Desblocat
El bloc d'en Carles Noguera i Clofent
Unes valoracions del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012
Amb la ressaca d’una campanya i una nit electoral molt intenses i esgotadores, jo també m’atreveixo a fer les meves primeres valoracions dels resultats del 25N. Comparo les dades sobretot amb les de les eleccions al Parlament de l’any 2010.
La participació: El percentatge de ciutadans que han exercit llur dret a vot en aquestes eleccions ha passat d’un 58,78% a un 69,56%. És la participació més alta en unes eleccions autonòmiques a Catalunya i ha superat amb escreix el rècord que hi havia fins ara: el 64,36% de les eleccions de 1984. A més, baixa el percentatge de vot en blanc (de 2,91% a 1,45%). Per tant, la ciutadania marca un gir important en la tendència de l’antipolítica i del desencant desmobilitzador amb el sistema de partits, concedeix a aquestes eleccions una importància excepcional i molt majoritàriament opta per donar suport a una de les candidatures que s’hi presenten.
Els partits:
CIU: La federació catalanista de centre-dreta ha passat de 62 escons (1.202.830 vots, 38,43%) a 50 escons (1.112.341 vots, 30,68%). El govern d’Artur Mas es trobava en un carreró sense sortida. D’una banda, estava atrapat per l’ofegament econòmic i la necessitat de recórrer al fons de liquiditat estatal per poder afrontar pagaments ineludibles com el retorn (amb interessos) de bons de la Generalitat. D’altra banda, la previsible negativa del govern espanyol a negociar cap pacte fiscal semblant a un concert econòmic feia impossible mantenir el pacte de governabilitat amb el PP, sobretot perquè aquest pacte fiscal s’havia venut a l’electorat com el principal projecte de la legislatura i l’eina necessària pel redreçament de l’economia del país. A més havia impulsat una política de retallades socials que injustament representava una càrrega superior per les classes treballadores i pels més desafavorits que no pas per les grans fortunes. Exemples paradigmàtics d’aquesta política són l’eliminació del tram que quedava de l’impost de successions només per a les rendes més altes, mentre en paral·lel s’ha instaurat una mesura recaptatòria de quantia similar com és l’euro per recepta, que grava tothom indistintament. Aquestes decisions també feien inviable cap acord amb els partits d’esquerres. CIU es trobava, doncs, sola, pel seu mal govern i per la invariable deslleialtat de les institucions espanyoles. No podia trobar cap soci per aprovar uns nous pressupostos i s’adonava que la legislatura ja no tenia recorregut. A partir d’aquesta constatació els estrategues convergents s’adonen que el moviment independentista els pot donar una nova possibilitat i reaccionen ràpidament després de la manifestació de l’11 de setembre. Pocs dies després de l’11S enllesteixen el tràmit d’anar a visitar Rajoy i tornar a casa ràpidament amb una negativa al pacte fiscal i immediatament, amb una posada en escena impecable, el president es presenta com el líder que ha entès la voluntat de plena sobirania del poble català i es col·loca al capdavant d’un procés que no havia liderat mai i planteja unes les eleccions com un plebiscit que impulsi un referèndum d’independència. El raonament que des de llavors hem hagut de sentir fins a l’avorriment és que l’emancipació nacional només es podia produir si la liderava un govern molt fort, amb majoria absoluta. Molts els vam advertir del perill de posar unes condicions d’aquest tipus a un procés que no és, ni podia mai ser, patrimoni d’un sol partit. Però el dictat de la lògica electoral determinava el plantejament. Ara veiem que l’estratègia, estrictament parlant, ha fracassat. Mas no ha aconseguit la majoria absoluta i no podrà formar govern sense el suport d’altres. Ha revalidat la victòria de CIU per enèsima vegada, això sí, però no ha aconseguit allò que explícitament es proposava, i ni tan sols ha mantingut el suport del 2010. Les causes del fracàs segur que són diverses i entre d’altres inclouen la incoherència de mantenir en primera línia una figura clarament contrària a la independència (Duran i Lleida) que fins i tot s’ha permès el luxe d’apartar actius independentistes com l’alcalde de Vic i president de l’AMI (Vila d’Abadal) i una campanya de to massa pujat, massa messiànic i poc creïble. Però la principal causa de l’ensulsiada és, al meu entendre, la factura de les polítiques impositives i de retallada social del govern de Mas. La davallada de CIU a àrees metropolitanes, durament castigades per la crisi i per les males decisions de les administracions d’aquí i d’allà, és molt considerable. CDC haurà de reflexionar a fons sobre aquestes i altres decisions errònies, i sobre la viabilitat de mantenir la federació amb UDC mentre hi prevalguin les tesis de Duran i Lleida. Tanmateix, les prediccions apocalíptiques que alguns feien (“sense majoria absoluta de CIU el referèndum no serà possible i Espanya ens esclafarà”) no són certes i la redistribució de forces amb altres formacions permetrà que el procés no s’encalli.
