Carles Marquès - Dues hores de tren

Tornem a Réthimno, amb el guiatge de la Crònica d’una ciutat, de Pandelís Prevelakis. Diu que ens parla de la seva ciutat, que va portar al món dos o tres bons “poetes i pintors, que sempre són necessaris per perpetuar la glòria d’un lloc, quan els seus mercats han emmudit, les seves drassanes s’han arruïnat i els seus millors fills han hagut de prendre el vol i emigrar.”(*) La realitat de Réthimno al 2012 és diferent, en part: és una ciutat comercial, que ha canviat les drassanes per vaixells turístics, i potser les aparences amaguen ruïna imminent, com a tota Grècia, i qui sap si els millors fills han hagut o hauran d’emigrar.

No voldria que un post meu anterior donés una mala imatge global de la ciutat de Réthimno. Ciutat turística i petita, d’uns 30.000 habitants, sembla més gran per l’alta quantitat de botigues i restaurants. La podríem comparar en molts aspectes, per exemple, a Sitges. És una ciutat bonica, que l’escriptor Pandelís Prevelakis va convertir en protagonista del seu llibre, traduït al català, Crònica d’una ciutat. La ciutat evocada per Prevelakis és la de la infantesa, un port pescador, amb unes set mil ànimes, on encara hi habitaven ciutadans d’origen turc. És una crònica que recorda però no es lamenta, perquè, com escriu Prevelakis, “la gent dissortada viu només per recordar, menja del passat i pel passat es deixa devorar.”(*)

Tal com vam fer nosaltres, ens guiarà en la nostra visita a la ciutat el llibre de Prevelakis. Als passatges de la seva crònica hi contrastarem, si cal, els de la nostra visió. Prevelakis, nascut al mateix Réthimno el 1909, i mort a Atenes el 1986, historiador, poeta, dramaturg i narrador, és un dels grans escriptors grecs contemporanis, destacat membre de l’anomenada “generació de 1930”. Va ser agent i amic del cèlebre Nikos Kazantzakis, de qui va escriure una biografia. Kazantzakis va lloar el text de la Crònica de Prevelakis. Un dels personatges més coneguts, i colpidors, de la pel·lícula Zorba el grec, que va fer famós a tot el món a Kazantzakis, el trobem en el llibre de Prevelakis. És la madame francesa Hortense, de la Provença, i els seus almiralls anglès, italià, rus…

            En l’obra de Prevelakis, tothom a Creta creu que Hortense, que es fa dir Fàtima, i treballa als banys turcs, és també turca, però en el moment de l’intercanvi forçós de les poblacions grega de Turquia i turca de Grècia, decretat per la Conferència de Lausana el 1922 –en parlarem després–, la presumpta Fàtima, que mai no parlava d’ella ni ningú sabia d’on venia, revela qui és, i diu que “vaig conèixer totes les races, vaig estimar i em van estimar –i això no un o dos cops sinó molts–, i per guanyar-se els meus favors alguns homes fins i tot van arribar a clavar-se ganivetades davant dels meus ulls.”

            Fàtima/Hortense va arribar a Creta en un vaixell de guerra francès, i Pandelís ens recomana que arribem a la seva ciutat per mar: “deixa’m, lector, que et desitgi que puguis fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire com una síndria i les dones baixen a passejar al moll amb els cabells perfumats amb essència de gessamí. Aleshores recolza’t sobre la coberta i contempla de lluny estant aquesta ciutat de llegenda, que alhora et contemplarà a tu amb milers d’ulls, convertint en mirall les seves aigües sota el deixant brillant del teu vaixell i fent-te senyals amb els seus innumerables llums…”  Nosaltres, què hi voleu fer, hi vam arribar per carretera, en cotxe… Sempre de la mà de Prevelakis, aviat tornarem amb vosaltres a Réthimno, en aquesta crònica nostra, que continuarem en un altre post…

 * Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada.

Vaig viatjar a Moscou el setembre del 1989, en plena època de la perestroika i de Mikhaïl Gorbatxov, quan feia cinc mesos que s’havien fet les primeres eleccions per a l’efímer Congrés dels Diputats del Poble, que suposaven una certa obertura democràtica per a la URSS. Al cap de dos anys, la pròpia Unió Soviètica deixava d’existir. En feia cinquanta de la nostra guerra civil, i en un Moscou més pobre que l’actual, encara s’hi trobaven dues pintades en castellà, potser dels anys 30.

No hi he tornat encara, però estic més que segur que ja no hi són. Deu fer molts anys que la nova Rússia ha repintat tots els carrers de la ciutat, i les ha esborrades. Em va portar a veure-les un amic, realitzador de TVE, que feia poc hi havia viatjat. Si la memòria no m’enganya, eren en un carreró secundari, poc freqüentat, en el centre de Moscou, prop dels grans magatzems estatals GUM, i prop, per tant, de la Plaça Roja. Una altra foto que vaig fer, d’un carrer bastant deixat, em sembla molt que és del mateix lloc. L’estat de conservació era prou bo, tot i que segurament havien estat fetes els anys trenta del segle vint, probablement entre el 1936 i el 39. Són les dues inscripcions que podeu veure a les fotos que en vaig fer, i que deien ¡No pasarán! i Vamos por la cabeza de Cabanellas. Em recorden força a les conegudes pintades revolucionàries de l’Antiga Audiència de Tarragona. En aquest cas s’han conservat, per sort històrica, però dubto que ningú, ni a l’antiga URSS, ni a la Rússia d’ara, s’hagi preocupat per les de Moscou. Si m’equivoco, i continuen existint, feu-m’ho saber, sisplau, que em farà molta gràcia.

            La primera, ¡No pasarán!, és probable que fos feta coincidint amb l’assetjament de Madrid durant la guerra civil. Com és sabut, aquesta frase d’encoratjament als resistents republicans que van defensar la ciutat durant tota la guerra, la va popularitzar la líder del Partit Comunista Espanyol Dolores Ibarruri, Pasionaria, a partir d’un cartell de propaganda del pintor Ramón Puyol. Va començar a fer-se coneguda a partir de la batalla de Madrid, el novembre del 1936, i ha acabat sent un lema antifeixista mundial. Tot i que la van fer servir ja els aliats en la segona guerra mundial, crec que la pintada moscovita amb aquest lema es devia fer abans, en relació als fets bèl·lics peninsulars.           

Deixo l’última paraula als historiadors que han estudiat l’exili a la URSS, perquè no sé si la segona pintada ajuda a datar-les i adjudicar-hi autoria, o encara ho complica. ‘Vamos por la cabeza de Cabanellas’ s’hauria de referir, en principi, al general Miguel Cabanellas Ferrer, nascut a Cartagena el 1872. Cabanellas va ser un dels dirigents militats del bàndol ‘nacional’, però abans, durant la dictadura de Primo de Rivera, havia conspirat contra la monarquia. A la Segona República va ser considerat lleial a aquesta, i per això el 1931 el van nomenar capità general d’Andalusia. Però es va adherir als conspiradors el 1936, tot i que hi ha versions contradictòries si ho va fer des d’un principi, en l’organització del cop, o després, quan aquest va començar. President només simbòlic de la Junta de Defensa Nacional, va advertir els altres militars sublevats contra el nomenament de Franco com a comandament militar únic, ja que el coneixia per haver-lo tingut a Àfrica a les seves ordres i sabia que es creuria que “Espanya era seva”. Franco es va revenjar apartant-lo del poder. Tot i que Cabanellas era maçó, no és segur que aquesta fos la causa de ser apartat del comandament de tropes. Va morir el 1938.

            Si la pintada fa referència a aquest militar, això acotaria les dates. S’hauria fet abans de l’any de la seva mort, segurament, és a dir entre el 36 i el 38. Però quan: el juliol del 36, quan era capità general de la regió militar d’Aragó? Podria ser, ja que va fer-hi detenir nombrosos dirigents del Front Popular. O entre aleshores i el setembre de 1936, quan era el suposat president de la ‘Zona Nacional’? Ja hem dit que la batalla de Madrid va ser el novembre d’aquell any; sembla poc probable, per tant. O quan tenia un càrrec tan poc rellevant com inspector general de l’exèrcit? Per què es demanava el seu cap, en comptes d’altres dirigents més destacats dels nacionales com el propi Francisco Franco? Un Franco que, pels antecedents vistos, no hauria fet fàstics a signar una frase semblant a la de la pintada contra Cabanellas, que va dir, referint-se al nomenament del militar gallec com a Generalísimo, “ustedes no saben lo que han hecho”.

            Una opció que se m’ha passat pel cap, tenint en compte la coincidència en la mateixa paret amb la inscripció ‘No pasarán”, és que es referís a un altre militar que sí que va participar en el setge de Madrid, com és Carlos Asensio Cabanillas. Aquest tinent coronel, com explica l’historiador Paul Preston, va ser un dels protagonistes de l’atac més gran i sagnant dels sublevats contra la ciutat de Madrid de tota la guerra, fins al final d’aquesta, en el que es va conèixer com a batalla de la Ciutat Universitària, el novembre de 1936. Això, i el fet que en aquesta batalla s’enfrontés contra les Brigades Internacionals, fa pensar que aquesta hipòtesi seria la més segura. I més quan Asensio i les Brigades es van tornar a trobar cara a cara a la batalla del Jarama el febrer del 1937.

