Europa és filla de Grècia

EUROPA

A Creta hi ha dos muntanyes, els monts Ida i Dicte, on diuen que va néixer Zeus, que va raptar la princesa fenícia Europa. Transformat en brau blanc, el déu la va portar a Creta. A Grècia neixen els mites, i també la història i la política europees. A Grècia, a Atenes, neix la democràcia, amb totes les virtuts i els defectes que vulgueu. Ja sé que és obvi i conegut, o no? És obvi quan viatges a Grècia, i és obvi quan hi ha unes eleccions com les d’avui, observades amb mirada dura per la troika, la Unió Europea i Angela Merkel. És tan obvi com saber que els mites, i ruïnes, de Grècia, arriben als nostres dies filtrats, i ordenats, pel romanticisme alemany. Alemanya, l’Europa del nord, filla dels bàrbars, i mare de la Unió Europea, se civilitza en contacte amb la cultura grecoromana i li aporta nova sang, al costat d’altres països híbrids del Nord i de la Mediterrània, com França.
Després, convertit ell mateix en centre imperial de la civilització occidental, l’eix de les cultures germàniques romanitzades, al cap dels segles, reinventa, redescobreix i excava Grècia, i li retorna l’esplendor perduda. La Franco-Germània, doncs, amb la Britània, actuen com Zeus: néts del Caos, com el déu, rapten la civilitzada princesa Europa, la fecunden, aprenen d’ella democràcia i comerç, i ho estenen arreu. Però com Zeus, esdevingut el primer dels Déus de l’Olimp, acaben menyspreant, abandonant, la fenícia Europa i considerant els mites fundacionals com a simple assignatura d’institut, que no per res en alemany es diu Gymnasium, una paraula d’origen clàssic. I potser ni això, vist el retrocés de la cultura grecollatina en els estudis.
És ben sabut que si Grècia forma part de la Unió Europea és per la voluntat romàntica del francès Giscard d’Estaing: la nova Europa no podia prescindir del seu bressol. Una decisió presa a contracor. Els països líders de la Unió Europea, els mitjans de comunicació, nosaltres mateixos, i els tòpics massa assumits per la pròpia població grega, venem, o regalem més ben dit, una imatge d’una Grècia caòtica, allunyada del món clàssic. Una Grècia amb els papers canviats amb l’Europa de Brussel•les, doncs.
Però, tanmateix, agradi més o menys Syriza, i encara que no es vulgui, per les raons que sigui, que aquest partit guanyi les eleccions, no es pot negar que el que està passant ara mateix a Grècia és interessant, sacsejador, fa reflexionar a l’envellida Europa, transformada en un mercat ordenat i necessitat d’un nou caos fecundador. Europa torna a néixer, com la cultura minoica, a Creta, a Grècia. Sapiguem-ho aprofitar.

‘Charlie Hebdo’: set dies, set notes (més una nota final)

Charlie Hebdo

Fa una setmana, les morts dels periodistes de ‘Charlie Hebdo’, dels policies, els clients del supermercat jueu i els gihadistes, em van trobar a París. Ja he explicat en algun altre lloc que vaig voler anar, l’endemà de l’atac a ‘Charlie Hebdo’, a les portes de la redacció i al indret de la mort d’un dels policies. Durant uns dies, vam viure de prop els fets i la reacció dels mitjans i la gent. Avui, com tants, he buscat el setmanari, a Tarragona, sense sort. He reflexionat amb algunes persones sobre aquesta mostra de la barbàrie. No està mai tot, tot, dit sobre un acte de tanta repercussió, però set dies després de l’atemptat vull afegir-hi set petites notes:
1. Els periodistes podem ser una mica mal educats. Vaig viure escenes lamentables als llocs dels fets. Però som un tub pel qual passa, algun cop, l’emoció veritable.
2. Cada any que hi vaig trobo menys comerços jueus a la rue des Rosiers. No sé si és perquè ha augmentat l’emigració a Israel. Només ho constato, i em fa pena.
3. Em vaig comprar l’últim llibre d’Houellebecq, ‘Soumission’. Ara el llençaria, perquè sé que als de ‘Charlie Hebdo’ els feia fàstic. Però sé que ells defensaven la llibertat d’opinió. El llegiré i després el llençaré, si em fa fàstic a mi també.
4. Fa quinze anys vaig col•laborar en una revista d’humor políticament incòmode, ‘Angelitos negros’, que va durar poc. Si existís, no sé si el seu humor tindria res a veure amb el que fa ara ‘Charlie’. Només sé que alguns dels meus col•legues – Alfons, Xavi, Sebastià…– (jo m’hi descompto) no farien mal paper fent dibuixos i textos a les pàgines del setmanari francès. Va per vosaltres, Angelets tots!
5. Veient aquests dies Manuel Valls, he pensat malèvolament que ara com ara és el català amb més possibilitats de presidir a curt termini un estat independent. Si no esteu d’acord amb aquesta afirmació, us haureu d’espavilar perquè no sigui així!
6. Per a bé, i per a mal, a França sempre et sembla que van una pantalla per davant.
7. Encara xocat per l’extrema, i estranya, normalitat amb què es vivia als carrers de París, tot i la presència de policies i militars armats, confesso que no en sé la causa real: el fet de ser una ciutat; la diferència general de caràcter i educació pública amb les pròpies de clima mediterrani, més viscerals, com la nostra; que la processó va per dins; potser un desafiament cívic…? Jo m’inclinaria per la darrera, perquè em sembla la més adient amb l’esperit de ‘Charlie Hebdo’. Però la veritat és que no ho sé, perquè sóc un simple periodista, “Je suis Charlie’…

Deixo per al final una nota sobre el sentiment permanent que m’han deixat aquestes morts: la consciència de com som de fràgils, tots els humans.

