Desblocat

És un fet, que a hores
d’ara en aquestes latituds ja no passa per alt a ningú que estigui
mínimament informat, que el suport a l’independentisme a Catalunya
(entesa en el sentit actual estricte, és a dir, el territori
administrat per la Generalitat de Catalunya i constituït jurídicament
com a comunitat autònoma espanyola) ha assolit un màxim històric.
Ho mostren totes les enquestes. Això, com tot estat d’opinió en una
societat democràtica i avançada, és causat per una mescla complexa
de factors.

Entre aquests, n’hi
ha tres que, en la meva opinió, són clarament decisius i que, malgrat
que per molta gent són una
constatació òbvia, crec que encara val la pena destacar i
analitzar:

La conjunció,
necessària, d’aquests tres factors ens ha portat al punt on som ara.
Dic que és necessària perquè només que n’hagués faltat un, no hi
seríem. En efecte, vegem-ho punt per punt.

Si no s’hagués
donat la
primera condició, no hi hauria hagut govern tripartit, i en lloc
d’això ens hauríem trobat en un dels dos únics possibles escenaris
alternatius: (a) ERC hauria decidit no fer cap pacte de govern i
quedar-se a l’oposició; llavors CIU hauria continuat governant en
minoria com a la legislatura anterior i no hi hauria hagut cap canvi
substancial en el context polític català que propiciés un
creixement destacable del suport a l’independentisme. (b) ERC hauria
decidit pactar amb CIU en lloc de fer-ho amb PSC i ICV. En aquest cas
hauríem tingut un pacte basat en l’anomenat “eix nacional”, en
contraposició a l’”eix ideològic” o “eix esquerra-dreta”.
Un pacte CIU + ERC s’hauria redactat i defensat, òbviament, des de
la retòrica del catalanisme tradicional i, en el millor dels casos,
hauria estat poca cosa més que una certa renovació i revigorització
del catalanisme pràctic d’anar fent que ja havíem tingut durant 23
anys. D’altra banda, hauria tingut una conseqüència nefasta no
només per al creixement de les idees independentistes, sinó fins i
tot pel creixement del simple catalanisme: els partits que haurien
quedat a l’oposició, en l’òbvia necessitat dialèctica d’elaborar
un discurs de signe contrari per poder exercir com a tal, haurien
acusat el govern de ser un “front nacional”, els haurien titllat
constantment de “nacionalistes”, “sectaris”, de “repartir
carnets de catalanitat”, etc. etc. No costa gaire d’imaginar-se els
múltiples pretextos i trucs retòrics que haurien utilitzar per
diferenciar-se de tal govern i constituir-se en alternativa. I,
finalment, això encara hauria tingut una conseqüència més
desastrosa que hauria impossibilitat el creixement que estic
analitzant: no s’hauria fet el nou Estatut, perquè els partits de
l’oposició no haurien trobat ni un sol motiu per donar suport a un
tal projecte. I, tal com explicaré de seguida, ha estat precisament
l’entrada en escena d’aquest projecte d’Estatut, després realitzat
i, més tard encara, destrossat, allò que ha ens ha portat on som.
Queda clar, doncs, que cap dels altres escenaris possibles del 2003
hauria aconseguit els resultats d’aquell pacte signat al Saló del
Tinell. A partir d’aquí, després de llargues negociacions i
vicissituds, es va poder aprovar aquell primer redactat del nou
Estatut el 30 de setembre del 2005 al Parlament, i posteriorment, i
després d’altres negociacions i importants retallades, fou aprovat
al Congrés dels Diputats d’Espanya i en referèndum a Catalunya el
juny del 2006. Arribat aquest punt, l’independentisme ja havia
crescut substancialment. I ho havia fet precisament a causa de
l’ambient hostil creat per aquest procés al conjunt de la política
espanyola, amb un PP que s’havia dedicat a recollir-hi firmes en
contra per tot Espanya i amb uns mitjans de comunicació amb seu a
Madrid emetent constantment opinions radicalment en contra del govern
tripartit català i del projecte de nou Estatut. Però mentre que a
Espanya això es veia sovint com una perillosa amenaça al model
d’Estat en vigor, a Catalunya es venia com un projecte de “mà
estesa a Espanya”, de solució del problema de l’encaix a través
d’un “estatut federalitzador”. Només cal recordar la conferència
de Carod-Rovira a l’Auditori de Barcelona l’abril del 2005.

