Carles Marquès - Dues hores de tren

Els antics barracots militars de Glencree, a la República d’Irlanda, construïts a principi del segle dinou, han estat després una escola reformatori i un centre de refugiats per a nens orfes, polonesos i alemanys, de la segona guerra mundial. Des del 1974 formen el Centre Glencree per la Pau i Reconciliació, compromès en la pau a Irlanda, tant nord com sud, i en d’altres països. S’hi arriba per la Military Road, una carretera construïda per l’exèrcit britànic, per perseguir els rebels irlandesos després de la revolta del 1798.

Els anomenats Irlandesos Units, encapçalats per un protestant, Wolfe Tone, van protagonitzar un intent de rebel·lió, que va ser respost pel govern de Londres, l’any 1800, amb el Decret d’Unió, pel qual quedava dissolt el Parlament d’Irlanda. El país passava a ser dirigit des d’Anglaterra, i es construïa una carretera entre Dublín i les muntanyes Wicklow, perquè les tropes poguessin atacar els rebels refugiats en aquesta regió, una de les mes aïllades aleshores, i encara ara un territori natural molt poc poblat.

            El parc nacional de Wicklow és un dels paisatges més ben conservats de l’illa, sí, tot i que alguns dels seus punts, com Sally Gap o Lough Tay, o la mateixa vall de Glencree, són l’escenari continu de rodatges de pel·lícules, des de fa anys. Al monestir de Glendalough s’hi van filmar escenes de Braveheart, i quan passa l’autobús per la carretera, es pot veure un gran campament de caravanes, tendes i barracots de cinema.

            Uns altres barracots, els de Glencree, es van començar a bastir el 1803, per evitar que la Carretera Militar caigués en mans rebels. Es van acabar el 1806, tot i que el 1815, amb la fi de les Guerres Napoleòniques, es van abandonar. En la dècada de 1850, la Gran Fam va provocar, entre altres efectes, el creixement dels delictes juvenils, que van omplir les presons de joves. Els edificis de Glencree es van convertir en una escola reformatori, Saint Kevin, per a uns 300 nois, que es va traslladar el 1940 a un altre lloc.

            Després de la segona Guerra Mundial, la Creu Roja irlandesa iniciava l’operació Shamrock, Trèvol, per la qual Irlanda acollia milers d’orfes de guerra en cases, o en centres com Glencree, conduït per les germanes franceses de la Caritat, fins al 1950.

Abandonats durant molts anys, els històrics edificis van tornar a tenir ús després del rebrot dels enfrontaments a Belfast, el 1972. Un grup de ciutadans irlandesos es van reunir a Dublín per treballar per la pau, i el 1974 obrien a Glencree un centre, que va tenir un important paper en el procés de pau d’Irlanda del Nord. Entre altres projectes i activitats, oferia trobades de cap de setmana entre persones del nord i el sud, cursos sobre no violència per a joves, vacances per a famílies de refugiats, granges per a nens…

L’original Centre Glencree va tancar el 1988, i va tornar a obrir el 1994 en el format actual, més dirigit a buscar la reconciliació en conflictes internacionals, a més de la pròpia Irlanda, i reunir famílies, supervivents, antics combatents… El seu web és www.glencree.ie, i el centre té una exposició permanent sobre l’operació Shamrock, a més d’un cafè restaurant i botiga. En qualsevol cas, si no fugiu de situacions conflictives, hi podeu trobar també tranquil·litat.

Era un diumenge d’agost, i ens estava costant trobar un lloc per dinar, en els pobles de Sicília per on anàvem passant. Es feia tard i vam decidir tornar a Santa Cristina Gela, el poble a prop d’on ens estàvem, per menjar en alguna cosa en un dels bars de la plaça. Vam aconseguir de dinar-hi, i ens vam quedar absolutament sorpresos de veure que en el taulell de la rebosteria – era bar i pastisseria alhora – tenien panellets. Al mes d’agost!

Santa Cristina Gela és un petit poble d’uns mil habitants, situat a poca distància de Palerm, però és tot un altre món. Hi vam arribar quan celebraven la festa major, i vam poder comprovar que encara s’hi parla arbëreshë de forma normal, menys quan es dirigeixen als nens per dir-los que parin d’incordiar. És un dels pocs pobles sicilians on hi viuen descendents d’albanesos, des del segle setze, i mantenen la llengua. Vull parlar un dia més a fons de Piana degli Albanesi, i de Santa Cristina i com hi celebren la festa.

            Aquell dia, però, semblava allò que a casa en diem el dia del gos: molta calor i pobles deserts; sort que a Santa Cristina tenien obert un dels bars. Quan vam veure els “panellets” no ens vam poder resistir de tastar-los. Aquells eren, són, exactes als nostres panellets, dels que porten pinyons; també en fan d’altres formes. Els vaig fer abans la foto que acompanya aquest text. Ja sé que no és una foto que provi res, i que la podria haver feta la nit de la castanyada a qualsevol poble de tradició catalana. Però buscant en les “propietats” del document he pogut comprovar que està realitzada el diumenge 7 d’agost del 2011, a les 14 hores (reals). A Sicília això ja és dinar tard. L’experiència panellets més calor siciliana era una mica Ferran Adrià, diguem-ne: xoc de sensacions.

            Quan li vaig preguntar a la dependenta com es deien aquells “panellets”, em va dir: biscotti di amendola!, com si la resposta fos la cosa més òbvia del món. És clar, galetes, o pastes, d’ametlla, ves què ha de ser! Però m’ho va dir en italià; allà no vaig aprendre com es diu en sicilià, o en arbëreshë. El gust era una mica diferent dels nostres; en general dic, perquè cadascú de nosaltres tenim recepta pròpia. Però hi ha alguna diferència bàsica, amb els d’allà.

            En un receptari de cuina siciliana que vam comprar, explica que la pasta d’ametlles es fa amb ametlles (esclar), sucre glas, mantega, ous, o només rovells, i unes gotes d’essència d’ametlles. Aquesta és la d’aquest llibre. Com passa aquí, tothom deu tenir la seva recepta “autèntica”. Sóc amic del facebook d’algunes pàgines sicilianes, i us asseguro que és contínua la publicació i comparativa de receptes. Ja veieu, en aquest cas, que hi ha, si més no, un producte diferent del que fem servir nosaltres: la mantega.

             Però tornem al tema: panellets a l’agost? I què mengen doncs a Sicília la nit de Tots Sants? El mateix llibre que vam comprar explica, en la introducció, que els dolços rituals sicilians, alguns, són els que segueixen. Us animo a buscar-hi semblances. El tortell, per Nadal; els bunyols, sfincie, Sant Josep; la cassata, Pasqua de Resurrecció; els cannoli farcits, Carnestoltes; la fruita de massapà, el dia de Tots “els Fidels Difunts…”. Alto les seques!, aquí el traductor de l’italià al castellà es confon en algunes coses, com ara confondre els Sants amb els Difunts –diria jo, tampoc hi estic gaire versat–, però sobretot, com he pogut anar descobrint, confonent el massapà amb la pasta reial, o rèali.