Cuba imaginària

Cuba

Els meus avis, que jo sàpiga, no van anar mai a Cuba. Jo tampoc hi he estat, físicament. Sí que hi va estar l’avi de casa meva, el que la va fer reformar, com van fer molts indians. I no tan sols hi va estar, el Venanci, o Venancio, Mercadé, sinó que hi va fer calers, i es va casar amb una altra descendent rica de catalans, doña María Bosch, germana del propietari de Rom Bacardí abans de la revolució. A casa, doncs, fa cinquanta anys jo sentia parlar de Cuba amb accent cubà, suau i senyorial: doña María, la meva veïna, hi va viure fins que se’n va anar amb els seus fills i néts a Miami, ja gran. Un d’aquests néts va venir a veure casa “seva”.
L’any passat, o potser era l’anterior –el temps passa volant– es va presentar a Torredembarra un nét del Venancio i de doña María. No cal que en digui el nom, no vull personalitzar, sinó parlar d’unes relacions entre Catalunya i Cuba que aquests dies, amb l’acord entre Raúl Castro i Obama, tornen a ser actuals. Si és que mai havien deixat de ser-ho, perquè en l’imaginari català Cuba i els indians sempre han estat especials. Això potser es nota més en un poble com el meu, però també en molts altres de la costa, sobretot. El nét de l’indià de casa meva va venir a la Torre –Torredembarra, pels nadius – a recuperar les seves arrels, les de la seva família. I aquí es van començar a produir desajustos entre aquestes arrels, tal com li havien explicat a ell, i la realitat actual tal com la percebem els que vivim aquí. Uns desajustos que potser són els mateixos que tenim els catalans amb aquella Cuba mitificada, la dels avis indians i de les havaneres.
Per començar, el nét de Venancio buscava unes arrels espanyoles, que són les que volen trobar molts cubans de Miami, que s’han anat desarrelant de l’illa dels seus pares, i que noten que són alguna cosa diferent dins de la immigració hispanoamericana als Estats Units. El meu nou amic, una persona simpàtica, oberta i que espero que torni algun dia a veure’ns, als de casa nostra, no havia parlat castellà, o espanyol, fins a ser adult, perquè la seva família havia preferit parlar-li, i que els parlés, en anglès. Moltes famílies “cubanes” de Florida ho fan, perquè creuen que això facilita la integració. Però el nét, per pròpia voluntat, havia anat aprenent la llengua dels seus pares i ara parla un castellà correctíssim, amb més accent caribeny que no anglosaxó. Ara, que del català dels besavis, ni parlar-ne. Pronuncia Bosch com la marca alemanya, o com el nostre “Boix”. Li intento explicar que es pronuncia Bosk, però no el convenço. Qui sap, potser al pròxim viatge, si n’hi ha. Ara encara està en plena espanyolització. Es va casar amb una noia, crec que de Madrid, i vol comercialitzar un producte típic espanyol als EUA. No dic quin és, per no aixafar-li la idea, ni el mercat, però se m’acuden idees millors.
Els Bosch, el seu oncle-avi Pepín i la resta de la família, es feien amb la família Castro, allà a Santiago, i rebien a casa a Fidel, com jo he fet amb el nét –l’anomenaré des d’ara N., tot i que no és pas la inicial del seu nom–. Però el pare de doña María i de Pepín, a qui N. admirava, ja li advertia: “Fidelito, vas por mal camino.” Els Bosch, que es van quedar sense la fàbrica Bacardí –un altre cognom català– i la resta de les propietats, són anticastristes. N. em comenta, sense preguntar-me per la meva afiliació política, que amb Batista es vivia millor i que, com a dictador, no es podia comparar amb Castro, era molt més light. Batista, vull dir. Sort que no ens hem trobat pel carrer el meu amic Ll., que és força castrista, la conversa hauria estat explosiva, de ben segur. També assegura que els millors cubans, els més preparats, han estat els que han anat marxant de l’illa, i han quedat els més acomodaticis. Una afirmació polèmica, si més no.
