Kazantzaki(s), els grecs, els otomans i els catalans

 

KAZANTZAKIS

He estat llegint ‘El Crist de nou crucificat’, una gran novel·la d’un dels escriptors grecs, i europeus, més importants, Nikos Kazantzakis, i no he pogut evitar trobar-hi certs paral·lelismes del món grec que hi retrata amb la situació catalana actual. La novel·la va ser traduïda magníficament per Joan Sales, que hi respecta formes del llenguatge popular, paral·leles a les que utilitza Kazantzakis – Kazantzaki, en la transcripció del cognom grec que en fa l’edició catalana.  La mateixa edició, de Club Editor, que va publicar la novel·la per primer cop el 1959, és la que podeu veure en la fotografia, del museu d’història d’Iràklion, a la seva illa de Creta.

L’acció de la novel·la té lloc en un poble grec fictici, Licrovisí, ocupat pels otomans. L’agà, el governador turc, domina el poble des del seu balcó, bevent a tothora raki, aiguardent, fumant el xibuqui, pipa turca, i escoltant com canta el seu amant adolescent. En té prou amb un sol guerrer per controlar tota la gent del poble. No els té cap por, perquè sap que, si hi ha cap disturbi i algú posa en dubte el poder otomà, els propis grecs no es posaran d’acord mai. Com li diu mandrosament al seu jove amant: “Són rumís [cristians], ¿saps?; són grecs. Ja veuràs com no trigaran gaire a barallar-se.” Ja sé que potser estic massa influït pel nostre dia a dia, però no em negareu que no és temptador pensar en un governador provincial de fa uns anys, o d’ara, veient-nos des de la finestra i pensant si fa o no fa el mateix. També ens barallem massa sovint, no creieu?

La recepta otomana és ben fàcil: els grecs sempre acaben disputant entre ells, i mai aconseguiran lluitar junts per la independència, pensa l’agà, com els altres agàs. Així l’hi aconsella, més endavant en la novel·la, a un altre jove amant, amb sangs més calentes i bèl·liques que no el primer: “(…) deixa els infidels que es parteixin la closca i s’esclafin els morros ells amb ells; ¿com no acaben de desaparèixer aquests cucs fastigosos? ¿No saps quants anys fa que els turcs ens afanyem per aconseguir-ho? ¿I amb quin resultat? ¡Un forat a l’aigua! Aixafes el cap d’un rumí, i en lloc d’un en neixen deu. Sort que es maten ells amb ells, que si no… Per això convé deixar que es barallin tant com vulguin; quan ja no s’aguantin de tant barallar-se, muntaré l’egua i hi aniré a posar ordre…” A aquestes alçades, l’agà ja manifesta certa desesperació, però. Per què aquests grecs, rumís o el que vulgueu es neguen a desaparèixer, tot i l’evident manca de sentit del seu comportament incomprensible?: “Vosaltres, els grecs, ¡us negueu en un vas d’aigua! De qualsevol bestiesa en feu una muntanya. ¿Com vols que un home de seny us arribi mai a entendre? Feu una cosa, l’expliqueu del revés, i encara, el que teniu dins el pensament, ¡no és ni l’una ni l’altra! ¡No sabeu el que us voleu!”

Kazantzakis fa un paral·lelisme en aquest llibre entre la passió de Crist i la vida en aquest poble, però alhora realitza un retrat irònic i autocrític dels grecs d’abans de la independència, i també dels de la seva època. Per tant, la seva transposició canvia els romans de l’evangeli pels turcs, i els jueus baralladissos pels grecs. Kazantzakis, que va tenir al llarg de la seva vida alguns problemes amb l’església ortodoxa, dóna a aquesta nova visió del cristianisme, la seva pròpia, una dimensió entre comunista i llibertària. El “Jesucrist” de l’obra, de nom Manòlios, és un líder que ens podria recordar-nos als de certs moviments socials i polítics actuals, com ara Guanyem o Podem/os, diria jo.

Sé que puc exagerar en la comparació. Però veieu l’argument, si no: a aquest poble de Licovrisí, on hi manen alguns poderosos, i un pope, rics i farts, col·laboradors de l’ocupant otomà, hi arriba un dia un grup d’habitants d’un altre poble grec, que l’han hagut d’abandonar, foragitats per les tropes turques. Vénen afamats, bruts i espellifats, i només demanen un tros de terra on poder refer el seu poble i alimentar als seus. Els poderosos de Licrovisí, comptant-hi el pope, s’hi neguen i els fan marxar, sense donar-los diners ni menjar. Els doblement expulsats troben refugi en una muntanya pròxima, i només tenen el suport d’alguns joves del poble, encapçalat per Manòlios. Acompanyats d’aquests, tornen al poble que els ha fet fora, en una mena de marxa revolucionària de desheretats que acaba en una batalla campal: “(…) en un segon les dues multituds es barrejaren en batalla. Xiulaven les fones, espetegaven les pistoles, se sentia el retronar de les garrotades i els renecs dels combatents que es clavaven les ganivetes. De primer renegaven i s’insultaven; després, només se’ls sentia esbufegar i gemegar sordament.”

