Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Londres: la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

El pancake és una crep. A Anglaterra, des de l’Edat Mitjana, se’n fan en els dies de Carnestoltes per aprofitar els ous; quan arribava Quaresma era prohibit menjar-ne. També durant el període de Carnaval tenen lloc les curses de pancakes. El reglament és senzill: els corredors han de fer saltar el pancake dins de la paella, mentre no paren de córrer. Guanya qui arriba abans sense que li hagi caigut a terra ni el pancake ni la paella. La tradició vol que la cursa més antiga, la d’Olney, al Buckinghamshire, es remunti a mitjan segle quinze, quan una cuinera va sortir corrents cap a l’església, en sentir les campanes, oblidant que a la mà duia una paella perquè estava cuinant els pancakes.

            La de la plaça de l’Ajuntament de Londres no és tan antiga, es fa només des del 2005, i l’organitzen els antics gremis, avui organitzacions benèfiques. Li dóna la sortida el Lord Major o “alcalde” de Londres, guarnit per a l’ocasió, amb el vestuari de gran gala: capa vermella amb ribets de pell, tricorni negre, medalla de la ciutat… Un aspecte majestàtic, i un discurs burleta i molt divertit: una imatge que podria resumir l’essència del poble anglès, aquesta síntesi tan difícil de fer entre allò més elevat i allò més planer. L’humor anglès, el de debò, no el que de vegades ens volem imaginar els catalans, quan comparem el seu i el nostre, té, crec, dos components: la circumspecció i la brusquedat.

No sé si l’amic Tree llegirà o no aquest post, però no voldria ser tòpic en dir-ho: el cert és que no és ben bé una opinió meva. Rere meu una dona i un home van estar-se tota la cursa –les sis curses del matí– elaborant una teoria sobre per què un poble tan seriós com l’anglès té tradicions així. Tot i que el meu anglès és deficient, I think, vaig entendre que deien que les ganes de fer l’animal en unes persones tan respectables com les presents, ve de molt endins del caràcter anglès. I aquí rau la gran diferència amb el nostre humor: els catalans tenim un humor escatològic, d’una banda, i som solemnes, de l’altra, però no barregem, diria jo. Una cursa de truites de botifarra d’ou, la farien joves eixelebrats, mentre pares i mares s’ho mirarien, somrient i disculpant-los: són joves…!

Difícilment veurem gent venerable, amb cara de diputat o doctor Honoris Causa botant rere una paella. A Londres fan una cursa entre la Cambra dels Comuns i la dels Lords! No la veig, al nostre Parlament. Però potser m’equivoco i som més semblants als britànics, en això, que no creia. Només és una teoria, i per Carnaval ja la comprovarem!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Londres per cmarques | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent