Desblocat

El bloc d'en Carles Noguera i Clofent

20 de novembre de 2010
4 comentaris

Què en podem esperar de les eleccions del 28 de novembre?

Des
d’aquest bloc hem estat analitzant l’ascens que ha fet l’independentisme
durant els darrers anys. Hem dit que ha estat el resultat de la
combinació dels esforços fets des de l’acció política i des de la
societat civil. Ara ens trobem en aquell punt en què els dos
terrenys es troben: les eleccions. El diumenge 28 de novembre els
catalans som cridats a les urnes per decidir la nova composició del
nostre parlament. Per tant, ara és el moment en què la societat
civil decideix quines seran les persones que portaran a terme l’acció
política des de la primera fila durant la propera legislatura. Què
en podem esperar els independentistes d’aquestes eleccions? Quin
paper poden tenir en la progressió ascendent que la nostra opció
està seguint? És natural que ens preguntem si el creixement del
suport a l’independentisme que mostren els estudis demoscòpics més
recents es traduirà d’alguna manera a la nova composició del
Parlament.

Si
mirem a les diverses enquestes que tenim a la mà la intenció de vot
als dos grans partits del país, veiem que totes coincideixen a
pronosticar que CIU guanyarà les eleccions còmodament, però sense
arribar a la majoria absoluta, i el PSC patirà una davallada molt
considerable. Això, juntament amb el fet que tant el PSC com ERC han
descartat públicament repetir el pacte tripartit per la diferència
estratègica abismal que actualment els separa (que és precisament
l’aposta per, o el rebuig a, un referèndum per la independència),
ens fa concloure que és ben segur que el proper president de la
Generalitat serà Artur Mas. D’altra banda, a les enquestes també hi
veiem que la diversificació de l’oferta electoral independentista
provocarà una divisió de vot i que és molt possible que una, o
dues, de les noves candidatures independentistes obtingui
representació al Parlament. Com que això depèn en gran part de
l’índex de participació que, en general, és un paràmetre poc
fiable a les enquestes, el nombre i la distribució dels escons
independentistes que sortirà del 28N encara és força incert.

 

Ara
que encara falten uns dies per la votació, crec que els
independentistes ens hem de plantejar serenament amb quines
expectatives hi anem. Tinguem en compte que venim d’una dinàmica
clarament ascendent, tant pel que fa al nombre de diputats
independentistes com pel que fa al suport social a aquesta opció.
Pensem també que l’independentisme polític ha estat decisiu a les
dues darreres legislatures: ha estat l’àrbitre de la política
catalana i ha pres unes opcions que han servit per poder tancar
definitivament la via autonomista i per descartar per sempre la
utopia de l’Espanya federal. Per tant, per tal de no fer ni un pas
enrere en aquesta progressió i per no frustrar l’esperit de la
manifestació del 10 de juliol, em sembla que ens hauríem de marcar
dues fites pel 28N:

 

  1. El nombre de diputats independentistes, sumant els de les diverses
    candidatures que obtinguin representació, no hauria de ser inferior
    al que hi ha actualment. És a dir, els diputats de ERC + RCat + SCI
    haurien de ser com a mínim 21.

  2. L’independentisme hauria de continuar sent l’àrbitre de la política
    catalana. Tot sembla indicar que tindrem una CIU en situació de
    formar govern que necessitarà un suport (parlamentari o per fer
    govern de coalició) d’alguna altra força. Ens interessa que no
    busquin aquest suport al PP, sinó que el busquin a
    l’independentisme. Per tant, és molt important que el PP no sigui
    la tercera força al Parlament.

 

Si
aquestes dues fites s’assoleixen, em sembla que tots ens en podrem
felicitar, perquè l’independentisme continuarà la via ascendent i
continuarà marcant l’agenda política d’aquest país. Podrem
continuar el pols amb l’estat espanyol i d’això en resultarà un
increment cada vegada més gran del suport social a
l’independentisme.

 

En
canvi, si en falla una, o totes dues, haurem de concloure que la
decisió d’haver presentat tres candidatures diferents amb un mateix
objectiu haurà estat errònia. Haurem d’admetre que un mal
plantejament electoral ens haurà fet perdre una embranzida
sensacional.

 

Espero,
doncs, que els electors que arribat aquest punt, després de la
sentència del TC, pensin que ja no té sentit continuar pensant que
es pot recuperar l’Estatut i les lleis que en depenien, que no val la
pena insistir en la federació amb aquells que ja els va bé la
situació actual, que limitar-se ara a demanar un concert econòmic
és senzillament fer curt, apostin ara per la independència. Que
examinin les propostes de les tres candidatures independentistes que
es presenten a les eleccions i que triïn la que els agradi més, la
que els sembli més seriosa, més rigorosa, més sòlida i amb millor
estratègia per aconseguir efectivament l’objectiu. La llista que
vulguin. Però que votin independència.

  1. Si l’independentisme entès com suma d’ERC + R + SI ha d’assolir 21 diputats, ja et pots vestir de sac i anar a fer penitència al desert.

    Dir, en aquesta conjuntura, que hi ha cap perill de coalició de CiU i PP només es pot fer des del doctrinarisme més esbiaixat de la realitat.

    I en el terreny pràctc, dir que és important que ERC quedi tercera i no quarta és cedir a les anàlisis màgiques. Home, per descomptat que és millor que quedin per davant del PP, però de cara a fer coalicions, això és irrellevant.

    Més: des d’un punt de vista egoista, si cal fer una coalició, millor fer-la amb un de ben petit, que no exigirà tant. Vist des d’aquesta perspectiva purament numèrica i utilitarista, per a CiU seria millor que ERC quedés quarta.

    No oblidem que el darrer govern es va formar amb el segon, el tercer… i el cinquè!

    Però tot això és irrellevant. El que de veritat compta és si CiU i ERC – i SI i R arribat el cas – troben un camp comú d’entesa i decideixen jugar-hi.

  2. Els sobiranistes van perdre les eleccions des del mateix moment que
    foren incapaços de sumar esforços. Tants caps, tants barrets. Com
    sempre. Ens han fet el pitjor servei possible, en el moment més crític de les darreres dècades.

    Tant si els percentatges de participació globals són baixos com alts, és innegable que l’atomització de l’oferta sobiranista no pot mai resultar en bons resultats en una contesa electoral. Per la simple aritmètica d’Hondt, és més que probable que (fins i tot ignorant la més que probable ensulsiada d’ERC) el nombre de diputats sobiranistes totals sigui significativament menor que l’existent fins ara.

    Opino que a hores d’ara l’únic joc que els votants sobiranistes es poden permetre (suposant que no siguin atrets pel miratge Mas, com probablement passarà) és mirar de concentrar vot, per tal de contribuir a que CiU no obtingui la majoria absoluta. Com? Això ja depèn de la reflexió de cadascú. Jo encara m’ho estic rumiant, ara que ho hauria de tenir més clar que mai.

    Moltes gràcies, senyors líders d’ERC, SC i Reagrupament.

Respon a Albert_Vila Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!