Però de política, més enllà d’aquestes declaracions, que molts cubans de Miami ja porten de sèrie, no en parlem gaire més. Ja tinc prou feina en argumentar-li que ell és un descendent de catalans. S’està un parell de dies a Torredembarra, i en aquests dies anem a veure alguns veïns de la seva àvia, i parents de la seva família torrenca. També vol visitar el cementiri, i trobar les tombes dels seus ancestres. Jo, com que he viscut tants anys fora, no sabia on eren, aquestes tombes, i ho he hagut de preguntar. A part, hi anem acompanyats d’algun altre amic de doña María. Però resulta que, mentre hi anem, en direcció als nínxols dels Mercadé, N. insisteix en fer fotografies a tots els molts nínxols que porten aquest cognom, i em costa molt d’explicar-li que no tots són família seva. Directa, almenys. A la Torre el cognom Mercadé és molt comú, i dir-se Mercadé aquí és com dir-se Pujol a Catalunya, o Bosch a Cuba, potser. Ho acaba entenent, abans de marxar, tan ràpidament com ha vingut, cap a l’aeroport del Prat. Adéu, N., fins aviat?
També hem d’entendre a N. Ell buscava un país diferent del que és ara, un país que li havien explicat l’àvia, i la seva mare, que és filla de doña María. Un país en blanc i negre, en ple franquisme, on molts fills de catalans que havien tornat de Cuba no eren massa conscients, ni conscienciats, de quines diferències substancials hi havia entre Catalunya i l’Espanya castellana. Però segur que sí que devien tingut consciència de les diferències entre Cuba i l’antiga metròpoli. Almenys alguns, que van lluitar del costat independentista el 1898. Altres potser no, però no per aquesta raó van renunciar a la nacionalitat cubana després de la independència. El propi Emilio Bacardí, amo de l’empresa d’aquest nom, avantpassat del meu visitant, i amb orígens a Sitges i la Secuita, va ser el primer alcalde de Santiago en la nova República. Després vindria la revolució dels barbuts, el desamor entre famílies de l’elit santiaguera, l’exili dels Bosch, els Mercadé, a Miami o una Espanya, conservadora, i potser al capdavall imaginària.
Potser aquesta mateixa Espanya imaginària és la que ara N. busca, i vol trobar a la que va ser la nova casa pairal de la seva àvia, després de la gran mansió de Santiago. S’enamora, per antics i exòtics per a un nord-americà com ho és ell, dels interruptors ceràmics de “palomilla”. En fa tot de fotos, entusiasmat, fins que, amb gran pena, em veig obligat a dir-li que no són dels temps dels seus avis, i que fa poc més d’un any que la meva dona i jo els vam fer instal•lar. Tampoc no veu, dalt del penjador del passadís, la gorra revolucionària, record d’un viatge. Per sort per a ell, suposo. N. cercava un país imaginari, l’Espanya dels avis, que no li devien parlar de Catalunya, suposo també. Què li expliques a ell que aquí hi ha un moviment independentista que ha agafat com a inspiració la bandera cubana per a la nostra estelada. Jo intento explicar-li, però suposo que és massa complex per a una primera visita a les arrels. I, potser nosaltres mateixos els catalans, amb la nostra baixa autoestima atàvica, en som una mica culpables, del desconeixement. Ens enorgullim dels indians, els “americans”, els catalans de Cuba, però estem segurs que tots, o si més no una majoria, enarboraven la bandera catalana?
Segur que alguns sí, en tenim constància. Però no sembla el cas dels parents del meu nou amic N. Què deu pensar, per cert, del acord entre Obama i Raúl Castro? Hi deu veure, com altres cubans de la Florida, una traïció als lluitadors anticastristes i una perpetuació del règim? O, com a persona més jove, hi veu una oportunitat democràtica? Entendria, entendrà, una independència de la terra dels seus avis respecte de la que a ell li havien dit que era la terra dels seus avis? Hi sabrà veure una translació del que va passar a Cuba fa més d’un segle? Li sabrem explicar els catalans, amb parents a Cuba? No ho sé, no li vaig preguntar en el seu moment, perquè aquesta nova relació Cuba-EUA era encara inimaginable. Com pot ser inimaginable, per molt que portis per cognom Bosch, Mercadé, Ferrer… i siguis cubà, la independència d’un país anomenat Catalunya. Com és inimaginable, impredictible, tot gran canvi de rumb de la història.
N., si un dia tornes a Torredembarra, no esperis trobar-t’hi un país imaginari. Intenta descobrir el país real, com real és la Cuba d’ara. Jo intentaré explicar-te’l.

