Desblocat

És
cert que al nostre país l’independentisme ha anat guanyant terreny
en la batalla de les idees els darrers anys i s’ha establert com una
de les opcions legítimes al centre del debat polític. Hem vist
també com en gran mesura s’ha anat allunyant d’unes posicions
inicials molt basades en qüestions sentimentals i d’identitat, i
s’ha anat carregant d’arguments d’ordre pràctic que el converteixen
en un projecte cada vegada més desitjable i assumible per sectors
socials majoritaris a Catalunya. Tanmateix, també és veritat que a
l’independentisme li queden alguns dubtes, indecisions i
indefinicions que representen esculls encara molt importants per a la
consecució de l’objectiu. Per tant, al marge de les discussions del
dia a dia dels polítics professionals, resoltes amb més o menys
fortuna, com les que estem vivint en aquests dies de preparació
electoral, cal també continuar un esforç de reflexió de més alta
volada que aspiri a superar els obstacles conceptuals de fons.

En
particular, una de les principals objeccions amb què topen les
propostes independentistes al nostre país és aquella que diu que no
té sentit intentar separar allò que des de fa segles forma una
forta unitat social, econòmica i política, és a dir, l’Estat
espanyol, i que les justes aspiracions de reconeixement nacional i
cultural de Catalunya quedarien perfectament resoltes en una Espanya
federal, pressumptament més desitjable i factible que una Catalunya
independent. Els que esgrimeixen aquest argument insisteixen en el
fet que els forts lligams personals, i fins i tot familiars, que els
catalans tenim amb gent d’altres indrets de l’Estat fruit de tants
anys d’història compartida i de tants moviments migratoris, ens
obliguen a la cooperació per sortir d’unes dificultats en gran
mesura comunes. Diuen també que aquest federalisme espanyol és, de
fet, una opció preferida a la independència per la majoria dels
habitants de Catalunya segons mostren diversos estudis demoscòpics.
En efecte, si ens fixem en la darrera enquesta del CEO, tot i que hi
ha una majoria de catalans que votaria a favor de la independència
en un referèndum oficial (un 42.9%, contra un 28.2% que hi votaria
en contra), també és veritat que quan se’ls pregunta quin creuen
que hauria de ser l’estatus de Catalunya respecte d’Espanya guanyen
els federalistes: un 33% prefereixen l’opció federalista, un 25.5%
volen la independència, mentre que la resta es declaren autonomistes
(31.8%) o, molt marginalment, regionalistes (5.6%). És a dir, quan
als catalans se’ls posa entre l’espasa i la paret en un hipotètic
referèndum d’autodeterminació guanya la independència, però quan
se’ls deixa escollir entre tot aquest ventall d’opcions guanya el
federalisme. Per tant, és clar que es tracta d’una sensibilitat que
té un pes molt important a la societat catalana que ningú, sobretot
els independentistes, no hauria de menystenir.

Tanmateix,
crec que aquest argument federalista pressumptament oposat a
l’independentisme es basa en una trampa conceptual. Dedicaré aquest
article i el proper a intentar mostrar que en realitat tal disjuntiva
no existeix, i que de fet, en la interpretació més raonable dels
termes, independentisme i federalisme són dues opcions compatibles i
complementàries que només es contraposen interessadament des de la
perspectiva espanyolista.

En
primer lloc cal partir d’una constatació òbvia: tant una proposta
com l’altra tenen un caràcter altament transformador ja que Espanya
no és un estat federal (ni evidentment Catalunya és un estat
sobirà). Una organització federal exigeix l’existència d’unes
entitats territorials amb personalitat política que lliurement
s’associen en peu d’igualtat per tal de constituir una unitat
política d’ordre superior. Són federacions, per exemple, els Estats
Units d’Amèrica, Alemanya, Canadà o Suïssa. Com que la cessió de
sobirania a l’Estat es fa en peu d’igualtat, no es produeix cap
subordinació, ni cultural ni política, d’un territori sota
l’hegemonia d’un altre. Ans al contrari, tots conserven una
personalitat cultural i política que és respectada i preservada des
de l’Estat federal. En particular, s’estableix una estructura
legislativa de diversos nivells, amb lleis territorials i lleis
federals, sistemes fiscals que regulen de manera pactada la
redistribució de la riquesa entre els territoris constituents, i,
fins i tot, en cas que els diversos territoris tinguin llengües
oficials diferents aquestes s’eleven totes al nivell de llengua
oficial de la federació. Tothom que sap alguna cosa de la
Constitució espanyola sap que no estableix una estructura federal
per Espanya. Si ho fes, moltes de les inacabables discussions en què
actualment esmercen tants d’esforços els nostres polítics no
tindrien lloc, senzillament perquè l’encaix de Catalunya a l’Estat
estaria tan ben resolt com l’encaix de Castella a Espanya. En
particular, hi hauria unes regles de joc pactades entre els
territoris constituents que ja faria molts anys que haurien trobat un
sistema fiscal satisfactori per tothom del qual només caldria
revisar i actualitzar qüestions de detall (per exemple, haurien
pogut acordar com a Alemanya que la solidaritat d’una regió cap a
les altres no pogués sobrepassar en cap cas el 4% del seu PIB per
tal d’evitar situacions dramàtiques com la que viu Catalunya
actualment amb una sagnia fiscal de pràcticament el 10% del seu
PIB), o estaria perfectament normalitzat l’ús de totes les llengües
històriques a les Corts, al Senat i a totes les institucions perquè
tant el castellà, com el català, el basc i el gallec (i potser
alguna més) serien llengües oficials d’Espanya en condicions
d’estricta igualtat. En unes condicions com aquestes, segurament tots
plegats podríem dedicar els nostres esforços de manera molt més
productiva a reptes polítics més interessants i importants que aquells en què actualment ens trobem lamentablement embarrancats.

