria, com si fos una reivindicació laboral? Difícil, en un moment de crisi com el que vivien, l’empresa ho aprofitaria per fer un ERO. No, seria millor plantejar-ho com a una forma de posicionar la multinacional en el mercat. La seva empresa, partidària de les tècniques de màrqueting més agressives, no perdria una oportunitat com aquella. La campanya faria època, ja la veia: “XXX, marquem l’hora del país”.

            Aleshores la Mar sindicalista va aparèixer en la consciència de la Mar comercial. Què s’estimava més, es va preguntar a ella mateixa: passar a la història de la lluita obrera com la líder que havia portat el seu país a recuperar la seva hora en el món, o augmentar les vendes de l’empresa, que de fet era la que li pagava a final de mes? Entre una i altra Mar, la Mar pactista, que feia de pont entre les dues, trobava avantatges a la decisió, es prengués per la raó que es prengués: la conciliació familiar, aprofitar les tardes, seguir un ritme laboral més d’acord amb el ritme de la natura… A més, la seu de la multinacional era a Londres, i seguir el mateix horari sempre seria beneficiós: cada dia havia de plegar una hora més tard, per culpa de les trucades d’última hora de la central. Aquest últim argument no sabia de quina de les tres Mars sortia, però li era ben igual. L’única cosa que tenia clara era que aquell dia començava a viure en l’horari que el seu país mai hauria d’haver abandonat. I que ara plegava a les cinc, hora d’aquí, per començar a compensar les hores malgastades.

            Esclar, en el seu nou horari rector, ara eren les quatre… Però què carai, s’ho mereixia. Quan recollia, va recordar que havia d’acabar una feina urgent, però l’endemà, ni que fos de vacances, s’escaparia un segon per fer-la. El més important era mantenir la coherència! La seva millor amiga a la feina, la Marga Monjos, es va estranyar que marxés abans d’hora. Mai ho havia fet. La Mar va estar temptada d’unir-la a la causa, però va considerar que era millor deixar-ho per a la tornada. També va veure clar que havia d’esperar una mica abans de dir-li al seu marit, el Toni Vilamajor. Demà, sí, seria un bon regal de vacances.

            Així que en arribar a casa només li va comentar al Toni les vaguetats habituals: les putades del tirà que els manava, el “gran” Vicenç Calders, els cafès teràpia que s’havia pres amb les cabres boges de la Marga i la Bàrbara Plana, i l’acostumat ‘i a tu com t’ha anat a la feina?’ Al Toni i al fill de tots dos, Pere, que al cap de pocs dies faria vuit anys, els va estranyar que la Mar, tan puntual i estricta, els fes sopar passades les onze. I més quan l’endemà havien d’agafar l’avió cap a Mallorca. El Pere, però, estava encantat de la vida quan va anar comprovant que la mare el deixava jugar a la play fins a les tantes.

            Quan se’n van anar finalment al llit, el Toni es va trobar amb una bomba encara més sorprenent, tractant-se d’algú tan cartesià com la Mar. Demà he d’anar al despatx a acabar una coseta, aneu-vos-en al Prat i m’espereu allà, no trigaré. Però Mar, si l’avió surt a les deu! Per què no ho acabaves avui? Ai, no et posis així, hi aniré a les… set del matí i a les vuit ja hauré acabat. El Toni, que coneixia bé la seva esposa, va confiar-hi. Bona nit, que demà t’has de llevar aviat. Aviat, va rumiar la Mar… i a quina hora he de posar el despertador, per ser a les set, hora falsa, al despatx? A les sis, que per a mi són les cinc…

            A negra nit, la Mar es va despertar de cop, xopa de suor. Merda l’horari d’estiu merda l’horari d’estiu! No recordava que a final de març vam canviar l’hora! Ens van fer canviar l’hora, més ben dit, que ni estalvi energètic ni res, és una forma que té el poder de controlar-nos. Ostres, fa dies que hi dónes voltes, a aquesta qüestió, i fins ara no has estat bona per recordar que durant mig any portem dues hores de diferència amb el sol! I ara, quina hora és, realment? És igual, ja no tinc més son, m’aixeco ara mateix. I després, mentre vaig en bici a treballar, em centraré i decidiré quina hora hauria de ser. La nostra, l’autèntica, la de sempre. Que no és tampoc la de Londres, que van mig any malament.