ERC – Catalunya Sí: L’esquerra independentista d’Oriol Junqueras passa de 10 escons (219.173 vots, 7,00%) a 21 escons (496.292 vots, 13,68%). ERC recupera, doncs, els escons del 2006, amb un nombre de vots altíssim (cal recular fins a les excepcionals eleccions espanyoles del 2004 per trobar un registre més alt de vots per a ERC) i esdevé la segona força principal de la política catalana. El lideratge de Junqueras, en un partit perfectament cohesionat que sortosament ha superat les ferides de fa pocs anys i amb un suport magnífic de les personalitats independents de Catalunya Sí, ha permès fer una campanya d’il·lusió com feia anys que no podíem gaudir militants i simpatitzants. De fet, el partit es troba en un moment ascendent i l’hauria afavorit que les eleccions arribessin més tard o que la campanya fos més llarga. El projecte clarament independentista lligat a la idea d’un nou país pròsper i socialment just (en contraposició a la crua realitat de les retallades de CIU i PP) ha aconseguit recuperar la confiança de l’electorat d’esquerres. D’aquesta manera el partit assumeix la responsabilitat que feia molts anys que volia recuperar: la responsabilitat de liderar la construcció de l’esquerra nacional catalana. Catalunya, com qualsevol país que vulgui ser normal, necessita alternatives de govern, i enfront d’una gran força de centre-dreta (CIU) hi ha de tenir una gran força d’esquerres amb capacitat de governar. El PSC, perdut en les seves vacil·lacions infinites, no s’ha decidit encara a treballar per al marc nacional català, i per tant no pot ser una esquerra nacional catalana. Aquest projecte, doncs, i de moment, l’haurà de liderar Esquerra Republicana fins el dia, espero que no gaire llunyà (potser després de la independència), en què hi pugui haver una confluència de persones d’esquerres de diversos orígens que construeixin el gran partit socialdemòcrata de la Catalunya-estat. Mentre això no arribi, ERC ha d’actuar com a segona força catalana i té l’enorme responsabilitat d’ajudar Mas a acomplir el mandat que ha rebut. Si CIU es compromet a pactar un calendari per al referèndum i accedeix a algunes mesures factibles i raonables per alleujar de manera immediata el patiment dels més febles, ERC podrà ser el soci necessari per a la governabilitat i per al procés d’emancipació.
PSC: Els socialistes catalans continuen caient espectacularment. Passen de 28 escons (575.233 vots, 18,38%) a 20 escons (523.333 vots, 14,43%). La davallada de vots pot semblar lleu, però en un context d’alta participació és demolidora. A més, la derrota és espectacular per a un partit d’esquerres que es presenta a les eleccions en un context de retallades socials de la dreta. Pere Navarro havia de ser només un líder provisional durant el període en què el PSC volia mirar d’ordenar el seu desconcert, però l’avançament de les eleccions els ha agafat en el pitjor moment i sense capacitat de preparació d’un cap de cartell amb possibilitats d’èxit. D’altra banda, l’acorralament entre l’independentisme i l’unionisme centralista els ha deixat atrapats en un espai intermedi quasi desert i intransitable, el del federalisme espanyol. En posar aquest concepte explícitament a l’eslògan electoral de la seva pitjor campanya, l’han acabat de desacreditar. Han demostrat que es tracta d’una religió que té ben pocs fidels a Catalunya i cap ni un a Espanya. Per tant, ja s’ha acabat. Ja poden anar al racó de pensar i tornar-ne quan sàpiguen si volen ser carn o peix. El context ja no admet vies del mig. El ninisme (“ni centralistes, ni independentistes”) no resol res. Cal que tothom surti de l’armari. Qui no estigui a favor del dret a decidir de Catalunya (basat en la força del Parlament i no limitat per la legalitat constitucional espanyola) que ho digui i que actuï en conseqüència.
