Desblocat

El bloc d'en Carles Noguera i Clofent

18 de gener de 2013
Sense categoria
5 comentaris

La meva declaració unilateral d’independència

Vaig néixer a Barcelona el 1978, pocs dies després de l’aprovació en referèndum d’una constitució espanyola. Amb els anys em van anar explicant el significat del procés històric d’aquells anys de transición. Es veu que aquella constitució ens portava la democràcia i la modernitat després d’una llarga nit de dictadura de matriu feixista. Curiosament, però, era la culminació d’un procés en què es declarava una amnistia total pels crims comesos pel règim anterior i s’establia que el cap del nou Estat fos precisament aquell que el dictador Franco havia escollit com a successor: el monarca Joan Carles de Borbó (que havia estat coronat rei d’Espanya set dies després de la mort de Franco -per tant, tres anys abans de l’aprovació de la constitución!- havent jurat fidelitat als principios del movimiento nacional de Franco). Em vam dir que tot això eren preus menors que havia calgut pagar per no fer enfadar les forces encara vives de la dictadura. I es veu que el procés havia sortit d’allò més bé. Resulta que el fet de no passar cap factura amb el passat havia permès la concòrdia necessària per construir un país avançat, que va entrar a la CEE quan jo tenia vuit anyets, amb una democràcia ben establerta encapçalada pel demòcrata més convençut de tots, un monarca (curiosament un càrrec vitalici no electiu) que, segons m’explicaven, havia aturat ell sol un intent de cop d’estat militar.

Tot això era gràcies a aquella constitució que ens havien llegat els votants del 1978. De fet, era tan bona, que fins i tot ens tractava molt bé als catalans. Bé, és veritat que la nostra llengua no hi sortia mai anomenada, però es veu que ens reconeixia com a una cosa molt curiosa que es deia nacionalidad. D’aquesta manera havíem pogut fer un Estatut el 1979 (que era una espècie de mini-constitució) i així recuperar les nostres institucions, govern de la Generalitat i Parlament, abolides a sang i foc pel franquisme. Gràcies al nou ordre jurídic, l’Estat quedava dividit en comunidades autónomas i als catalans ens en tocava una per tal que ens poguéssim autogovernar bastant. També els en tocava una als valencians i una altra als balears i quedava prohibit que les comunitats es federessin o s’ajuntessin de cap manera, encara que, segons em deien, en el cas d’aquestes tres hauria tingut molt de sentit que anessin plegades perquè compartien llengua, cultura, història i interessos, molt més que amb qualsevol altra. De fet, a tothom li’n tocava una de comunitat autònoma, fins i tot a les regions que no havien tingut mai cap entitat política diferenciada. Així de generosa i esplèndida era la democràcia espanyola!

Aquí hi teníem un govern i un president de la Generalitat que es veu que això de l’autogovern ho feien anar la mar de bé. I sempre era el mateix president. De fet, jo tenia la sensació que era tan permanent com el Papa de Roma i el Rei, que també sempre eren els mateixos, i igual d’etern que el president d’un club de futbol que era més que un club, que sempre era a la tele, però que quan parlava no se li entenia res. I el president de la Generalitat ens autogovernava tan bé que jo, us ho juro, em pensava que vivia en un país on érem sis milions, on la feina mal feta no tenia futur, la feina ben feta no tenia fronteres, Girona m’enamorava, Barcelona es posava guapa i en Cobi ens portava l’esdeveniment més important de la història de la humanitat. Sincerament, durant molts anys no vaig ser conscient de viure a Espanya. Vaig tenir el primer contacte amb la llengua castellana quan tenia set anys i me’l van començar a ensenyar a l’escola (just quatre anys abans de començar a fer el mateix amb l’anglès). I és veritat que, com a tot allò que m’explicaven a l’escola, hi vaig agafar afició i m’agradava molt també llegir en aquesta llengua (recordo, per exemple, la satisfacció amb què, als 12 anys, em vaig acabar el Quijote). Em semblava realment que podia ser català amb tota la naturalitat del món. Semblava que Catalunya era el meu país, un país pròsper i culte, on podia viure plenament en la meva llengua -a la vegada que gaudia aprenent-ne d’altres- i que hi havia unes institucions que garantien tota aquella normalitat. I sí, sabia que no érem un país independent com els altres (i jo m’hauria estimat més que ho fóssim), però semblava que això no importava gaire perquè, de fet, ja estàvem bé.