Dutxa, esmorzar, bici. Al capdavall, no s’havia equivocat tant. El rellotge de canell, que no havia canviat encara, li deia que eren les sis falses. O sigui, que abans de les set, seuria davant de l’ordinador, i a les vuit, hora franquista, ja seria al carrer. Deixaria la bici al pàrquing de l’edifici, agafaria un taxi, i cap a l’aeroport. Hi arribaria abans de les nou. Li sobraria temps: el Toni i el Pere no haurien arribat, perquè sense ella ni sabien a l’hora que vivien. I, a tot això, quina hora bona era? Fàcil, les quatre de la matinada. Quina hora més bèstia d’anar a treballar! Quin estrès! I això havia de ser sempre així des d’ara?

            Quan va arribar a l’oficina, creia que no hi trobaria ningú. Sent dissabte i principi de vacances… Bé, el vigilant de seguretat. Bon dia, Feliu! Feliu Codines era un home afable, que no s’espantava de res. Bon dia, Mar, que d’hora, no? Però no estarà tota sola, dalt hi ha el senyor Rovires… El senyor Rovires, ah sí, l’Esteve, amb la borsa de Tòquio, l’índex Nikkei… Nou hores més que l’hora universal, veritat? Podria ser pitjor, a la casa hi havia gent més antipàtica que el Rovires. Es van saludar. L’home estava entusiasmat amb les pantalletes, i no es va estranyar de la presència, en hores i dia tan intempestius, de la Mar.

            La Mar estava revoltada. Potser perquè havia passat mala nit, o potser el tema de l’hora autèntica l’excitava més que no es pensava, però el cas és que volia passar a l’acció avui sens falta. A l’empresa, no, esclar, amb les coses de menjar no s’hi juga. Però començaria amb la companyia aèria i els seus horaris de vols. Que no et feien esperar les hores que els convenia, a ells? Doncs avui ella volaria a l’hora que hi posava al bitllet, què carai. A l’hora que havia de ser realment, que la gent comencés a ser conscient de l’engany en què feia més de cinquanta anys que vivia. A més, argumentava amb ella mateixa per anar practicant la baralla que tindria al taulell de vols, per a la companyia seria molt més pràctic, i els estalviaria diners, operar sempre amb l’hora UTC, aquí i arreu del món. Quina racionalitat, quina comoditat, que no ho veu, senyor del taulell?

            Va pensar que havia de trucar al Toni per explicar-l’hi. Però era massa d’hora. I després, treballant treballant, se li va fer massa tard. Havia d’agafar el taxi, ja. És igual, el meu home és una persona comprensiva, i ho respectarà. A les males, si no volen entrar en raó els de la companyia aèria, canviarem el bitllet per a un altre vol de més tard. Rai que hi ha molts vols a Mallorca, cada dia, i més en període de vacances. I ella era una negociadora dura. Molt dura.

Aleshores va pensar en els Fort. Els Fort, el Pere i la seva filla Blanca, que era de l’edat del seu Pere. Uns mesos més petita, de fet. El Pere, el Fort, el millor amic del Toni. Si fins i tot li havien posat Pere al seu, al nostre fill, perquè el Fort n’havia de ser el padrí. El mateix Pere, el Fort, que se’ls havia enganxat com una paparra des que es va separar de la dona, la Fe Penedès, feia pocs mesos. I que se n’anava amb ells de vacances. Ja s’havien discutit prou amb el Toni, per això. Que no se’n pot anar ell tot solet, que ja és prou gran? I li convé estar més hores amb la Blanca, que no la veu mai, pobreta. El Toni es podia pensar ara que la Mar ho feia expressament, això del canvi sobtat d’hora, per no viatjar amb el Pere, Fort. I s’enfadaria molt amb ella. Què no havia estat per una bestiesa per l’estil que s’havien divorciat el Pere, Fort, i la Fe? Però ells dos, la Mar i el Toni, s’estimaven molt. Per què no corre més aquest taxi?