PP: La dreta espanyola a Catalunya experimenta un lleuger ascens. Passa de 18 escons (387.066 vots, 12,37%) a 19 escons (471.197 vots, 12,99%). Atiant una campanya de la por vergonyosa i immoral que s’ha acarnissat amb els més desvalguts i desinformats (per exemple, anant a espantar els jubilats als casals d’avis amb la falsedat que sense Espanya no tindran pensions) i aferrant-se a l’adhesió sentimental a l’univers simbòlic espanyol que naturalment manté una part important de la població, Alícia Sánchez-Camacho ha aconseguit tapar la impopularitat de la gestió de Rajoy i així ha evitat el càstig electoral que altrament hauria patit. Tanmateix, l’aritmètica els relega a la quarta posició de l’arc parlamentari i l’enfrontament dialèctic radical amb el catalanisme en general, i amb Mas en particular, els deixa fora de joc per a cap negociació de cara a la formació del nou govern.
ICV – EUiA: El suport a la coalició d’esquerres i ecologista augmenta considerablement. Passa de 10 escons (230.824 vots, 7,37%) a 13 escons (358.857 vots, 9,89%). La capacitat de reacció de l’esquerra verda en incorporar la defensa del dret a decidir els ha deixat en condicions de gaudir, com ERC, de l’augment de vot ideològic que cerca una alternativa a les polítiques d’austeritat. Tanmateix, la indefinició sobre què decidiran quan puguin exercir el dret a decidir, els ha deixat amb un discurs amb poc recorregut que no ha pogut vendre un autèntic escenari alternatiu de justícia social en una Catalunya independent. Penso que és per aquest motiu que no han obtingut una pujada més substancial.
Cs: El partit espanyolista de factura catalana, Ciutadans, aconsegueix un gran èxit. Passa de 3 escons (106.154 vots, 3,39%) a 9 escons (274.925 vots, 7,58%) i demostra que l’espanyolisme alternatiu que funciona aquí és el propi i no el d’importació (UPyD només ha aconseguit 14.552 vots). Aquest ascens era totalment esperable i natural en el context actual. No hauria d’espantar ni preocupar cap independentista. Quan el debat s’ha situat en el punt en què volíem, en la discussió sobre el marc nacional, era inevitable que una opció radicalment unionista com Ciutadans aglutinés una gran part del vot espanyolista. Ciutadans, a través d’un cap de llista molt hàbil, i gràcies a un programa de centre-esquerra que també ha fet èmfasi en la crítica de les polítiques socials de CIU i PP i a una actitud antipolítica que ha insistit a carregar contra els partits tradicionals, ha pogut recollir una enorme quantitat de vots d’electors sentimentalment espanyols que, a més, estan justament cansats de retallades i corrupció. Crec que Ciutadans és el nucli a partir del qual (a costa de tornar-se ideològicament transversals) es construirà el partit de la nostàlgia espanyola a la Catalunya-estat. I Albert Rivera té molts números per continuar-hi fent carrera. Però no ens ha d’espantar perquè a partir d’ara, quan les adhesions de la majoria ja han quedat definides, els costarà molt tenir un creixement ulterior.
CUP – Alternativa d’Esquerres: Per primera vegada es presenten a les eleccions al Parlament i hi entren amb 3 escons (126.219 vots, 3,48%). Amb un plantejament que, paradoxalment i malgrat situar-se a les antípodes en l’eix nacional, té algunes relacions amb el de Ciutadans, la CUP ha aconseguit recollir els vots d’un altre sector d’electorat tradicionalment abstencionista, molt crític també amb els partits tradicionals, molt radical en els plantejaments d’esquerres i majoritàriament independentista (malgrat que la gran penetració en el món “indignat” també els ha permès recollir un suport que va més enllà de l’independentisme). És evident que es tracta d’una opció que no es concep a si mateixa com a força amb aspiracions de govern nacional, tot i que ha assumit responsabilitats a nivell municipal, i que al Parlament hi farà un paper d’oposició enriquidor per al debat. Vull felicitar la gran tasca que la gent de la CUP ha fet amb una dedicació i una il·lusió enormes i que ha aconseguit situar dins de la política institucional i de la mà de l’independentisme un segment molt important de població que se’n sentia exclòs.
