Desblocat
El bloc d'en Carles Noguera i Clofent
Per un debat de revisió, concreció i obertura del projecte independentista
Tal com dèiem al darrer
apunt d’aquest bloc, havent tancat un llarg cicle polític (en dos
actes: amb la sentència del TC contra l’Estatut i la posterior
manifestació del 10J, i amb el canvi de govern a Catalunya del 28N)
i havent tancat també l’inaudit procés cívic de les consultes
populars amb el 10A, l’independentisme entra ara en una nova etapa.
Hi arriba socialment més enfortit que mai, gràcies a la nítida
visualització del conflicte institucional amb Espanya i a la
vitalitat del moviment popular de les consultes; també hi arriba
havent-se tornat políticament més transversal que mai. Com a
resultat de tot plegat, amb les dades demoscòpiques a la mà (vegeu
l’enquesta més recent), a grans trets tenim la societat catalana
repartida en tres sectors de mida molt semblant pel que fa a la
qüestió d’una possible emancipació nacional: un terç es mostra
disposat a votar SÍ en un referèndum oficial sobre la
independència, un terç afirma que hi votaria en contra, i el terç
restant es mostra indecís o indiferent. És a dir, l’independentisme
és més fort que mai, però encara no arriba a la massa crítica
necessària per encetar el procés de constitució d’un nou estat.
Arribats en aquest punt
crec que cal obrir un període de reflexió per analitzar les causes
que fan que encara dues terceres parts de la nostra societat no
estiguin disposades a fer el gran salt. Hem de començar a discutir
aspectes fonamentals que fins ara han anat quedant aparcats o amagats
en formulacions convenientment ambigües. Ara és l’hora de bastir
projectes independentistes concrets i detallats. L’apel·lació als
sentiments, a la història passada del poble català, l’ús de les
consignes resistencialistes, en definitiva, els discursos
sobiranistes fets des de posicions nacionalistes ja han donat
segurament tots els resultats que podien donar. No crec que es pugui
convèncer gaire més gent per aquests camins. Segurament, els dos
terços de catalans que encara no aposten per la independència són
refractaris a aquest tipus d’apel·lacions. Aquesta gent ara
necessita arguments racionals, avantatges pràctics i comprovables,
necessiten que els esvaïm pors i dubtes. Necessiten, en definitiva,
projecte. Moltíssimes vegades a les parades de Barcelona Decideix
els vianants que animàvem a votar a favor o en contra de la
independència ens deien: “No ho sé. Com seria la Catalunya
independent? Viuríem millor? I voleu dir que és possible
arribar-hi?” Llavors la nostra neutralitat ens impedia
respondre’ls, però ara ha arribat el moment de parlar-ne. Hem de
trobar quins aspectes de l’independentisme fins ara han espantat part
de la clientela i com els podem canviar per fer-lo molt més
inclusiu. Hem de detectar les pors raonables que els ciutadans poden
tenir davant d’un escenari incert i projectar-hi llum amb propostes
creïbles. Segurament, hem de ser molt més pragmàtics, molt més
flexibles i molt menys essencialistes i identitaris.
Algunes de les qüestions
que no podem defugir són les següents:
-
La qüestió
territorial. A quin territori es circumscriu el projecte
independentista català? És convenient bastir-lo per a tots els
Països Catalans en conjunt, o en un primer pas es tracta
d’aconseguir l’emancipació de l’actual comunitat autònoma de
Catalunya i només en un fase posterior, en tot cas, s’hi podran
afegir altres territoris? I quin paper hi ha de tenir la Vall
d’Aran? -
La qüestió
lingüística. Ningú no discuteix que el català és la llengua
pròpia de Catalunya i que no pot deixar de ser oficial en una
possible Catalunya independent. Però, quin ha de ser l’estatus de
l’altra llengua majoritària i pròpia d’una gran part de catalans,
és a dir, el castellà? -
Els ciutadans que ho
desitgin podran tenir doble nacionalitat, catalana i espanyola? -
De quina manera
garantirem que la Catalunya independent serà un estat integrant de
la Unió Europea? -
Com podem construir
una xarxa de contactes diplomàtics que en alguna mesura ens
garanteixi que arribat el moment el nostre estat sigui
internacionalment reconegut? -
Quina forma jurídica
volem per l’Estat? República? Monarquia? -
En quins termes
econòmics es pot pactar la dissolució de l’Estat espanyol? En
particular, què passa amb els diners de les nostres pensions? -
Com aconseguirem el
necessari suport majoritari de l’empresariat i del sistema financer
català? -
En cas de referèndum
d’autodeterminació o de ratificació referendària de la
constitució del nou estat, els ciutadans residents a Catalunya
sense nacionalitat espanyola hi podran votar? -
Com podem convèncer
aquells que continuen pensant que és possible una Espanya federal? -
Quin argumentari
independentista cal desenvolupar per convèncer aquells que
argüeixen que alçar noves fronteres va en contra de les tendències
contemporànies globalitzadores? I per als que titllen
l’independentisme d’excloent i de nacionalista? I per als defensors
de posicions cosmopolites?