De mica en mica em vaig anar despertant de tota aquella ficció. Vaig anar veient que aquella concòrdia constitucional no era tan plàcida com m’havien volgut vendre. Que potser no hi encaixàvem tan bé en tot aquell entramat. Vaig aprendre a escoltar i entendre les veus poc simpàtiques que se’ns adreçaven des d’Espanya. Vaig aprendre què era ETA, què era el GAL, què feia el jutge Garzón amb els independentistes catalans, què passava quan els catalans reclamàvem el retorn dels documents que ens havien pres durant la Guerra Civil i que havien guardat a Salamanca, o què passava al País Valencià si hom hi intentava viure amb aquella fictícia normalitat meva. Els viatges més enllà del Pirineu també m’hi van ajudar molt. Resulta que fora de Catalunya no sabien pràcticament res de nosaltres, es pensaven que parlàvem només en castellà i que teníem els referents culturals dels andalusos. Quan sento aquells que diuen que “el catalanisme es cura viatjant”, jo sempre penso que per mi va ser exactament al revés. Viatjar em va acabar de confirmar que hi havia alguna cosa que no rutllava. Que no érem tan normals com ens pensàvem. I que tampoc no era normal que a fora tothom tingués una idea tan equivocada de nosaltres.

Tots els esdeveniments històrics esdevinguts des que tinc ús de raó política m’han demostrat que això de ser una nació sense estat que vivia harmoniosament en una Espanya amable, plural, acollidora i democràtica era una farsa insostenible. La majoria absoluta del senyor Aznar va ser el remei definitiu per despertar-me per sempre més d’aquell dolç somni. I va ser llavors quan vaig començar a preguntar-me per què havia de viure sempre segons aquest maleït pacte que van fer abans que jo nasqués? Per què m’havia d’empassar jo aquella constitución i tot el que se’n derivava sense poder-hi dir res? Com és que mai no es parlava de revisar-la? Era un text sagrat i etern?

Sembla que, davant de la impossibilitat de tocar el reconsagrat llibret del 78, vam pensar que almenys podríem refer l’Estatut del 79 i així aconseguir de trobar finalment l’encaix amb Espanya que acabaria els problemes, greuges i insatisfaccions. I quan vam votar i aprovar en referèndum el nou Estatut el 2006 potser ens vam creure que efectivament les noves generacions, els que el 6 de desembre de 1978 o bé no havíem nascut o bé encara no tenien edat per votar, també podíem tenir algun protagonisme històric i decidir alguna cosa. Però va resultar que no, que això tampoc no era possible, que els nostres vots no eren tan bons com els del 78. En efecte, el tribunal constitucional ens va fer saber que amb aquell estatut no podíem canviar res d’allò decidit el 78 i que per tant, ens anul·laven tots els avenços significatius que havíem intentat. Com al senyor Aznar, també he d’agrair als jutges d’aquell infame tribunal que ens fessin veure la realitat i ens ensenyessin a tots plegats a no perdre més el temps.

És veritat que malgrat tot això, i malgrat també l’injustificable espoli fiscal a què el poder espanyol sempre ha sotmès Catalunya, aquí amb gran esforç havíem aconseguit fer uns avenços molt importants, i per exemple, havíem aconseguit bastir un bon sistema educatiu. Jo, personalment, n’he estat un gran beneficiat i mai no ho podré agrair prou. Ho dec tot a la societat catalana que m’ho ha donat tot i m’ha fet qui sóc. He rebut una educació de molt bona qualitat del sistema concertat i públic català. Hi he fet pogut dues llicenciatures i un doctorat. I pràcticament no he hagut de pagar res. Al contrari, el sistema ha estat immensament generós amb mi i m’ha donat gratuïtat de matrícula a moltes assignatures, per bones notes, i beques a diversos nivells. Gràcies a les inversions públiques he pogut anar avançant en la meva carrera investigadora i només n’he tingut queixes durant els darrers anys. Com tots sabem, la gran estafa de la crisi econòmica espanyola ha provocat una retallada insostenible en molts àmbits. La miopia dels governs no ha estat capaç d’entendre que el futur depèn de fer créixer l’economia del coneixement i que, avui dia, un país que no inverteixi suficientment en recerca està condemnat. Com a investigador contractat a un institut del CSIC, els darrers anys he vist com se m’acabava el futur en aquest país. He vist que l’Estat considera que allò que es firma en un contracte (com allò que s’escriu en un estatut d’autonomia) no val per res i que no ha de respectar-ho, i m’han deixat de pagar una bona part del sou establert, com a tants de tots nosaltres. He vist com se’ns negava l’accés a un finançament correcte dels projectes de recerca i com els nostres possibles doctorands no tenien beques i, per tant, els perdíem. He vist com no es renovaven els contractes als investigadors temporals i el meu grup de recerca s’anava desintegrant fins a quedar reduït a la mínima expressió. He vist, en definitiva, com s’esvaïa el futur.