Simone Weil i la supressió (general) dels partits polítics

SIMONE WEIL

De vegades et cau a les mans el llibre que s’adiu més amb el moment. És el que m’ha passat amb ‘Nota sobre la supresión general de los partidos políticos’ de la pensadora francesa Simone Weil, morta el 1943. En aquest llibre, que crec que no s’ha traduït al català, Weil, que va morir sense veure’l publicat, demana la supressió dels partits polítics, perquè hi veu el “mal en estat pur, o gairebé”. La filosofa francesa, combatent en les Brigades Internacionals a la guerra civil, es va anar acostant a la religió catòlica al llarg de la seva vida, i aquesta visió religiosa impregna profundament l’anàlisi que fa al llibre. Sigui com sigui, la proposta de suprimir, totalment, els partits aporta molts arguments que val la pena tenir en compte en el moment present de la realitat catalana, a l’hora de valorar la petició del president Mas que els partits facin un pas enrere, en aquest cas temporalment.
El llibre de Simone Weil l’ha publicat en castellà l’editor José J. De Olañeta, i el precedeix un text de l’André Breton, en què l’escriptor surrealista exigeix “desterrar” els partits polítics, encara dolgut per la seva mala experiència amb el partit comunista. I tot seguit s’inicia la lúcida obra de Weil, en realitat un llibret de curta extensió, publicat en forma de comunicació el febrer del 1950 a la revista La Table Ronde. Curt, però ple d’intuïcions contundents. Com la que afirma que el totalitarisme és el pecat original dels partits, des del primer en el continent, el club dels Jacobins, i la lluita de les faccions durant el període de la revolució francesa conegut com el Terror. L’autora distingeix entre partits en els països anglosaxons, d’origen aristocràtic, i que tenen un element de joc, d’esport, i en el continent europeu, on són una institució plebea on “tot és seriós”.
L’autora diu que el simple fet que existeixin, els partits, no és prou motiu per conservar-los. Per a ella, només el bé és un motiu legítim de conservació. I què és el bé, quin és el criteri del bé? La veritat i la justícia i, en segon lloc, la utilitat pública. Segons la pensadora, la democràcia i el poder del més gran nombre no són béns, sinó mitjans. I basa aquesta afirmació, potser polèmica, en la noció de voluntat general de Rousseau. Una noció que diu que, la major part de vegades, la voluntat comuna de tot un poble és conforme a la justícia, perquè s’hi neutralitzen les passions particulars. Weil ho compara a una massa d’aigua en equilibri i repòs, tot i que la componen partícules que es mouen.
Així, si hi ha individus apassionats, propensos al crim i la mentida, és bo que el poble sigui sobirà. Una constitució democràtica és bona si realitza en el poble, en primer lloc, l’esmentat estat d’equilibri. I si, només després, procura que les voluntats del poble s’executin. Però hi ha diverses condicions indispensables per aplicar la voluntat general:
1. Quan el poble expressa les seves voluntats, no hi ha d’haver passió col•lectiva. Afirma Weil: “Si una sola passió col•lectiva s’apodera de tot un país, el país sencer és unànime en el crim.” És una aigua moguda per un corrent violent.
2. El poble ha d’expressar la seva voluntat respecte a problemes de la vida pública, i no tan sols una elecció de persones. Per tant, segons Weil, quan hi ha certa expressió de la voluntat general és que hi ha una cosa diferent de les eleccions. Això va passar a França el 1789: els representants populars, elegits en votació perquè no s’havia pogut imaginar un altre sistema, s’havien donat a conèixer en el transcurs d’una cooperació col•lectiva de pensament, i van ser durant algun temps, poc, simples, i autèntics, òrgans d’expressió del pensament públic.
Aquí faig una primera, i potser tan agosarada com les de l’autora, hipòtesi: no és justament això el que està passant, o almenys podria passar en el nostre país? Weil continua l’argumentació, dient que, tret d’aquell moment, no s’ha produït mai a França una democràcia real: “en el que anomenem amb aquest nom, el poble no té mai l’ocasió ni el mitjà d’expressar una opinió sobre cap problema de la vida pública.” Una visió pessimista, tot i que al final del llibre intenta suggerir algunes solucions, com veurem. Solucions que haurien d’abordar dos problemes:
1. Com donar a les persones la possibilitat d’expressar de vegades un judici per als problemes de la vida pública?
2. Com impedir, quan el poble és interrogat, que circuli a través seu cap mena de passió col•lectiva? Passió que, per a Rousseau i per a Weil, són el diable.
I solucions que passen, d’entrada, i com avançàvem, per la supressió dels partits. Per què? L’autora ho examina sota els criteris de veritat, justícia i bé públic, i conclou:
1. Un partit polític és una màquina de fabricar passió col•lectiva.
2. És una organització construïda per exercir una pressió col•lectiva sobre el pensament de cadascun dels seus membres.
3. La primera, i única, finalitat, de tot partit és el seu propi creixement sense límits.
Per aquest triple caràcter, tot partit és totalitari, diu l’autora, en germen i aspiració. I la tercera de les característiques citades només és el cas particular d’un fenomen que es produeix arreu on allò col•lectiu domina sobre els éssers pensants: diners, poder, estat, grandesa nacional, producció econòmica…, i que és la inversió entre finalitat i mitjans. Per a Weil, l’única finalitat autèntica és el bé. La resta són mitjans: “però el pensament col•lectiu és incapaç d’elevar-se per damunt de l’esfera dels fets. És un pensament animal.” I els partits, instruments per servir una determinada concepció del bé públic.
Una concepció, a més a més, vaga. Així, cap home seria capaç de donar una explicació precisa i clara de la doctrina de cap partit, inclòs el seu propi. I segueix: un home, ni que es passi la vida estudiant problemes d’idees, només rarament posseeix una doctrina: “una col•lectivitat no la té mai. No és una mercaderia col•lectiva.” Per tant, la finalitat d’un partit polític és una cosa vaga i irreal. I com que la existència mateixa del partit és palpable, i no exigeix cap esforç per ser reconeguda, és inevitable que el partit sigui la seva pròpia finalitat, per a ell mateix. I aquí Simone Weil fa una afirmació basada en la seva influència religiosa que he indicat abans: “a partir d’aquest moment hi ha idolatria, doncs només Déu és legítimament una finalitat per a ell mateix.”
Però sí aquesta afirmació pot semblar una finta, en un context com aquest, costa estar en desacord amb la següent, que podem constatar en el nostre entorn: “el partit es troba de fet, per efecte de l’absència de pensament, en un estat continu d’impotència que atribueix sempre a la insuficiència del poder de què disposa.” Així, la tendència dels partits és totalitària, no només respecte d’una nació, sinó respecte del globus terraqui. Moltes persones no pensen en un poder total. Els faria por. Però mai concebran que el seu partit tingui massa membres, masses electors, o massa diners. I si aquest creixement és un criteri del bé, això produeix de manera inevitable una pressió del partit sobre els pensaments de les persones, i aquí rebla l’autora: “els partits són organisme públicament i oficialment constituïts per matar en les ànimes el sentit de la veritat i la justícia.”