            Diuen que es diu així perquè era digna d’un rei. Però ara el que importa és dir que la Nit de Tots Sants, la de la castanyada, o la Nit dels Morts, se celebra a Sicília, i sobretot a Palerm, menjant unes pastes que imiten exactament la forma de fruites. Són les fruites de Martorana, perquè les van crear les monges del convent d’aquest nom. La base és la farina d’ametlles, el sucre i la mel, és a dir, la pàsta rèali, com diuen a Sicília. El massapà té ou, com a gran diferència, i a Itàlia és tradicional a llocs com ara la Pulla.

            La pasta reial sembla que tindria un origen molt antic, del segle dotze, i potser la pasta d’ametlles n’és una versió més popular. En qualsevol cas, la tradició de menjar panellets la Nit de Tots Sants és, en les terres de parla catalana, més recent, del segle divuit. Tot i que ambdues tradicions poden tenir arrels més antigues, àrabs o fins i tot anteriors, aneu a saber on es van menjar abans pastes semblants als panellets, si a Sicília o aquí, si van anar d’aquí allà, o d’allà aquí: la Mediterrània té de sempre moltes vies. Segurament algú ja ho ha investigat al detall, però no en tinc cap documentació. L’única certesa que us puc donar és que, si voleu menjar panellets tot l’any, heu d’anar a Sicília.

El taxi negre ens porta per la ruta, amb un cost d’unes deu lliures esterlines, pels barris protestants i catòlics de Belfast, plens de grans murals polítics. El taxista no ens ha dit a quina de les dues confessions pertany, però en el barri lleialista de Shankill Road s’hi atura una bona estona, en una plaça amb gespa, i hi veiem les parets laterals pintades de les cases, i la gent. Mentre que en la via principal catòlica, The Falls Road, ens deturem, jo diria que una estona més curta, en la vorera d’aquest carrer, i veiem el llarg mur, amb murals republicans, i també defensors de causes de diversos llocs del món. No sé si amb aquesta descripció en teniu prou per deduir-ho. A mi em va semblar un indici prou clar.

Primer, vam visitar les cases del barri protestant, l’artèria principal del qual és Shankill Road, una carretera de més de dos quilòmetres que parteix del centre de la ciutat. El barri és predominantment obrer, amb cases baixes o de pocs pisos. Les parets laterals de les cases, que han donat fama i imatge mundial als conflictes nord-irlandesos, són decorades, en aquest barri, amb les banderes de la creu vermella i la mà d’Irlanda del Nord, i noms i cares de persones lleialistes mortes en les dècades de violència.

            Davant de les cases, moltes amb la bandera nord-irlandesa, escocesa o l’Union Jack, hi juguen nens, aliens a la nostra presència, per molt que hi fem fotografies. Què deuen pensar, que deuen sentir aquests nens? Qui som per a ells aquests estrangers que visiten i fotografien aquestes cases on ells viuen? Saben que en els barris catòlics i nacionalistes de Béal Feirste hi ha d’altres nens que juguen sota banderes d’Irlanda?

            Això darrer, així com el fet que els murals dels barris catòlics articulats per The Falls Road, deuen ser plens dels rostres dels herois de la causa republicana, ho deduïm per lògica. I, en tornar a casa, perquè molts d’aquests murals es poden veure a internet. Però allí, in situ, ens porten només a The Falls Road, on la majoria de murals són més internacionals, tot i que, naturalment, n’hi ha de favorables a l’unificació de l’illa. I de neutres, pacifistes i amb obres d’art al·lusives, com el que reprodueix el Guernica de Picasso. N’hi ha un de curiós, que anuncia una empresa dels  propis “taxis negres”. Però no hi veiem ni les cases, ni els nens, ni els murals de les cases de l’altra banda del mur.

            Crec recordar que vam visitar un tercer mur, una de les anomenades “línies de pau”, començades a construir l’any 1969, quan els disturbis van esclatar amb més força. Separen, suposo que encara ara, els barris lleialistes dels republicans. Ens explica el taxista que en les fàbriques i llocs de treball treballen junts catòlics i republicans. En els llocs de residència és molt clar que no és així. En ser a la “línia de pau” ens dóna retoladors, per si volem deixar un missatge de pau escrit. Jo no sé que dir, francament. Altres, com la noia catòlica franco-iraniana, sí que n’escriu un, sentit i una mica ingenu.

            En un lloc com aquest, antic escenari de conflictes, que tant de bo no es tornin a reobrir, i que han deixat morts a banda i banda, m’he quedat ple de contradiccions personals. D’una banda, la morbositat de voler veure els barris de Belfast et deixa un cert mal gust personal de boca, tot i que penses que qui l’haurien de tenir, aquest mal gust, són els que l’exploten, l’antiga violència, com a ruta turística. D’altra banda, penses que potser és sa, i més útil, voler explicar la història recent obertament, i que un “taxi negre” seria impossible en escenaris semblants, del món o de la mateixa Europa.

“Turisme, a Belfast?!” els va preguntar, sincerament sorpresa, una persona de la capital d’Irlanda del Nord a una parella, ella catalana i ell de la República d’Irlanda, quan li van dir les seves raons per ser de visita a la ciutat. Era a finals dels anys 80; avui, després de l’acord de pau de divendres sant del 1998, ja no és estrany anar de turisme a Belfast. Acabada la part més gruixuda del conflicte entre catòlics i protestants, es fan fins i tot visites turístiques entre els murs i les cases, amb murals polítics, d’un i altre bàndol. És, com diu la publicitat de les agències, el “mundialment famós” Tour dels Taxis Negres.

Era el 2008 i estava de vacances a Dublin. Diverses agències ofereixen viatges en autocar d’un dia, o de 2, 3, 4, 6, 10 dies, per l’illa. En vaig agafar un parell. Un va ser a Drogheda, Monasterboice i Belfast, Béal Feirste en gàelic irlandès. De la resta del viatge potser en parlaré un altre dia, però l’autèntica raó de fer-lo era veure els escenaris del període de violència que en anglès coneixen com The Troubles i que van començar als 60. M’havien parlat dels taxis negres i m’interessava veure-ho in situ. Les meves raons, les de qualsevol, periodista o no: curiositat, documentació, certa morbositat…?

