Maria-Rosa Wennberg, un segle de vida per la cultura i el teatre

Avui, quan només li faltaven tres setmanes per fer 100 anys, s’ha mort la Maria-Rosa Wennberg. Escriptora, filòloga, directora de teatre, activista i impulsora d’iniciatives culturals, ha estat una persona imprescindible en la vida de Torredembarra en el darrer mig segle, al costat del seu home, Manuel Crehuet. Quan va fer 99 anys, al juny de l’any passat, amb el grup de teatre de la vila, vinculat a la coordinadora teatral El Nus Escènic, que ella havia fundat, li vam dedicar una lectura teatral a la Sala del Mar torrenca. En publico la presentació com a record i homenatge. El nostre sentiment et portarà al cor, Maria-Rosa.

La Maria-Rosa Wennberg fa 99 anys. Sabem que potser no li agraden gaire els homenatges, però sabem que li agrada molt el teatre, i per això volem celebrar-ho amb ella fent una de les coses que més li plauen, una lectura teatral. Fent, interpretant, teatre.

Una lectura que a més ha de servir de reconeixement a la tasca que tant ella com el Manuel Crehuet han fet per al teatre i la cultura de Torredembarra, però situant-la en un àmbit més ampli, el del teatre i la cultura catalanes del segle vint.

No és que aquesta tasca, la desenvolupada a la Torre, no s’hagi reconegut: la Maria-Rosa i el Manuel – el Nel, i ja veureu a través de la lectura perquè l’anomenem així – van ser nomenats fills adoptius del nostre poble, per exemple.

Però potser no som sempre prou conscients de com aquesta tasca és important dins del marc general del nostre país, i com se situa dins d’una història cultural. De com la Maria-Rosa i el Manuel ens han fet representar un paper privilegiat en més d’un segle de història del teatre català.

Per situar aquesta tasca en el seu just context, hem triat dues lectures: alguns fragments del llibre Una Barcelona de conte, una biografia del dramaturg Pompeu Crehuet, molt popular en el primer terç del segle vint, i pare del Manuel, escrita pel nebot del Manuel, Eladi Crehuet Serra. I una obra de teatre del mateix Pompeu, Mamà política.

Totes dues ens porten a conèixer la saga dels Crehuet, de dramaturgs i notaris, que continua fins a les generacions joves d’avui. I a ubicar-hi les generacions joves de fa uns anys, les que es movien per un Sant Feliu de Guíxols feliç, que ens fan pensar en la Torre feliç que ens van ajudar a construir la Maria-Rosa i el Manuel. Uns anys, i una Maria-Rosa i un Manuel d’aleshores, que descobrirem en els fragments triats del llibre de l’Eladi.

Amb Mamà política trobarem un teatre de 1929 de gran èxit a la Barcelona d’aquells anys, i que després la dictadura va estroncar. Un teatre àgil, fresc, de repertori, amb una qualitat lingüística excepcional i un talent per al gag i el joc de paraules riquíssim. Un teatre que de vegades recorda el cinema de l’època: Ernst Lubitsch, Billy Wilder… I amb algun diàleg que sembla escrit perquè l’interpretessin el Groucho Marx i la Margaret Dumont. Teatre de saló, elegant, que ens connectava amb el món abans que caigués la fosca nit del franquisme.

Aquesta obra, a més, ens permet entendre moltes de les tries d’obres que va fer el Manuel per representar aquí, perquè a estones ens pot recordar el Miguel Mihura de Tres barrets de copa o l’Adorable mentider, de J. M Synge. I també ens connecta amb el fi humor del Manuel.

El Grup d’Aficionats a l’Art de la Torre té més de 60 anys d’història. Però encara hi podem sumar més història i de saviesa teatral si hi comptem la connexió amb el gran teatre i amb la cultura catalana i universal, que ens han aportat el Manuel Crehuet i la Maria-Rosa Wennberg.

Gràcies, doncs, saga Crehuet per fer-nos part de la vostra família. i gràcies, sobretot, Maria-Rosa, per tot el que ens dónes amb tanta generositat.

