Desblocat

El bloc d'en Carles Noguera i Clofent

25 de maig de 2011
13 comentaris

La necessitat d’una veritable esquerra nacional

Les eleccions municipals
del 22 de maig de 2011 han confirmat els grans canvis del mapa
polític català que van començar amb les passades eleccions al
Parlament. Es consuma també a nivell municipal el gir a la dreta (o
centre-dreta si voleu) de la societat catalana que, encara disgustada
amb la gestió dels partits esquerres durant el darrer cicle polític,
castiga durament PSC i ERC, i aposta sobretot per CIU, però també
pel PP i, significativament, també per la xenòfoba PxC en alguns
indrets. De les esquerres només se salven de la desfeta una ICV, que
ja havia aguantat el tipus al Parlament, i una CUP que emergeix amb
força en diversos municipis, malgrat que llurs petits èxits no
compensen ni de lluny la davallada de les altres dues forces.

Davant
d’aquesta situació s’imposen amb força, entre moltes d’altres, dues
reflexions sobre l’actual sistema de partits català:

 

(1) Catalunya té un
sòlid centre-dreta nacional: la federació de partits formada per
Convergència i Unió.
Quan l’electorat de l’Estat Espanyol està
fent, en general, un gir radical cap al PP que castiga la nefasta
gestió del PSOE però que també en part reclama un procés de
recentralització de l’Estat, a Catalunya en canvi el PP hi
experimenta un ascens molt més moderat i, fins i tot, s’ha
d’inventar experiments perillosament propers a la xenofòbia
explícita com el de Garcia Albiol a Badalona per poder aconseguir
alguna victòria en una gran ciutat. Vist des d’un punt de vista
d’interès nacional català, l’actual fortalesa de CIU és d’una
importància extrema, ja que és l’única formació que ha pogut
evitar un gir cap a la dreta espanyolista que ens hauria pogut
acostar a la dramàtica situació del País Valencià i de les Illes
Balears. A més, aquesta exitosa CIU, en concordança amb el
sostingut creixement que s’ha produït els darrers anys del suport
social a les propostes de més autogovern i fins i tot d’Estat propi per Catalunya, és més sobiranista que mai i, almenys
retòricament, no posa cap límit al dret del nostre país a decidir,
i permet que tinguem tant un president de la Generalitat com un
alcalde de Barcelona que han votat a favor de la independència a les
consultes populars no oficials sobre aquesta qüestió.

 

(2) Catalunya
necessita desesperadament una esquerra nacional que pugui competir
amb el centre-dreta per ser hegemònica.
El nostre país, com
passa en tota democràcia mínimament sana, no és ideològicament
homogeni. No ens podem permetre que una sola formació, CIU, amb tots
el rebutjos que naturalment produeix el seu ideari de centre-dreta
conservadora a gran part de la població, sigui l’únic instrument
eficaç per a la governació de Catalunya i per a la interlocució
amb el poder espanyol. El nostre país també necessita, i s’ho
mereix, una esquerra a l’alçada de les circumstàncies, una esquerra
que ha de ser la contrapartida ideològica de CIU. I per ser-ho
veritablement, no pot ser una repetició ni de PSC, ni d’ERC ni
d’ICV, ni tan sols en llurs moments de més èxit electoral, sinó
que ha de ser molt més que tot això. Ha de ser una esquerra
arrelada a tot el territori, tant l’urbà com el rural, i ho ha de
ser tant o més que CIU. I ha de ser una esquerra nacional, és a
dir, d’obediència estrictament catalana, no subsidiària de cap
instància de decisió aliena al poble que aspira a representar. Ha
de ser, finalment, una esquerra que, també sigui capaç de llegir
les necessitats i les justes aspiracions de la nostra ciutadania i
que, per tant, defensi amb convicció els interessos econòmics dels
ciutadans de Catalunya enfront de la sagnia fiscal que comporta la
pertinença a l’actual model d’Estat espanyol, i es rebel·li contra
la clara vulneració dels nostres principis democràtics més bàsics
que representa un poder constitucional, encarnat en el Tribunal
Constitucional espanyol, que es permet de derogar allò que el nostre
poble aprova en referèndum.

