El ‘No’ d’Escòcia: aprenent-ne les lliçons
Ha guanyat el ‘No’ a Escòcia. Com influirà a Catalunya? Ni hi influirà tant com creuen alguns –els que abans de saber el resultat asseguraven que eren “dos casos que no tenen res a veure”– ni tan poc com podem pensar d’altres. Hi influirà, esclar, com hi pot influir qualsevol circumstància internacional, local o personal, en un procés on cal afinar tant com el nostre. Però hi influirà positivament si en sabem treure les lliçons. No sé si la victòria del ‘No’ es deu a raons econòmiques, a la darrera pressió britànica de la por, al fet que el procés s’iniciés des de dalt, des del govern de l’SNP, o a totes aquestes raons, i altres, juntes. No ho sé. Altres ho analitzaran amb més coneixement. Em limitaré, com vaig fer en el cas del ‘Yes’, a rellegir les raons per al ‘No’, que exposa un autor, Alan Cochrane, amb la perspectiva del resultat conegut del referèndum, i amb la nostra pròpia realitat.
D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.
D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.
Anem, però, a “the case of No’, les raons amb que Cochrane pretenia convèncer als escocesos per votar ‘No’. Alan Cochrane és el responsable de l’edició escocesa del diari ‘The Daily Telegraph’, i comença confessant-nos que, a la seva ciutat natal de Dundee, una de les que ha guanyat el ‘Sí’, quan era un jove periodista, simpatitzava amb l’SNP. Un pecat de joventut, que el va portar a l’únic atemptat contra la llei que ha comès en la seva vida: votar dos cops! a l’SNP, a la seva ciutat, i a Perth, on treballava. Dos cops en les mateixes eleccions, les del 18 de juny del 1970, vull dir. Ens ho explica com volent-nos dir que el nacionalisme és infantil, i amb els anys se supera. Al mateix temps, ho fa, penso jo, per atorgar-se pedigrí, i pes com a opinant: “ho veieu, si jo he evolucionat, en els meus anys a Londres, vosaltres també ho podeu fer.” Aquí, o si més no a mi m’ho sembla, el fenomen evolutiu d’alguns periodistes s’ha donat més aviat en el sentit contrari. O no ho creieu així? També n’hi ha que no s’han mogut, és cert. Però almenys a mi no em consta cap periodista que, partint de l’independentisme, hagi viatjat cap a l’unionisme. Potser m’equivoqui, i si és així, espero els vostres comentaris.
En el cas de Cochrane, aterrat al famós carrer dels periodistes de Londres, Fleet Street, la conversió en un “british”, allunyant-se d’un exclusiu punt de vista escocès, va ser, per a ell, “inexorable”. Inexorable i, com pertoca al cas, plena d’humor anglès. Que és més àcid, esmolat i autocrític del que comunament creiem aquí. La seva caiguda del cavall, per començar, es va produir el dia anglosaxó dels innocents, l’1 d’abril. Poseu-vos en la seva pell i mireu de compartir el seu unionisme, però en l’Estat espanyols. Aquell dia,1994, torna a casa, a Escòcia, i se n’adona del seu orgull per les “great British institutions’: Servei Civil, monarquia, forces armades –“oh, definitivament les Forces Armades”, afirma extasiat– i la BBC, “cosa que últimament és més difícil.” Us deixo a vosaltres lectors el cotó comparatiu entre institucions, britàniques i estatals. A mi, en llegir-lo, em va venir al cap el deliciós i irònic llibre de l’escriptor hongarès esdevingut britànic, i burleta, George Mikes ‘How to be a brit’. Si en teniu l’ocasió, llegiu-lo. No us en penedireu, i riureu. El que no us garanteixo és que us torneu ‘brits’.
Cochrane, convertit en ‘british’, i pretenent que els seus antics conciutadans no deixin de ser-ho, ens comença a donar, per capítols, les seves raons. Primer, la identitat.
Identitat britànica: l’esport i la monarquia
Sobta, i potser no hauria de sobtar, que la primera referència a la identitat sigui l’esport. Sobta, perquè jo almenys esperava trobar-m’hi algun altre tema més elevat, o patriòtic. Però no hauria de sobtar, o sobtar-me, veient que per a certes persones el gran argument contra la independència és el futbolístic, i la lliga LFP, una entitat privada, per cert. En aquest cas, el gran argument identitari-esportiu és que molts escocesos s’ho van passar bé veient passar per Escòcia la torxa dels jocs olímpics de Londres 2012. Ho podem entendre prou bé: vint anys abans a Catalunya vam tenir també uns jocs. I a molts catalans els van agradar, i d’altres, ho van passar fatal. I si Cochrane assegura que no està documentat quants escocesos van gaudir amb l’equip britànic, el contrari tampoc és demostrable. No havíem quedat que esport i política no és el mateix? O sí que no és?