Ja fa força temps que al debat polític català s’hi discuteix la possibilitat de declarar la independència. Cada vegada som més els que pensem que no hem de viure sempre més tal com ho van decidir els nostres avantpassats i que podem atrevir-nos a ser lliures i decidir per nosaltres mateixos. I potser aviat ens farem grans i hi haurà un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Espero que sí. Però no en puc estar segur del tot. De l’únic que estic segur de veritat és que per mi la independència ja ha arribat. He decidit que no val la pena intentar sobreviure en aquesta misèria. He decidit que si l’Estat espanyol em fa la feina impossible, no es mereix comptabilitzar el meu treball com a resultats del seu sistema de ciència. Que no vull viure més en un Estat que no és democràtic i que no m’accepta com sóc. Que no vull donar-li ni un euro més dels meus impostos per malbaratar-los en infrastructures absurdes o per salvar bancs criminals. S’ha acabat. He decidit acceptar una oferta per continuar investigant a l’estranger. He decidit, per començar, anar a viure a un país on la gent és valenta i ja fa temps que van decidir alliberar-se de l’imperi i la monarquia, i es van constituir en república. He marxat d’Espanya i no tinc intenció de tornar a viure-hi mai més. I ho faig amb tota tranquil·litat de consciència. Sé que és trist no poder dedicar els meus esforços professionals al país, Catalunya, que m’ho ha donat tot. Però també penso que faria un servei ben magre a la meva gent si per quedar-me al país hagués d’abandonar la meva professió. Un país no es pot beneficiar dels seus ciutadans si no els deixa créixer. Sincerament, penso que ara mateix sóc més útil fora que dins. I no perdo el compromís. Mentre continuo avançant en la meva carrera, continuaré ajudant tant com pugui a l’emancipació de la meva gent. La xarxa elimina les distàncies físiques i ens permet tenir un contacte constant i una presència virtual ben efectiva. I continuaré fent-ne difusió. Explicaré què és i què fa Espanya. I què és i què farà Catalunya aviat. I tothom que em conegui sabrà que he marxat d’Espanya i que algun dia tornaré a Catalunya.

Perquè, en realitat, la felicitat, la plenitud personal, la llibertat i la independència neixen dins de cadascun de nosaltres. Tots podem fer la nostra declaració d’independència personal. I no necessàriament s’ha de fer com la faig jo. No cal marxar per ser independents. Senzillament hem de decidir ser-ho. Hem de decidir que no ens creiem les mentides i les imposicions, i hem d’actuar en conseqüència. Ens hem de comprometre i treballar per ser lliures, com a individus i com a col·lectiu. I aquesta autèntica independència, la que ve de dins, no la pot aturar ningú i sempre venç.

  1. Hola Carles,

    Encantat de saludar-te.

    Els catalans no tenim llei que ens defensi i només tenim el nostre propi sentiment d’independència interior. España ni ha sigut, ni és, ni serà mai una cultura integradora. Quan et mous per Espanya te n’adones que el millor que pots trobar és indiferència. La gent ni ens coneix, ni ens vol coneixer. És com pretendre que un anglès es prengui el té a mitjanit.

    Parla bé de nosaltres per Xèquia!

  2. CADENA DE BLOGS PER LA INDEPENDÈNCIA

    Hem tingut una idea!

     

    Tal com hi haurà la cadena humana per la independència, també volem fer una “cadena de blogs”. Tots els bloguers que vulguin participar es poden apuntar en el Blog creat expressament per l’esdeveniment (només cal deixar un comentari manifestant la voluntat de participar):

     

    cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

     

     

    Al blog, hi ha una pestanya on, per rigorós ordre d’arribada es va apuntant tothom que vol participar en aquesta gran “enllaçada” de blogs “. És aquesta:

     

    cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/p/ordre-dels-enllacos.html

     

    I què hem de fer? La setmana de l’11 de setembre (des del 9 fins al 15) publicarem un post, cadascú al nostre blog, sobre Catalunya (des del punt de vista que vulguem: poètic, reivindicatiu, gastronòmic, imatges…) i, en acabar l’ escrit, posarem una frase tipus “i la cadena continua aquí…” i un enllaç que porti al blog següent a la llista (si jo sóc el 42, doncs el 41 enllaçarà el meu blog i jo enllaçaré el 43)

     

    Ja està, no cal fer res més. Així uns ens anirem enllaçant als altres fins a fer una llarga cadena de blogs per la independència… T’hi apuntes? :-))

Respon a Teresa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!