 

ERC ha aspirat a
convertir-se en aquesta esquerra nacional, però clarament ha
fracassat en l’intent. L’arriscada aposta pels governs tripartits
d’esquerres responia sobretot a una estratègia cap a aquesta
legítima aspiració. Ara, vist en perspectiva, en podem valorar molt
positivament els rèdits aconseguits per a l’independentisme social
en haver propiciat un xoc institucional amb el poder espanyol gràcies
al procés de l’Estatut, que finalment ha desemmascarat la veritable
naturalesa d’un Estat que no es vol plural i ha fet evident que
l’exercici del dret a decidir és l’única sortida de l’atzucac. Però,
d’altra banda, ERC ha d’admetre que no ha sabut transformar aquest
creixement del suport a l’independentisme en un augment (ni tan sols
manteniment) de la seva base electoral, ni tampoc no ha aconseguit
l’esperat gir cap al sobiranisme que un PSC al capdavant del país
hauria hagut de fer. Les causes del fracàs són múltiples i
variades, i moltes són alienes al partit; d’entre les d’origen
intern en destaco algunes d’especialment rellevants: (a) la
injustificable contradicció entre l’expulsió del Govern per haver
demanat el vot en contra a l’Estatut el 2006 i a continuació pactar
ràpidament un nou tripartit amb Montilla (ambdues coses eren
clarament incompatibles; personalment penso que era millor haver
votat afirmativament a l’Estatut ja que així s’hauria aconseguit
que el suport referendari fos més gran, i per tant, la previsible
posterior retallada del TC hauria estat encara més il·legítima i
conseqüentment el creixement de l’independentisme encara hauria
estat més gran), (b) la manera impresentable i barroera com, tant
Carod com Puigcercós, van escenificar el procés de substitució de
l’un per l’altre al capdavant del partit, (c) la precipitació del
sectors crítics de Carretero i Bertran que no van saber entendre
l’estratègia de guany segur que significava el procés estatutari ni
la importància de la unitat per aconseguir bastir una forta esquerra
nacional en un context de xoc institucional creixent amb l’Estat, (d)
la ineptitud d’una direcció del partit que no va saber escoltar una
part de la militància ni resoldre’n les inquietuds ni va ser prou
generosa per evitar dues greus escissions que no s’haurien d’haver
produït mai. Però també cal reconèixer l’honestedat de la
militància que es mantingué ferma al peu del canó i que amb gran
treball des de baix, des del govern, des del territori i des dels
ajuntaments ha aconseguit que ERC es ratifiqui com a referent
hegemònic de l’independentisme català mantenint-se malgrat tot com
a tercera força municipal en nombre de regidors (quasi 1400 a tot el
país), mentre que la CUP (tot i haver tingut un meritori creixement)
n’obté 101, i RCat 46. D’altra banda, l’independentisme de
Solidaritat, que es pretén transversal i no classificable en cap
ideologia, fracassa notòriament i, bo i perdent el 70% dels vots que
havia obtingut a les eleccions al Parlament, només obté 47
regidors. Cal reconèixer també que de moment només l’executiva
d’ERC ha tingut l’honestedat d’admetre la seva part de
responsabilitat per aquests mals resultats que globalment han
debilitat l’independentisme i ha dimitit en bloc. Això obre la
porta, finalment, al procés congressual que ha d’efectuar un relleu
total de la direcció del partit.

 

El PSC també paga
dramàticament les flagrants contradiccions que signifiquen
participar d’un procés ambiciós de revisió estatutària
i a la vegada participar també d’un govern i una esquerra espanyola
que s’encarreguen de retallar sense pietat el text català i després
acaten sense protestar una sentència del TC que l’acaba de convertir
en paper mullat. A més, no pot evitar aparèixer als ulls de gran
part de l’electorat (també del que li era fidel) com un partit sense
veu a Madrid, totalment diluït en el grup parlamentari del PSOE, fins
i tot incapaç de desmarcar-se’n quan es tracta de defensar els
pagaments derivats del model fiscal que ells mateixos havien pactat
amb el govern central. Arribats a aquest punt justament molts catalanistes
del PSC es deuen estar demanant desconcertats com poden recuperar un
projecte que torni a ser a la vegada fidel al país i a la ideologia
que són llur raó de ser.

