Desblocat
El bloc d'en Carles Noguera i Clofent
Una proposta de superació dels dilemes de l’independentisme català
Finalment ha passat. Hem
arribat al punt que molts independentistes temíem des de feia mesos.
Després de les eleccions al Parlament i de les eleccions als
ajuntaments de Catalunya ens trobem que a les nostres institucions
pròpies la presència dels partits independentistes és força més
baixa que fa tot just uns mesos. I ens trobem que això passa
precisament quan totes les enquestes indiquen que l’independentisme
social és més fort que mai, quan més ciutadans s’hi identifiquen,
quan se n’ha normalitzat completament el debat, quan fins i tot
aconsegueix mobilitzar més de 230.000 barcelonins per votar a favor
de la independència en un referèndum no oficial.
que sobretot s’explica per la incompetència dels líders de tots els
partits independentistes, que no aconsegueixen connectar amb un gran
gruix de població que els hauria de ser favorable. Tots aquests
líders han comès greus errors estratègics des del 2006 (com ja hem
explicat en un anterior article) que es deuen en part, és clar, a
lluites personalistes pel protagonisme polític, però també, i això
és molt més interessant des d’un punt de vista teòric, es deuen a
una mala resolució dels dilemes més profunds que l’independentisme
en general arrossega des de fa anys. Em centraré en els tres que em
semblen més rellevants:
(1) El dilema entre la
via política i la via cívica. La majoria social necessària per
a la proclamació de l’Estat català com a membre de la Unió Europea
s’ha de construir des de la societat civil a través de plataformes i
entitats de tot tipus, o bé l’han de crear els partits polítics des
de les institucions?
(2) El dilema entre
ideologia i transversalitat. Els partits polítics
independentistes han de tenir una ideologia determinada en l’eix
esquerra-dreta? O han de ser ideològicament neutrals? S’ha de cercar
una unitat electoral de tots els partits independentistes, deixant de
banda llur possible ideologia, o s’han presentar per separat amb
propostes ideològicament diferenciades?
(3) El dilema entre
essència i obertura. El projecte independentista s’ha de
defensar des de posicions de reivindicació nacional maximalista? Cal
plantejar un projecte d’Estat propi basat en les característiques
culturals autòctones catalanes? O bé cal relaxar les condicions de
la proposta per tal de cercar un major suport en l’ampli ventall
d’adscripcions i sentiments nacionals i culturals de la població
catalana contemporània?
A primera vista podria
semblar que el primer dilema ja està del tot superat des de fa
temps. Hom podria dir que fa anys que sabem perfectament que tal
disjuntiva ja no existeix i que és clar que totes dues vies són
necessàries i complementàries. Aquesta complementació, en efecte,
de vegades ha funcionat la mar de bé, com en la famosa manifestació
del 10 de juliol del 2010, convocada per una entitat cívica, Òmnium
Cultural, i àmpliament recolzada per altres entitats i per tots els
partits polítics catalanistes. És cert que el projecte
independentista necessita tant l’activisme cívic (que ha donat
recentment fruits espectaculars com les consultes ciutadanes sobre la
independència), com el treball dels partits polítics. Però el
dilema irresolt apareix quan aquests partits es demanen si han
d’actuar com a formacions amb aspiracions de govern, que vulguin
també construir el projecte independentista des del control de les
institucions (com per exemple fa l’SNP a Escòcia), o bé han
d’actuar com a partits d’oposició radical que es limitin a ser una
corretja de transmissió que traslladi al debat de les institucions
les reivindicacions de l’independentisme cívic. ERC ha intentat la
primera via des del 2003 i les conseqüències han estat només
parcialment bones per a l’independentisme (bones pel creixement del
suport social a la independència a causa del conflicte institucional
propiciat pel procés de nou Estatut, dolentes per la nefasta gestió
d’aquest creixement que no s’ha traduït en creixement electoral sinó
en tot el contrari). En canvi, Solidaritat Catalana per la
Independència (SI) sembla que proposa el contrari quan diu que
governar des de les institucions que es deriven de la legalitat
espanyola els faria còmplices del sistema que precisament volen
derogar, i en lloc d’això es dediquen a usar l’altaveu de la
representació parlamentària per fer una constant pedagogia
independentista i, fins i tot, per donar suport a l’activisme
extraparlamentari amb accions com la frustrada acampada al Parc de la
Ciutadella a favor de la seva, també frustrada, proposta de Llei de
Declaració de la Independència. Tanmateix, aquesta segona via de
moment no està donant cap resultat quantificable pel que fa a
creixement social de l’independentisme, ni tampoc pel que fa al
creixement electoral de la formació que la practica, tal com hem
vist a les darreres eleccions municipals.
