Cancale: hem caminat sobre el fons de la mar (i 2)
En l’últim apunt, us parlava de com és de difícil d’explicar l’experiència d’una marea extrabaixa a Cancale, la Bretanya. Aleshores intentava situar-vos-hi amb algunes dades més geogràfiques, científiques i objectives. Ara ho intentaré d’una manera més personal i narrativa, diguem-ho així. De moment, compto amb el gran ajut del gegant Gargantua.
Com es propi d’un gegant tan enorme en tots els sentits de l’expressió, inclòs el literari, a centenars de pobles i ciutats de l’estat francès s’hi situen llegendes populars de Gargantua i del seu fill Pantagruel, sortits de la imaginació, també gegantina, de François Rabelais, al segle setze. Què va ser abans, les llegendes o les novel·les de Rabelais? George Sand va dir que Gargantua és el treball del poble i que Rabelais, com tots els grans creadors, se’l va fer propi allà on el va trobar. El cas és que rere el gegant golafre s’hi amagaria una divinitat gal·la, Gargan, sembla que bondadosa, tot i que els cristians van donar el nom de Gargantua a molts munts de pedres que els semblaven obra del diable. Un podria ser el que trobem, poc després d’arribar, a la mar de Cancale.
Diuen, a Cancale, que Gargantua va obrir d’un cop de peu un meandre del riu Rance, l’anomenada “anse de Mordreuc”, i que després va llançar a la mar totes les “pedretes” que li havien entrat a les sabates; avui serien els Rochers de Cancale. O, qui sap, potser va fer una fartanada de les reputades ostres de Cancale, i després va llançar-ne a l’aigua les closques – això sí, gegants com ell – formant aquelles roques que veiem.
Això almenys, llançar les closques a l’aigua, és el que fan els milers de persones que mengen ostres en les parades arran de mar que trobareu al costat del port. A primer cop d’ull, sembla una cosa una mica bruta, sobretot quan es retiren les primeres aigües, una mena de caspa enorme, gargantuesca, que li ha sortit a la platja, o les escames d’un gran peix, igualment pantagruèlic, o d’un drac blanc de les costes de la Bretanya. Un drac que podia ser el mateix Gargantua de la mitologia cèltica, que es transformava en tota mena de formes, però li agradava sobretot fer-ho en drac. Tanmateix, sembla que aquesta crosta calcària, més prosaica que el mite dels celtes, és de fet una mena de fertilitzant de la collita d’ostres, un adob natural. I no ens despistem, que ja comença a baixar la mar.
Per al neòfit, el fet que comencin a ullar els caparrons dels artefactes en els quals es crien les ostres ja suposa una gran emoció. Però la nostra amiga Muntsa, que ja hi porta uns dies, ens diu, com els vells mariscadors de Cancale: “això no és res”. I és cert, al cap d’una estona, quan la mar cancalesa és un immens latifundi de “plantes” d’ostres, rius pensant que allò d’abans, certament, no era res, comparat amb aquesta gran extensió de sorra. Una mica desoladora, tot s’ha de dir, amb les barques derrotades i “enfonsades”.
El tot, aquesta mar que es despulla de la brillantor de les aigües per ensenyar-te l’os nu de les pedres i la sorra, seria el súmmum per als artistes surrealistes, com Dalí, que es va pintar a ell mateix als sis anys, quan creia que era una nena, aixecant la pell de l’aigua per veure dormir un gos a l’ombra del mar. Aquí, a Cancale, en aquest somni surrealista fet matèria, els gossos dormen i corren a “sota” de la mar, durant unes hores.
A la tarda, la superfície coriàcia i tota l’estona una mica humida, d’aquesta terra podríem dir holandesa, conquerida temporalment a la mar, omple la seva pell de venetes d’aigua, cada vegada més gruixudes. La mar potser no puja tan ràpid com el galop d’un cavall, però si que sembla el llom suat d’un cavall, al qual se l’inflen més les venes com més corre. És el moment de tornar a la vora, perquè la mar recupera el terreny prestat. Potser Gargantua deu haver trencat d’un cop de peu una barrera natural de roques, allà al Mont Saint-Michel, que diuen que era un ancià lloc de culte de la divinitat Gargan.