 

Crec que, tal com
darrerament han defensat Carod i Serallès, la sortida natural de tal
situació passa per un acostament de tots aquells que comparteixen
una sensibilitat d’esquerres i que creuen que Catalunya ha de poder
decidir lliurement el seu futur. Cal que tots ells treballin per
bastir aquesta esquerra nacional com una coalició de partits tan
àmplia com sigui possible, amb ERC, amb la gent de les CUP i de
Reagrupament, amb els catalanistes coherents de PSC i d’ICV, amb la
gent de Solidaritat i de Democràcia Catalana que se sentin
d’esquerres, i amb tots els altres catalanistes d’esquerres que pugui
estar oblidant. Només així podrem construir políticament un
projecte de país lliure i socialment just i avançat que obtingui
tot el suport ciutadà que li resulta natural i que, al final, a
través d’un gran pacte de país amb el centre-dreta nacional de CIU,
ens pugui portar a fer un gran pas endavant. Només així podrem
acabar tenint allò que normalment tenen les democràcies lliures, és
a dir, un gran referent de dretes i un gran referent d’esquerres que
estiguin d’acord almenys en una única cosa: la llibertat del país i
dels ciutadans que representen.

  1. Cal definir uns objectius que dibuixin un horitzor que conciti grans segments de població. Explicar el projecte: més democràcia, més justícia, més prosperitat, honestedat i valentia, davant d’això qui es pot sentir exclòs ?

    Crec que aquest és l’únic platejament viable, i vull creure que serem capaços de dur-lo a terme.

  2. Sols difereixo amb un punt PSC,ICV. Mai, mai aquest partits, com qualsevol altre que tingui “el mando” a Madrid, mirarà preferentment per Catalunya. A Catalunya, units si, però amb partits d’aquì, de dreta, d’esquerra,de centre, verds, tan es els que siguin però primer Catalunya, desprès els catalans i sempre amb ùltim lloc els partits. Mai, mai han d’oblidar que nosaltres els paguem, nosaltres els votem i a nosaltres ens deuen fidelitat.

  3. El punt “(a) la
    injustificable contradicció entre l’expulsió del Govern per haver
    demanat el vot en contra a l’Estatut el 2006 i a continuació pactar
    ràpidament un nou tripartit amb Montilla (ambdues coses eren
    clarament incompatibles”
    Fins aquí completament d’acord.
    En canvi discrepància absoluta en què el què s’havia d’haver fet és votar si a l’estatut. El que s’havia d’haver fet és no fer el 2n tripartit. ERC s’havia d’haver quedat a l’oposició en coherència amb la seva defensa de la independència parlamentaria i l’intent de reforma federall de l’estat Espanyol. S’haguessin desgastat Ciu i/o PSC i ERC hagués emergit el 28N amb una força impressionant i aglutinant bona part del vot independentista sobiranista.

  4. Em sembla que la dicotomia dretes-esquerres ha estat clarament superada, i ja fa més d’una dècada. Vegem, si més no, governs d’esquerres fent costat a G. W. Bush (laboristes anglesos i socialistes portuguesos), propugnant solucions neo-con per a sortir de la crisi (cas dels suecs, neerlandesos o grecs) o receptes capitalistes per a progressar (xinesos, brasilers, mexicans). Aprofundir en aquest esquema em sembla del tot inútil.

    D’altra banda, tinguem ben present dues constants històriques:

    1. La independència d’un poble respecte a la metròpoli sempre l’ha aconseguit la dreta política i econòmica, sense excepció.

    2. Amb tots els matisos, mai una independència no ha estat aconseguida mitjançant les urnes. Com a molt, hi ha hagut plebiscits un cop el fet ha estat consumat.

  5.  D’acord que és necessària aquesta esquerra nacional catalana. Però em sembla que, després de l’experiència dels tripartits, seguiran havent-hi dues vies:

    1. La via que admet formar governs autonomistes per tal d’intentar avançar cap a la independència des del govern autònom. Hi ha una part d’ERC que segueix creient amb això (Joan Ridao i Carod-Rovira al capdavant), aquests acabaran ajuntant-se amb ICV perquè estan al mateix espai, i potser alguns altres descontents que saltaran del PSC.

    2. La via que no entrarà en cap govern si no és amb un acord per declarar la independència, o com a mínim fer un referèndum i iniciar el procés cap a la independència amb l’acord de tots els partits que pactin per governar. Hi ha un sector a ERC que crec que apostarà per això, i veurem si els de Rcat i SI finalment entren en raó i s’hi ajunten.

       Les sigles de ERC hauran d’escollir per una via o l’altra. Si segueixen la primera s’hauran d’ajuntar amb ICV i escissions del PSC, per la segona poden liderar l’independentisme més conseqüent.

Respon a jordimesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!