Crec que la dissolució
d’aquest primer dilema passa per una autèntica compatibilització de
la via cívica i de la via política. Ambdues han de ser possibles i
han de seguir llur camí tan enllà com sigui possible.
L’independentisme cívic ha de continuar creixent i s’ha de fer
omnipresent a Catalunya, tant en extensió geogràfica com en
profunditat social, bo i arribant a totes les capes socials i a tots
els sectors professionals i econòmics. Una nova forma d’articular
aquest desenvolupament serà la nova Assemblea Nacional Catalana que
ja s’està gestant. Però això no és suficient. Aquest moviment ha
de ser present a totes les institucions i ha de poder aspirar a
governar-les. La davallada electoral d’ERC no ha de provocar que els
independentistes es resignin a lliurar les institucions als
unionistes. Cal que els independentistes també treballin des dels
partits grans que aspiren a governar el país. Cal que n’hi hagi
molts dins de Convergència i Unió (i ja hi són) que maldin per fer
que aquest centre-dreta nacional sigui cada vegada més coherent amb
l’afirmació del seu líder, Artur Mas, segons la qual no es poden
posar límits a la capacitat de Catalunya per decidir el seu futur. I
cal també que els independentistes d’esquerres puguin aspirar a
construir una esquerra nacional que també aposti per la llibertat
del país, una esquerra que pugui ser tan majoritària com CIU i que
també sigui d’obediència estrictament catalana. Per tant, haurà de
ser molt més gran que l’actual ERC i haurà d’incorporar tots els
catalanistes d’esquerres que també creuen en el dret a decidir com a
fonament democràtic últim.
Aquesta superació del
primer dilema ja ens indica com cal resoldre el segon. Si volem que
l’independentisme realment es faci majoritari al nostre país cal que
com a moviment sigui transversal, certament. No hi ha cap dubte, per
tant, que l’independentisme cívic ha de ser transversal: ha de ser a
tot arreu, no ha d’abandonar cap sector social del nostre país. I
des de la vessant política, com s’aconsegueix aquesta
transversalitat? Sincerament, no penso que s’assoleixi des de la
creació de cap front independentista entès com a coalició
electoral. La unitat de tots els partits independentistes no faria
créixer el projecte, ans al contrari. Un front electoral
independentista format per partits que l’única cosa que tenen en
comú és l’aspiració a la sobirania, faria que la resta de
formacions es veiessin obligades a diferenciar-se’n a partir
d’aquesta única característica definidora, és a dir, declarant-se
no independentistes. Per tant, el projecte tocaria sostre i mostraria
quins són els seus límits (encara insuficients). Una tal coalició
només es podria plantejar el dia en què demoscòpicament estigués
clar que pot guanyar amb majoria absoluta. Fer-ho abans seria una
estratègia nefasta i suïcida. Tampoc no serveix de gaire que hi
hagi partits independentistes, com RCat o SI, que es declarin
ideològicament neutres. Tal com hem vist ja en dues conteses
electorals això no ha fet créixer el suport electoral de
l’independentisme. No han aconseguit gaire cosa més que
arrabassar uns quants electors descontents amb ERC. Si el que
realment volem és que el moviment cívic tingui una traducció
política veritablement transversal, necessitarem que hi hagi partits
independentistes de totes les tendències ideològiques. És a dir,
per tal que el moviment polític sigui transversal en conjunt, no ho
han de ser els seus actors individuals, sinó que cal que hi hagi
prou actors ideològicament diferents. Necessitem com a mínim: (a)
un gran referent independentista de centre-dreta conservadora, i
l’únic candidat a ocupar aquest lloc és Convergència i Unió, i
(b) un gran referent d’esquerres independentista, i per això cal
l’esquerra nacional que hem defensat més amunt, la construcció de
la qual hauria de ser al capdavant de les prioritats de l’actual ERC
en fase de renovació. I encara hi afegiria que necessitem: (c) un
referent independentista de centre-dreta liberal, que pugui