            En l’autocar vaig conèixer unes quantes persones, amb qui després vam formar el grup necessari per omplir un taxi: una parella de Barcelona, viatjada i amb parents al meu poble, i dues noies, una d’elles francesa d’origen iranià i amb fortes conviccions catòliques. Quan l’autocar va travessar la frontera entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord – no digueu Ulster, que és una província que no tota pertany al Regne Unit; allà parlen senzillament del “Nord” – el conductor, molt simpàtic, ens ho va comunicar. Si no, ni ho hauríem vist: cap duana, cap barrera, cap indicador destacat. Ens va explicar que només ho notaríem en el fet que en els cartells viaris de la República els noms apareixien en anglès i gaèlic, i en els del Nord només en anglès. No sé si encara és així.

            Ens va advertir també que, si agafàvem un “taxi negre” –es pagava a part, en lliures– sobretot no li preguntéssim al conductor si era protestant o catòlic. A aquestes alçades del viatge, tot i que els taxis de Londres, per exemple, solien ser negres, el fet que als de Belfast, quan fan la ruta per les restes del conflicte, els anomenin així em semblava una cosa força inquietant. Fins i tot una mostra d’humor, mai millor dit, negre. Després vaig veure que, com passa també a Londres, no tots són de color negre.

            Els del “meu” grup vam agafar taxi. D’altres no. Quan hi vam pujar, la primera cosa que va fer la noia franco-iraniana va ser preguntar-li al conductor de quina confessió era. No va semblar enfadar-se, però li va contestar: “endevini-ho”. Crec, per la ruta que ens va fer, que ho vaig poder endevinar. Us ho explicaré en el següent apunt.

Fins fa pocs dies la meva relació amb Cardona era a través dels llibres. També hagués pogut ser de pel·lícula. Perquè la imatge que potser tenim d’aquesta vila deu molt al pes de la història, que genera mitologia, narrativa i ciutats històriques, on de vegades viure es fa difícil. No direm noms ara, però moltes viles i ciutats s’han convertit en parcs temàtics per a turistes on es fa impossible d’estar-hi com una persona normal. No és el cas – i ara us vull sorprendre – de Venècia, si surts de les rutes marcades amb fletxes grogues. Ni de Tarragona, en alguns carrers de la Part Alta. Ni de Cardona, per sort.

Els carrers de Cardona són vius, amb roba estesa, botigues de tota la vida i poc cartró pedra, tot i la mola imposant del castell, amb la col·legiata, i de la no menys mola ni menys imposant Muntanya de Sal. De tres tipus de sal i tres èpoques d’explotació molt diferents: romana-medieval, industrial de potassa i actual a cel obert. Potser la mineria de la sal, i els miners, han donat un toc més de normalitat a la vila dels Ducs.

            Com deia, la meva relació amb Cardona era fins ara llibresca, i prou. A través de tres llibres, sobretot: La vida normal, de Màrius Serra, on la vila hi apareix prou, en fragments com aquest: “El Jotajota també hi havia treballat, a la mina. Com tants altres andalusos de Cardona a la llarga s’havia acostumat als sous alts i a les dures jornades de l’extracció de la sal.” En la visita que hi fem amb els del meu poble ens expliquen documentadament tot el que fa referència a la mina i el treball que s’hi feia.

            El fragment del llibre del Màrius, com ara faig, el vaig citar també en un llibre meu, publicat el 2009 per Triangle Postals, sobre diferents ciutats i llocs de les terres de parla catalana, Terres escrites. Allí hi parlava de Cardona, a través de dades extretes d’altres llibres, enciclopèdies… Que descolorit que queda qualsevol text descriptiu, per molt ben documentat que estigui, davant dels detalls infinits de la vida normal de qualsevol ciutat, poble o paisatge. No hi deia res que no fos cert, i al meu propi llibre em remeto, però no arribava a l’alçada d’una visita real a Cardona. Amb guia, si pot ser.

            El tercer llibre fa referència a una altra de les tradicions per la qual Cardona és coneguda, i de la qual jo no parlava en l’esmentat segon llibre: el Corre de Bou. Fa dos anys, el jurat del premi Joan Amades, del qual formo part, va premiar el llibre de Jofre Padullés Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona. En la visita que us deia que vam fer amb el nostre grup de teatre, vam passar per la plaça – la Fira – on es fa el Corre de Bou. Arribats aquí, m’adono que intentar resumir la complexitat i riquesa d’una vila com aquesta, i moltes d’altres – totes? –, no hi cap en un article, llibre, ni en una festa, ni castell, ni en una col·legiata.

Qualsevol d’aquestes coses, per meravelloses que siguin, són blanques com la sal comparades amb viure una vida normal, ni que sigui d’un dia, en qualsevol vila o ciutat. Una vida normal, on els castells, les mines, i les col·legiates podeu imaginar-les altre cop plens de vida, de guerra – com la de 1714, que aquí va acabar no l’11 sinó el 18 de setembre – , de mort, de comerç, de suor… Aneu a Cardona, i ja m’entendreu. 

Ens hi va portar un Corpus el Jesús Martínez Casanelles, un dels campaners de la catedral de Tarragona. Ara seguiré com a guia el seu completíssim llibre Les veus de la catedral de Tarragona (El Mèdol, 2008) per no equivocar-me. A més, el pròleg del llibre és de Cristóbal Conesa, història viva de la ciutat, nascut al propi Pla de la Seu, campaner des de jove, i un dels responsables de recuperar el so de les campanes, als anys noranta. Conesa diu que no se li esborra el primer cop que va pujar de petit dalt del campanar de la seu.  A mi tampoc se m’esborrarà, ni dels ulls, ni de les orelles! Per a qualsevol que hagi nascut sentint el so de les campanes de la catedral, hauria de ser obligat pujar-hi almenys un cop a la vida.