 

Carles Marquès

 

 

 

Cuba imaginària

Cuba

Els meus avis, que jo sàpiga, no van anar mai a Cuba. Jo tampoc hi he estat, físicament. Sí que hi va estar l’avi de casa meva, el que la va fer reformar, com van fer molts indians. I no tan sols hi va estar, el Venanci, o Venancio, Mercadé, sinó que hi va fer calers, i es va casar amb una altra descendent rica de catalans, doña María Bosch, germana del propietari de Rom Bacardí abans de la revolució. A casa, doncs, fa cinquanta anys jo sentia parlar de Cuba amb accent cubà, suau i senyorial: doña María, la meva veïna, hi va viure fins que se’n va anar amb els seus fills i néts a Miami, ja gran. Un d’aquests néts va venir a veure casa “seva”.
L’any passat, o potser era l’anterior –el temps passa volant– es va presentar a Torredembarra un nét del Venancio i de doña María. No cal que en digui el nom, no vull personalitzar, sinó parlar d’unes relacions entre Catalunya i Cuba que aquests dies, amb l’acord entre Raúl Castro i Obama, tornen a ser actuals. Si és que mai havien deixat de ser-ho, perquè en l’imaginari català Cuba i els indians sempre han estat especials. Això potser es nota més en un poble com el meu, però també en molts altres de la costa, sobretot. El nét de l’indià de casa meva va venir a la Torre –Torredembarra, pels nadius – a recuperar les seves arrels, les de la seva família. I aquí es van començar a produir desajustos entre aquestes arrels, tal com li havien explicat a ell, i la realitat actual tal com la percebem els que vivim aquí. Uns desajustos que potser són els mateixos que tenim els catalans amb aquella Cuba mitificada, la dels avis indians i de les havaneres.
Per començar, el nét de Venancio buscava unes arrels espanyoles, que són les que volen trobar molts cubans de Miami, que s’han anat desarrelant de l’illa dels seus pares, i que noten que són alguna cosa diferent dins de la immigració hispanoamericana als Estats Units. El meu nou amic, una persona simpàtica, oberta i que espero que torni algun dia a veure’ns, als de casa nostra, no havia parlat castellà, o espanyol, fins a ser adult, perquè la seva família havia preferit parlar-li, i que els parlés, en anglès. Moltes famílies “cubanes” de Florida ho fan, perquè creuen que això facilita la integració. Però el nét, per pròpia voluntat, havia anat aprenent la llengua dels seus pares i ara parla un castellà correctíssim, amb més accent caribeny que no anglosaxó. Ara, que del català dels besavis, ni parlar-ne. Pronuncia Bosch com la marca alemanya, o com el nostre “Boix”. Li intento explicar que es pronuncia Bosk, però no el convenço. Qui sap, potser al pròxim viatge, si n’hi ha. Ara encara està en plena espanyolització. Es va casar amb una noia, crec que de Madrid, i vol comercialitzar un producte típic espanyol als EUA. No dic quin és, per no aixafar-li la idea, ni el mercat, però se m’acuden idees millors.
Els Bosch, el seu oncle-avi Pepín i la resta de la família, es feien amb la família Castro, allà a Santiago, i rebien a casa a Fidel, com jo he fet amb el nét –l’anomenaré des d’ara N., tot i que no és pas la inicial del seu nom–. Però el pare de doña María i de Pepín, a qui N. admirava, ja li advertia: “Fidelito, vas por mal camino.” Els Bosch, que es van quedar sense la fàbrica Bacardí –un altre cognom català– i la resta de les propietats, són anticastristes. N. em comenta, sense preguntar-me per la meva afiliació política, que amb Batista es vivia millor i que, com a dictador, no es podia comparar amb Castro, era molt més light. Batista, vull dir. Sort que no ens hem trobat pel carrer el meu amic Ll., que és força castrista, la conversa hauria estat explosiva, de ben segur. També assegura que els millors cubans, els més preparats, han estat els que han anat marxant de l’illa, i han quedat els més acomodaticis. Una afirmació polèmica, si més no.