compatibilitzar el projecte sobiranista amb una defensa de les
llibertats individuals clarament distingida dels plantejaments de
matriu tradicional i catòlica de CIU. En aquestes coordenades
ideològiques es podrien defensar de manera compatible diverses
posicions a l’alça en la nostra societat que altrament correm el
perill de deixar en mans dels partits espanyolistes, com ara: la
reducció de la fiscalitat, la simplificació de l’administració
pública, el veritable Estat laic, l’avortament, l’eutanàsia, la
regulació de la prostitució, etc. (òbviament, en molts
plantejaments liberals hi haurà coincidència amb l’esquerra
nacional, mentre que en els econòmics es trobaran més a prop de
CIU). SI es podria plantejar si vol ocupar aquest espai, que de ben
segur seria molt més útil per al projecte global i molt més
prometedor electoralment parlant que el plantejament que han seguit
fins ara. Només si el moviment independentista aconsegueix omplir
tot l’espectre ideològic, podrà realment construir diversos
projectes polítics que tinguin en comú l’horitzó de la llibertat
nacional però que s’especialitzin a convèncer electors amb
aspiracions diverses pel que fa a qüestions socials o econòmiques.
La resolució del tercer
dilema se segueix com a corol·lari de les dues anteriors. Un
independentisme que realment vulgui aconseguir l’objectiu que es
proposa, no pot quedar-se tancat en plantejaments massa estrets. Ha
de tenir necessàriament vocació de majories. Ha de voler incloure
tothom. Per tant, no es podrà basar només en les característiques
culturals d’un grup determinat de ciutadans, per molt històriques i
autòctones que puguin ser. No ens podem permetre que amplis sectors
de la nostra societat es sentin des de bon començament exclosos dels
projectes independentistes. Cal treballar a fons per tal que aquestes
aspiracions també siguin seves. I per fer-ho necessitarem ser molt
flexibles en les formulacions i molt eficaços en els mètodes de
penetració a la societat. L’independentisme, tant el cívic com el
polític, hauran de plantejar-se finalment, com s’ho han de fer per arribar
als sectors que fins ara s’han mostrat més impermeables. Per
aconseguir-ho, molt possiblement caldrà començar a fer pedagogia
independentista en les diverses llengües de la Catalunya
contemporània i, en particular, caldrà fer-la en castellà.
En resum, crec que només
una bona combinació de les vies cívica i política, un
independentisme cívic transversal acompanyat de múltiples
independentismes polítics ideològics que cobreixin bona part de
l’eix esquerra-dreta, juntament amb una mentalitat flexible i oberta,
ens pot permetre arribar a la construcció de majoria social que
l’objectiu de la independència necessita.
Respon a Pep Mart Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut senyor Noguera,
L´ùnic punt amb el que no estic d’acrod amb vostè és el darrer, el fet de diluir la personalitat nacional amb la incorporació de l’espanyol com a llengua vehicular de l’independentisme. No crec que funcioni, ja ho va intentar Esquerra i això no va incorporar sensiblement més votants al seu projecte. Cal entendre que els votants que posin el canvi de llengua com a condició per adherir-se a la independència són els que precisament no s’hi adheriran mai, perquè senzillament volen l’eliminació ‘de facto’ del català. Conec molts castellanoparlants que van arribar a votar ERC (quan era ERC no Esquerra) i aquest partit encara no havia fet el canvi a fer la campanya en espanyol, per tant no crec que aquest sigui el problema. Crec amb aquesta proposta perdem el nord senyor Noguera, cal preguntar-se, perquè volem la independència? Jo la vull per que és l’única manera de sobreviure com a poble, no em serveix una Catalunya independent que, com Irlanda, parli i s’identifiqui amb la cultura i la llengua del país colonitzador. Per tant, si la seva visió de la independència passa per renunciar a la cultura i la llengua no m’hi trobarà en aquest tipus de moviment, i com a mi, molts d’altres.