A Londres diuen que només és autèntic londinenc cockney qui hagi nascut sentint les campanes de l’església de Saint Mary-le-Bow, al cor de la City. Cosa difícil, ara que a la City hi dominen els bancs i hi viu poca gent. A Tarragona no som tan exigents: és autèntic tarragoní el que sent plaer de trepitjar-ne els carrers. Tot i això, és millor fer-ho sabent quines campanes sonen mentre hi passeges. Algunes de les campanes de la catedral ho fan des del segle catorze. És el cas de la més antiga, la Fructuosa, del 1313, i la seva germana Maria Assumpta, del 1314. I amb aquests noms ens trobem amb un primer conflicte o polèmica, de les que animen una ciutat viva com la nostra: alguns historiadors els canvien el nom, i anomenen Fructuosa la Maria Assumpta, i Maria Assumpta la Fructuosa. Si no hi acabeu d’entendre, no patiu, aquestes coses són la sal de la història i la ciutat, i per aclarir-ho, el que deia: visiteu la catedral o llegiu el llibre del Jesús. Al pis inferior de la sala de campanes hi ha una tercera campana, la Tecla, més joveneta, del 1777. L’Assumpta (segons el nom tradicional dels campaners, com hem dit) és impressionant de veure tocar: se la fa ventar, és a dir, donar la volta fins que la boca queda cap amunt, primer en un sentit, i després en l’altre. És la forma pròpia de fer-ho a les seus catalanes. I calen dos campaners per dur-la a seure, és a dir, deixar-la aturada uns instants de cap per amunt. Ventar i dur a seure comporten un cert perill per al cap dels campaners i, a més, tot i que hi val l’experiència, i molt, no hi ha simuladors de pràctiques que valguin: quan un jove campaner toca l’Assumpta per primer cop ja ho ha se saber fer amb seguretat. Ara com ara, la Fructuosa es fa sonar fent picar amb cordes el batall. No pot ventar perquè, des de la reforma del campanar fa una desena d’anys, no pot donar la volta perquè topa amb l’estructura de fusta que la suporta. Qui sap si algun dia la podrem sentir donant voltes, com la seva germana petita? Estaria bé. El dia de Corpus que vam tenir la sort de poder pujar al campanar, és dels que toquen alhora les campanes litúrgiques. No totes ho són, després ho veurem. El Jesús, en persona i en llibre, ho explica molt bé. Quan la custòdia surt de la catedral, totes les campanes repiquen i les dues “grans” (Assumpta i Fructuosa, que ho són d’edat i de mides) sonen més lentament. Quan la custòdia (o el braç, en el cas de la processó de santa Tecla) es perd de vista, s’atura el repic i només toquen de tant en tant les nostres dues grans i elegants amigues. Quan la persona encarregada, que mira des de la finestra de la sala de campanes, torna a veure el referent simbòlic de la processó, allò ja és tot el metall del món sonant junt! El Jesús ens havia portat uns taps per les orelles, per poder-ho resistir. No sé si per fer-me el mec o per no perdre’m res de l’experiència, el cas és que jo – nascut, com hi posa el carnet d’identitat, a Tarragona, a pocs centenars de metres d’aquí – li vaig dir que no. No sé si els meus timpans se n’han penedit, jo no. Al cap d’una estona de sentir totes les campanes igual, comences de mica en mica a distingir-les: aquesta és l’Assumpta, l’altra la Tecla… cap sona igual. No sé si als campaners els passa: a mi em van fer més mal a les orelles les campanes picades amb el batall que no les ventades: el cop és enorme, però molt més net i “suau”, si se’n pot dir així. Ei, és una opinió, no encetarem ara una polèmica per tan poca cosa! Quan paren totes les campanes, i si no us ha sobrevingut una sordesa total, el silenci, que no ho és, és fa ple de totes les qualitats i matisos: les grans veus de les campanes us ensenyen a sentir millor les petites veus humanes, quotidianes. Per a la resta de campanes litúrgiques, i les seves funcions, insisteixo: feu-vos amb el llibre de Jesús Martínez. I és que a dalt de tot del campanar de la seu hi ha una campana, potser la més popular, que és la més gran de totes, i és una campana cívica, la Capona. Si no en coneixíeu el nom, no sou de Tarragona, no llegiu llibres, o no en compreu a les llibreries. La seva funció principal avui dia, diuen els llibres, entre ells el del Jesús, és de fer de campana d’hores, és a dir, saber en quina hora vivim, sobretot quan no hi havia rellotges ni mòbils. Però la seva funció real, i aquí lamento encetar una possible polèmica amb l’amic Jesús, és saber, quan la sentim, a quina ciutat vivim, treballem o acabem tornant: Tarragona. Només és de Tarragona qui sent la Capona, en tots els sentits de la paraula sentir.

En l’últim apunt, us parlava de com és de difícil d’explicar l’experiència d’una marea extrabaixa a Cancale, la Bretanya. Aleshores intentava situar-vos-hi amb algunes dades més geogràfiques, científiques i objectives. Ara ho intentaré d’una manera més personal i narrativa, diguem-ho així. De moment, compto amb el gran ajut del gegant Gargantua.

Com es propi d’un gegant tan enorme en tots els sentits de l’expressió, inclòs el literari, a centenars de pobles i ciutats de l’estat francès s’hi situen llegendes populars de Gargantua i del seu fill Pantagruel, sortits de la imaginació, també gegantina, de François Rabelais, al segle setze. Què va ser abans, les llegendes o les novel·les de Rabelais? George Sand va dir que Gargantua és el treball del poble i que Rabelais, com tots els grans creadors, se’l va fer propi allà on el va trobar. El cas és que rere el gegant golafre s’hi amagaria una divinitat gal·la, Gargan, sembla que bondadosa, tot i que els cristians van donar el nom de Gargantua a molts munts de pedres que els semblaven obra del diable. Un podria ser el que trobem, poc després d’arribar, a la mar de Cancale.

            Diuen, a Cancale, que Gargantua va obrir d’un cop de peu un meandre del riu Rance, l’anomenada “anse de Mordreuc”, i que després va llançar a la mar totes les “pedretes” que li havien entrat a les sabates; avui serien els Rochers de Cancale. O, qui sap, potser va fer una fartanada de les reputades ostres de Cancale, i després va llançar-ne a l’aigua les closques – això sí, gegants com ell – formant aquelles roques que veiem.

            Això almenys, llançar les closques a l’aigua, és el que fan els milers de persones que mengen ostres en les parades arran de mar que trobareu al costat del port. A primer cop d’ull, sembla una cosa una mica bruta, sobretot quan es retiren les primeres aigües, una mena de caspa enorme, gargantuesca, que li ha sortit a la platja, o les escames d’un gran peix, igualment pantagruèlic, o d’un drac blanc de les costes de la Bretanya. Un drac que podia ser el mateix Gargantua de la mitologia cèltica, que es transformava en tota mena de formes, però li agradava sobretot fer-ho en drac. Tanmateix, sembla que aquesta crosta calcària, més prosaica que el mite dels celtes, és de fet una mena de fertilitzant de la collita d’ostres, un adob natural. I no ens despistem, que ja comença a baixar la mar.

            Per al neòfit, el fet que comencin a ullar els caparrons dels artefactes en els quals es crien les ostres ja suposa una gran emoció. Però la nostra amiga Muntsa, que ja hi porta uns dies, ens diu, com els vells mariscadors de Cancale: “això no és res”. I és cert, al cap d’una estona, quan la mar cancalesa és un immens latifundi de “plantes” d’ostres, rius pensant que allò d’abans, certament, no era res, comparat amb aquesta gran extensió de sorra. Una mica desoladora, tot s’ha de dir, amb les barques derrotades i “enfonsades”.

