No et tabalis. No via preparat re, però si ara riben les teves migues els hi faré un dinar senzill. No em curan les nells per’xò. Una ros –qu’és bona, la rosseta!– unes manides per companyar, i per cabar, vellanes i, d’això, com s’ha de dir, nous o anous?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’estàndard és una solució de compromís, elaborat amb el criteri que vagi més o menys bé a tothom. Hi ha un estàndard oral i un d’escrit. Per exemple, qu’és bona és perfectament acceptable oralment, però no per escrit, llevat que vulguis subratllar un determinat regsitre. Sense moure’ns de les elisions, la immensa majoria dels parlants en fan moltes més de les reconegudes en la grafia.
Imaginem una situació en què qui ha dit qu’és bona no ha estat ben entes – potser perquè hi ha soroll ambiental. En repetir la frase, molt probablement dirà que és bona. I ho farà espontàniament, sense atendre a criteris de correcció.
El mateix es pot dir dels altres exemples. Jo sempre dic res; però si vull emfatitzar-ho, molt probablement em sortirà re de re: Aquest no sap re de re.
Caldria veure si el qui diu riben darrere vocal també ho diu darrere consonant o retorna a arriben.
Si llegim textos prefabrians ens trobarem amb un multitud d’expressions com la que esmentes, però em sembla que no és pas qüestió d’anar enrere i llençar a mar l’obra de fabra i de l’IEC.
É bo?