Una opinió molt forta, que potser es podria entendre per l’època convulsa, la de la segona guerra mundial, en què escriu Simone Weil, però que segur que continua vigent en gran mesura. No sé si ara és més o menys xocant, o seria més factible, el que posa l’escriptora en boca d’un membre d’un partit, que afirmés en públic el compromís de preocupar-se exclusivament per discernir el bé públic i la justícia cada cop que examini un problema polític i social, oblidant que és membre de tal o tal grup. Weil assegura que aquest llenguatge seria mal rebut. I avui, és possible, els polítics ho fan?
En canvi, segur que molts polítics continuen encapçalant les declaracions amb una frase que l’autora detesta: “com a conservador… o com a socialista, penso que…” Weil, que creu que existeix la veritat en ella mateixa, afirma que frases així revelen que, per als partits, la veritat és relativa, com si una persona fos com és pel color del seu cabell. I com s’arriba a la veritat? I aquí torna a treure el cap la religiositat: “la llum interior atorga sempre a qui la consulta una resposta manifesta.” Si algú no segueix la seva llum interior, només li queda, diu, la possibilitat dels “punts de vista” de partit: “jo, com a socialista, comunista, radical…” I d’abstenir-se, és clar, de qualsevol esforç de discernir la justícia i la veritat. Si realitzem aquest esforç, correm el perill –súmmum de l’horror– d’expressar un “punt de vista personal”! Un punt de vista personal, pecaminós des de la perspectiva dels partits, i que segons l’autora, és l’única resposta a la pregunta què és la veritat? “la veritat són els pensaments que sorgeixen en l’esperit d’una criatura pensant, única, total i exclusivament desitjosa de la veritat.” Un camí personal i únic.
I pel qual no cal patir, si no el trobem. Al que abandona la justícia i la veritat no li espera cap sofriment: “en canvi el sistema de partits infligeix les penalitzacions més doloroses per la indocilitat. Penalitzacions que afecten a gairebé tot –la carrera, els sentiments, l’amistat, la reputació, la vida familiar…–.” No passa encara ara, això? I que proposa Weil per fugir dels partits? No caure en les seves mans. Cosa impossible per qui vol intervenir en els afers públics sense entrar en el joc dels partits: “si es confiés al diable l’organització de la vida pública, no podria imaginar res més enginyós.”
Tanmateix, tot i que influïda per la religió, Simone Weil no és dogmàtica: el mecanisme d’opressió espiritual i mental propi dels partits va ser introduït per l’església catòlica en la seva lluita contra l’heretgia. Però, al capdavall de tots aquests arguments, quines solucions proposa l’autora? Doncs les revistes d’idees. Al voltant de les quals es crearien de forma natural uns medis, que s’haurien de mantenir en estat de fluïdesa. Penso que l’autora utilitza la paraula “medis” en el sentit de medi natural, d’hàbitat. En aquest sentit de formar-ne part, de tenir-hi una afinitat fluïda, però no de ser-hi submís, de patir-ne la influència negativa, Weil considera els beneficis de la seva proposta:
• Qui freqüenta als qui escriuen en la revista, sap que està en contacte amb el medi, però no sap si en forma part. No hi ha distinció entre interior i exterior.
• A ningú se li acut dir: “en tant que vinculat a aquesta revista, penso que…”
• Quan els col•laboradors d’una revista es presentessin a les eleccions, haurien de tenir prohibit apel•lar a la revista.
• La revista no podria ajudar directament o directament a cap candidatura.
• Tot grup “d’amics” de la revista hauria d’estar prohibit.
• Si la revista impedís als col•laboradors, sota pena de trencament, de col•laborar amb altres publicacions, s’hauria de suprimir la revista quan el fet es demostrés.
• Quan un medi s’intentés cristal•litzar donant un caràcter definit a la qualitat de membre, hi hauria repressió penal quan el fet quedés establert.
Hi hauria, per descomptat, partits clandestins (en un altre lloc del llibre fa una comparació amb els consumidors de cocaïna). Però els seus membres tindrien mala consciència, i ja no podrien fer professió pública de servilisme d’esperit. El partit, conclou l’autora, ja no els podria mantenir en una xarxa sense sortida d’interessos, sentiments i obligacions. Que, per cert, és justament el que cada dia apareix als mitjans de comunicació actuals. Vol dir això que s’acosta un cert final d’aquesta xarxa sense fi?
Utòpic, tot plegat? Amb aquesta estranya, i potser contradictòria, apel•lació a unes lleis i repressions penals? Potser sí, però no ingenu. La mateixa autora confessa que les mesures que no presenten inconvenients, com les que suggereix, són les que tenen ments probabilitats de ser adoptades: “la gent es diu: si fos tan senzill, per què no s’hauria fet des de fa molt temps? Tanmateix, per regla general, les grans coses són fàcils i simples.” Una frase com aquesta, tal vegada utòpica, no es pot subscriure ara?
Simone Weil acaba el breu i intens text amb la reflexió sobre el fet que el partidisme s’ha estès a tots els àmbits: “gairebé arreu –i fins i tot sovint per a problemes purament tècnics– l’operació de prendre partit, de prendre posició a favor i en contra, ha substituït a l’operació del pensament.” És una lepra, que afecta gairebé la totalitat del pensament, a la qual no es pot posar remei sense començar per la supressió dels partits polítics.
Més de mig segle després, poques coses, en aparença, semblen haver canviat. Els partits han desenvolupat immunitats contra les vacunes. Les revistes de pensament que demanava Simone Weil també podrien participar d’una contradicció: si la lepra ha afectat gairebé a la totalitat del pensament, què ens fa pensar que estarien per sobre de la lluita partidista? En l’època de Weil, de Breton, i de Camus això ja succeïa, i existia la premsa de partit. Com avui existeix, tot i que no porti aquest nom. Però siguem utòpics com ho era en bona part Weil, perquè segur que les coses anirien pitjor si no haguessin existit en el passat persones com ella. I si les revistes no existeixen, què són ara aquelles revistes fluïdes, no partidistes, medis naturals en què pensar per un mateix? Internet, les xarxes socials, els blocs? Potser sí: si més no, és un gran medi que ho permet tot.
I els partits, si donem per bona l’anàlisi que fa Weil, es poden reformar per fer-los menys ensinistradors? És això possible? Els nous partits, que estan apareixent i que se’ns diu que han de substituir els anteriors, no poden ser encara pitjors, amb menys garanties? I si és el moment, extraordinari com els pocs que s’han donat al llarg de la història, que es manifesti la voluntat general respecte dels problemes de la vida pública, els partits de sempre acceptaran fer una passa enrere? Tindran altre remei? Hi ha, al nostre voltant, rastres de la passió col•lectiva contra la qual adverteixen Rousseau i Weil? O és només una il•lusió tranquil•la, confiada, una onada estranya de cooperació col•lectiva de pensament? Els representants electes s’avindran a ser només simples òrgans d’expressió del pensament públic, si tal cosa existeix ara, i no és un miratge?
Sembla que m’estigui fent preguntes complicades. Però com també va escriure Weil, les grans coses són fàcils i simples, i es poden condensar en preguntes senzilles: és el moment que els partits polítics desapareguin, temporalment si voleu i si no sabem inventar res més, per deixar pas a altres formes de l’expressió del pensament públic? Hi haurà “una cosa diferent de les eleccions”? Una única cosa és certa: aviat ho sabrem.