            El tot, aquesta mar que es despulla de la brillantor de les aigües per ensenyar-te l’os nu de les pedres i la sorra, seria el súmmum per als artistes surrealistes, com Dalí, que es va pintar a ell mateix als sis anys, quan creia que era una nena, aixecant la pell de l’aigua per veure dormir un gos a l’ombra del mar. Aquí, a Cancale, en aquest somni surrealista fet matèria, els gossos dormen i corren a “sota” de la mar, durant unes hores.

            A la tarda, la superfície coriàcia i tota l’estona una mica humida, d’aquesta terra podríem dir holandesa, conquerida temporalment a la mar, omple la seva pell de venetes d’aigua, cada vegada més gruixudes. La mar potser no puja tan ràpid com el galop d’un cavall, però si que sembla el llom suat d’un cavall, al qual se l’inflen més les venes com més corre. És el moment de tornar a la vora, perquè la mar recupera el terreny prestat. Potser Gargantua deu haver trencat d’un cop de peu una barrera natural de roques, allà al Mont Saint-Michel, que diuen que era un ancià lloc de culte de la divinitat Gargan.

Veure la marea baixa a Cancale, a la Bretanya, és una experiència difícil d’explicar. Als que no han vist mai, aquí o on sigui, la mar com s’allunya quilòmetres enllà de la costa, perquè no els sabràs transmetre l’engany de la percepció que produeix veure com el que fa poca estona era aigua, amb barques surant, esdevé un camp de conreu, amb tractors! I als que sí que ja ho han experimentat, perquè al cap de no res el fet de caminar per la sorra, on hi havia la mar, et sembla la cosa més normal del món. I ben mirat, ho és o no?

Cancale és la capital de l’ostra de l’estat francès. Almenys, se n’hi conreen com en altres llocs s’hi fan tomàquets, en estructures on creixen i d’on els ostreïcultors, amb tractors, les recullen i les porten a vendre. Però no ho poden fer tot el dia, només quan la marea és baixa del tot. Tots els camps d’ostres, si se’n diu així, són submarins. En certes hores del dia només hi veureu aigua i barques. En altres, quan la mar ha baixat, i gairebé màgicament, la sorra es torna un formiguer de estructures plenes d’algues, com camps llaurats, i de persones que s’afanyen a recollir les ostres. I les barques reposen a terra.

D’ostres, en fan de dues menes, les planes, i les creuses, que aquí coneixem com a ostrons. També se’n cultiven al delta de l’Ebre des dels anys setanta del segle vint, d’aquestes darreres. Cancale en produeix de planes de forma salvatge, en bancs naturals situats en aigües més profundes, i de creuses, des dels anys cinquanta, per cultiu humà.

Aquesta població costanera de la Bretanya, en bretó anomenada Kankaven i que es diu Cancaull en gal·ló, la llengua romànica pròpia de l’Alta Bretanya, se situa dins de la badia del Mont Saint-Michel, en la seva punta bretona. Aquesta gran badia – des de Cancale es veu el mític Mont, patrimoni mundial de l’UNESCO – acull les marees més importants d’Europa, de més de tretze metres d’amplada. Això vol dir que entre el punt més alt i més baix de l’aigua hi pot arribar a haver gairebé catorze metres de diferència. La retirada de l’aigua és ràpida, i la pujada, tot i la fama que té de pujar com el galop d’un cavall, és més semblant a la passa d’un ésser humà, però tot i així és perillosa.

La part que queda al descobert amb la marea es diu en francès estran, potser de l’anglès strand, platja, i és un biotop particular. L’estran de la badia on hi ha Cancale, la del Mont Saint-Michel, arriba als 200 quilòmetres quadrats. A més del joc d’engany de la percepció al qual juga Cancale amb la seva mar, n’hi ha un altre, que us permet imaginar que aquestes cases tan característiques de la costa bretona us transporten fins l’altre banda de la mar, fins al Quebec. Però en aquest cas, no és tan estrany, perquè just del proper port de Saint-Malo, van sortir els primers exploradors europeus del Canadà, com Jacques Cartier, que dóna nom a una part del Quai o passeig marítim de Cancale. Ben a prop dels restaurants, o de les parades davant del mar, on es poden menjar ostres.

Si aneu a Palerm, no deixeu d’anar al Palau dels Normands o Palau Reial, avui seu de l’Assemblea Regional Siciliana, el Parlament de Sicília. En teniu una visita virtual molt completa al web http://www.ars.sicilia.it/tour/tour360/index.html. Les joies de l’edifici són la Capella Palatina, feta bastir el 1132 pel rei normand Roger II, sobre una església preexistent, i la Sala del Rei Roger, amb mosaics del segle dotze. La sala d’Hèrcules és on es reuneix el Parlament, i un guia, més conserge ben documentat que no educador pedagògic, us farà una bona visita al Palau. Una visita on “desapareixen” alguns segles.

En efecte, el guia que, insisteixo, té un gran domini de l’escena i realitza una explicació molt correcta, comença per la construcció del Palau pels normands, com és obvi, a partir d’una fortalesa, un qsar, àrab. Després passa al domini sueu, a l’angeví, dels Anjou, al segle tretze i, de cop, en la seva explicació ens trobem ja en el moment que el Palau era, al segle disset, el centre de poder dels virreis espanyols. Ni una paraula – potser no entenc prou bé l’italià, penso – dels segles que van des de la revolta popular coneguda com les Vespres Sicilianes, el 1282, que va obrir la porta del regnat sicilià a Pere el Gran, fins que el 1442 Alfons el Magnànim ajunta l’antic regne de Sicília al de Nàpols i, el 1516, Ferran el Catòlic uneix Sicília directament a la corona espanyola.

            Així doncs, el nostre estimat guia oblida un període que els catalans tenim en alta consideració, igualment si us ho mireu des de la perspectiva de la Corona d’Aragó. Llegint textos escrits sobre la història del Palau, veiem després que l’oblit té una certa lògica des del punt de vista de l’edifici – els sobirans catalanoaragonesos, a partir del segle catorze, van preferir el Palau Steri-Chiaramonte a la plaça Marina – però en aquell moment xoca un escamoteig de tants segles de la nostra història, aleshores comuna.

            Ara, si la desaparició de la Corona d’Aragó de la història del Parlament Sicilià acaba sent una mica disculpable, no té perdó una frase del web que esmentava. Diu que la dinastia aragonesa es “originària del sud-est de la Península Ibèrica”! No vull fer cap comentari. Us diré que, tot i aquests oblits i errors que el Parlament de Catalunya hauria de contribuir a corregir, parlant amb el seu corresponent sicilià, la visita ens va semblar prou agradable. El to del guia, gens pedant, un punt foteta davant dels grans fets de la història, alhora casolà i ben preparat. Amb un moment impagable, causat per un altre conserge – homes d’edat, grandots de cos –: un dels visitants entrava per una porta que no tocava (allò és un Parlament, recordeu-ho) i el conserge, assegut en una taula, li va dir al nostre guia: “Cappalo, Ciccio!” amb veu profunda i sorneguera, que més que por infonia simpatia. Almenys així ho vaig entendre, i crec que no necessita cap traducció!