SI: La coalició independentista s’ensorra i desapareix del Parlament. Perd els 4 escons que inicialment havia obtingut el 2010 (102.921 vots, 3,29%) i es queda amb 46.608 vots, un 1,28%. Sóc dels que fa dos anys ja afirmaven que un independentisme transversal, sense ideologia (un altre tipus de ninisme), no podria funcionar, perquè només podia dirigir-se a un electorat ja convençut i no podia ajudar a fer créixer l’independentisme (per convèncer algú li has de vendre un projecte concret, no n’hi ha prou dient “amb la independència podrem fer el que vulguem”). Sense el ganxo electoral de Joan Laporta, l’aventura s’ha acabat de desinflar. Sap greu per tota la gent que hi ha treballat de molt bona fe i pels vots independentistes que queden fora del Parlament. Però espero que això no porti ningú al desànim. L’espectre ideològic actualment queda bastant ben cobert per a l’independentisme parlamentari (CIU, ERC i CUP) de manera que cadascú pugui trobar, si així ho desitja, el lloc més còmode per poder continuar treballant.
Els blocs:
Distribució en l’eix nacional: Si ens basem en la declaració del Parlament a favor d’un referèndum d’autodeterminació del passat setembre, la distribució entre diputats de partits a favor i en contra del dret a decidir era de 86 a favor (CIU, ERC, ICV-EUiA, SI), 28 abstencionistes (PSC) i 21 en contra (PP i Cs). Ara passem d’aquest 86-28-21 a un 87-20-28. És una gran notícia per a l’independentisme perquè a les eleccions del 2010 CIU no s’hi havia presentat amb la intenció de fer un referèndum i ara sí. Per tant, el bloc del dret a decidir es consolida i fins i tot augmenta en un diputat. També és cert que el bloc anti-referèndum creix perquè la campanya de la por ha aconseguit activar el vot espanyolista i robar una part del escons ninistes del PSC. Però continua sent un bloc molt minoritari. Quan el PSC ens expliqui quants diputats té de cada tipus, tindrem la mesura justa de la proporció, que segurament s’assemblarà força al possible resultat del referèndum.
Distribució en l’eix ideològic: En l’eix esquerra-dreta, en canvi, hi ha hagut molt més moviment. Passem d’un 51-4-80 a un 66-69 (tenint en compte que desapareix la indefinició de SI i que el programa de Cs és de centre-esquerra). Tanmateix aquests blocs són més enganyosos que els blocs nacionals perquè en aquest cas és molt més difícil que puguin desenvolupar una actuació conjunta per les irreconciliables diferències que mantenen els seus components en la qüestió nacional. Malgrat això, el desplaçament ideològic també és una dada fonamental que ningú no hauria de passar per alt, sobretot el govern que aviat sorgirà del nou parlament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els Partits que vàrem defensar el Dret a Decidir sumen 87 escons molt més que la majoria absoluta.
Ara Mas podrà demostrar que la seva aposta era sincera, podrà demostrar si té fusta de capdavanter, Mas podrà demostrar que no és el “Mas de les sabates grans”, que no és el “Mas de les calces fluixes” sinó que és el Mas, Molt honorable, que es creu el que diu, i compleix el que promet en la Campanya Electoral -compliment que és el primer pas de la Regeneració democràtica que li cal a Catalunya- que es posa davant del Poble Català com els autèntics líders ho fan o ho acaben fent.
Si Mas compleix ara, quan les coses no són pas fàcils, jo i molts com jo ens el creurem.
Mas i Ciu han d’entendre que el futur de Catalunya, la nostra Independència, ha de ser obra d’una unió constituent que aplegui els diferents partits que han guanyat, cadascun segons les seves possibilitats, les Eleccions a les quals ell mateix els va convocar.
Aquest és a partir d’ara el crit de batalla del Poble català lliure: “No ens falleu!”
Partits polítics “catalans lliures” aparqueu les vostres diferències per uns moments ni que siguin llargs i no ens falleu!
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció