Desblocat

Ara
que al meu voltant el món es paralitza per anar a seguir un
esdeveniment esportiu, aprofito la tranquil·litat que tal ocasió em
brinda per asseure’m a encetar la meva sèrie particular de
reflexions postelectorals.

Al
darrer
article hi vaig escriure els dos criteris principals en funció
dels quals creia, i crec, que s’han de valorar els resultats globals
dels partits independentistes catalans a les eleccions autonòmiques
del 28 de novembre de 2010. Deia que les dues condicions suficients i
necessàries per donar-los per bons eren: (1) que la suma dels
diputats obtinguts per ERC, SCI i RCat fos igual o superior a 21 (els
que fins ara tenia ERC), i (2) que la tercera força del Parlament
fos independentista (posició que tenia ERC a les dues darreres
legislatures). Bé, avui, l’endemà de les eleccions, el poble de
Catalunya ja ha parlat i ha decidit, lliurement, no satisfer cap de
les dues condicions. ERC ha aconseguit 10 diputats, SCI 4 i RCat cap
ni un, que signifiquen la pèrdua de 7 diputats de formacions
independentistes i la frustració del primer requeriment. La segona
condició era volgudament ambigua perquè admetia dues
interpretacions: (2a) que la tercera força fos un dels tres partits
independentistes, o (2b) que l’independentisme entès com la suma de
tots els diputats d’aquestes tres llistes tingués més escons que el
tercer partit del Parlament i, per tant, es pogués considerar la
“tercera força” sempre que actués de manera coordinada. Doncs
bé, tampoc no hem complert el segon requeriment ni en la
interpretació forta (perquè el tercer partit del Parlament ara és
el PP amb 18 escons, ICV el quart amb 10, ERC el cinquè també amb
10 i SCI el sisè amb 4), ni en la més dèbil (perquè la suma dels
diputats de les tres llistes queda 4 escons per sota del PP). No cal
dir, ho sap tothom amb una mínima comprensió de la llei d’Hondt, que la
divisió en tres llistes ha fet disminuir el nombre
de diputats que s’haurien obtingut anant junts.

No
hem complert, doncs, cap dels requisits exigibles per poder parlar
d’èxit. Els partits independentistes han perdut aquestes eleccions.
Una derrota clara i contundent. Mirem les xifres globals:

El
2006 ERC va tenir 416.355 vots (un 14,03% del total). El 2010
n’ha
tingut 218.046 (7%), SCI n’ha tingut 102.197 (3,28%) i RCat 39.922
(1,28%). La suma és: 360.165 vots (11,56%). Per tant,
s’han esfumat
exactament 56.190 vots. A més, la dada és encara pitjor del que
sembla perquè això ha passat en un context de més alta
participació (ha passat de 56,04% el 2006 a 59,95% el 2010).

Què
ha passat? On són aquests vots? És obvi que, en gran part, han anat
a parar al sac dels grans i indiscutibles triomfadors de les
eleccions: Convergència i Unió, que n’han guanyat molts més,
exactament 262.254 vots. Això els ha permès passar de 48 a 62
escons i els garanteix la possibilitat de governar en solitari, que
era llur objectiu declarat.

Però
la situació pels partits independentistes encara és més lamentable
si pensem que està estadísticament demostrat que la quantitat
d’electors independentistes el novembre del 2010 és substancialment
més gran que la que hi havia l’1 de novembre del 2006. L’última
enquesta
del Centre d’Estudis d’Opinió mostrava que actualment tenim
un 25,2% de població independentista. Es tracta de persones que es
declaren independentistes i ja vam
explicar que això és una dada
ben diferent de la que recullen aquells altres estudis que pregunten
què es faria en cas que hi hagués un referèndum oficial per la
independència (ja que hi ha molta gent que no es declara
independentista, però que a l’hora de la veritat preferiria votar
que SÍ, en lloc d’abstenir-se o votar NO). Si apliquem aquest 25,2%
al cens electoral obtenim 1.318.183 vots potencials. La dada és
escandalosament més gran que aquests ridículs 360.165 vots que
s’han aconseguit entre ERC, SCI i RCat. I la conclusió és ben
evident: la majoria dels independentistes no han anat a votar cap
llista declarament independentista. Deuen haver preferit quedar-se a
casa o votar altres opcions (majoritàriament CIU i ICV, pensem).

Aquesta
situació és una paradoxa incomprensible? No ho crec pas. Em sembla
que si ens hi esforcem amb una mica de bona voluntat, de
seguida trobarem una bona colla de causes que ho expliquen i que són
errors de plantejament dels tres partits independentistes. Convido
tot el personal d’aquesta particular galàxia a començar la reflexió
corresponent. I demano que es faci amb humilitat, amb molta
autocrítica, sense rancúnies cap als altres i, sobretot, amb ganes
de reconstruir la trencadissa. Des d’aquí hi anirem contribuint.

D’altra
banda, hem de pensar en la responsabilitat, enorme, que a partir
d’ara tindrà CIU. S’ha fet dipositària de la confiança d’un
segment amplíssim de la nostra societat, també de la part
independentista. I això ho ha aconseguit amb una campanya en què
s’ha mostrat nacionalment més ambiciosa que mai. És veritat que de
moment no preveuen fer declaracions ni referèndums d’independència,
però també és cert que la proposta estrella del seu programa ha
estat una idea que fins ara era patrimoni exclusiu de
l’independentisme gradual: l’exigència del concert econòmic. Caldrà
que els vigilem amb molta atenció i que els exigim que no
retrocedeixin ni un pèl a l’hora de complir aquesta promesa. Potser
al final serà una nova estratègia de
guany segur com les que fins
ara han fet créixer l’independentisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!