L’estiu passat vam anar a un petit hotel de Sicília enmig de vinyes. Un paradís tranquil a uns vint quilòmetres de Palerm, però amb una carretera espantosa, plena de forats. En l’habitació teníem mitja dotzena llarga de llibres, alguns molt notables, reveladors d’un cert bon gust literari. En italià, com el Danubio, de Claudio Magris, que ja havia llegit, o Dove finisce il blu, de Carme Riera! Altres en anglès i en francès. Un era Il sorriso de l’ignoto marinaio, de Vincenzo Consolo, que no coneixia. Em vaig disposar a llegir-lo, i quan vam marxar d’allà me l’havia acabat. Tot i que abans de viatjar havia llegit força Sciascia, trobaríeu pocs llibres millors per fer una estada a Sicília que el de Consolo. A nosaltres ens va acompanyar per alguns pobles de mar, com Aspra o Porticello, amb pescadors i mariners que podrien ser descendents del que dóna nom a la novel·la.

Vincenzo Consolo, que ha mort fa pocs dies, va començar a escriure justament impulsat per Leonardo Sciascia i altres destacats escriptors sicilians, amics seus. Amb el gran Sciascia – llegiu-lo, no us el perdeu! – compartia compromís social, i denúncia d’algunes realitats polítiques i de la societat siciliana. Consolo era un bon coneixedor de la llengua i la cultura de Catalunya, i el llibre que en vaig llegir a Sicília ha estat traduït al català per un altre bon amic de Consolo, Alexis Eudald Solà, com El somrís del mariner inconegut.  Traducció que, com el propi autor i la novel·la, desconeixia del tot.

            De Consolo em captiva sobretot el llenguatge; m’agradaria escriure així, penso. Té altres aspectes que el simngularitzen, com la memòria històrica, o la percepció lúcida del dolor de viure. Però és el seu ús del llenguatge el que el fa molt especial: Consolo deia que des del primer llibre no escrivia en italià, i que volia utilitzar un llenguatge que expressés la seva rebel·lió contra els fets de la història. Un llenguatge barroc, original, riquíssim, que s’allunya expressament de la llengua comú per adoptar formes perdudes, de l’italià antic o de la llengua siciliana, que caracteritzen exactament els personatges.

            El teixit de Consolo és molt plural en els registres, i hi trobem expressions cultes i vulgars, líriques i còmiques, i de provinents d’altres idiomes. Si coneixeu el teatre de Pirandello, un altre sicilià, hi trobareu coincidències en la forma d’entendre l’humor. Il sorriso, que va publicar el 1976, i que va ser presentat en català el 2006 – desaparegut ja Solà, que va morir el 2001 – pren el títol d’un retrat del segle quinze, del qual és autor el pintor Antonello de Messina. Un retrat que Consolo descriu i que m’atreveixo a dir que, a part de la pròpia novel·la, resumeix part del pensament de l’autor. Ho tradueixo del “no italià” de Consolo, perquè no tinc encara el llibre traduït per Solà: “tota l’expressió d’aquell rostre era fixada, per sempre, en el replec subtil, mòbil, fugisser de la ironia, vel sublim d’aspre pudor amb el qual els éssers intel·ligents cobreixen la pietat.” Consolo.

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

El pancake és una crep. A Anglaterra, des de l’Edat Mitjana, se’n fan en els dies de Carnestoltes per aprofitar els ous; quan arribava Quaresma era prohibit menjar-ne. També durant el període de Carnaval tenen lloc les curses de pancakes. El reglament és senzill: els corredors han de fer saltar el pancake dins de la paella, mentre no paren de córrer. Guanya qui arriba abans sense que li hagi caigut a terra ni el pancake ni la paella. La tradició vol que la cursa més antiga, la d’Olney, al Buckinghamshire, es remunti a mitjan segle quinze, quan una cuinera va sortir corrents cap a l’església, en sentir les campanes, oblidant que a la mà duia una paella perquè estava cuinant els pancakes.

            La de la plaça de l’Ajuntament de Londres no és tan antiga, es fa només des del 2005, i l’organitzen els antics gremis, avui organitzacions benèfiques. Li dóna la sortida el Lord Major o “alcalde” de Londres, guarnit per a l’ocasió, amb el vestuari de gran gala: capa vermella amb ribets de pell, tricorni negre, medalla de la ciutat… Un aspecte majestàtic, i un discurs burleta i molt divertit: una imatge que podria resumir l’essència del poble anglès, aquesta síntesi tan difícil de fer entre allò més elevat i allò més planer. L’humor anglès, el de debò, no el que de vegades ens volem imaginar els catalans, quan comparem el seu i el nostre, té, crec, dos components: la circumspecció i la brusquedat.

No sé si l’amic Tree llegirà o no aquest post, però no voldria ser tòpic en dir-ho: el cert és que no és ben bé una opinió meva. Rere meu una dona i un home van estar-se tota la cursa –les sis curses del matí– elaborant una teoria sobre per què un poble tan seriós com l’anglès té tradicions així. Tot i que el meu anglès és deficient, I think, vaig entendre que deien que les ganes de fer l’animal en unes persones tan respectables com les presents, ve de molt endins del caràcter anglès. I aquí rau la gran diferència amb el nostre humor: els catalans tenim un humor escatològic, d’una banda, i som solemnes, de l’altra, però no barregem, diria jo. Una cursa de truites de botifarra d’ou, la farien joves eixelebrats, mentre pares i mares s’ho mirarien, somrient i disculpant-los: són joves…!

Difícilment veurem gent venerable, amb cara de diputat o doctor Honoris Causa botant rere una paella. A Londres fan una cursa entre la Cambra dels Comuns i la dels Lords! No la veig, al nostre Parlament. Però potser m’equivoco i som més semblants als britànics, en això, que no creia. Només és una teoria, i per Carnaval ja la comprovarem!

Avui és 8 d’agost del 2011, un dels dies més calorosos de l’any, a la calorosa Sicília, i anem al teatre. A un teatre de fa més de 2.200 anys, el teatre grec de Segesta, amb el decorat natural més increïble que haureu vist mai, al capdamunt d’un promontori, amb una vall als peus, muntanyes al fons i la mar a la llunyania. Encara s’hi fan concerts i actuacions teatrals, i l’acústica, naturalment sense microfonia, és molt millor que la de molts teatres actuals. Som dins de l’orella de Dionís, però la del deu del vi i del teatre.