La gran diferència Catalunya-Escòcia arriba després, i és important. L’autor admet que Escòcia no produeix gaires herois esportius, a diferència del nostre país, i que l’afirmació de “britanietat” del millor esportista olímpic escocès, Sir Chris Hoy, va molestar molt els “Nats”, els nacionalistes escocesos. Aquí, la molèstia, o l’ira, quan un esportista s’ha definit ha anat més aviat en el sentit contrari. No entraré en detalls. L’autor sí que ho fa: parla d’Andy Murray, forçat segons ell a definir-se –Hoy va mantenir un equilibri, en realitat– i que, quan es va redactar el llibre, no ho havia fet.
Primer argument identitari, i del llibre, doncs: l’esport. No en fem broma, aquí també és un tema molt delicat. Però, i com es pot comprovar en el cas escocès, no és gens inguarible: com afirma Cochrane, parlant de la rivalitat anglo-escocesa, no hi ha racisme, no hi ha, en el fons, política, es tracta només de futbol, pura i simplement. Que totes les llotges, tribunes –físiques i de diaris– ho escoltin! Perquè, de moment….
Abans de la reina, l’altre gran argument identitari, vénen els símbols. El ‘saltire’, la creu de Sant Andreu, ‘robada’ per l’SNP, en bona part gràcies a “l’estupidesa”, ei, ho diu ell, del camp unionista. Aquest argument també s’ha sentit aquí, amb la senyera “normal”, que en diuen alguns, per diferenciar-la de l’estelada. Què vol que li digui, Mr Cochrane, vostè en deu saber més, però em sembla haver vist banderes escoceses a les celebracions de la victòria del ‘No’. No deu ser un gran argument, li dedica poc espai.
I ara sí, sa majestat la Reina. Aquí ja sabem el que oferia Salmond: compartir la monarquia amb l’Escòcia independent. L’autor diu que li estranya això, perquè l’SNP és decididament republicà, i perquè no sabem l’opinió de la Reina al respecte, ni si el senyor Salmond li ha preguntat. Cochrane pensa que això darrer pot haver passat, i creu també que la Reina li ha preguntat, al ja exprimer ministre, sobre els seus plans. Coses de la diplomàcia reial. El problema, opina l’autor, és que a molts militants de l’SNP no els agrada que la Reina i el príncep de Gal·les es fiquin en aquest tema: “por profunda”. Francament, no crec que allà almenys aquest hagi estat l’argument per derrotar el ‘Sí’.
Fronteres i immigració: com a Gibraltar, però a la inversa
Una altra qüestió estrella, les fronteres i la immigració. Costa de pensar que els estats britànic i espanyol en pensin el mateix. Només cal veure el poc que s’entenen a la frontera de Gibraltar. Pel que fa a la immigració, l’Escòcia independent, segons l’SNP, vol una frontera més porosa, la qual cosa espanta Anglaterra, que tem que després els immigrants viatgin lliurement al que quedi d’UK. Cochrane argüeix que Escòcia és el país europeu menys afectat per la immigració, tot i admetre que l’ha integrada bé, i que molts empresaris d’èxit i polítics de l’SNP provenen de la immigració asiàtica. Tot i això, l’autor afirma que UK no voldrà canviar les polítiques d’immigració, i que a la llarga hi haurà una disminució de vies i carreteres a la frontera, per facilitar els controls.
En poques paraules: si Escòcia dóna facilitats als immigrants, Anglaterra hi posarà dificultats i fronteres. “Serà una bogeria, i la majoria dels escocesos ho deploraran.” Com a diferència, l’estat espanyol assegura que els que volen fronteres són els catalans. Vaja, que, si prenem com a exemple Gibraltar, els unionistes britànics asseguren que ells faran el que fa l’estat espanyol, i els unionistes espanyols, a l’inrevés.
Defensa: són els teus exèrcits, però no te’ls pots quedar
La visió pública que es té de les forces armades al Regne Unit i al Regne d’Espanya i, al seu torn, a Escòcia i Catalunya, és molt, molt diferent. Només cal veure el començament d’una interessant pel·lícula com ‘Sunshine in Leith’ per comprovar-ho. A Escòcia volen la part dels exèrcits britànics que porta el nom d’Escòcia, tots els regiments escocesos, i la Catalunya independent sembla que no vol cap mena d’exèrcit. A Escòcia el que no volen els partidaris del ‘Sí’ són els submarins nuclears Trident amb base a Faslane. Cochrane els respon que és una “visió naïf” pensar que l’OTAN acceptarà que canviïn d’emplaçament, en especial si Escòcia vol continuar pertanyent a aquest “club nuclear”. Els avisa, a més, que no podran formar part de l’OTAN i negar-se a participar en missions internacionals: “dues de les seves nacions “heroi”, Dinamarca i Noruega han estat increïblement actives en operacions fora de l’àrea OTAN, com ara a Afganistan”.
