Carles Marquès - Dues hores de tren

Anton, Antoine, o Gabriel, com vulgueu, de Sartine, el polític-policia parisenc, va dipositar les últimes voluntats a mans d’un notari tarragoní, Salvi Fàbregas, el 19 d’abril del 1799, dos anys i mig abans de morir. Sense fills, dona, ni família pròxima, va deixar els papers, llibres i objectes personals –on deuen haver anat a parar?– a un cosí irlandès llunyà, i la major part dels diners a un convent prop de Maella, a la Franja, on hi havia acollits monjos i altres persones expatriades de França. Però el que pot despertar més curiositat des del punt de vista tarragoní és la resta de noms que apareixen al testament, com a marmessors, testimonis, o hereus de la seva roba, mobles i “poca plata”. Un retrat de la Tarragona del 1800.

En la plica del testament de Sartine, només la signatura és seva, el text és d’una altra mà, potser d’un dels escrivents que s’hi esmenten, i que actuen com a testimonis, Antoni Vidal i Antoni Canudas. No són cognoms rars de trobar, però en la Tarragona de l’època, una petita ciutat d’uns 10.000 habitants, els més freqüents, segons es veu als llibres eclesiàstics, eren alguns com Granada, Icart, Soler, Ferrer, Roig, Salas… i altres. A finals d’aquell segle divuit, i abans per tant de l’arribada de fugitius de la Revolució, ja ens trobem a Tarragona força cognoms francesos en el registre de casaments, com ara Joan Labouchiere Conne (1768), Joan Francesc Boiseau Chapui (1769), Jaume Roger Chevalier (1770), Joan Boeldin Dufaut (1772), Andreu Muzaton Dujour (1777), Joan Labrande (1786) …  Jo, almenys, no sé com és que tants francesos, si ho són, es casaven a Tarragona. Va mantenir Sartine cap relació amb aquests aparentment connacionals?

            A partir del 1789, amb l’esclat revolucionari a França, van començar a arribar a tot Catalunya onades d’emigrants reialistes: eclesiàstics, oficials, magistrats… Tarragona no n’és l’excepció. Hi van venir força francesos, si fem cas a Pierre-Nicolas Chantreau, agent dels revolucionaris, encarregat el 1792 d’una investigació secreta per comprovar la disposició catalana a favor de la Revolució, que va dir: “em penso que la Gascunya sencera és a Tarragona”. Si és cert el que afirma Don Chantreau, com es coneixia aquest informador –espia, vaja–, professor de francès a Àvila, molts eren gascons. La terra dels famosos soldats, els Cadets de la Gascunya, que apareixen a l’obra de teatre Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand, i en Els Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas. Ens hem d’imaginar a les tavernes tarragonines alguna baralla a espasa de cadets exiliats, doncs?

El notari era, com he dit abans, Salvi Fàbregas. En els registres parroquials de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (AHAT), trobem que Salvi Fàbregas Rovira, probablement la mateixa persona, s’havia casat amb Maria Zerezo (sic) Cerveró el 10 de setembre de 1785. El cognom Fàbregas no és gens infreqüent en el món notarial de Tarragona: Ramon Fàbregas Seguí, segurament familiar, no sé encara en quin grau, de Salvi, va ser prior del Col·legi d’Escrivans Públics de la ciutat, i pare del conegut capità de Milícies Urbanes el 1811, durant la Guerra del Francès, Joaquim Fàbregas Caputo. Aquest darrer, ferit al Pla de la Catedral en l’assalt napoleònic del 1811, i fugit després d’una presó francesa, va ser anys més endavant l’alcalde de Tarragona, el 1854, que va iniciar l’enderrocament dels antics baluards, que donaria pas a l’actual Rambla Nova.

            Els marmessors i executors del testament són encara més indicatius: Manuel de Montoliu, Joseph Zaragozano, Carlos de Posada i Francisco Zamora. Repassem-los un per un, perquè en algun hi trobarem una història ben sucosa, que podria ben formar part del passat de Sartine a París, un passat ple d’espionatges i intrigues policials. No és el cas, o almenys en aparença, de Manuel de Montoliu, de qui Enric Moreu-Rey en el seu llibre (vegeu l’anterior apunt d’aquest bloc) afirma que es deia de segon cognom Josa, i que havia nascut a Tarragona el 10 de febrer del 1739. Va ser cavaller de l’Orde de Sant Joan, comanador de Vilafranca i bailio, és a dir batlle reial, de Mallorca. No n’he trobat encara la certesa en l’AHAT, i caldria investigar-ho més, però probablement es tracta d’un avantpassat dels membres de la família Montoliu més coneguts: l’advocat i polític Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i el seu fill, el crític i historiador de la literatura Manuel de Montoliu i Togores. La casa pairal dels Montoliu, al carrer de Cavallers, i la seva amistat fa aventurar la hipòtesi que la casa tarragonina de Sartine podia ser en aquest mateix carrer, on es concentrava aleshores la petita noblesa local, o si més no a prop. La Casa Montoliu és avui el Conservatori de Música de la Diputació tarragonina.

            Joseph Zaragozano va ser vicari general de l’exèrcit i canonge de la Catedral. També n’era canonge Carlos González de Posada (al testament apareix sense González), nascut el 1745 a Candás, Astúries, format a la Universitat d’Oviedo, segons el volum tercer de la Història de Tarragona, que signen Salvador J. Rovira Gómez i Josep Fàbregas Roig. A Tarragona, escriuen aquests autors, va impulsar la creació de la Reial Acadèmia de Dibuix i Nàutica. Un dels personatges més interessants de l’època a Tarragona, va enviar diverses comunicacions a les acadèmies reials. Anem perfilant doncs l’entourage tarragoní de Sartine: cavallers, funcionaris reials, militars, eclesiàstics il·lustrats… Sembla portar una vida pacífica, conservadora, retirada d’antigues glòries… Però encara ens falta parlar de l’últim dels marmessors, força més aventurer, Francisco Zamora. Ho deixarem per al següent apunt d’aquest petit serial històric. (Continuarà)