Per a uns teatrers com som nosaltres dos, trepitjar l’escenari, l’skene, d’un teatre tan antic com aquest, és una experiència inoblidable, mística diria si m’agradessin les grans paraules, que no és el cas. I poder dir unes paraules, en veu alta, “actuar-hi”, amb el permís tàcit dels tècnics que feinegen per allà, ja és… El calfred que sento en notar la perfecta vibració de la veu en l’aire, en un punt exacte de l’escena, és dels més estremidors que he sentit mai. Per haver dit que no m’agraden les grans paraules, ara podríeu dir que m’he passat, però és així.

            L’acústica dels teatres grecs com aquest –el de Segesta és del segle tres a. C.– és obra del càlcul matemàtic precís dels constructors, que potser encara no s’ha superat. Es pot comprovar en teatres construïts recentment, a Barcelona posem per cas, amb la mateixa forma, que tenen moltes fileres amb una sonoritat deficient. D’aquí 2.200 anys no tindran la salut d’aquest d’avui, us ho asseguro. I parlant de salut, se n’havia de tenir molta per pujar fins al teatre, que és dalt del Monte Barbaro, de més de 400 metres.

            Nosaltres hi hem pujat amb autobús, i suant, però en l’època de la construcció devia ser una expedició llarga i pesada, de tota una jornada probablement. Però, com us deia, l’experiència devia ser més que màgica. Avui, 8 d’agost – mes de Carneios, en el calendari grec antic de Sicília – hi fan teatre: Tempesta, una visió amb acrobàcies de l’obra de Shakespeare. Però no ens hi podrem quedar: tenim l’hotel força lluny d’aquí.

            Els actors jauen sota d’un arbre enorme, per descansar i fer-se passar la calor. La imatge devia ser exactament igual fa més de dos mil anys, i recorda escenes d’El somni d’una nit d’estiu, tot i que és de dia, i l’actitud davant de la calor que té la companyia que actua avui és més intel·ligent i pràctica que la nostra, que després encara anirem a veure el temple de la mateixa Segesta, si un petit incendi que hi ha ens deixa fer-ho.

            Dos dies després, el 10, representaran aquí mateix les Baccanti – Dioniso perduto Iddio, d’Eurípides i Rainer Maria Rilke. Parlant de Dionís, al costat d’un altre dels grans teatres grecs de l´illa, el de Siracusa, hi ha, en les pedrera que es van usar per construir-lo, l’anomenada Orella de Dionís, una enorme cova, excavada per la mà humana. La llegenda diu que el tirà siracusà Dionís hi tancava els presos i, gràcies a la bona acústica de la cavitat, sentia tot el que deien i podia estar previngut. A nosaltres, avui, ens ha donat la impressió que estàvem dins d’una altra orella, més plaent, en aquest cas la del Dionís déu i que hem pogut sentir en un instant les veus que han passat pel teatre de Segesta en 2.000 anys.

Paüls, al Baix Ebre, sobretot si el veus en dates nadalenques i des de l’altre vessant de la vall, és un poble de pessebre. Les cases semblen ordenades per la imaginació d’un nen, en un paisatge ideal de pins i muntanyes. La ziga-zaga que tracen de dalt a baix, des de l’església de Santa Maria, la podria haver fet una mà enèrgica i gegantina. Dies abans de Reis, amb l’estel a dalt, Paüls seria també un dibuix, senzill i genial, d’aquells arbres de Nadal que es completen d’un sol traç, des de l’estel al tronc. No és una imatge tan irreal, la de comparar aquest poble situat en el Parc Natural dels Ports amb el dibuix d’un camí sinuós o d’una estrella, perquè Paüls és una de les puntes de la travessa Estels del Sud.

El Parc Natural dels Ports, entre les comarques de la Terra Alta, el Montsià i el Baix Ebre, es pot visitar de moltes maneres, totes aconsellables mentre l’acabeu visitant. Una és seguir l’itinerari de la travessa dels Massís dels Ports anomenat Estels del Sud, que en cinc etapes, marcades per un estel blau pintat a la pedra, us porta d’una a altra de les puntes d’un massís escarpat i feréstec, ben a prop i menys conegut del que es mereix. Les puntes de l’estel són el Caro, Paüls, Arnes, Beseit i el refugi de la Font Ferrera.

            Una altra, molt menys ambiciosa, però també d’una gran bellesa, és triar un dels pobles dels Ports i fer una caminada per una de les rutes que en surten. Nosaltres hem triat Paüls, i hem caminat des del santuari de Sant Roc, a un parell de quilòmetres. Un santuari amb una font que abasteix als més de 600 habitants del poble; un poble que existeix gairebé duplicat, un segon Paüls a l’aire lliure, en els entorns del santuari: cada família de paülsencs hi té assignada una taula de pedra, o corro, per anar-hi el dia de Sant Roc, 16 d’agost, i en altres dates, com el Dilluns de Pasqua, per menjar-hi la mona.

            De Sant Roc surten tres rutes marcades; agafem la més fàcil de les tres, perquè pensem que, després dels dinars de Nadal, no estem gaire en forma. Però com que ens perdem, com sol passar i és bo que passi en una muntanya que no coneixes, n’acabem fent una de més llarga que la més llarga de les tres. La sola enumeració dels punts de la ruta podria evocar una cançó dels Quico el Célio i companyia, que són del mateix Baix Ebre, però d’una mica més avall: passem pel Coll de l’Ametleral, el Coll de Ploron, amb una panoràmica magnífica del Massís – fins ara el camí passava entre pins, i costava de fer-se una idea global del conjunt. Arribem a la Font del Teix, amb aigües conduïdes per troncs col·locats estratègicament per mans humanes, després a la Font dels Ullals, que s’ha conduït amb elements més tecnificats i després… ens perdem.

            Al cap d’una estona de caminar, i de veure, entre moltes altres coses, antigues casetes, potser de pastors, ara derruïdes, arribem a un sender de gran recorregut, el GR 171, que porta a Paüls, i a la carretera asfaltada que ens torna a Sant Roc. Al vespre ens expliquen que l’estel que encapçala l’església baixa màgicament al vespre de la nit de Reis fins al Casal, on els Reis reparteixen els regals als xiquets i xiquetes de Paüls. Ja us ho dèiem: Paüls és un estel màgic, una llum en la galàxia, per descobrir, dels Ports. 