Per
tant, és clar, que si a Espanya hi ha autèntics federalistes que
vulguin donar una resposta satisfactòria a aquest desig aparentment
compartit per un terç dels catalans, haurien d’estar treballant per
una profundíssima reforma de la Constitució. Però, ai las, on són
aquests federalistes espanyols? On són els partits d’àmbit estatal
amb possibilitats de formar govern que estiguin preparant una tal
reforma? El federalisme és, evidentment, a les antípodes dels
projectes del PP. Però, i el PSOE? Sembla que hi haurien de ser una
mica més sensibles. De vegades, almenys retòricament, ho han
insinuat. Però, algú ha vist mai aquesta proposta de nova
Constitució federal als seus programes electorals? Algú els n’ha
vist escriure un esborrany alguna vegada? És clar que no. I malgrat
tot és de les files dels seus aliats (per dir-ho de manera generosa)
catalans, el PSC, que tan sovint hem hagut de sentir aquest argument
d’un suposat federalisme que faria innecessari el projecte
independentista. Potser és el que el PSC sí que n’és de
federalista i encara no ha aconseguit convèncer el PSOE. Però,
voleu dir que ho intenten gaire? Voleu dir que el PSC sí que ha
preparat l’esborrany de la possible Constitució espanyola federal i
n’estan negociant els detalls amb el PSOE sense que això hagi
transcendit a la premsa? Apareixerà de cop, per sorpresa, el
projecte de la nova Espanya federal al programa electoral de
Rubalcaba gràcies al treball tenaç de federalistes convençuts
decidits a refundar Espanya com Miquel Iceta i Joan Ferran?

Suposo
que no és necessari afegir cap més pregunta sarcàstica perquè
tothom sap que res d’això no està passant ni passarà. Ells potser
es podrien defensar dient que el que proposen no és un federalisme
en sentit estricte (com el dels països citats més amunt) i que
obligaria a reescriure la Constitució, sinó senzillament un
aprofundiment de la via descentralitzadora que l’actual sistema
sembla que permet a través de l’arquitectura de l’Estat autonòmic.
Però, benvolguts senyors, si és això a què es refereixen potser
haurien d’anar més amb compte amb l’ús de les paraules, perquè no
és just respondre les ànsies legítimes dels nostres ciutadans amb
jocs de mans que canvien el significat dels conceptes. D’altra banda,
no és cert que aquesta via de “l’autonomisme federalitzador” ja
la vam provar amb el malaguanyat procés de reforma de l’Estatut
català? No ens va deixar prou clar el Tribunal Constitucional
espanyol quins són els límits de l’autonomia tot passant per sobre
de la voluntat (ratificada en referèndum!) del nostre poble?
Llavors, si ni tan sols aquesta versió dèbil del federalisme ja no
té cap futur, a què juguen quan continuen omplint-se la boca amb
tal paraula? És evident que ja només queda una explicació: és
pura retòrica tramposa, una simple cortina de fum per tal d’intentar
aturar allò que saben perfectament i no volen admetre, que
l’independentisme és l’única via que pot superar l’actual atzucac
institucional, econòmic i cultural en què es troba Catalunya. Ells,
els falsos federalistes, com a espanyolistes convençuts que són,
continuen exercint tot el poder d’influència que els resta per
evitar l’emancipació de Catalunya i, en particular, mantenen la
impostura conceptual i terminològica per intentar endarrerir el que
tard o d’hora acabarà passant.

Ara
bé, hem de concloure d’aquí que aquest terç de catalans que es
declaren federalistes estan equivocats? Els hem de dir que han cregut
de bona fe en un projecte impossible i que ara no els resta més que
escollir entre independència o unionisme espanyolista? Doncs no.
Contràriament al que deuen pensar molts dels meus companys
independentistes, no crec que la resposta a aquestes dues preguntes
hagi de ser necessàriament afirmativa. És a dir, crec que hi ha un
sentit molt més interessant i productiu en què podem interpretar
els projectes federalista i independentista que els fa perfectament
compatibles i gairebé sinònims. I com és possible tan curiosa
síntesi? La resposta és: Europa. La desenvoluparem en el proper
article.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!