L’autor no veu clar tampoc l’autoatribució dels mítics regiments escocesos. Diu que és increïble que oficials, suboficials i tropa acceptin passar-se en masse a l’exèrcit del nou país, un cos nou, sense cap relació amb els antics companys britànics i OTAN. Per sort o per previsió estatal –no crec que per casualitat– aquesta situació no es pot plantejar de la mateixa manera en el cas de Catalunya i l’estat espanyol. És curiós: a Escòcia un país amb exèrcit nominalment propi l’hauria de deixar estar, i crear-ne un altre. No seria res nou, a l’exèrcit britànic hi ha soldats d’excolonies, com els gurkhas.
L’economia, la mare dels ous?
Tot i que canviem de camp argumental, el fil amb l’anterior continua: la primera pèrdua que Cochrane preveu per a l’Escòcia independent és la que es produiria de llocs de treball en la indústria de defensa. A part d’això, en tot aquest apartat, hi sovintegen les queixes de l’autor, en el sentit que els empresaris favorables al ‘No’ no han protestat prou, sobretot si tenen negocis amb el govern escocès, i temen perdre’ls. Cita orgullós els que sí que s’hi ha atrevit, com tres grans cadenes de supermercats, que van anunciar una vaga preventiva contra la independència. Home, a mi això em sembla un xantatge, i atacar la llibertat de vot. A més, els responsables d’una de les cadenes “temien” que els sobrecostos de la nova regulació comercial prevista pel govern escocès després de la independència repercutissin en el consumidor ordinari. Que és el que sempre paga.
Així doncs, veiem que força abans dels últims dies de la por, que han marcat la campanya electoral, els unionistes ja apostaven fort per arguments atemoridors. Però, al capdavall, després de molts arguments de caràcter econòmic, Cochrane, en la conclusió, confirma el que molts podem pensar, ni que vulguem que el camí no tingui el mateix final: que al capdavall, la decisió final no té a veure amb l’economia en termes generals –“NO és l’economia, estúpid”, diu citant un professor universitari– o macroeconòmics, sinó amb una cosa més subtil, que constitueix la qualitat de vida, la confiança en un futur millor. La frontera que marca el vot indecís de la decisió presa és la mateixa que hi hauria entre la incertesa, i la certesa. Una frontera inefable, però percebuda com a real.
Seria, i això ja ho dic jo, i no Cochrane, el que t’expliquen en els cursets sobre llocs de treball i remuneració. Un clàssic: quan busquem un lloc de treball, les persones –en circumstàncies normals, no d’una gran crisi com ara, afegeixo jo, en què la cosa s’agreuja encara més– busquem un sou suficient, digne. Però això no és tot: després el que ens fa mantenir-nos en aquest lloc és que la feina sigui interessant, que hi hagi bon ambient de treball, possibilitats de promoció i de realització, més que no un gran sou. Una feina amb futur, en definitiva. Els treballadors industrials sense feina dels marges del riu Clyde, desesperats de no trobar la primera condició inicial, un sou suficient, han buscat en el vot del “Sí” la segona condició, directament, l’esperança en un futur millor. No l’economia, la butxaca del dia a dia, sinó deixar de patir per com anar-la omplint.
No sé si m’explico gaire, perquè no és fàcil d’explicar, però crec que aquesta és l’autèntica mare dels ous. Ho ha estat en el cas escocès i ho serà en el català. I cal fer-la entendre. Cochrane acaba el llibre dient “no hi ha absolutament cap evidència concloent que (una Escòcia independent) faci les coses millor i, en canvi, sí que n’hi ha per dir que hi ha un munt de coses que farà molt, molt pitjor.” Avui, després del resultat del referèndum, no sabem si això és cert, o no, i si és just o no, però crec que és la percepció que s’ha imposat, i potser per això ha guanyat el no. El conservadorisme del “més val menys conegut que més per conèixer” s’ha imposat al futur possible, a la il·lusió, potser per manca d’il·lusió real en els rengles polítics del ‘Sí’. Ha guanyat el: millor juntets, pobrets i alegrets, que no independents, que “mai se sap”. I aquesta és la lliçó, per a mi, que no trec de Cochrane ni de Kerevan, sinó de la suma de tots dos: “No és l’economia, estúpid, és no haver de pensar en l’economia durant les pròximes generacions!”