Sant Sebastià dels Gorgs, un antic monestir a Avinyonet del Penedès

SANT SEBASTIÀ DELS GORGS

Anant per Catalunya es troben molts tresors amagats. Si més no per a mi. És el cas del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs. El va impulsar al segle onze el “televisiu” (per la sèrie de TV3 ‘Ermessenda’ almenys) Mir Geribert. Ara en queda l’església gòtica i el campanar i part del claustre romànics.

Kazantzaki(s), els grecs, els otomans i els catalans

 

KAZANTZAKIS

He estat llegint ‘El Crist de nou crucificat’, una gran novel·la d’un dels escriptors grecs, i europeus, més importants, Nikos Kazantzakis, i no he pogut evitar trobar-hi certs paral·lelismes del món grec que hi retrata amb la situació catalana actual. La novel·la va ser traduïda magníficament per Joan Sales, que hi respecta formes del llenguatge popular, paral·leles a les que utilitza Kazantzakis – Kazantzaki, en la transcripció del cognom grec que en fa l’edició catalana.  La mateixa edició, de Club Editor, que va publicar la novel·la per primer cop el 1959, és la que podeu veure en la fotografia, del museu d’història d’Iràklion, a la seva illa de Creta.

L’acció de la novel·la té lloc en un poble grec fictici, Licrovisí, ocupat pels otomans. L’agà, el governador turc, domina el poble des del seu balcó, bevent a tothora raki, aiguardent, fumant el xibuqui, pipa turca, i escoltant com canta el seu amant adolescent. En té prou amb un sol guerrer per controlar tota la gent del poble. No els té cap por, perquè sap que, si hi ha cap disturbi i algú posa en dubte el poder otomà, els propis grecs no es posaran d’acord mai. Com li diu mandrosament al seu jove amant: “Són rumís [cristians], ¿saps?; són grecs. Ja veuràs com no trigaran gaire a barallar-se.” Ja sé que potser estic massa influït pel nostre dia a dia, però no em negareu que no és temptador pensar en un governador provincial de fa uns anys, o d’ara, veient-nos des de la finestra i pensant si fa o no fa el mateix. També ens barallem massa sovint, no creieu?

La recepta otomana és ben fàcil: els grecs sempre acaben disputant entre ells, i mai aconseguiran lluitar junts per la independència, pensa l’agà, com els altres agàs. Així l’hi aconsella, més endavant en la novel·la, a un altre jove amant, amb sangs més calentes i bèl·liques que no el primer: “(…) deixa els infidels que es parteixin la closca i s’esclafin els morros ells amb ells; ¿com no acaben de desaparèixer aquests cucs fastigosos? ¿No saps quants anys fa que els turcs ens afanyem per aconseguir-ho? ¿I amb quin resultat? ¡Un forat a l’aigua! Aixafes el cap d’un rumí, i en lloc d’un en neixen deu. Sort que es maten ells amb ells, que si no… Per això convé deixar que es barallin tant com vulguin; quan ja no s’aguantin de tant barallar-se, muntaré l’egua i hi aniré a posar ordre…” A aquestes alçades, l’agà ja manifesta certa desesperació, però. Per què aquests grecs, rumís o el que vulgueu es neguen a desaparèixer, tot i l’evident manca de sentit del seu comportament incomprensible?: “Vosaltres, els grecs, ¡us negueu en un vas d’aigua! De qualsevol bestiesa en feu una muntanya. ¿Com vols que un home de seny us arribi mai a entendre? Feu una cosa, l’expliqueu del revés, i encara, el que teniu dins el pensament, ¡no és ni l’una ni l’altra! ¡No sabeu el que us voleu!”

Kazantzakis fa un paral·lelisme en aquest llibre entre la passió de Crist i la vida en aquest poble, però alhora realitza un retrat irònic i autocrític dels grecs d’abans de la independència, i també dels de la seva època. Per tant, la seva transposició canvia els romans de l’evangeli pels turcs, i els jueus baralladissos pels grecs. Kazantzakis, que va tenir al llarg de la seva vida alguns problemes amb l’església ortodoxa, dóna a aquesta nova visió del cristianisme, la seva pròpia, una dimensió entre comunista i llibertària. El “Jesucrist” de l’obra, de nom Manòlios, és un líder que ens podria recordar-nos als de certs moviments socials i polítics actuals, com ara Guanyem o Podem/os, diria jo.

Sé que puc exagerar en la comparació. Però veieu l’argument, si no: a aquest poble de Licovrisí, on hi manen alguns poderosos, i un pope, rics i farts, col·laboradors de l’ocupant otomà, hi arriba un dia un grup d’habitants d’un altre poble grec, que l’han hagut d’abandonar, foragitats per les tropes turques. Vénen afamats, bruts i espellifats, i només demanen un tros de terra on poder refer el seu poble i alimentar als seus. Els poderosos de Licrovisí, comptant-hi el pope, s’hi neguen i els fan marxar, sense donar-los diners ni menjar. Els doblement expulsats troben refugi en una muntanya pròxima, i només tenen el suport d’alguns joves del poble, encapçalat per Manòlios. Acompanyats d’aquests, tornen al poble que els ha fet fora, en una mena de marxa revolucionària de desheretats que acaba en una batalla campal: “(…) en un segon les dues multituds es barrejaren en batalla. Xiulaven les fones, espetegaven les pistoles, se sentia el retronar de les garrotades i els renecs dels combatents que es clavaven les ganivetes. De primer renegaven i s’insultaven; després, només se’ls sentia esbufegar i gemegar sordament.”

Un mestre, amant de l’antiga cultura hel·lènica (“-¡Tancarà l’escola i proclamarà la persecució contra la nostra cultura! – somiquejà el mestre.”, en un altre passatge de l’obra, denunciant una expeditiva “llei Wert” otomana) intenta posar-hi pau, sense èxit:

“-Prou, germans, ¡no us mateu! Podem fer una componenda. Jo me n’encarrego. ¡Tots som hel·lens, tots cristians; no us mateu!

No pogué seguir; quedà com emparedat entre els dos bàndols que s’abraonaven; amics i enemics el van fer rodolar per terra, el van trepitjar; un li tirà un roc al cap, i el desgraciat home de pau, estabornit, caigué dins un clot, vora el camí de carro.”

La revolta, que lidera un altre pope, abrandat, és en primer lloc contra l’ocupant otomà: “Sobre un pujolet, brillaven blanquíssimes dues columnes antigues, de marbre.

-Totes aquestes terres eren nostres, dels hel·lens – sospirà en Manòlios – , en temps antics…” Però també contra els grecs enriquits gràcies als turcs: “-La guerra – afirmà el pope –, la guerra santa. Primer va ser contra els turcs i els seus agàs; ara és contra els nostres mateixos, els rics i els notables. ¡Són pitjors que els turcs! Més dolents…”

El pope Photis, el cap de files dels “rebels” prové de la lluita independentista, en la joventut, però va trobar que en aquesta lluita hi faltava alguna cosa: “Era un rebel incorregible; resseguia Constantinoble en totes direccions, com un posseït, enlluernats els ulls per tanta bellesa. Només tenia una idea fixa: alliberar dels turcs aquelles terres sagrades. Un dia esclatà la guerra; ¡la maleïda guerra del 97! Un foc interior em rosegava; vaig començar a cridar: “¡Vingut és el moment d’esclafar els turcs!” Vaig embarcar-me d’amagat en un navili que salpava cap a la Grècia lliure; i un cop allí, armat d’un fusell i una cartutxera, calçat d’unes altes botes i vestit de guerriller, me’n vaig anar a fer la guerra contra Turquia.