            Vist tot plegat, penso que les dues pintades de Moscou es van fer durant la defensa de Madrid, entre finals del 36 i principis del 37, i que el cap que reclamen no és el de Cabanellas, sinó el de Cabanillas, amb “i”. I que potser, i dic potser, no les van fer exiliats de la República, sinó brigadistes (russos?) que coneixien prou l’idioma castellà.

Réthimno és una ciutat petita, però més viva i plena de botigues i restaurants del que farien suposar els seus 30.000 habitants oficials. És cert que és una ciutat turística, però un cert bon gust, en la major part dels casos, ha sabut preservar l’arquitectura heretada de l’època veneciana i l’aspecte de carrers i cases, amb façanes de fusta, d’una altra època més recent, en què els turcs i els grecs compartien la ciutat. Una època que l’autor local Pandelís Prevelakis va recrear en el deliciós llibre Crònica d’una ciutat. En un altre moment podem viatjar a aquesta ciutat en companyia de Prevelakis, però ara voldria limitar-me a la visita al museu, que contrasta fortament amb tot el que he dit. Què hi fa en aquesta ciutat tan petita i arreglada com una joia un museu tan deixat?

            El Museu és en un edifici pentagonal, davant per davant d’un dels edificis més visitats de la ciutat, la Fortezza veneciana, botida de turistes el dia que també la visitem. Però aquest edifici més petit, al qual s’accedeix baixant unes escales, i que van construir els otomans per defensar l’entrada de la Fortezza, no atrau tant de públic. L’entrada passa molt desapercebuda i, si et descuides, no la trobes. A diferència del d’Iràklion, no hi deixen fer fotografies, i les vigilants no tenen l’aspecte d’estudiants d’art del de la capital. A més d’una taquillera, rere un taulell, només hi ha un vigilant, un conserge en una cadira de fòrmica. Hi ha una única sala, no excessivament gran, amb parets revestides d’aquell paper de color i forma de palla que es va portar cap als anys 60-70 i que reté tanta pols. Les escultures es poden tocar, i els sarcòfags que a la capital es protegien amb vitrines, aquí també són a l’abast de les mans. Sembla que, si les tapes no pesessin tant, les podríem aixecar o fins i tot endur-nos-les. De les mans, i dels culs, perquè res impedeix que un turista despistat s’hi pugui asseure. Una gran vitrina de monedes és tota plena de petites cartel·les, escrites amb una màquina de les antigues, i que costa molt de llegir. Hi entra llum natural del sostre, però en les vitrines hi manca llum artificial, hi ha una sensació de foscor perpètua. Algunes peces estan clavades amb agulletes en una moqueta grisa . I en totes les vitrines, un dit de pols i vidres poc nets.

            Segurament ens trobem davant d’una mostra palpable de la crisi grega, i d’un funcionariat poc obert als canvis, però el contrast amb la bellesa i diria que glamur de la resta de la ciutat, i amb els museus d’Iràklion és fins i tot dolorós. De tota manera, la crisi no és excusa per no treure la pols. Les peces, que cobreixen neolític, tots els períodes minoics i l’hel·lenístic potser són tan importants, arqueològicament parlant, com les que vam veure a la capital, però no llueixen gens. Com deia, el primer que em va venir al cap és allò que recordava d’una novel·la, la segona, de Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Una galeria d’estàtues que a l’obra de Moncada és un lloc on es produeixen assassinats, i que representa d’alguna manera la imatge de l’època franquista, fosca i immobilista, de persones com estàtues, fredes i polsegoses, en què s’ambienta. N’he anat a buscar un fragment que descriu el Museu de Belles Arts de Torrelloba, una capital de província tancada en ella mateixa: “Com era d’esperar, al vestíbul no hi havia un ànima. D’altres ocasions, recordava solament el conserge, carcamal de tronadíssim uniforme blau marí amb botons daurats i brodats a les bocamànegues. Sèmola [un personatge de la novel·la] el tenia per l’espectre d’un conserge, deia que es quedava a dormir a les vitrines de la sala de prehistòria. Quadres, escultures, gravats, dibuixos eren també espectres de quadres, escultures, gravats i dibuixos; el museu sencer era l’espectre d’un museu… Comptat i debatut, ¿què hi pintaven bidells o conserges, si ningú no posava mai els peus en aquell antre, ni solament els lladres? Feia temps que les peces valuoses, les que haurien pogut provocar la cobdícia dels traficants d’obres d’art, havien estat robades oficialment.” [Jesús Moncada, La galeria de les estàtues. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1991]

            No voldria ser injust, i forçar massa el poder de l’evocació que porten les paraules de Moncada: el museu de Réthimno no és ni molt menys el de Torrelloba. Tot i no ser tan visitat com l’omnipresent Fortezza, la veritat és que sí que t’hi trobes públic, segurament més documentat i curiós que el del davant. El conserge no va d’uniforme, i no té cap culpa del pobre equipament de la sala. L’època, malgrat tots els malgrats, no és tan trista com el franquisme ni com la dictadura grega dels coronels. I, tot i que les peces no semblen prou protegides, confio que no hi hagi robatoris, i que els poderosos grecs de fa anys no fossin tan lladres d’antiguitats com ho han estat en altres llocs. No és que hi confiï gaire, la veritat, però no vull contribuir a donar idees als lladres d’art.

            Tot allò que podria acostar aquest museu a un retrat fosc com el que fa Moncada seria fàcil de solucionar amb un pressupost no gaire gran, amb més interès per part de les autoritats locals, gregues i europees, i també per part dels visitants. En el fons, jo tampoc no voldria que canviés gaire cosa més que la pols, la il·legibilitat dels textos i l’apatia dels funcionaris; m’agradaria que se’n conservés la mida, no excessiva, i un caràcter més humà i entranyable que altres museus, massa grans i prepotents. 

A Creta vam veure tres museus arqueològics: el de la capital, Iràklion, el de Rèthimno i el d’Arkhanes. Tots tres, pel que fa a continguts i espais, produeixen sensacions diferents, contraposades i tot. Un altre dia parlaré del tercer, i sobretot del segon, el de Réthimno, que sembla d’una altra època, en el sentit pitjor però també entranyable del terme. El d’Iràklion, del que vull parlar avui, és com entrar literalment dins dels llibres d’història de quan estudiàvem: 6.000 anys d’història, del Neolític fins al període romà de Creta, però sobretot de l’època minoica, en poc més de 200 metres quadrats, els únics del Museu que es poden visitar avui.

Des de 2006, el Museu Arqueològic d’Iràklion, el millor del món en art minoic, és tancat al públic per reformes. Només n’és visitable una sala provisional, però en aquest espai, d’uns 200 metres quadrats, s’hi poden veure totes les peces que recordeu dels llibres d’història del batxillerat, o com es digués aquesta etapa quan estudiàveu. Hi és tot, Tot, un Tot que ja us aniré detallant, i que resumeix part  dels orígens històrics de la civilització occidental. Provisionalitat d’agrair, per tant, la que permet reunir en un lloc petit tot el que en altres museus, o en aquest mateix fa uns anys, es trobaria dispers. En 20 sales, que és la que tenia el Museu Arqueològic en l’edifici actual, inaugurat el 1937. El Museu, com a col·lecció, es va crear el 1883, i el 1912 es va inaugurar un primer gran edifici, que tres successius terratrèmols van ensorrar gairebé del tot. Recordeu, de pas, que la civilització minoica va desaparèixer com a conseqüència d’un terratrèmol provocat per una erupció volcànica a l’illa veïna de Santorini, que va causar un enorme tsunami, que va arribar a l’illa de Creta. El museu de 1937, en el mateix lloc, es va construir per resistir els terratrèmols, i ha sobreviscut amb èxit als bombardejos de la Segona Guerra Mundial. Ara, és d’esperar que se superi la crisi grega, i es torni a obrir sencer al públic. Sé que sona contradictori, però així som els humans: d’una banda, és un regal trobar compactada tanta història en tan poc espai, però també ho és poder veure el Museu en la seva plenitud. Hi tornarem, si de cas, d’aquí uns anys, i us diré què hem trobat més plaent, si el Museu “manual escolar” o bé l’enciclopèdic.

            D’entrada, en aquest museu, en ple agost, sobta que estigui ple, però no pas tant com Cnossos –un dia parlaré de les multituds que visiten aquest antic palau, una bogeria del turisme cultural en massa–, cosa que és d’agrair. Les vigilants de la sala, unes noies de gran eficàcia i energia, sobretot fent callar al públic, permeten fer fotos a les peces, a diferència, com veurem, del que passa a Réthimno, però estranyament, no en deixen fer de persones. Me n’assabento quan faig una foto de la meva parella mirant una vitrina. No photos to people, please. But why? It’s my wife! li contesto-pregunto. No em respon. Primer penso que és potser una qüestió de drets d’imatge de les persones i de protecció de dades, i després acabo per considerar que potser és per una altra raó. I això quan veig com unes turistes es fan fotos imitant la posició d’unes figuretes de terracota. Amb les mans aixecades, els dits oberts, i cara de “quina gràcia que em faig a mi mateixa”, farien les delícies del fotògraf Martin Parr. Si no en coneixeu l’obra, busqueu-la per internet, i acabareu d’entendre el que dic. En aquest cas, aquest horterisme consumidor-cultural-turístic em va vacunar contra la síndrome d’Stendhal que em començava a afectar.

