* Compromís per l'Alcúdia

Resum de la
xerrada de Mònica Oltra a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, divendres 7 de
maig: “La corrupció política al País Valencià”.

         La sala de conferències estava gairebé
plena el divendres a les 19:30, cosa que significa que el tema de la corrupció
sí que importa a la ciutadania. A la introducció, feta a càrrec de Marina
Ribes, es va informar de la constitució de Compromís per l’Alcúdia, amb un
resum de les intencions i objectius del col·lectiu; seguidament presentà a Paco
Sanz, qui ens informà de les tasques que venim realitzant a l’ajuntament, amb
exemples de mocions presentades, acords i desacords amb l’equip de govern de
l’ajuntament.

         Mònica Oltra començà la seua
intervenció agraint, primerament als assistents la seua presència, en uns temps
en què sembla que a la ciutadania no li interesse la corrupció política, la
nostra assistència a l’acte ho desmentia: hi ha preocupació, i molta; per
afegir l’agraïment al col·lectiu pel portar-la a l’Alcúdia i pel treball
constructiu d’oposició que estem duent a terme. 

         “Els polítics parlen molt i escolten
poc, quan escoltar és molt important per estar en contacte amb la realitat,” va
ser la seua primera intervenció. Va seguir compartint una idea amb nosaltres:
estem vivint en un dèficit democràtic tan greu com el que vam patir en la
transició a la democràcia; des del Consell es veu com la qualitat democràtica
va caient per davall dels mínims imprescindibles per a un correcte funcionament
de la nostra societat. A partir d’ací va desgranar els diferents motius de
preocupació:

                 Hi ha CENSURA, i el millor exemple, la
censura de l’exposició de fotografies del Muvim, posterior a la publicació de
les fotos en tots els mitjans de comunicació, i en la que es veia clarament la
manipulació informativa del cas Gürtel. No els va agradar veure a Camps eixint
dels jutjats, i la van prohibir.

         El Parlament és una CARICATURA del que
hauria de ser, l’òrgan on resideix la sobirania popular. Com a exemple, va
posar el rellotge que llueix la presidenta del Consell, Milagrosa Martínez,
quan era consellera de Tursime, regal fet (com tants altres) per les
concessions aprovades a la trama Gürtel.

         El govern valencià VULNERA els drets de
l’oposició i dels qui els ha votat. Tota moció o proposta és rebutjada sistemàticament.
L’oposició té la funció de controlar el correcte el funcionament del govern, en
què es gasta els diners de tots. El P.P. ha creat una xarxa de fundacions,
associacions, etc. que estan controlades per familiars o afins, i a les quals
subvencionen generosament. En ser preguntats en què s’han gastat els diners
aportats a eixes fundacions, diuen que no poden respondre a això perquè no és
la Generalitat. En preguntar perquè s’està consentint la construcció d’una
fàbrica contaminant al costat d’un col·lege, a Mislata, no responen. El control
dels pressupostos se’l boten amb OPACITAT i DESINFORMACIÓ. Un altre exemple: la
senadora Leire Pajín no va accedir al seu lloc fins a sis mesos després d’haver-ho
hagut de fer. El motiu: la participació del PP a la Mesa del Senat és
majoritària i ho han allargat tot el que han pogut, davant de la passivitat de
tothom (PSOE inclòs). No podem parlar de participació ciutadana, de
transparència en la gestió, estem per davall de mínims.

         Estem DESPROTEGITS, el govern del P.P.
no deixa que ningú denuncie clarament les mancances, i amb això estan portant a
terme un atac en tota regla a la democràcia.

         Un altre exemple: la Síndica de greuges.
El titular va deixar el càrrec i entrà Emilia Caballero, qui, per fer la seua
feina, va ser retratada de “radical”, de les que “cremen mobiliari urbà”, tot
per defensar els drets i protegir els abusos a la ciutadania. Ho aconseguiren, modificant
reglaments, arribant a pactar amb el PSOE, que no ens expliquem com poden
arribar a cap consens amb el P.P.

         Què es pot fer, quan no t’accepten cap
proposta? Anar al Tribunal Constitucional, el qual, tal i com estan les coses,
acaba responent, donant-nos la raó, però als sis anys de la demanda, quan ja és
massa tard i no es pot fer res.