-¡Ecs! Set trinxeraires, set lladrets de cabres, sortíem a enderrocar un Imperi… Maleït sigui l’Estat, fills, maleït sigui; ¡ell serà causa de la ruïna de la nostra raça!

Callà una estona; després, fent amb la mà el gest d’apartar aquella vergonya nacional, prosseguí:

-Tornem a les meves aventures. Grècia és immortal, i pot arriscar-se en aventures, té davant seu el temps que cal per refer-se de les pèrdues i els desastres. Però ¿jo, mosquit de mi?”

Kazantzaki, lúcid i subtil, es mou entre dues sets, la de la llibertat per al poble grec i la de justícia social. El dibuix que fa de tots els protagonistes és descarnat, sense estalviar-se els defectes de cadascun, fins i tot dels presumptes “herois”, però, malgrat la condició humana, en el fons hi ha un heroisme, que és  col·lectiu, però es reclama a cada persona: “En aquest món, cada grec, encara que no ho sàpiga, xic o gran, ignorant o savi, ric o pobre, és un heroi i un gran arconte. Porta una responsabilitat molt feixuga. I cada grec que no pren una resolució heroica, almenys un cop a la vida, traeix la raça…”

Ja ho veieu, i potser ara sí que aconsegueixo fer-vos arribar a què em referia al principi amb els paral·lelismes entre aquesta novel·la i el nostre dia a dia actual. Malgrat les contradiccions, i els defectes de les persones, almenys un cop a la vida cal heroisme: “¡No som més que un grapat de grecs damunt la terra; estrenyem les dents, ¡i endavant! ¡No poden destruir-nos; la raça grega no pot morir!” Una mica d’heroisme, si més no. Com es veu, aquesta novel·la té com a marc la Grècia no independent. Però ja coneixem el desenllaç, més enllà de les pàgines del llibre: Grècia és independent des de 1821.

Si trobeu que he escrit un final massa grandiloqüent, tot i que real, i en voleu un de més autocrític, en la línia de la pròpia novel·la de Kazantzakis, recordeu només que Grècia també havia estat sotmesa al domini català almogàver, i també se’n va alliberar.

El ‘No’ d’Escòcia: aprenent-ne les lliçons

 

ESCÒCIA-NO

Ha guanyat el ‘No’ a Escòcia. Com influirà a Catalunya? Ni hi influirà tant com creuen alguns –els que abans de saber el resultat asseguraven que eren “dos casos que no tenen res a veure”– ni tan poc com podem pensar d’altres. Hi influirà, esclar, com hi pot influir qualsevol circumstància internacional, local o personal, en un procés on cal afinar tant com el nostre. Però hi influirà positivament si en sabem treure les lliçons. No sé si la victòria del ‘No’ es deu a raons econòmiques, a la darrera pressió britànica de la por, al fet que el procés s’iniciés des de dalt, des del govern de l’SNP, o a totes aquestes raons, i altres, juntes. No ho sé. Altres ho analitzaran amb més coneixement. Em limitaré, com vaig fer en el cas del ‘Yes’, a rellegir les raons per al ‘No’, que exposa un autor, Alan Cochrane, amb la perspectiva del resultat conegut del referèndum, i amb la nostra pròpia realitat.

D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.

D’entrada, el volum que ocupen els arguments del ‘No’ en el llibre conjunt de George Kerevan i Alan Cochrane és molt menor que el del ‘Sí’. En un primer moment, amb massa predisposició per part meva, vaig creure que és que n’hi havia menys. Error, que també podem cometre aquí. Potser és que els del ‘No’ estaven més segurs dels seus arguments. De vegades, qui no sedueix és perquè es pensa que no li cal seduir. Al que sí que li cal és a qui aspira a canviar l’statu quo. A qui no, l’immobilisme l’afavoreix.

Anem, però, a “the case of No’, les raons amb que Cochrane pretenia convèncer als escocesos per votar ‘No’. Alan Cochrane és el responsable de l’edició escocesa del diari ‘The Daily Telegraph’, i comença confessant-nos que, a la seva ciutat natal de Dundee, una de les que ha guanyat el ‘Sí’, quan era un jove periodista, simpatitzava amb l’SNP. Un pecat de joventut, que el va portar a l’únic atemptat contra la llei que ha comès en la seva vida: votar dos cops! a l’SNP, a la seva ciutat, i a Perth, on treballava. Dos cops en les mateixes eleccions, les del 18 de juny del 1970, vull dir. Ens ho explica com volent-nos dir que el nacionalisme és infantil, i amb els anys se supera. Al mateix temps, ho fa, penso jo, per atorgar-se pedigrí, i pes com a opinant: “ho veieu, si jo he evolucionat, en els meus anys a Londres, vosaltres també ho podeu fer.” Aquí, o si més no a mi m’ho sembla, el fenomen evolutiu d’alguns periodistes s’ha donat més aviat en el sentit contrari. O no ho creieu així? També n’hi ha que no s’han mogut, és cert. Però almenys a mi no em consta cap periodista que, partint de l’independentisme, hagi viatjat cap a l’unionisme. Potser m’equivoqui, i si és així, espero els vostres comentaris.

En el cas de Cochrane, aterrat al famós carrer dels periodistes de Londres, Fleet Street, la conversió en un “british”, allunyant-se d’un exclusiu punt de vista escocès, va ser, per a ell, “inexorable”.  Inexorable i, com pertoca al cas, plena d’humor anglès. Que és més àcid, esmolat i autocrític del que comunament creiem aquí. La seva caiguda del cavall, per començar, es va produir el dia anglosaxó dels innocents, l’1 d’abril. Poseu-vos en la seva pell i mireu de compartir el seu unionisme, però en l’Estat espanyols. Aquell dia,1994, torna a casa, a Escòcia, i se n’adona del seu orgull per les “great British institutions’: Servei Civil, monarquia, forces armades –“oh, definitivament les Forces Armades”, afirma extasiat– i la BBC, “cosa que últimament és més difícil.” Us deixo a vosaltres lectors el cotó comparatiu entre institucions, britàniques i estatals. A mi, en llegir-lo, em va venir al cap el deliciós i irònic llibre de l’escriptor hongarès esdevingut britànic, i burleta, George Mikes ‘How to be a brit’. Si en teniu l’ocasió, llegiu-lo. No us en penedireu, i riureu. El que no us garanteixo és que us torneu ‘brits’.