            I a qui, no? pensareu, si us faig un petit repàs d’algunes de les peces que hi vam poder veure, i les contrasteu amb les imatges que segur que us vindran al cap, i que pertanyen al cànon cultural de qualsevol persona que estimi una mica l’art i la història: la deessa de les serps, el rhyton o copa en forma de cap de toro, el fresc del saltador de toros, la figureta també d’un saltador de toros, el misteriós disc de Festós, que encara no ha estat desxifrat, el mural dels dofins de Cnossos, un altre mural del mateix palau, conegut com La Parisina, sarcòfags minoics, elms, dobles destrals, etc. etc. etc. etc…

            Si certs museus són com una conversa calmada amb el passat, de vegades massa repetitiva i llarga, difícil de seguir per a un no especialista, avui per avui l’Arqueològic d’Iràklion seria més aviat com caure de cop en una piscina, i experimentar allò que diuen què passa quan et mors, veure tot el passat en una ràpida successió d’imatges. Ara tampoc no em voldria passar d’estupend i veure-ho tot plegat com una metàfora de la decadència d’Occident, i tot això. El resum final, menys pretensiós, seria simplement que si aneu a Creta, no us perdeu el museu arqueològic d’Iràklion: breu, ràpid, intens, poderós, ple de belleses i de peces que, una sola de totes, ja valdria la visita. Quin contrast, aquesta col·lecció de les col·leccions, amb els museus excessius, antics, polsosos, arnats, que sembla que tenen la pretensió d’allunyar el públic de la cultura. Amb això sembla que em podria estar avançant a la descripció d’un altre museu cretenc, el de Réthimno, però no, tampoc no és això ben bé. No dic res més, ja us ho explicaré. 

El primer dia que vam baixar a Iràklion des del poble on ens estàvem a Creta, Petrokéfalo, la Niki ens va comentar que hi havia un pàrquing municipal a l’aire lliure, força bé de preu. Ens va indicar on era, a la costa, només arribar a la ciutat. També ens va dir que n’hi havia un altre de públic, a l’altra banda d’Iràklion. I un de gran, privat, al centre. Com que hi érem nous, no vam saber-lo trobar aquell dia. O, més ben dit, crèiem haver-lo trobat, en forma d’aparcament a l’aire lliure, en una baixada força pronunciada, i amb una caseta a l’entrada. Que no era el privat, segur, perquè aquest, el privat, sí que estava ben indicat. I hi vam entrar. 

L’aparcament en qüestió –diguem-li nostre– estava prop de la costa, i del carrer principal. Quan hi vam entrar, el vigilant, molt simpàtic, ens va preguntar quantes hores hi pensàvem estar, unes quatre, més o menys, i ens va demanar quatre euros. Com que semblava que era preu únic, no vam entendre per què ens preguntava la durada. Ens va donar un rebut, on ja es veia que ens havíem equivocat, i aquell no era un pàrquing públic, sinó de propietat privada. I una mica pirata, podies pensar, tot i que tampoc ho teníem gaire clar, perquè el paper, amb el nom i adreça del propietari, es veia ben legal.

            El més sorprenent va ser quan ens va demanar la clau del cotxe que, no cal dir-ho, era llogat. Sorprenent o no tant, perquè abans, i potser encara és així, als petits garatges privats –que els dèiem “garatjos”, el plural de “garaig”– de Barcelona, sobretot a l’Eixample, et demanaven les claus, per poder moure els cotxes i encabir-n’hi més. Aquí, al nostre aparcament d’Iràklion, semblava més estrany, perquè, tot i no ser d’enormes dimensions, es veia prou gran com per no haver de moure gaire els cotxes. Però en fi, a Creta fes com els cretencs, i no cal ser tan desconfiat sempre, hi vam deixar les claus, no sense una certa recança. I després de deixar el cotxe, d’un inocent color blanc, aparcat al costat de la caseta del vigilant, cosa que ens va tranquil·litzar una mica.

            Com he dit, l’aparcament era en pendent, amb una entrada, per cotxes i vianants, a dalt, i una sortida, a baix. Vam sortir a peu per la porta per on havíem entrat. Unes quantes hores més tard, tornàvem a entrar, per la porta de sortida, que havíem descobert aleshores. Això d’entrada i sortida no deixava de ser una convenció, sobretot per als vianants. La sortida, totalment oberta, sense cap barrera, era una obertura en un reixat metàl·lic que ja demanava un recanvi. I donava a un carrer, petit i força transitat. No havíem ni mirat quantes hores havíem estat a fora, si eren les quatre que havíem dit.

            La primera cosa que ens vam trobar, a la mateixa porta, o forat de sortida, com un bòlid de fórmula 1 a la pole, a punt d’arrencar, era el nostre cotxe. En aquell moment encara vam pensar, potser una mica amb la mosca rere l’orella, què bé!, te’l deixen a punt, a l’hora que els has dit que tornaràs. Vam deixar el cotxe enrere, sense veure-hi res d’estrany, i vam pujar a la garita del vigilant. Em sembla que era el mateix senyor simpàtic, no ho voldria jurar. Però sí que era simpàtic. Estava atenent una altra parella, i els va deixar un segon. Només veure’ns, ja va dir, en anglès, ah, els del cotxe blanc, no? Sí, vaig dir jo, ens en dóna la clau? El vigilant, sense deixar de somriure agradablement, ens va contestar: “the key is in the car”. No m’ho podia creure, i vaig deixar anar “the key is in the car?!”, amb una entonació, crec, d’immensa sorpresa i espant, que li va donar una mica d’emoció a aquest intercanvi de frases que semblava extret d’un vídeo de lliçons bàsiques d’anglès. Seguint la lliçó, ell va contestar: “yes, in the car”, amb una cara amable que en el fons deia: “i on vols que sigui la clau d’un cotxe aparcat, home?”

            No vaig ser capaç de reaccionar, o no ho vam ser cap dels dos. La frase “the key is in the car?” s’havia convertit ja en la tornada del nostre viatge, una mena de cançó hit de l’estiu que no ens podíem treure del cap. I amb la meva actuació, penso que mereixedora d’una bona nota a l’Institut del Teatre si m’hagués entrat en un examen oral: i ara expressa perplexitat i espant. Mètode Stanivslaski, i només per quatre euros!

            Però les lliçons que et dóna la vida, a part de les d’anglès bàsic o d’actuació teatral, no s’havien acabat. Quan vam arribat al cotxet, que s’estava allà a l’ombra, vam veure, amb encara més incredulitat, si això és possible, que una finestra era oberta! Esclar, perquè estigués, ell i nosaltres, fresquets, una cosa que encara hauríem d’agrair. Pel carrer de la sortida de l’aparcament, tot i ser secundari, no hi deixava de passar gent. Qualsevol, penses, et podria haver pres el cotxe. La conversa entre nosaltres dos, a partir d’aquell moment, ja no va tenir altre tema: si ens l’haguessin robat, hauria estat una cosa fotuda, però ho hauria cobert l’assegurança. Però que hauria passat si haguéssim portat les maletes, o coses que haguéssim comprat durant el viatge, a dins, eh?

            Després, mentre va passar el temps, ens vam anar calmant. Altres coses que ens van passar en el viatge també ens van fer canviar l’enfocament. Potser ens ho mirem massa, vam pensar, amb la mentalitat actual del nostre poble, o de Catalunya en general, amb robatoris als pisos, camps i cotxes. I potser ho hauríem de veure amb ulls de Creta, una illa, del 2012, o del meu poble als anys 50, 60, 70, o avui encara per a certes persones grans. Portes obertes, clau sota l’estora, cotxes al carrer amb la porta oberta…

            No sé si ens ho hauríem mirat, finalment, amb tanta patxorra retro-romàntica si ens haguessin robat alguna cosa del cotxe. Però el cert és que ara, avui per avui, pensem que quina sort poder viure com el vigilant del pàrquing, amb confiança sense límits en la humanitat: “the key is in the car, esclar! I on vols que sigui, de quina figuera baixes?”

Mirtià és un petit poblet a uns quinze quilòmetres d’Iràklion, la capital de Creta. Hi ha un parell de tavernes i tres turistes, i algun visitant de la mateixa illa, a part de nosaltres, tot i ser en ple mes d’agost. El museu dedicat a Nikos Kazantzakis, escriptor cretenc conegut per Alexis Zorbàs, l’obra en què es va basar la pel·lícula Zorba, el grec, no sembla un espai pensat per al consum turístic massiu. Si així fos, potser l’haurien situat a la capital, on Kazantzakis va néixer, i on el museu històric de la ciutat ja li dedica una sala. I per què aquest museu és a Mirtià?