Però de política, més enllà d’aquestes declaracions, que molts cubans de Miami ja porten de sèrie, no en parlem gaire més. Ja tinc prou feina en argumentar-li que ell és un descendent de catalans. S’està un parell de dies a Torredembarra, i en aquests dies anem a veure alguns veïns de la seva àvia, i parents de la seva família torrenca. També vol visitar el cementiri, i trobar les tombes dels seus ancestres. Jo, com que he viscut tants anys fora, no sabia on eren, aquestes tombes, i ho he hagut de preguntar. A part, hi anem acompanyats d’algun altre amic de doña María. Però resulta que, mentre hi anem, en direcció als nínxols dels Mercadé, N. insisteix en fer fotografies a tots els molts nínxols que porten aquest cognom, i em costa molt d’explicar-li que no tots són família seva. Directa, almenys. A la Torre el cognom Mercadé és molt comú, i dir-se Mercadé aquí és com dir-se Pujol a Catalunya, o Bosch a Cuba, potser. Ho acaba entenent, abans de marxar, tan ràpidament com ha vingut, cap a l’aeroport del Prat. Adéu, N., fins aviat?
També hem d’entendre a N. Ell buscava un país diferent del que és ara, un país que li havien explicat l’àvia, i la seva mare, que és filla de doña María. Un país en blanc i negre, en ple franquisme, on molts fills de catalans que havien tornat de Cuba no eren massa conscients, ni conscienciats, de quines diferències substancials hi havia entre Catalunya i l’Espanya castellana. Però segur que sí que devien tingut consciència de les diferències entre Cuba i l’antiga metròpoli. Almenys alguns, que van lluitar del costat independentista el 1898. Altres potser no, però no per aquesta raó van renunciar a la nacionalitat cubana després de la independència. El propi Emilio Bacardí, amo de l’empresa d’aquest nom, avantpassat del meu visitant, i amb orígens a Sitges i la Secuita, va ser el primer alcalde de Santiago en la nova República. Després vindria la revolució dels barbuts, el desamor entre famílies de l’elit santiaguera, l’exili dels Bosch, els Mercadé, a Miami o una Espanya, conservadora, i potser al capdavall imaginària.
Potser aquesta mateixa Espanya imaginària és la que ara N. busca, i vol trobar a la que va ser la nova casa pairal de la seva àvia, després de la gran mansió de Santiago. S’enamora, per antics i exòtics per a un nord-americà com ho és ell, dels interruptors ceràmics de “palomilla”. En fa tot de fotos, entusiasmat, fins que, amb gran pena, em veig obligat a dir-li que no són dels temps dels seus avis, i que fa poc més d’un any que la meva dona i jo els vam fer instal•lar. Tampoc no veu, dalt del penjador del passadís, la gorra revolucionària, record d’un viatge. Per sort per a ell, suposo. N. cercava un país imaginari, l’Espanya dels avis, que no li devien parlar de Catalunya, suposo també. Què li expliques a ell que aquí hi ha un moviment independentista que ha agafat com a inspiració la bandera cubana per a la nostra estelada. Jo intento explicar-li, però suposo que és massa complex per a una primera visita a les arrels. I, potser nosaltres mateixos els catalans, amb la nostra baixa autoestima atàvica, en som una mica culpables, del desconeixement. Ens enorgullim dels indians, els “americans”, els catalans de Cuba, però estem segurs que tots, o si més no una majoria, enarboraven la bandera catalana?
Segur que alguns sí, en tenim constància. Però no sembla el cas dels parents del meu nou amic N. Què deu pensar, per cert, del acord entre Obama i Raúl Castro? Hi deu veure, com altres cubans de la Florida, una traïció als lluitadors anticastristes i una perpetuació del règim? O, com a persona més jove, hi veu una oportunitat democràtica? Entendria, entendrà, una independència de la terra dels seus avis respecte de la que a ell li havien dit que era la terra dels seus avis? Hi sabrà veure una translació del que va passar a Cuba fa més d’un segle? Li sabrem explicar els catalans, amb parents a Cuba? No ho sé, no li vaig preguntar en el seu moment, perquè aquesta nova relació Cuba-EUA era encara inimaginable. Com pot ser inimaginable, per molt que portis per cognom Bosch, Mercadé, Ferrer… i siguis cubà, la independència d’un país anomenat Catalunya. Com és inimaginable, impredictible, tot gran canvi de rumb de la història.
N., si un dia tornes a Torredembarra, no esperis trobar-t’hi un país imaginari. Intenta descobrir el país real, com real és la Cuba d’ara. Jo intentaré explicar-te’l.