Carles Marquès - SERÉ BREU

Si us agraden aquests textos, podeu comprar el meu llibre 'Capbreu. 322 microrelats' a Amazon.com

25 de gener de 2014
0 comentaris

Cavallers

Doncs dimarts, a l’hora de sopar, em truquen d’urgència per arreglar una fuita d’aigua. Ja sabeu com m’emprenyen les trucades a deshora. Però la feina és la feina. L’avaria era en un casalot de la part alta. El conserge que m’obre i em deixa sol en aquell soterrani. Una antiga cuina, pel que semblava. L’home s’hi va estar un segon, el temps just per explicar-me on era el tub foradat. I va fugir, amb ulls d’espantat, dient alguna cosa així com: jo aquí no m’hi quedo… Ara ve la bona. Estava mig a les fosques, amb les mans mullades, i vaig sentir una veu que em parlava, suaument, a l’orella. Us ho juro. La vaig sentir tan bé com vosaltres em sentiu a mi. Fluixeta, però clara. I una mica emprenyada perquè algú, jo, la molestava. Com us ho diré, era una veu acostumada a donar ordres, a renyar. Que si em vaig espantar, dieu? I tant. Però no podia pas sortir corrent, perquè estava soldant, que no ho veieu?  No, no havia escoltat mai cap història de fantasmes sobre aquell palau, com vosaltres en dieu. Un palau! I el cas era que la veu em sonava molt, tot i que no entenia què deia… i aleshores hi vaig caure. Collons, àvia, no em fotis ensurts! li vaig cridar, emprenyat jo també. Ja en vida era així de…, la dona. I no vaig tornar a sentir veus, ni xiuxiuejos, ni hòsties. Sort que me’n vaig enrecordar que l’àvia havia estat cuinera d’aquella casa! que, si no, potser m’hi quedo jo també, allà mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!