Com explica en grec, anglès, francès i alemany –sí que deu ser per al turisme cultural, doncs, ni que no sigui massiu– el tríptic del museu, la família paterna de Kazantzakis provenia d’un poble anomenat Varvari, situat a dues hores de Megalo Kastro, com explica el mateix autor en el llibre Carta al Greco, que no ha estat traduït al català. Això encara s’entén menys, si no et diuen, com sí que ho fa el tríptic, que Varvari avui porta per nom Mirtià, i Megalo Kastro, el gran castell, és Iràklion. El museu, no excessivament gran, modern i interactiu, dins dels paràmetres de la museografia actual, és, com afirma el fulletó, un dels primers que Grècia consagra a un home de lletres. Grècia, i afegiríem, altres països, com el nostre, no gaire disposats a dedicar museus a literats. Però Kazantzakis, a més de mite cretenc i grec, va esdevenir en vida un personatge popular i polèmic al seu país i al món, per la filosofia personal, referida a la religió o a la política. Un home lliure, com expressa una de les seves frases més conegudes –en parlaré en un altre moment, d’aquesta frase, reproduïda a la tomba.

            La polèmica, estimulant, l’ha acompanyat fins i tot després de mort. Recordem la pel·lícula de Martin Scorsese L’última temptació de Crist, basada en una novel·la de Kazantzakis. O el seu enterrament, un dels més multitudinaris de la història de Grècia, amb tots els honors del poble, els polítics i l’església ortodoxa local, tot i les diferències teològiques que havien sostingut en vida, per llibres com l’esmentat i d’altres. En l’exposició es mostra una carta oficial de l’església ortodoxa, manifestant a la vídua de l’escriptor, Eleni, a petició d’aquesta, que Nikos mai no havia estat excomunicat. L’autor, més que un home religiós o no-religiós, era una persona preocupada per l’ésser humà en totes les dimensions, espirituals i mentals, però sobretot en la que ens fa més humans, més carnals. Us aconsello la lectura de la seva obra Ascesi, traduïda al català.

            Un escriptor, però sobretot un ésser humà, lliure, insistim-hi un cop més. Com resumeix un text que es pot trobar al web http://www.kazantzakis-museum.gr, el Nikos –el grec també utilitza l’article davant dels noms propis– mateix explicava el 1950  que el prenien per un erudit, un intel·lectual, un gratapapers, “i jo no sóc res d’això. Els dits, quan escric, no se’m taquen de tinta, sinó de sang. Crec que no sóc més que això, una ànima que no es prosterna.” I  l’escenògraf Iorgós Anemoiannis va lluitar per bastir un museu a aquesta ànima, amb col·laboració d’Eleni Kazantzakis i donants particulars.

            El museu el va inaugurar el juny del 1983 l’actriu Melina Mercuri, que aleshores era ministra de cultura. I en reuneix correspondència, diaris íntims, objectes personals, fotografies, i precioses maquetes i vestuari de les seves obres teatrals. El museu, remodelat en la seva forma actual el 2008, recull també edicions en diverses llengües de les obres de Kazantzakis. Una col·lecció similar es pot trobar al museu històric d’Iràklion. Curiosament, en tots dos museus hi ha una sola traducció al català, i més curiosament, o no, en tots dos casos es tracta de la mateixa: la d’El Crist de nou crucificat, del 1948, traduïda el 1959 per Joan Sales, un autor, el d’Incerta glòria, que segur que compartia moltes de les preocupacions, espirituals i humanes, del cretenc.

            Un altre aspecte destacat de la vida del Nikos van ser els viatges, representats en el museu per un espai i per un llibre-quadern de notes, escrit per Niki Troullinou, que es pot trobar a la botiga. Dels seus viatges, sobretot dels que va fer a l’estat espanyol el 1926, el 1932, el 1936 i el 1950, i dels quals van sortir llibres com España ¡Viva la muerte! (en traducció castellana, 1977 i 1998), val més parlar-ne més a fons, en un altre apunt. Ara, per concloure, només em referiré a la gran importància que van tenir els viatges per a l’autor, gran inquiet, que els va convertir en una obra literària més. Com Kazantzakis va escriure, en cita que recull Niki Troullinou a Travelling notes: “el viatge i la confessió (la creació és la més alta, la més exacta forma de confessió) han estat les dues grans joies de la meva vida”. A molts ens agradaria poder confessar el mateix.

Òbviament, una estada d’una setmana en un indret qualsevol no et serveix per treure’n conclusions. Tot i que és cert que la totalitat dels mortals ho fem sempre, injustament, i amb molt agosarament, estereotips i superioritat de mirada. Sí que serveix per treure’n primeres impressions, que diuen que són les que compten. I les primeres impressions, i la comparació amb les realitats vistes en altres països europeus, com el nostre, em fan dir que Creta, la Grècia que hem conegut fa pocs dies, no té res a veure amb la que ens expliquen la televisió i la senyora Merkel.

És segur que Grècia, tot el país, viu una gran crisi, i que li costarà molt fer els deures econòmics de reducció de dèficit que li exigeix Europa, i tot el que vulgueu, però en els carrers de les ciutats i pobles de Creta poques coses, o gairebé cap, fan pensar-ho. Els carrers són nets, l’asfalt de la major part de les carreteres és correcte, sobretot en les secundàries, ja que com més important és la carretera, més sembla patir del trànsit rodat i del problema general de les infraestructures estatals. Pitjors carreteres hem trobat a països europeus més rics, com, malgrat tot, se suposa, o així ho creiem, que és el nostre.

            La major part de les botigues estan en un magnífic estat de netedat i d’ordre, l’educació dels venedors i venedores és, generalment, exquisida i gens pressionant. Hi ha alguna excepció en algun restaurant del port de Réthimnon, per exemple, però res comparable a la tradició d’atraure comensals a estirades de màniga que fa pocs anys teníem en alguns dels nostres pobles de costa. Al mateix Réthimnon hi trobes botigues a l’alçada de Londres o París, pel que fa a decoració. O preus, de vegades. En aquesta ciutat i la capital hi són totes les franquícies del sector de la moda, hispàniques incloses.

            S’han fet destrosses urbanístiques, és cert, però la febrada del totxo cretenc sembla molt moderada, comparada amb la que hem viscut nosaltres. En tot el viatge hem trobat només dos cartells d’es lloga o es ven –ja em vaig preocupar abans de com identificar-los, en l’alfabet grec– i encara un d’ells en una gran nau industrial. Cap en botigues o locals comercials dels centres. Les – moltes – oficines bancàries presenten un aspecte de vidres, netedat i imatge impecable. La gent no crida, no es veu tensa, hi ha poca mendicitat als carrers. Hi ha poquíssimes pintades, habitualment del partit comunista KKE. O sigui, que tampoc no s’observa en parets i cartells res que s’assembli a l’extrema dreta. No hi dic que no hi sigui, dic que no s’hi veu, en l’aparença exterior.

            Fins aquí, tot i que podríem seguir, el que hi veu un viatger qualsevol. Quan preguntes als cretencs, com nosaltres ho vam fer amb l’escriptora Niki Troullinou, propietària de les cases rurals Agioklima, molt recomanables, a uns 20 quilòmetres d’Iràklion, t’expliquen que d’acord, que sembla això, però que depenen totalment del turisme, i que ja vindrà octubre, i marxarem els turistes, i tornaran les mancances. I que una cosa és Creta, però que a Atenes la situació és molt dura, i hi ha molts incidents.

            És evident que això també és cert, i molt dolorosament cert, i que tot aquest confort de Creta s’ha d’anar pagant amb divises externes per mantenir-lo. Però a nosaltres també ens sembla que fa més de quatre octubres que dura la crisi, i que els cretencs no sembla que s’hagin rendit, ni abandonat. I que aquesta sensació de pau i de ganes de tirar endavant no s’improvisen en pocs anys, ni desapareixen en pocs dies.

            Posem-nos en un to literari, paral·lel al d’escriptors cretencs com Pandelís Prevelakis o el venerat Nikos Kazantzakis –una illa que dedica el seu aeroport principal a un escriptor, enterrat a més en el punt més alt de la capital, ha de ser un lloc lloable per força. En aquest to, et podria dir: viatger, si t’acostes a Creta, no et quedis amb alguns dels signes externs, com el fet que molts motoristes no porten casc, o l’actitud d’alguns funcionaris, o els horaris limitats d’alguns museus. Aquestes, i poques altres, són reminiscències estranyes que no t’han de fer oblidar que aquí, a poc que vinguis sense prejudicis, tota la resta respira civilització, pau, tranquil·litat, riquesa sostenible i, al capdavall, cultura. Els taxis són nets, grans i nous, i els conductors no t’enganyaran, com sí que ho fan en el teu propi país, nord enllà, on diuen que la gent és neta i no sé què més, però que viatgem, fins aquí, i ens convertim en el bàrbar cridaner. Creta, i potser tot Grècia, és en algunes coses el nostre passat, i en altres, el futur que ens espera. Una mescla entre uns cultes i primaris anys 30 nostres i els de l’esgotament d’un món.

            Zeus va néixer en una cova de les muntanyes d’aquí al davant, que veiem des de “casa”. I aquí, a Creta, es va endur, transformat en un brau, la preciosa princesa Europa, que ha donat nom a tot aquest negoci del qual ara volem fer fora als propis creadors. Ja està bé que visitem adeleradament l’antic palau minoic de Knossos –massa gent, massa adeleradament, tanmateix– però abans que res hauríem d’entendre bé on som, i quin paper han fet aquestes terres en la civilització, i la cultura, i l’economia. Economia, per cert, una paraula grega, com la majoria de les que expressen pensament i intel·ligència. Com sinergia, paraula de moda, que aquí porten escrites les furgonetes dels electricistes.