Suposem ara que
s’hagués
donat el primer punt, però no el segon. És a dir, suposem que no hi
hagués hagut recursos al TC en contra de l’Estatut, o que hi
haguessin estat però aquest els hagués desestimat. En aquest cas,
tindríem un nou Estatut aprovat pel nostre Parlament (en una primera
versió), i després pel parlament espanyol (en una versió
rebaixada) i pel poble català en acte de sobirania democràtica a
través d’un referèndum. Aquest Estatut, per tant, hauria romàs en
vigor tal com era el juny del 2006 i hauria estat la nostra norma
fonamental durant una bona colla d’anys. Aquells que, des d’una
posició més ambiciosa, no hi acabaven d’estar contents per les
retallades patides durant la negociació a Madrid, s’haurien quedat
amb pocs arguments, ja que una aprovació en referèndum a Catalunya
el deixava amb tota la legitimitat democràtica. Per dir-ho encara
més clar: ens l’hauríem menjat amb patates i ens hauríem quedat en
aquest punt durant molt de temps. L’independentisme hauria deixat de
créixer i hauria quedat en un segon pla. Ara bé, en lloc d’això,
el que hem tingut ha estat una dràstica decisió del TC, que
increïblement s’ha convertit -suposo que sense adonar-se’n- en el
col·laborador necessari de l’independentisme. En efecte, des de
Catalunya s’havia ofert una oportunitat històrica a l’Estat
espanyol. S’havia ofert la possibilitat de fer un pacte que deixés
aparcades les aspiracions emancipadores i que arreglés l’encaix amb
Espanya a través d’un Estatut que pretenia aconseguir allò que més
s’assemblava a un pacte federal dins el marge deixat per una
interpretació àmplia de la Constitució espanyola. A més, això es
feia fins a les últimes conseqüències, és a dir, a base de
reeditar un pacte de govern, el segon tripartit, compromès a
desplegar legislativament les possibilitats d’aquell Estatut que ell
mateix havia propiciat (sí, per això calia fer també el pacte
tripartit del 2006). Però, tota aquesta escenificació unionista des
de Catalunya, aquest aparcament de la idea de la independència per
tal de poder arribar a un pacte raonable de germanor, en lloc de
trobar la necessària complicitat a l’altra banda, el que hi ha
trobat ha estat un sorollós cop de porta en forma de sentència del
TC. I això és el que, com a reacció, fa pujar l’independentisme
encara més. La lògica és “si no ens accepten el pacte, ja ple de
renúncies, que els oferíem, no ens queda més remei que deixar-los
córrer i anar pel nostre compte”.

Finalment,
analitzem la
necessitat de la tercera i darrera condició. Si la societat civil no
s’hagués estat preparant a fons durant tot aquest temps per tenir
una alternativa independentista ben treballada, creïble, més
aprofundida que mai, més debatuda i més difosa que mai, tampoc no
hauria pogut articular una gran resposta civil a aquella sentència
del TC. I en tot cas, si hi hagués hagut resposta no hauria estat de
to tan clarament independentista com la que vam poder veure el dia 10
de juliol als carrers de Barcelona. Allí tot el mèrit fou de la
societat catalana, per ser precisos: d’aquella part que va sortir el
carrer en una manifestació que, fins i tot segons els mètodes de
recompte més restrictius, fou la més nombrosa de la història de
la democràcia espanyola. I aquest és el punt en què històricament
el suport a la independència arriba més amunt. Tant és així que
algunes enquestes, com les de la UOC o les de La Vanguardia,
assenyalen que en un hipotètic referèndum oficial sobre la qüestió
hi guanyaria el “Sí”. La societat catalana, almenys una gran
part, s’ha acostumat a considerar aquesta possibilitat com una cosa
real, com un futur probable, com una proposta sobre la qual es pot
discutir amb tranquil·litat tot analitzant-ne els avantatges i els
inconvenients. A més, les consultes no oficials, organitzades a
tantes vil·les i ciutats, han contribuït a fer normal l’exercici de
la decisió democràtica i pacífica sobre aquesta qüestió.

En conclusió,
espero
haver donat arguments per pensar que aquests tres fets històrics de
gran rellevància han estat entre les causes necessàries per arribar
a una situació, mai vista anteriorment en aquest país, de
creixement de l’opció independentista. L’anàlisi de la força real
d’aquesta opció per aconseguir efectivament el seu objectiu i de les
estratègies per arribar-hi a partir d’ara la deixo per una segona
part d’aquest article.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!