És clar que d’un debat
d’aquesta profunditat no en sortirà una única solució. De fet, és
preferible que en surtin unes quantes. Serà bo que hi hagi uns
quants projectes d’estat independent, defensats pels partits que
correspongui segons llur adscripció ideològica, perquè així es
podrà arribar a convèncer gent de sensibilitats molt diferents. En
altres paraules, és bo que hi hagi un projecte independentista
socialdemòcrata (que hauria de liderar ERC amb l’ajut de les altres
formacions independentistes amb qui actualment té més bona entesa),
potser matisat per projectes d’esquerres amb accent propi (que
òbviament impliquin la gent de les CUP, i també la gent d’ICV),
però també cal un projecte independentista de matriu més
conservadora liderat per CIU. I de moment tenim pocs indicis d’un
independentisme seriós de caràcter liberal com el que alguns vam
pensar que potser voldria liderar Solidaritat Catalana per la
Independència (i que encara són a temps de treballar en un camp que
electoralment els podria resultar molt fructífer). Aquest esquema
que modestament proposo no vol, és clar, excloure cap dels partits
restants de l’arc parlamentari, ans el contrari: a mesura que els
projectes anteriors es facin sòlids i atractius podran atreure part
dels votants i dels membres d’aquestes formacions, com de fet ja ha
començat a passar amb importants personalitats de l’esfera
socialista. Ara bé, malgrat la desitjable multiplicitat de
solucions, sí que serà convenient que de mica en mica es pugui anar
desenvolupant un corpus d’acords de mínims sobre les qüestions
fonamentals com algunes de les que hem llistat més amunt. Aquests
acords en última instància haurien de permetre arribar a un gran
pacte nacional per poder emprendre els passos definitius.
Feliçment, aquesta
proposta de debat no arriba aïlladament de la mà d’uns pocs
blocaires, alguns articulistes i algun dirigent polític, sinó que
ja comença a tenir espais de concreció especialment creats a tal
efecte. En particular, espero que els següents espais siguin útils
en aquest nou procés:
-
La Conferència
Nacional per l’Estat Propi, sorgida del moviment de les consultes i
que es presentarà el proper 30 d’abril al Palau de Congressos de
Barcelona. Es planteja com un moviment cívic, transversal i no
partidista que vol contribuir a articular i fer majoritari el suport
popular a la independència. -
La Conferència
d’Esquerres per la República Catalana, presentada el passat 14
d’abril, que neix com espai de debat del projecte independentista
des de la perspectiva ideològica de les esquerres catalanes.
Des d’aquí crido a
participar en aquest debat, en qualsevol de les concrecions que
prengui, a tots aquells que pensin que des de les idees, i amb valors
democràtics i pacifistes, podem construir projectes emancipadors en
què s’hi pugui sentir còmodament inclosa una gran majoria dels
ciutadans de Catalunya.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No és cert que l’Estat tingui acumulats els fons de pensions que ha anat pagant cada català. Les pensions les paga l’Estat cada any amb els diners que ha recaptat la seguretat social aquest mateix any.
Per tant, no és imprescindible pactar res amb l’Estat espanyol sobre aquest tema.
A més, el sistema de pensions és una de les moltes àrees on l’Estat espanyol practica la seva espoliació.
Es pot dir que hi ha un nombre infinit. Només volia expressar el meu punt de vista. Qualsevol problema pot ser resolt, tot depèn de les autoritats. Crec que el Govern de Catalunya, de fet no és molt diferent del govern de qualsevol altre país, província, ciutat, no és important – important és el principi que quan el govern està obert a la gent quan la gent respecta l’autoritat de la seva contribució real a la societat, de manera que les autoritats també han de de preocupar per la justícia per la seva participació personal.