            A Grècia s’han fet moltes coses malament, segur. Però també n’hem fet moltes al nostre país, a Itàlia, a França i a la mateixa Alemanya. I no ens podem permetre el luxe d’aparcar el nostre país-pare a la residència dels antiquats, ni pot ser un paradís de luxe o de les vacances barates amb tot pagat. Suposo que, amb molt d’esforç, Creta ha pogut apartar en part fins ara aquest model, i en pocs llocs del món he sentit tan vives les paraules d’un poeta com Salvador Espriu, però curiosament, o no tant, capgirades.

Creta és un sud enllà net i noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, on veneren més que nosaltres a escriptors crítics i incòmodes com Kazantzakis, més que nosaltres ho hem sabut fer amb el mateix Espriu, o amb altres. Penso que Espriu, que va escriure sobre Ariadna, potser hi estaria d’acord: Grècia deu haver fet malament molts deures de l’Europa de l’euro, o ho ha fet malament la seva casta política, com als altres països, però si la condemnem a no poder sortir del laberint ens reclamarà que li tornem el nom d’Europa. Sense ells, sense el nom de la segrestada Europa, ens quedarem més a prop de ser una covarda, vella i salvatge terra del nord, sense nom i amb l’única llei del més fort.

Ahir vaig sentir en una ràdio la cançó de Charles Trenet La jolie sardane. El presentador del programa va dir que Trenet l’havia escrita recordant la seva adolescència a Perpinyà, i que també havia cantat cançons en català, com Volem pa amb oli. Tot i que, com després he comprovat, n’escrivia el títol amb una peculiar ortografia afrancesada: Boulem pam bouli. Pam bouli boulem! En aquell moment vaig pensar, contestant mentalment al locutor, que Trenet havia tingut més relació amb la Catalunya Nord que no la de l’adolescència. Ho pensava perquè fa dos anys vam estar en un hotel de Ceret, a dalt d’un turó, que asseguren que era el mas on havia viscut molt de temps Charles Trenet. Però és així, o no?

La veritat és que enlloc més, a part del material de difusió que parla de l’hotel, La Terrasse au Soleil, he pogut certificar que sigui cert que aquesta antiga masia fos propietat del cantant, el Boig cantant, o el Cantant boig, com se’l coneixia. Llàstima, perquè jo des d’aleshores sempre ho he explicat així. Però les biografies que he pogut anar consultant, no parlen en cap moment de Ceret dins de l’agitada vida de Trenet. De debò que m’agradaria que algú em pogués dir que és cert que hi va viure, perquè l’hotel, molt agradable, amb vistes al Canigó, a Ceret i als camps de cirerers, s’ho val realment.

Hi ha una segona relació de Trenet i Catalunya que, com he anat descobrint, és controvertida. Segons algunes fonts, el cantant, nascut a Narbona el 1913, i fill d’un notari perpinyanès, va compondre La mer, una de les seves cançons més famoses, o la més famosa, el 1942, en vint minuts, durant un viatge en tren entre Narbona i Perpinyà. Veient la mar a Port-la-Nouvelle, Leucata, El Barcarès o Canet. D’altres versions diuen que la va escriure entre Seta i Montpeller, trajecte en el quals també es veu la mar, “des reflets d’argent”. N’hi ha que diuen que va ser entre Narbona i Carcassona, però és una ruta sense mar. O mullant-se els peus al port de La Novèla (Port-la-Nouvelle). Fins i tot, fa anys vaig llegir, en un article del diari El País, que l’hauria escrita mirant una platja, El Barcarès o Argelers, un parell d’anys després que fos un camp per a refugiats republicans. Cosa que ens faria sentir la coneguda cançó d’una manera molt diferent.

La relació que sí que és rigorosament certa entre Trenet i la Catalunya del Nord és la que fa referència a la revista Le Coq Catalan, i el poeta de Castres Albert Bausil. Le Coq Catalan, un setmanari perpinyanès literari, satíric i esportiu, destacat a l’època, té un nom que significa el que sembla, El Gall Català. Però també conté un joc de paraules que serà del gust, confio, de Màrius Serra: Le Coq à talent, El Gall amb talent.

La trobada amb Bausil, el 1926, serà escandalosa per als cànons de l’època. Però canviarà la vida del noi que, als tretze anys, es presentava ja com a poeta i pintor. Com detalla el periodista Bernard Revel en el llibre La folle jeunesse de Charles Trenet, la joventut boja de Trenet el porta a presentar-se a Bausil amb els títols indicats i demanar-li de col·laborar a la revista. On col·laboraven noms il·lustres com Jean Cocteau, Saint-Exupery, Max Jacob i el nordcatalà (i col·laborador amb els nazis) Robert Brasillach. Trenet, que anys a venir, durant la segona guerra mundial, seria pres per jueu i tirotejat per la Gestapo, i tot i amb això acusat, i absolt, de col·laboracionisme,  i que anys encara més tard, reconeixeria la seva homosexualitat, va trobar en Bausil l’iniciador en molts aspectes. De la vida i de l’art. I ràpidament, va volar més alt que el seu mentor, que era conegut, qui sap si força irònicament, com a “rei de Perpinyà i príncep dels poetes”.

El vell Albert, de 45 anys, descobreix en Charles un humor devastador que aquest cultivarà tota la vida. El noi es revela al seu costat poeta, actor, intel·lectual… Signa amb pseudònim perquè la família no en sàpiga res. I aprèn a escandalitzar la bona societat de Perpinyà, amb qui Bausil viu sempre en conflicte. Buiden de mobles la casa d’un metge, i els deixen enmig del carrer. Inauguren amb tota la pompa, i assistents innocents, un monument dedicat al “duc d’Andorra, i primer importador de l’albergínia al Rosselló”, que inaugura un també presumpte cap de gabinet d’un ministre. O, vestits de trabucaires, assalten un ministre, aquest autèntic, que per sort tenia sentit de l’humor.

El 1928, Charles és expulsat de l’institut, per haver insultat un vigilant, que havia estat injust amb ell. Viatja aleshores a Berlín, on viu sa mare, separada del seu pare. Però acaba tornant a Perpinyà, i al 1930 protagonitza un gran escàndol nocturn, amb tots dos despullats per l’hotel i els carrers, a l’estació termal de Vernet, amb Bausil, que l’acaba separant per sempre d’aquest. El 27 d’octubre deixa Perpinyà. Té 17 anys, i com cantarà el 1938, sent que la ciutat li diu adéu. S’acomiada de l’estació –la mateixa que Dalí va considerar el centre del món– i el tren de nit el porta a París. Qui sap si un altre tren, de dia i mar, el va tornar a Perpinyà, dotze anys després. I qui sap si el jove escandalitzador de la nit de Vernet va deixar pas al reposat habitant d’un mas a Ceret.

Avui seré tòpic a matar. Però de vegades del tòpic alguns països n’han sabut fer imatge, elegant, i comerç. És el cas de l’espígol i la Provença. L’escriptor anglès Peter Mayle, que tant ha ajudat a popularitzar la Provença en el món anglosaxó, sobretot entre els que tenen prou diners per comprar-s’hi un mas, diu, amb ironia benèvola: “Sense ella, què esdevindria el comerç de les targetes postals?”. “Ella” és, com també afirma Peter Mayle,  “la bandera de la Provença”, la lavanda. 

Quan vam anar fa dos estius a la Provença, a la zona on ens estàvem ja havien fet la recollida de l’espígol i no s’hi veien els immensos camps liles de les postals. Allà, al peu del Luberon, la florida màxima es dóna a principis de juliol, mentre a la plana de Valensole (Valençòla), la més tardana, és a meitat d’agost. A la “nostra” Provença només se’n trobava en forma de ramets, saquets, esperits, olis… en els icònics mercats provençals. En el de Bonnieux, Bonius en occità, per exemple. Així doncs, tret d’algun jardí o recó amb finalitats ornamentals, no hi vam poder veure els alineaments infinits i els camps immensos dels que parla Mayle i que s’han fet indissociables de la Provença. Com els que han trobat coneguts nostres a poblacions com Sault, o Saut, en occità.

            La lavanda té fins i tot un museu, a Coustellet, un poblet que té la curiositat de dependre de cinc municipis. No sé si això podria simbolitzar també la hibridació de diferents classes d’espígol per obtenir-ne el lavandí, la varietat més productiva. Però la lavanda, per damunt de la seva fotogènia i d’haver-se convertit en la bandera provençal, relegant d’alguna manera la quatribarrada, germana bessona de la catalana –un altre dia en parlarem– és útil, amb moltíssimes aplicacions: medicinal, cosmètica, decorativa…

            Seguim un cop més el mestre Mayle, que ens va guiar fins a la Provença, i expliquem que la majoria de vegades que a la Provença es parla de lavanda, en realitat s’està fent referència al lavandí. El lavandí, com he dit abans, és un híbrid, o més aviat, com en diuen allà, un bastard, entre la lavanda fina, o espígol ver, o espígol d’estiu, i la lavanda aspic, conegut al notre país com barballó, espígol comú o espígol mascle. El lavandí, per qüestions de climatologia o de tipus de terra, no ha acabat de fer-se un lloc en el conreu en les nostres terres. De la mitja dotzena de plantes que en van portar la Núria i el Joan, de l’Hort de la Sínia, a Tamarit, només una o dues han sobreviscut.