Em recorda la fortalesa que m’imagino en llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. O la del pare de La marquesa d’O, d’Heinrich von Kleist. La fortalesa actual de Salses no és un castell, perquè va ser construïda com a edifici de defensa militar, i no pas per ser habitada per cap senyor o castellà. Habitualment ha estat considerada, la fortalesa i la població de Salses, com la referència geogràfica més al nord de la llengua catalana, quan el cert és que ho és el poble d’Òpol, que també té un castell-fortalesa: al 1246 el va fer reformar el rei Jaume I, que li va donar el nom, segurament ben gràfic, de Salvaterra.

Ho diu el tríptic que et donen –el tenen en català– quan visites la fortalesa de Salses. La construcció actual va ser feta a principi del segle setze com a “una tanca entre Espanya i França” i l’encàrrec va ser de Ferran el Catòlic, després que el 1496 l’exèrcit francès “va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses”. Respiro, puc tornar-li a dir “castell”; de fet ocupa el lloc d’un bastit al segle onze, que va pertànyer als comtes del Rosselló. No sé com us imagineu els forts: segurament encimbellats dalt d’un turó elevat, amenaçadors. El de Salses no es veu fins que hi ets ben bé a sobre: és enfonsat en un clot, i la capacitat defensiva venia augmentada, diuen, per la pràctica invisibilitat.

            Quan comprem les entrades, una senyora, de les dues que ocupen el mostrador, ens demana, en francès, d’on som, per apuntar-ho a les estadístiques. Quan li diem que “de l’autre Catalogne”, contesta, mig enfadada: “Monsieur, il n’y à qu’une Catalogne!”, i es gira a la companya per alliçonar-la, en francès: és així, per als catalans només hi ha una Catalunya. I ens desitja una bona visita, sempre en francès. El castell –li diré així, ni que sigui donar-li en part la raó al topònim oficial, Salses-le-Château, que té un sentit turístic i és dels 80 del segle vint– és imposant, i la visita, en francès, documentada. En perdre aviat, el 1659, amb el tractat dels Pirineus, la funció fronterera, es va conservar sols perquè era massa car d’enderrocar. Quan hi ets dins, et costa no veure’t-hi com un sentinella isolat en una fortalesa com la de Buzzati. Però, qui serien els tàrtars avui dia?

            A la sortida, la senyora d’abans és tota sola, i, en preguntar-li per un lloc, que no recordo, ens respon, aleshores en català, tot i que li hem parlat en francès. I afegeix, en la nostra llengua: “com que vostès parlen francès, no tindran problemes per preguntar i trobar-ho”. Em resisteixo a fer cap anàlisi lingüística o sociològica d’un fet aïllat, de què significa i si vol dir res o no que ens parlin en català quan no hi ha gent al voltant –ens ha passat altres cops. Massa sovint els catalans del Principat jutgem quan anem al Nord. Altres veus més autoritzades ho podrien descodificar, jo em limito a documentar-ho.

El tòpic vol que París sigui la ciutat llum. Però és plena de secrets foscos. No parlem de política ni de temes socials ni nacionals, que també n’hi deu haver, de coses a amagar. Parlem dels secrets, terrorífics, fantasmagòrics, que oculten els pocs carrers misteriosos que hi va deixar, a París, el baró de Haussmann. Carrers com l’antic dels Maleficis, que dóna títol al llibre Rue des Maléfices, Chronique secrète d’une ville, de Jacques Yonnet.

Raymond Queneau deia que aquest llibre del poeta, lletrista, pintor i lluitador de la Resistència Yonnet era el més gran que s’havia escrit mai sobre la capital de França. Una capital que no hi veiem monumental, sinó feta de petits pobles (uns 60), els de la Rive Gauche, en aquest cas, amb personatges al·lucinants i al·lucinats, i enfosquida més encara per l’ocupació alemanya de la segona guerra mundial. El llibre, amb fotografies de Robert Doisneau i dibuixos de Yonnet, s’ha traduït al castellà, però no al català.

            Jacques Yonnet comença dient que “no és de París, no sap res de la seva ciutat, qui no ha fet l’experiència dels seus fantasmes”. Fantasmes antics, com els del poble gal que va originar la ciutat, o contemporanis de l’autor, que ell mateix viu en pròpia carn. No és una frase feta: en aquest llibre els tatuatges poden prendre vida, i barallar-se. O un vell, “aparèixer” sempre després de mitjanit, sense que ningú hagi vist d’on ha vingut.

            El carrer dels Maleficis porta avui el nom de Xavier-Privas, per un chansonnier  de principi del segle vint, i abans s’havia dit de Zacharie (una derivació de Sac-à-Lie, pels “sacs de pòsit”, o de mare de vinagre, que ocupaven el carrer, quan els venedors de vinagre hi deixaven la càrrega), de l’Home que Canta, i dels Trois-Chandeliers, els Tres Canelobres. Un nom misteriós, perquè faria referència a una cerimònia d’exorcisme.

            Ara, el més misteriós és el que apareix escrit en un plànol del barri de la Sorbona que cap al 1600 dibuixaven uns estudiants irlandesos a la universitat: Witchcrafts Street, carrer dels Maleficis. Per què, es pregunta Yonnet, i nosaltres. L’autor va anar rebent la resposta de forma sorprenent i “malèfica” gairebé. El nom antic del carrer es remuntaria a un representant del prebost de París en el barri, que al segle tretze es va quedar cec, ja que li havien fet un encantament. Va prohibir aleshores que cap cec entrés al carrer.

Amb motiu de la preparació d’un curtmetratge sobre el llibre, Yonnet va prendre contacte amb un conegut que habitava unes golfes conegudes com les del Cec, perquè la tradició deia que el fantasma d’un cec molestava els habitants. No els despertava, però “els acostava als ulls una mà llarga i ampla, lluminosa i translúcida, i glaçada”- L’endemà les víctimes hi veien menys i no suportaven la llum del sol. El Cec els havia “robat” la llum. Una altra llegenda, la de l’Home que Canta (un dels noms del carrer), deia que un home a punt de morir hauria fet una mena de pacte etern amb una dona – la Mort? – que el salvava de morir, alhora que li donava el do de cantar i li treia la visió.

Mentre parlaven, en les golfes del Cec, un jove actor present a la conversa, amic del conegut de Yonnet, es va anar tornant com boig i va agredir violentament els altres. Qui era l’agressor, i per què una persona normal havia embogit d’aquella manera? Un descendent de l’administrador cec, que portava el mateix nom i cognom! I que amb la seva bogeria transitòria pagava el malefici que el seu ancestre havia llançat als cecs. Yonnet manté el misteri, i diu que no vol explicar l’inversemblant tribut que encara va haver de pagar aquell noi a la Nit, al “color negre”, per poder conservar la pròpia llum.

            Ara el carrer dels Maleficis, o Xavier-Privas, és ple de restaurants i turistes (com nosaltres mateixos, ves!), i no ha perdut encant però sí el misteri. Aquest és el seu actual malefici!