Un mestre, amant de l’antiga cultura hel·lènica (“-¡Tancarà l’escola i proclamarà la persecució contra la nostra cultura! – somiquejà el mestre.”, en un altre passatge de l’obra, denunciant una expeditiva “llei Wert” otomana) intenta posar-hi pau, sense èxit:

“-Prou, germans, ¡no us mateu! Podem fer una componenda. Jo me n’encarrego. ¡Tots som hel·lens, tots cristians; no us mateu!

No pogué seguir; quedà com emparedat entre els dos bàndols que s’abraonaven; amics i enemics el van fer rodolar per terra, el van trepitjar; un li tirà un roc al cap, i el desgraciat home de pau, estabornit, caigué dins un clot, vora el camí de carro.”

La revolta, que lidera un altre pope, abrandat, és en primer lloc contra l’ocupant otomà: “Sobre un pujolet, brillaven blanquíssimes dues columnes antigues, de marbre.

-Totes aquestes terres eren nostres, dels hel·lens – sospirà en Manòlios – , en temps antics…” Però també contra els grecs enriquits gràcies als turcs: “-La guerra – afirmà el pope –, la guerra santa. Primer va ser contra els turcs i els seus agàs; ara és contra els nostres mateixos, els rics i els notables. ¡Són pitjors que els turcs! Més dolents…”

El pope Photis, el cap de files dels “rebels” prové de la lluita independentista, en la joventut, però va trobar que en aquesta lluita hi faltava alguna cosa: “Era un rebel incorregible; resseguia Constantinoble en totes direccions, com un posseït, enlluernats els ulls per tanta bellesa. Només tenia una idea fixa: alliberar dels turcs aquelles terres sagrades. Un dia esclatà la guerra; ¡la maleïda guerra del 97! Un foc interior em rosegava; vaig començar a cridar: “¡Vingut és el moment d’esclafar els turcs!” Vaig embarcar-me d’amagat en un navili que salpava cap a la Grècia lliure; i un cop allí, armat d’un fusell i una cartutxera, calçat d’unes altes botes i vestit de guerriller, me’n vaig anar a fer la guerra contra Turquia.

-¡Ecs! Set trinxeraires, set lladrets de cabres, sortíem a enderrocar un Imperi… Maleït sigui l’Estat, fills, maleït sigui; ¡ell serà causa de la ruïna de la nostra raça!

Callà una estona; després, fent amb la mà el gest d’apartar aquella vergonya nacional, prosseguí:

-Tornem a les meves aventures. Grècia és immortal, i pot arriscar-se en aventures, té davant seu el temps que cal per refer-se de les pèrdues i els desastres. Però ¿jo, mosquit de mi?”

Kazantzaki, lúcid i subtil, es mou entre dues sets, la de la llibertat per al poble grec i la de justícia social. El dibuix que fa de tots els protagonistes és descarnat, sense estalviar-se els defectes de cadascun, fins i tot dels presumptes “herois”, però, malgrat la condició humana, en el fons hi ha un heroisme, que és  col·lectiu, però es reclama a cada persona: “En aquest món, cada grec, encara que no ho sàpiga, xic o gran, ignorant o savi, ric o pobre, és un heroi i un gran arconte. Porta una responsabilitat molt feixuga. I cada grec que no pren una resolució heroica, almenys un cop a la vida, traeix la raça…”

Ja ho veieu, i potser ara sí que aconsegueixo fer-vos arribar a què em referia al principi amb els paral·lelismes entre aquesta novel·la i el nostre dia a dia actual. Malgrat les contradiccions, i els defectes de les persones, almenys un cop a la vida cal heroisme: “¡No som més que un grapat de grecs damunt la terra; estrenyem les dents, ¡i endavant! ¡No poden destruir-nos; la raça grega no pot morir!” Una mica d’heroisme, si més no. Com es veu, aquesta novel·la té com a marc la Grècia no independent. Però ja coneixem el desenllaç, més enllà de les pàgines del llibre: Grècia és independent des de 1821.

Si trobeu que he escrit un final massa grandiloqüent, tot i que real, i en voleu un de més autocrític, en la línia de la pròpia novel·la de Kazantzakis, recordeu només que Grècia també havia estat sotmesa al domini català almogàver, i també se’n va alliberar.