            El lavandí, de tota manera, tot i ser l’espígol més rendible, perquè és el que dóna més essència per quilo de flor, no és, segons els experts, el que té un bouquet més refinat ni complex, sinó, senzillament, el més fàcil de cultivar; a la Provença, si més no. L’aristocràcia de les lavandes correspon a la lavanda fina, la superblava, que creix a més de sis-cents metres d’altitud, i l’única protegida amb una denominació d’origen. Ara que, com també assegura Mayle, el rendiment d’aquesta varietat és molt escàs, perquè calen 130 quilos de flor per obtenir un litre d’oli essencial. La producció total d’aquesta essència no depassa les 25 tones per any, segons el llibre de Mayle, publicat el 2006.

             L’autor anglès parla també en aquest volum, en francès Dictionnaire amoureux de la Provence, de la infinitat d’usos de l’espígol. D’això no en parlaré, perquè sortiria un apunt extens com un d’aquells camps liles de la Provença, però els podeu trobar en aquest, i en d’altres llibres, com Herbes per curar, herbes per cuinar. Remeis i receptes tradicionals de la Provença (Editorial Alta Fulla, 1991). Us els poden explicar també en els tallers d’espígol que fan a l’Hort de la Sínia. Els nostres camps de lavanda, com aquest de Tamarit, a tocar d’Altafulla i el Gaià, potser no són tan immensos, però l’olor és igualment intensa, i els records que evoca igualment duradors. De fa dos anys, l’olor de la lavanda de la Provença es conserva encara en els calaixos de la roba, però sobretot en els del cervell. La del camps del Gaià segur que se’ns conservarà tant o més temps.

Una cerimònia de graduació, dels estudis de comunicació, al campus universitari Catalunya de Tarragona, m’ha fet pensar en la que vam veure l’any passat, de la Universitat de Londres. Més que la cerimònia, al que vam colar-nos va ser als moments posteriors, els de la foto amb les togues, i amb la família, pels patis del Barbican Centre. Els estudiants, d’arreu del món, mudats amb vestit llarg, elles, i corbata, ells, amb un vestuari entre casament i passarel·la de moda multinacional.

Era dimarts 8 de març del 2011. Només amb la data ja podem començar a pensar coses. O a Londres acaben molt molt aviat el curs, o era una cerimònia de graduació de carreres especials, més especialitzades, internacionals potser. Una pancarta, University of London – International Programmes, convidava a pensar això darrer. I el fet que entre els estudiants s’hi poguessin veure tots els colors de pell, ho acabava de fer sospitar.

            No sé si heu estat mai al Barbican Center, el major conjunt cultural d’Europa, i no sé si recomanar-vos-ho o no. Aquesta immensitat d’edificis, construïts després dels bombardejos de la segona guerra mundial, tenen molts detractors. De fet, forma part encara d’un barri més gran, i encara més discutit, el Barbican Estate. Però, com tantes coses discutides, o polèmiques, el Barbican (Centre) és tot un món en ebullició, ple de música, teatre, exposicions, les orquestres Simfònica de Londres, i de la BBC…  I un gran pati, amb fonts i estanys, on quan hi vam arribar nosaltres semblava que hi fessin fotografies de casament. I això era el més curiós: centenars de fotografies de casaments!

            Nosaltres, que som curiosos de mena, en veure tota aquella gentada fent-se fotos, cap enllà que ens vam dirigir. Fotos amb els pares, amb la germana del vestit vermell, amb un cotxet de criatura, amb encara més i més família extensa, vestits de tutti colori… Observadors de mena que també som, ens va estranyar que en tots aquells “casaments” només semblava haver-hi un nuvi o núvia. I que tots vestissin de toga negra, amb un birret. Aquesta és, ja que n’he parlat, la gran diferència amb la cerimònia de Tarragona que deia al principi: aquí la toga i el birret només es veia a les fotografies projectades.

            I potser n’hi ha alguna més: els estudiants tarragonins, o llicenciats aquí, s’havien vestit amb les millors gal·les. Però, tot i que ja comencem a tenir cognoms – russos, ara recordo, per posar un exemple – que ens recorden que tenim estudiants de moltes procedències geogràfiques, la varietat ètnica i, per tant, de vestuari i color, que té Londres encara no la tenim. Però l’anem tenint, i la tindrem més i més, no en dubteu.

            Sota el negre de la toga s’endevinaven vestits indis, o pakistanesos, de l’Orient Pròxim, dels països del Golf, del Carib, de països magribins… I tots els colors del món. I no em refereixo als que indiquen els estudis seguits, en el cas de la toga dels doctorats. No, els vermells – da-li! Avui m’ha agafat pel color vermell, però és que se n’hi veia molt… – els blaus amb filets daurats, les túniques llargues de color rosat…, convidaven a passejar per allà com si fóssim dos parents d’algun dels llicenciats, i fer càbales sobre les procedències. Potser hi havia algun català, o catalana, però no els vam sentir parlar.

            He dit que els colors vius dels llicenciats s’escapaven de sota de les togues. En el cas dels convidats, no és que s’escapés, sinó que eren del tot al descobert, enlluernadors. A més, dels universitaris no sobreeixia només de baix, sinó de dalt, del cap. Els grans mocadors d’algunes noies musulmanes deixaven en un precari equilibri els seus birrets.

            A més dels patis exteriors, i dels vestíbuls interiors del gran complex, farcit fins a dalt de feliços togats, vam entrar en l’immens teatre, quan ja estaven plegant, llàstima. Per fer-me una idea de com devia ser, m’imagino un acte semblant al de l’altre dia a Tarragona, però en anglès. Amb l’obligat Gaudeamus Igitur del final, en tots dos casos.

            Una cerimònia així convida a fer reflexions, a part de passar-s’ho bé mirant. Aquests dies he estat sentint, i hi he participat també, algunes reflexions sobre el nostre món universitari, sobre la cultura de l’esforç i del treball, que en el nostre país, o en els d’Europa, hem descuidat força, en els últims anys, i en termes generals, evidentment. Això ens porta a una joventut, diuen, a qui costa de treure les grans notes que demanen algunes grans universitats, d’Europa també, o dels Estats Units. Els estudiants dels països emergents, els famosos BRIX –Brasil, Rússia, Índia i Xina–, amb més ganes, diuen, d’esforçar-se, i que s’han trobat les coses menys fàcils que els seus col·legues dels països propers a nosaltres, comencen a ocupar els primers llocs de les universitats de més prestigi. Això diuen persones que ho viuen de més a prop. Jo no ho sé, la veritat.

            Jo, nosaltres, només passàvem pel Barbican Center i vam veure una cerimònia de graduació de la Universitat de Londres – welcome to your graduation ceremony – i vam veure molta gent feliç, de tots colors, i que semblaven procedir de molts països. I aquesta “foto” col·lectiva, que de vegades sembla tan difícil d’aconseguir, val la pena.

Tot i ser un país “rescatat”, Irlanda manté, i mantindrà, un dels seus principals actius. Ja abans de ser el fugaç tigre celta de les noves tecnologies, la República i sobretot la seva capital, “venen” literatura a cada cantonada. La ciutat de Shaw, Wilde, Joyce… té des d’un centre dedicat a aquest darrer, que va fer Dublín protagonista de l’Ulisses, fa rutes literàries, amb actors, pels pubs de la ciutat, dedica exposicions a Yeats… I sobretot dedica un museu als escriptors, el The Dublin Writers Museum. Seria possible un museu així a Barcelona o Catalunya?

Hi vaig anar fa quatre anys, al museu dels escriptors de Dublín. No sé si l’han renovat, però aleshores, tot i que el contingut estava bé, la presentació museogràfica era una mica antiquada, amb les cartel·les velletes i descolorides, i les vitrines de tota la vida, de vidre i fusta. D’acord que li dóna un aspecte una mica venerable, de lloc de culte, però el The James Joyce Centre (35 North Great George’s Street) em va semblar més modern i audiovisual. Si es vol, i jo vaig voler, el museu dels escriptors –li diré DWM per escurçar­–  es pot visitar amb una audioguia disponible en diversos idiomes.

            El DWM programa exposicions i activitats relacionades amb els escriptors irlandesos, tant si han escrit en gaèlic com en anglès, o en francès, com Samuel Beckett. És situat al costat del Centre d’Escriptors Irlandesos, i això el converteix en un dels nuclis durs de la literatura irlandesa, que aquest país com pocs d’altres considera com un dels seus principals productes nacionals, que l’ha fet conegut i llegit arreu del món.

            En la primera sala del museu, s’explica la història de la literatura irlandesa, dels orígens fins al renaixement literari de finals del dinou, amb figures com Lady Gregory i William Butler Yeats. En aquesta part es parla dels grans noms de la literatura d’Irlanda, quan encara no existia com a estat independent, com Swift, Stoker, Shaw i Wilde. Alguns dels autors presentats aquí fins i tot no se sentien irlandesos, sinó anglesos, i un, George Bernard Shaw, era amic personal del líder independentista Michael Collins.