Salutacions,
PM
En la meva humil opinió, al seu article li manca un anàlisi profund de les causes de l’ensulsiada d’Esquerra. Això fa que parli de construir una esquerra nacional amb part del PSC i ICV com si fossim al 2003 i aquí no hagués passat res. No s’hi val la trampa de dir que el fracàs de l’Estatut era com diria l’escurcó negre “a very cunning plan” per a fomentar l’independentisme, ja que en cap cas els líders d’ERC el volien, aquest fracàs.
ERC ha fracassat perque va voler fer de CiU sense la fortalesa d’aquesta i a més presentant-se com a garantia de canvi de les formes de fer política (mans netes, en deien). Esquerra no tenia ni la potència electoral, ni financera ni els quadres formats de CiU.
Això dels quadres va portar a un progressiu síndrome d’Estocolm que els ha portat a admirar i després a dependre dels socialistes (miri les bestieses que segueix dient en Ridao avui en dia).
Al 2003, el PSC depenia d’Esquerra. 6 mesos més tard ja era a l’inrevés. Com em deia un exdirigent del PSC a principis de 2004: “Ens han sortit més ‘baratus’ del que pensàvem, aquests ‘tius'”. Per qualsevol partit independentista, participar del govern de l’autonomia sense mecanismes de decisió assembleària que modulin els dirigents és un suïcidi, ja que farà indefectiblement que els líders s’apoltronin i que la militància i els votants els abandonin.
Personalment, ja al 2008 veient la qualitat humana del material que Esquerra havia col·locat a la Generalitat (bastant de trepa i saltataulells sense altre ofici i benefici fora de la política), ja vaig pronosticar que acabarien afiliats tots al PSOE quan quebressin Esquerra electoralment. Sembla que ja han fet un pas més en el procés, llàstima que s’enduguin per endavant les sigles de Macià i Companys.
Trobo l’article molt lúcid, oportú i fins i tot diria que “molt recomanable”. M’ha semblat especialment encertat el tractament del tercer dilema, i no puc estar-me de dir-hi la meva.
La clau de l’assoliment d’un estat propi passa en qualsevol cas per la tant esmentada majoria social favorable. Tots estem d’acord en que hem de treballar per fer créixer aquesta base social. Però difícilment contribuirem a aquest creixement si no sortim de la bombolla. Hem de trepitjar el país, com varem fer durant les consultes; arribar a tothom, a tots els barris i tots els col·lectius. És clar que en determinats casos serà necessari (o més recomanable) emprar el castellà o fins i tot altres llengües. També haurem de recórrer a mitjans i canals de comunicació que mai fins ara hem utilitzat. Haurem de fer sentir menys la nostra veu als mitjans catalanistes (on tots estem més o menys d’acord) i intervenir més als mitjans que llegeixen o escolten les persones que fins ara potser ni s’han plantejat aquest tema. I segurament en molts casos ho haurem de fer en castellà. Un bon article o comentari en un d’aquests mitjans serà segurament més productiu que deu discussions interminables en un fòrum independentista.
Però aquest canvi d’actitud no es refereix només a la forma del missatge, sinó que ha de reflectir-ne també el contingut. Difícilment guanyarem adeptes a la independència des de postures intransigents o poc tolerants, o presentant un país monocultural on s’imposi la llengua autòctona penalitzant les altres. Hem d’oferir un model de país obert, tolerant, acollidor i integrador, i alhora deixar molt clar que l’estat propi no comportarà cap pèrdua de drets, cap imposició pel que fa a llengua o nacionalitat; ans al contrari, significarà un avenç i una millora en molts aspectes, sobre tot en l’àmbit social i econòmic, que afectaran tant a autòctons com a nouvinguts.
Aquest model de país és el que hem d’oferir, tant si ens agrada com si no. Potser no és el model que somiàvem; però és l’únic que té possibilitats reals d’assolir la independència. Fins que tots nosaltres no assumim aquest canvi de mentalitat i d’actitud i el portem a la pràctica, la base social favorable a la independència no ultrapassarà els límits demogràfics que té en l’actualitat.
Aquest model de país no significa renunciar a la nostra llengua i la nostra cultura. Qui així ho proclami està fent demagògia o bé no ha entès de què estem parlant. O potser sí que ho ha entès, però és dels que prefereix quedar-se dins la bombolla per sempre, vivint en un país imaginari que no surt a cap mapa i on només es parla català.