            Quina hora era? La falsa, la franquista, volia dir. Ella ja s’havia canviat l’hora al rellotge. Li va preguntar al taxista, que no va acabar d’entendre què volia dir amb allò de l’hora franquista. S’ho va prendre una mica malament, ell que era un sindicalista d’esquerres de sempre, però li va dir. Les deu i mitja. No pot ser, dos quarts d’onze, n’està segur? Del tot, senyora, i també n’estic que amb aquest trànsit encara tardarem més de vint minutets en arribar. Què hi vol fer, senyora? Tothom se’n va de vacances avui… Merda merda merda!

            Toni, t’ho puc explicar tot… Però el Toni no ho va voler entendre. Ni el Toni, ni el seu fill Pere. Encara menys el Pere Fort, que havia agafat l’avió amb la Blanca, farts d’esperar. Segurament no els tornarien a veure, d’enfadats que estaven. Tampoc es va avenir a raons el senyor del taulell –Sr. Joan Horta–, que no els va voler bescanviar el bitllet. En van haver de comprar tres de nous per a l’endemà. I van fer sort de trobar-ne, en temporada alta. Els morros del Pere arribaven a terra. I a Mallorca, el Toni li confessava que feia mesos que sortia amb una altra dona, i li demanava de separar-se. Sola, la Mar es va dedicar en cos, ànima i salut a la seva vocació, aconseguir que tothom tornés a l’hora solar, començant per la seva empresa. Que no la va comprendre. Primer la van apercebre molts cops. Sistemàtica com era, arribava cada dia a l’hora exacta. La seva. I encabat, al novembre, la van despatxar de forma exemplar.

            No es podia pas queixar. Va tenir l’honor que la fotessin fora el cap de personal local, en persona, i el gran director general de la central, que s’havia desplaçat expressament des de la City. Quan va entrar dins del despatx del malparit del Carles Alfara, es va trobar, a l’altra punt del full de quitança que havia de signar, la mà de Martin Fields. Molts deien que Mr Fields no existia, que era un invent de l’empresa per fer por als empleats. Però existia, i tant que existia. I no semblava gaire emprenyat per haver hagut d’esperar la Mar una hora de rellotge. No m’han dit a les nou? Doncs a les nou sharp arribo. De què es queixa aquest, si vaig a la seva hora? A aquest, a Mr Fields, semblava més aviat que la situació, i la pròpia Mar, li divertien força. I ella no va saber com interpretar la frase amb què la va acomiadar: Si mai la nostra empresa decideix canviar l’hora mundial, com a estratègia publicitària, la tornarem a cridar.

            Ni que sembli mentida, les desgràcies de la Mar acabaven de començar. En atur perpetu, perquè arribava sempre una hora tard a les entrevistes de feina, va emmalaltir del cor i va morir d’un atac, aquell hivern. Al tanatori, s’hi van aplegar el Toni i la nova dona, que es deia Clara Vall, i una tia, Concepció Plans, la tieta Sió. Aquesta, bregada en mil vetlles funeràries, va deixar anar, per trencar el gel, una de les seves frases clàssiques: Què hi voleu fer, li havia arribat l’hora. En sentir-ho, la Mar va alçar el cap del taüt, ràpida com un llamp: Ah no, què vol dir que m’ha arribat l’hora!? A quina hora, vostra, dieu que m’he mort, eh? A mi algú m’ha robat una hora de vida i me l’ha de tornar! És meva i la penso aprofitar. I es va aixecar i va dir a la família: Tornaré puntual, no patiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!