            J. M. Synge, l’autor teatral que obre la segona sala, va ser atacat per sectors nacionalistes per algunes de les seves obres, tot i escriure sobre les comunitats pageses i pescadores d’Irlanda, com les de les illes Aran. La seva peça principal, The playboy of the western world, va ser acusada de ser poc política, i hi va haver disturbis a la platea el dia de l’estrena. Tanmateix, Synge va ser un dels grans autors de l’Abbey Theatre, eix del teatre irlandès, durant moltes dècades, succeït per un altre escriptor que va aixecar polèmica, Sean O’Casey, un nacionalista d’esquerres, poc entès per altres nacionalistes.

             La sala 2 és també la “casa” de Joyce, tot i que també és recomanable visitar la seva torre de Sandycove. Jo, la veritat, no vaig tenir temps de fer-ho; i ara tampoc en tindré, ni temps ni espai, per poder resumir-ne l’obra i el paper en la literatura universal. Igualment, hi trobem els narradors Frank O’Connor i Liam O’Flaherty, i poetes com Patrick Kavanagh. El museu també compta amb una exposició permanent dedicada a un altre dels pesos pesants, el dramaturg Samuel Beckett. Podria comptar, si l’han ampliat, amb molts més noms, perquè la literatura irlandesa és enormement fecunda i en els últims anys s’han donat a conèixer molts, moltíssims autors. I el 1995 li van donar el Nobel al poeta Seamus Heaney, que s’uneix als que van obtenir Beckett, Shaw i Yeats.

            La visita acaba (acabava?) amb un nom potser poc conegut entre nosaltres, l’excessiu, alcohòlic, membre de l’IRA i empresonat durant vuit anys per intentar matar dos polícies, Brendan Behan. Poeta i autor teatral, el DWM ensenya la màquina d’escriure que diuen que va llançar per la finestra d’un pub, un dia que estava enfadat. Aquesta és la figura que, almenys fa quatre anys, triava el museu per acomiadar la mostra i convidar-nos a visitar la Galeria d’Escriptors, la biblioteca Gorham, la Beckett Country Exhibition, que ja he esmentat, i les molt recomanables llibreria i cafeteria.

            Una figura excessiva, però emblemàtica, per acabar una selecció antològica que uneix autors nacionalistes, en gaèlic o en anglès, amb escriptors no independentistes, que van fugir de Dublín, d’Irlanda i de totes dues llengües per refugiar-se a Londres o a París. Wilde també va escriure alguna de les seves obres, com Salomé, en francès.

            Un museu que no té por de mostrar les contradiccions i ferides d’un país, i d’una literatura, malgrat això, molt sòlida i amb molta projecció. Em torno a preguntar si un museu semblant seria possible, o necessari fins i tot, al nostre país. Potser sí, potser no. Segur que, mentre heu anat llegint l’apunt, ja hi heu anat posant possibles noms. En qualsevol cas, si demanar això fos massa, o ens trobéssim amb un debat inacabable de noms, sí que es podria imitar el Dublin Literary Pub Crawl, i fer una ruta per les obres d’alguns dels autors que millor han retratat Barcelona, o Tarragona, o Girona, a través de petits fragments llegits per bons actors en pubs o bars de les ciutats. A Dublín han estat prou hàbils per fer rutes de tota mena; la literària seria una que els podríem copiar.

Pocs llocs a Catalunya poden resumir mil anys d’història com el monestir de Sant Benet de Bages i el seu entorn. Entrareu per la portalada d’una abadia que té els orígens al segle deu, amb un claustre romànic no diré fosc però sí reclòs, recollit, de columnes baixes i compactes. I sortireu, al cap dels segles, però tan sols al cap d’una hora i mitja, i sense sortir del monestir, per l’esclat lluminós d’una terrassa porxada modernista, blanca i amb bigues blaves, que podria ser de Sitges.

Sembla increïble que la miranda sobre el jardí, un paradís burgès i hedonista, estigui construïda sobre part de les antigues cel·les dels monjos. Una altra part en va ser reconstruïda per recordar com eren aquestes cel·les, però amb el doble d’espai del que tenien les originals i amb un mobiliari més propi dels segles dinou o principis del vint, un punt colonial. Aleshores, el 1907, Elisa Carbó, la mare del pintor Ramon Casas, va comprar, per consell del fill, el monestir, per rehabilitar-lo i convertir-lo en residència.

            La propietat s’afegia a les que la família dels Carbó i Casas ja tenien al costat mateix, amb una fàbrica, i que ja havien format part dels terrenys de la pròpia abadia. Amb la desamortització de Mendizábal, 1835, el conjunt s’havia subhastat i poc després revenut. El segon propietari havia venut a un grup de petits capitalistes de la família materna de Casas els terrenys, reservant-se el monestir, que va acabar venent-los també.

            L’hereu Casas es va enamorar del monestir, que va pintar acompanyat del seu inseparable Santiago Rusiñol, i el va acabar convertint en la seva mansió, reformada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, amb els agosarats contrastos que us indicava, entre el respecte gairebé romàntic del claustre i les comoditats de les estances reformades. No sé si això va causar gaire escàndol entre els habitants de les poblacions veïnes, Navarcles i Sant Fruitós de Bages, que fornien de treballadors i treballadores – aquest doble esment no és voluntat meva de ser políticament correcte, és la simple constatació de la realitat.

            Però sí que sembla que la forma de vida del pintor i els seus amics i amigues – repeteixo la nota que acabo de dir ara mateix – un cop construïda la mansió–monestir sí que ho va ser, amb aquells sopars i festes vora de la piscina, antiga bassa de rec, i les anades i vingudes en els veloços, i acabats d’inventar, automòbils. O els fets dels “cèlebres” Casas i Rusiñol, com la bretolada esnob de destrossar a cops de bastó tota la ceràmica d’un terrissaire del mercat del poble. O l’altra de quan un pobre home que havia perdut dos rals, qui sap si tot el que tenia, i el noi dels Casas “l’ajudava” a buscar-los encenent un bitllet de vint-i-cinc pessetes. Animalades de nen de mamà; encara sort que Ramon Casas ens va deixar pintures de crítica social com Garrot vil i La càrrega.

            I dic nen de mamà perquè la família d’Elisa Carbó, l’avi i l’oncle de Ramon, era la que aportava la major part dels diners; el pare Ramon Casas, indià de Torredembarra, s’havia enriquit a Cuba, però no tant com la família de la mare, pel que diuen els papers. No sé si els colors blanc i blau de la terrassa porxada era cosa de la localitat paterna – la meva, tot sigui dit –, de les arrels també indianes de la mare, o era cosa de l’arquitecte o del Sitges de les festes modernistes, que també deuen molt al pintor Ramon Casas.

            Només sé que Sant Benet us farà passar, amb tot el conjunt de Món Sant Benet, en molt poca estona de l’ombra del romànic i del gòtic primitiu del celler, passant pel bigarrat clarobscur del barroc, quan el monestir pertanyia a Montserrat, fins a la llum, potser al capdavall ingènua i il·lusòria, del segle vint, que havia de ser el del progrés i la tècnica. O fins al vint-i-u, en què la tècnica s’ajunta amb la cuina, la de Ferran Adrià i la Fundació Alícia, un espai d’investigació alimentària, també visitable prop del monestir, i dins del mateix Món Sant Benet. En qualsevol cas, un salt endavant o enrere en el temps, vertiginós, un túnel del temps entre les llums d’avui i les ombres d’ahir –també es podria dir exactament del cert al revés– , que podeu repassar amb més calma i sempre tirant cap enrere, amb el llibre de Ramon Carreté i Adolf Todó L’ombra de Sant Benet.  

Us explicaré com va anar, ni que, pensant com ho he de fer, em recordi una mica un episodi de la sèrie La dimensió desconeguda, o un conte de Pere Calders. Era el 2008, el primer cop que anàvem tots dos junts a París. Quedeu-vos amb aquest detall, que podré fer servir com a justificació si creieu que desvariejo. És allò que diuen les meves nebodes, que París és la ciutat de l’amor i tal. La primera nit vam anar a un bar.

            Podria donar el nom de la cerveseria, que és en la cantonada dels carrers que he esmentat. De fet, l’he buscada al Google Maps. Però seria un detall innecessari que li trauria màgia a la narració, si hi anéssiu a preguntar a la gent del bar. Ella no recordo que va demanar, i a mi m’ha quedat per sempre enregistrat a la memòria que vaig demanar una cervesa blanca, que m’agrada molt. El cambrer em va preguntar si la volia de pressió, d’ampolla…; en francès, naturalment. Jo sabia què volia dir: sí, una ampolla gran, no un quinto, però com que feia poques hores que érem a París, encara no havia tret la pols al poc francès que sé. A més, l’atabalament de les circumstàncies no ajudava.

            Aleshores, me’n recordo com si fos ara, i és una de les coses menors de la meva vida que tinc més estranyament viva, el cambrer va dir, inequívocament, després de sentir l’embolic que m’estava fent amb la llengua per explicar-me: “una mitjana?”. Així, en català central perfecte, sense accent ni de la Catalunya Nord tampoc, ni accent a l’à final, que delataria un cambrer francès amb sensibilitat pels idiomes, i facilitat. Ella també ho va escoltar perfectament, i ens vam quedar al·lucinants. Després, ens va portar les begudes, parlant sempre en francès, vam pagar, ens va acomiadar, en francès… Què perquè no li vam preguntar res? La Carme sap que, si m’agafa, sóc de preguntar i de fer-la petar, en casos semblants; si no m’agafa, no. Però estàvem massa sorpresos, en un estrany núvol. Saber que el cambrer era de Roses, posem per cas, i que feia anys que treballava a París, no ens hauria fet més bonica la història. I el cert és que, tot i ser jove, no tenia pinta de ser un estudiant de la Sorbona que es paga els estudis servint cerveses.

