Desblocat
El bloc d'en Carles Noguera i Clofent
El tripartit no es reeditarà (encara que sumi) perquè ja no és útil pel projecte independentista
Aquests
dies, a mesura que avancem en l’escalada dialèctica de la
precampanya, sentim a parlar, sovint amb gran teatralitat, d’allò
que pot passar després de les eleccions. Tal com és natural, el
partits mouen fitxa: fan promeses, plantegen estratègies i posen
noves condicions sobre la taula que compliran o que faran valer si
tenen prou força. Però també ens amenacen dient-nos que si, en
canvi, no tenen prou suport, ens poden passar tot de desgràcies. No
ens n’hem de sorprendre. Forma part del joc polític habitual.
L’elector reflexiu i pacient, davant d’aquest devessall de
gesticulacions, senzillament es para una estona a pensar i a destriar
el gra de la palla. Pren nota dels nous compromisos que prenen els
partits i n’analitza la credibilitat. Els que s’assumeixen amb gran
cerimònia i vehemència són els que cal tenir més en compte,
perquè fan que el partit es torni esclau de les seves paraules i ja
no pugui fer marxa enrere sense caure en flagrant contradicció.
L’exemple recent més clar que en tenim és el compromís que ha pres
ERC: només pactarà amb qui es comprometi a impulsar un referèndum
oficial sobre la independència de Catalunya.
D’altra
banda, l’elector reflexiu i pacient també observa amb atenció les
prediccions apocalíptiques que els partits ens fan sobre els
escenaris nefastos, des del seu punt de vista, en què ens podem
trobar si les coses no els van bé. I aquí cal tornar a separar les
prediccions possibles d’aquelles que són un pur subterfugi retòric
que resulta clarament improbable quan s’analitza amb atenció. I
segurament l’exemple més repetit d’aquesta segona espècie és
aquell que diu que, si sumen prou escons, PSC + ERC + ICV repetiran
el pacte de govern tripartit. Analitzem-ho. Qui ho afirma això?
D’una banda ho diu
ICV com a proposta en sentit positiu, car el pacte
de les esquerres continua essent llur principal aposta política. I,
en sentit contrari, com a amenaça, n’adverteixen els partits que
actualment són a l’oposició (CIU, PP i Cs) i els que esperen
ser-hi d’aquí a poques setmanes (RCat i SC). I ho fan clarament per
l’elemental estratègia electoral que els diu que cal aprofitar el
desgast mediàtic de l’actual govern per tal d’obtenir-ne vots de
rebuig. La màxima que tenen en comú és: “voteu-nos perquè som
la garantia que el tripartit no es pugui repetir”. L’anàlisi
crítica ens obliga a preguntar-nos per la consistència d’aquesta
amenaça. De fet, les darreres setmanes hem vist, per part de dos
protagonistes d’aquest pacte, dos moviments estratègics de sentit
clarament contrari a la reedició: (1) el PSC ha
afirmat que no el
pensa repetir, i (2) ERC, com hem dit més amunt, ha posat damunt la
taula el referèndum com a exigència sine qua non. I ho ha
escenificat amb tota solemnitat i cerimònia, n’ha fet l’eix central
de la precampanya i la campanya i per tant no se’n podrà desdir. Ara
bé, algú de veritat es pensa que d’aquí un mes el PSC acceptarà
aquesta condició en una negociació postelectoral? És clar que no.
Si fins i tot es desmarquen del tripartit en les condicions actuals,
la nova exigència d’ERC fa el pacte del tot inassumible pel PSC. Per
tant, tots els que criden a mobilitzar-se contra aquest possible
tercer tripartit ja poden respirar tranquils. No es farà. És
impossible.
I
per què ERC, que fins ara havia volgut fer dues vegades aquest
pacte, ara hi posa una condició que sap positivament que el fa
impossible? A mi em sembla que això ho hem d’entendre des de
l’òptica, que he estat desenvolupant en anteriors articles, d’una
estratègia per forçar el creixement del suport a l’independentisme.
I fixem-nos que no parlo del suport electoral a ERC, sinó del suport
a l’independentisme, que ara ja sabem que no és exactament el
mateix. Es tracta d’una estratègia que de mica en mica va fent
creïble el projecte de tenir un estat propi i, paral·lelament, va
mostrant la impossibilitat que Catalunya resolgui l’encaix dins d’una
Espanya desemmascarada cada vegada més tancada i monolítica. Ho
resumiré en tres punts ben senzills:
-
Calia fer un primer tripartit per poder impulsar, pactar i aprovar
un nou Estatut, més ambiciós que l’anterior, que tendís a una
relació de federació amb Espanya. Calia fer-ho per evitar que mai
més els federalistes no ens poguessin dir que no ho havíem intentat. -
Calia fer un segon tripartit per assegurar-nos que el govern a qui
tocaria desplegar el nou Estatut ho fes amb prou ambició nacional i
aprovés lleis que aprofitessin al màxim les noves possibilitats
legals (llei de consultes, llei de vegueries, llei del cinema,
etc.). D’aquesta manera, la previsible, esperada i planejada
retallada que havia de sofrir l’Estatut es faria evident als ulls de
tothom amb el progressiu desmantellament de les noves lleis. I
aquests dies ja
ho estem veient. Així s’ha aconseguit un escenari
clar de conflicte institucional (sobirania referendària catalana
vs. imposició d’un tribunal espanyol) que, efectivament, ha fet
créixer l’independentisme com mai. -
Un tercer tripartit ja no tindria cap sentit en aquest procés. Ara
cal un nou pas en el camí de tensar la relació amb les
institucions espanyoles. Cal provocar un nou pols institucional que
no es pot fer ja amb un pacte amb el PSC. Cal exigir democràcia,
exigir que parli el poble, exigir que ens deixin fer un referèndum.
I, és clar, esperar de nou que a Madrid s’hi posin en contra, que
es retratin, i que el suport a l’independentisme creixi encara més.
Respon a Josep Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El segon NO calia i va ser un error.
La retallada de l’estatut hagués esta la mateixa (no ha retallat la llei del cinema, la de vegueries o la de consultes, etc.) ha retallat el finançament, els reglaments lingüístics la nació i tot el que és important de veritat.
No t’enganyis els ex-votants no castigaran/em Esquerra per evitar un tercer tripartit, ho farem com a conseqüència del segon.