         Mònica seguia indicant-nos punts greus
en el comportament antidemocràtic del govern popular, passant a concretar-los
en les persones que ens “governen”. I així, ens va explicar com BLASCO i
COTINO, treuen de la xarxa pública tot allò que no volen que es controle (d’ahí
la seua dèria de privatitzar-ho tot): Fundacions públiques (participades per la
Generalitat, però no en suficient grau per a poder fiscalitzar les seus activitats),
a qui el Consell, als pressupostos, fa adjudicacions importants, i en ser
preguntats per la destinació dels diners aportats, responen: “Ah! Això no és la
Generalitat i no hem de respondre.” S’ha externalitzat tot allò que s’ha pogut.
La Llei de Dependència és un bon exemple de com, el que no els interessa (que
no els aporta dividends, podem deduir) , no ho tiren endavant. A d’altres
comunitats, governades pel P.P. sí que funciona, ací no, no els interessa.

         “Com han arribat a pactar el PSOE amb
el P.P. la sindicatura de comptes?” Va ser una de les altres preguntes que
deixà caure Mònica en la seua intervenció. Com, en aquesta situació
d’emergència, es pot arribar a pactar amb els qui no volen que se sàpiga res?
Com poden pactar amb els qui roben diners públics?

         Gürtel és la deriva final de tot açò.
El que hi tenim, finalment, és CORRUPCIÓ. La JUSTÍCIA: a més de jutges que són
“más que amigos”, i lluny d’admetre la corrupció, la dreta reacciona fent més
mal encara: el cas del jutge Garzón és la prova: l’asseuran al banc dels
acusats, mentre De la Rua es passeja tranquil·lament per València. Van arribar
a titllar la manifestació de suport al jutge Garzón a Madrid d’aquelarre. Una altra: la jutgessa que
va ser canviada de destinació per no voler casar a dues persones del mateix
sexe, ara ocupa la plaça del Jutjat que haurà d’impartir justícia en tots els casos que el Cabanyal porta
endavant, quina casualitat!

         El diners públics s’han d’invertir en
interessos generals de la ciutadania, quan açò no es fa, la democràcia pateix
un dèficit democràtic. L’únic objectiu del P.P. és perpetuar-se en el poder, i
per assolir-lo, tot s’hi val. I com ho aconsegueix? Quins mecanismes utiliza?:
la POR que tenalla la gent, que fa que s’angoixe i que perda la confiança en
els polítics i en el sistema democràtic de govern.

         CANAL 9 no es podia quedar fora de les
crítiques a un funcionament dèspota, opac, intransigent. I l’exemple més
recent, el de Vicente Sanz, que ens dóna exemple de què entén el P.P. per
“exercir el poder”, creant un entramat de poder absolut i il·limitat. La
manipulació de la realitat que fa Canal 9, fabricant les notícies a la carta,
vulnera l’article 20 de la Constitució. Vulnera drets que moltes persones i
associacions que no es veuen als mitjans de comunicació, fent-los invisibles a
la resta de conciutadans, i per suposat, per als qui exerceixen el poder. No es
pot entendre la política del P.P. de negar als vulnerables protecció, i oferir-la
als rics.

         Les coses essencials són les xicotetes
coses del dia a dia, i el govern del P.P. s’ha obcecat en programar grans
esdeveniments, que beneficien només a uns pocs elegits. Un exemple recent:
l’OPEN de tennis de València, i per al qual s’ha construït l’Àgora, un
descabellat projecte per a un torneig de tercera fila, quan a Roland Garrós o a
Wimbledon, tornejos moltíssim més importants que l’Open de València, tenen les
pistes al ras, i si plou, se suspèn la partida fins que pare de ploure. Han
farcit València de continents buits de contingut. I per cert, no volen dir, una
vegada més, quant s’han gastat en ell. I açò al costat dels familiars de les
víctimes del metro dels FGV, que encara es reuneixen cada dia 3 de cada mes per
a que el president Camps els done audiència. Projectes faraònics conviuen també
al costat de situacions tan dramàtiques com el desnonament de veïns i veïnes
del Cabanyal, càrrega policial inclosa. Conviu amb les adjudicacions
milionàries a les empreses de Cotino (80 milions € den 10 anys!).

         Es pot solucionar d’alguna manera
aquest desgavell? Sí, i l’exemple ens el dóna Obama, des dels E.U.A.: ha
complert la seua paraula de reformar la sanitat i fer-la accessible a tothom,
malgrat l’oposició d’una part important del Congrés, ha demandat als bancs per
arruïnar a la gent, açò és el que hauria de passar ací. Si Obama ho ha fet,
nosaltres també. Treballar pel benestar social, per l’educació, per la sanitat,
pel medi ambient, per tot allò que ens enriqueix en felicitat, no en diners per
a Ecclestone.

         En acabar la seua intervenció, es va donar pas al debat, a
les preguntes que els assistents li van voler formular a Mònica, qui va
respondre a tots i cadascun d’ells. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!