Desblocat

Avui sap greu el resultat. És clar. Sap greu pels escocesos que volien aconseguir un somni que no serà possible durant molts anys. Però no podem dir que tenim un disgust. Perquè sempre hem sabut quin era el resultat més probable.

He llegit diverses reflexions encertades de companys catalans independentistes. Sí, és veritat que a Escòcia la campanya del No durant les últimes setmanes ha estat decisiva. Segurament, les enquestes d’última hora que apuntaven a una victòria del Sí han estat una eina de mobilització per als unionistes. I també, és clar, la por i la indecisió de molta gent, la manipulació del Project Fear, les declaracions mesquines d’en Barroso, la punyeteria d’haver sabut usar a favor seu aquestes possibles reticències de mares i de classes benestants i segurament també un excés de confiança dels independentistes que pensaven que ja tenien la feina feta als territoris on guanyava l’SNP. Sí, tot això són errors dels quals n’hem d’aprendre molt. I avui és un dia en què ens pot temptar aquell vici tan humà de caure en el desànim i l’autocomplaença de llepar-nos ferides. Però això seria una greu equivocació, perquè si ho analitzem fredament avui tenim moltes raons per l’optimisme, potser tantes com en tindríem si el resultat escocès hagués estat el contrari. Cadascun dels dos resultats possibles tenia avantatges i inconvenients diferents per la nostra causa catalana. Deixeu-me que llisti alguns dels avantatges que veig en la situació actual i que ens poden servir com a idees-força per animar el personal i per treballar en la recta final cap al 9N:

– Els escocesos han votat i han decidit de manera lliure i informada el que creuen millor per ells. Nosaltres només volem fer el mateix que han fet ells. Són el precedent immediat que ens obre el camí a poder votar perquè han demostrat que és possible i que no passa cap desgràcia per fer-ho. El govern britànic ho ha permès i ha subratllat que acceptaria el resultat en qualsevol cas, encara que hagués estat el contrari.

– La votació escocesa ha de marcar l’inici d’una nova època a Europa. Perquè partir d’ara es comença a entendre que les fronteres han de ser un constructe democràtic. No són eternes, no són naturals i no són immutables. Són una simple convenció humana. I és millor que aquesta convenció sigui el resultat d’una decisió democràtica, en lloc de venir-nos donades per guerres i pactes entre poderosos.

– Els britànics i tota Europa accepta avui el resultat el resultat d’Escòcia. Però és que també l’accepta aquest 45% de votants escocesos que volien la independència. Han demostrat que quan es vota en pau el resultat va a missa. Han demostrat que és fals això que repeteix l’espanyolisme, el mite de la societat partida. Avui aquest 45% d’escocesos no s’estan preparant per emigrar, ni per boicotejar el Regne Unit, ni per la desobediència civil ni res d’això. Quan un referèndum es fa bé, tothom n’accepta el resultat i es tanca la qüestió durant una bona colla d’anys.

– Precisament gràcies al punt anterior avui el referèndum català és més possible que ahir. Avui tothom veu que la jugada de Cameron ha funcionat. Que ha resolt el problema del Regne Unit. A partir d’ara Rajoy rebrà més pressions (subterrànies i extraoficials) per part de poders fàctics europeus perquè permeti el referèndum. Voldran que es repeteixi la història escocesa. En l’escenari oposat, si ahir hagués guanyat la independència escocesa, els recels contra un “efecte dòmino” serien enormes i ens complicarien molt la vida.

– El precedent escocès també ens permet preparar la situació quan en el nostre referèndum tinguem un possible resultat ajustat a favor del Sí. Tindrem tota la força moral per argumentar que si el 45% dels escocesos independentistes saben perdre, com a bons demòcrates, també un possible 45% de catalans unionistes han de saber perdre i acceptar el que vol la majoria.

– Nosaltres tenim algunes coses que no han tingut a Escòcia. Tenim una mobilitizació social sense precedents a l’Europa contemporània que empeny els polítics a tirar endavant. Hem fet quatre macromanifestacions els darrers anys (incloent una Via Catalana més nombrosa que la Via Bàltica), tenim l’ANC, tenim una majoria parlamentària més àmplia i totalment transversal que vol el referèndum. Tenim independentisme d’extrema esquerra, ecosocialista, socialdemòcrata, centrista, demòcratacristià i liberal (l’única part de l’espectre ideològic que hi falta, de fet, no la volem). Tenim un CATN que prepara informes seriosos per fer les coses bé. Tenim partits que abocaran totalment la militància a fer campanya pel Sí. Tindrem els 100 mil voluntaris de l’ANC que trucaran cada porta de cada casa perquè tothom sàpiga què està passant i què ens hi juguem. I tenim una diàspora molt motivada i molt preparada que fa ressonar el missatge a tot el món.

– Ara bé, també l’experiència escocesa ens ensenyen què ens falta. No podem deixar de fer campanya a cap sector, ni geogràfic, ni social, de Catalunya. Només parlant amb tothom podem estar segurs d’assolir la majoria que necessitem. Volem sobretot independentistes d’última hora. I no si val a acusar ningú d’oportunista. Tothom hi ha de ser benvingut. I ens és igual si parlen en català o no. O si són musulmans o evangelistes. Res d’això no té cap importància ara mateix. Només volem que votin i que vulguin fer el país nou. Per això cal donar suport a iniciatives com Súmate. I fer campanya en castellà (moltíssima!), en àrab, en urdú, en italià i en tot el que faci falta.

Més que mai ens hem de sentir plens de força per tirar endavant, continuar treballant i guanyar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!