            Per si la situació no fos prou inversemblant, l’endemà sopàvem en un restaurant de la cantonada de just al davant. També n’he esbrinat el nom, però no us el penso dir. Allà vam demanar carn, tots dos, la d’ella al punt, la meva poc feta, saignant, com se sent dir fins i tot a alguns cambrers de restaurants d’aquí a la Catalunya Sud per fer-se els conaisseurs, i com jo sé que se n’ha de dir per quedar bé, i que quedi clar, i no et portin una sola de sabata recremada. Però en aquell restaurant, no gaire sofisticat però correcte, i amb l’atabalamenta París Oh La La que encara em durava, no em sortien les paraules. Aleshores, la improbabilitat més improbable del món, del món que no parla català, s’entén, es va produir, i el garçon, o maître, o el que fos, va exclamar: “Poc feta?”. Claríssimament, sense possibilitats que jo l’hagués sentit malament, amb la pronúncia néta d’un fill de Vilafranca o de Tarragona. Ni un “saignant” que es pogués prendre, amb el soroll de la sala, per un “sagnant”. No: “poc feta?”. Inconfusible: DO Catalunya! O no: en aquest segon cas, la Carme no ho va sentir, amb el soroll de la sala.

            Jo, igualment atordit que el primer dia però una mica més en forma, més acostumat que ahir a aquestes “dimensions desconegudes” lingüístiques li vaig respondre tranquil·lament, en la meva –i seva?– llengua: “si, poc feta, sisplau”. No va fer cap cara estranya, va marxar, i la carn me la va portar en el punt exacte, poc feta, saignant, vaja. El ritual de després va ser exactament igual que el dia abans: tota la resta de preguntes, respostes i peticions: “l’addition, s’il vous plaît” en francès de Larousse. No volia jo que una explicació racional arruïnés la segona nit misteriosa de París.

            Espero que em cregueu, i que no perdi la poca credibilitat que tinc. Puc dir com deien els avis, coses més rares s’han vist, i a fe que en seguirem veient, en temes lingüístics i relatius al nostre país. I, per acabar, dir que aquesta història al·lucinant en dues parts, tot i tenir-la sempre en un calaix de la memòria, m’ha vingut avui al cap perquè l’hotel on ens estàvem és deia Hotel de Hollande. I les eleccions presidencials d’avui m’hi han fet pensar. Espero que la legislació francesa no prengui les meves al·lucinacions parisenques i el lloc on va passar com a una premonició per al dia d’avui. Que, com que escric aquest apunt abans que se sàpiguen oficialment els resultats, segur que incomplirien la legislació electoral francesa, per això d’esmentar el nom de l’hotel.

            Si algú no entén la darrera picada d’ullet, que escolti sisplau #RàdioLondres. Com el meu avi Isidre, que, en temps del franquisme, la primera cosa que feia, tornant del camp, era posar la BBC. Una ràdio britànica per conèixer les notícies d’aquí. M’ha quedat un apunt força estrany, ho sé. Són coses que passen de nit als carrers de París… 

No sé si he d’escriure aquest apunt del bloc. No vull ser responsable que es perdi un paradís, petit i amagat. Si em decideixo a escriure’l és perquè ja ha petat com una gla la bombolla immobiliària. I perquè si, durant tants anys aquest poblet no ha crescut deu ser per alguna raó, de propietat o protecció dels terrenys del voltant, que desconec del tot. I perquè estic segur que els que no conegueu Ferran no us creureu que pugui existir.

Us imagineu un poble al costat mateix de la platja, d’una estació de tren i de l’entrada de l’autopista, a tocar de dos espais naturals protegits, dins del municipi d’una ciutat gran i que fa molt temps –segles– que no arriba als dos-cents habitants? Que, tot i estar al costat de càmpings i urbanitzacions, no ha estat tocat encara pel turisme? Que, tot i ser el barri d’una capital, s’hi viu com en un poble allunyat, dels que segurament ja no existeixen ni en les valls muntanyenques més aïllades? Us creieu que un poble així existeix? Si no us ho creieu, podeu deixar de llegir: era una broma, Ferran no existeix, deu ser un miratge que, a l’estil dels indrets creats per alguns autors, m’he inventat jo.

            Ara, si m’heu cregut i em prometeu guardar-ne el secret, continueu amb mi, però sense fer soroll, amb respecte i procurant no trencar res de l’harmonia del lloc. Ferran és una pedania, diu la poca informació que se’n pot trobar, del municipi de Tarragona, tot i que és més a prop de la vila d’Altafulla. Va ser el cap del municipi de Tamarit, agregat a Tarragona als anys 50 del segle vint. En el “món google” he trobat que l’agregació va ser el 1952, però no sé si és exacte. El geògraf de la URV Josep Oliveras us en podria donar més raó, o potser el llibre sobre la història moderna del Baix Gaià que acaba de publicar l’historiador Salvador J. Rovira. Si la memòria no em falla, Oliveras explica que el terme de Tamarit arribava fins l’inici de la platja Llarga, venint de Tarragona, prop després de l’actual Cala Romana. La benzinera del revolt sobre la Llarga, on hi ha el cartell que indica Costa Daurada, podria assenyalar-vos-en la fita. L’annexió s’hauria produït, segons recordo, per un problema d’accés dels veïns de Tamarit, un municipi molt gran i poc poblat, a l’aigua potable. Per poder construir un pou haurien perdut la independència, i Tarragona guanyat un gran territori, que incloïa la torre dels Escipions– la imatge del qual, a manera d’escut, presideix el castell de Ferran–, i que avui incorpora gairebé tots els barris de Llevant de la capital. Si aquesta informació no és del tot exacta no en doneu la culpa a les fonts, sinó a la meva mala memòria i a la manca de textos.

El cert és que costa trobar-ne documentació, tant de Ferran com del castell, que formava part de la marca del Gaià, territori fronterer del comtat de Barcelona durant dos segles. L’hi he demanat a Barbara Vastenabond, que va escriure l’article Els castells del Baix Gaià: els límits de la cristiandat, a la revista Sàpiens, fa dos anys, el text en què parla del castell de Ferran –no el confongueu amb els de Tamarit ni Altafulla, sisplau–: “Bastit probablement al segle XI com a simple torre de defensa dels territoris més avançats de la frontera, el castell de Ferran –de propietat privada i no visitable– és una acumulació d’actuacions i reformes al llarg dels segles, fins a la seva aparença actual. Des de la plaça a la que dóna nom, el castell presideix la confluència dels dos únics carrers d’aquest petit poble en forma de ‘U’ perfecta, ple d’encant quan, els dies de sol, els veïns treuen al carrer les seves cadires per xerrar una estona a la fresca.”

Gràcies, Barbara, per aquesta descripció tan exacta i que encara ara és així. Els habitants dels pobles de la comarca natural del Baix Gaià, que coneixem Ferran, podem donar-ne fe, dels dos carrers, i les dues places, de l’encant, i de la tranquil·litat. Els veïns de Ferran sempre han tingut una molt bona relació, corresposta, amb els dels pobles del voltant, de la Riera a Altafulla, la Torre (Torredembarra)… Per als nostres pares, la festa major de Ferran, per la Mare de Déu d’Agost, era una de les grans dates de l’estiu. I el ball, en aquesta mena de territori franc entre pobles més grans, lloc propici al festeig entre nois i noies de diferents pobles del voltant, un punt per al nostre petit mestissatge.

Avui dia, quan l’eixabuc de la gernació de l’estiu fa irrespirables els carrers i les platges de la rodalia, Ferran és encara un racó de pau on recuperar la calma. Sabem d’algun actor resident per aquí que fins i tot ve aquí a repassar mentalment els papers.

L’any passat, el 2011, va ser el primer en què un acte musical de la festa major tarragonina, la de Santa Tecla, es feia en els carrers de Ferran. Hi va tocar la xaranga La Capona, de l’Estudi de Música, de Tarragona. Potser vaig errat i ja hi havien tingut lloc abans altres actes de la festa major grossa tarragonina. Ho hauria de consultar als grans coneixedors del cicle festiu de Tarragona. Ja he dit que em podia equivocar, i que jo tenia poca documentació sobre Ferran i l’antic municipi de Tamarit a l’abast. I ja he dit també que no havia d’haver escrit aquest apunt de Ferran, que en pot trencar la màgia.

De tota manera, si no m’heu fet cas i heu llegit fins aquí, estic content d’haver-vos fet descobrir aquesta “ratlla tendra sobre el món”, com es deia –sobre el Paral·lel– en aquell musical de Dagoll Dagom titulat Flor de nit. Per a nosaltres, els del Baix Gaià, això són justament Ferran i la ratlla del Gaià, una ratlla tendra sobre el món, que ens porta uns records molt grans, inversament proporcionals a la menudesa del poble. Si vosaltres voleu que continuï sent com és, podeu anar-hi. Si no, oblideu aquest escrit.