Cochrane, convertit en ‘british’, i pretenent que els seus antics conciutadans no deixin de ser-ho, ens comença a donar, per capítols, les seves raons. Primer, la identitat.

 

Identitat britànica: l’esport i la monarquia

 

Sobta, i potser no hauria de sobtar, que la primera referència a la identitat sigui l’esport. Sobta, perquè jo almenys esperava trobar-m’hi algun altre tema més elevat, o patriòtic. Però no hauria de sobtar, o sobtar-me, veient que per a certes persones el gran argument contra la independència és el futbolístic, i la lliga LFP, una entitat privada, per cert. En aquest cas, el gran argument identitari-esportiu és que molts escocesos s’ho van passar bé veient passar per Escòcia la torxa dels jocs olímpics de Londres 2012. Ho podem entendre prou bé: vint anys abans a Catalunya vam tenir també uns jocs. I a molts catalans els van agradar, i d’altres, ho van passar fatal. I si Cochrane assegura que no està documentat quants escocesos van gaudir amb l’equip britànic, el contrari tampoc és demostrable. No havíem quedat que esport i política no és el mateix? O sí que no és?

La gran diferència Catalunya-Escòcia arriba després, i és important. L’autor admet que Escòcia no produeix gaires herois esportius, a diferència del nostre país, i que l’afirmació de “britanietat” del millor esportista olímpic escocès, Sir Chris Hoy, va molestar molt els “Nats”, els nacionalistes escocesos. Aquí, la molèstia, o l’ira, quan un esportista s’ha definit ha anat més aviat en el sentit contrari. No entraré en detalls. L’autor sí que ho fa: parla d’Andy Murray, forçat segons ell a definir-se –Hoy va mantenir un equilibri, en realitat– i que, quan es va redactar el llibre, no ho havia fet.

Primer argument identitari, i del llibre, doncs: l’esport. No en fem broma, aquí també és un tema molt delicat. Però, i com es pot comprovar en el cas escocès, no és gens inguarible: com afirma Cochrane, parlant de la rivalitat anglo-escocesa, no hi ha racisme, no hi ha, en el fons, política, es tracta només de futbol, pura i simplement. Que totes les llotges, tribunes –físiques i de diaris– ho escoltin! Perquè, de moment….

Abans de la reina, l’altre gran argument identitari, vénen els símbols. El ‘saltire’, la creu de Sant Andreu, ‘robada’ per l’SNP, en bona part gràcies a “l’estupidesa”, ei, ho diu ell, del camp unionista. Aquest argument també s’ha sentit aquí, amb la senyera “normal”, que en diuen alguns, per diferenciar-la de l’estelada. Què vol que li digui, Mr Cochrane, vostè en deu saber més, però em sembla haver vist banderes escoceses a les celebracions de la victòria del ‘No’. No deu ser un gran argument, li dedica poc espai.

I ara sí, sa majestat la Reina. Aquí ja sabem el que oferia Salmond: compartir la monarquia amb l’Escòcia independent. L’autor diu que li estranya això, perquè l’SNP és decididament republicà, i perquè no sabem l’opinió de la Reina al respecte, ni si el senyor Salmond li ha preguntat. Cochrane pensa que això darrer pot haver passat, i creu també que la Reina li ha preguntat, al ja exprimer ministre, sobre els seus plans. Coses de la diplomàcia reial. El problema, opina l’autor, és que a molts militants de l’SNP no els agrada que la Reina i el príncep de Gal·les es fiquin en aquest tema: “por profunda”. Francament, no crec que allà almenys aquest hagi estat l’argument per derrotar el ‘Sí’.

 

Fronteres i immigració: com a Gibraltar, però a la inversa

Una altra qüestió estrella, les fronteres i la immigració. Costa de pensar que els estats britànic i espanyol en pensin el mateix. Només cal veure el poc que s’entenen a la frontera de Gibraltar. Pel que fa a la immigració, l’Escòcia independent, segons l’SNP, vol una frontera més porosa, la qual cosa espanta Anglaterra, que tem que després els immigrants viatgin lliurement al que quedi d’UK. Cochrane argüeix que Escòcia és el país europeu menys afectat per la immigració, tot i admetre que l’ha integrada bé, i que molts empresaris d’èxit i polítics de l’SNP provenen de la immigració asiàtica. Tot i això, l’autor afirma que UK no voldrà canviar les polítiques d’immigració, i que a la llarga hi haurà una disminució de vies i carreteres a la frontera, per facilitar els controls.

En poques paraules: si Escòcia dóna facilitats als immigrants, Anglaterra hi posarà dificultats i fronteres. “Serà una bogeria, i la majoria dels escocesos ho deploraran.” Com a diferència, l’estat espanyol assegura que els que volen fronteres són els catalans. Vaja, que, si prenem com a exemple Gibraltar, els unionistes britànics asseguren que ells faran el que fa l’estat espanyol, i els unionistes espanyols, a l’inrevés.

 

Defensa: són els teus exèrcits, però no te’ls pots quedar

La visió pública que es té de les forces armades al Regne Unit i al Regne d’Espanya i, al seu torn, a Escòcia i Catalunya, és molt, molt diferent. Només cal veure el començament d’una interessant pel·lícula com ‘Sunshine in Leith’ per comprovar-ho. A Escòcia volen la part dels exèrcits britànics que porta el nom d’Escòcia, tots els regiments escocesos, i la Catalunya independent sembla que no vol cap mena d’exèrcit. A Escòcia el que no volen els partidaris del ‘Sí’ són els submarins nuclears Trident amb base a Faslane. Cochrane els respon que és una “visió naïf” pensar que l’OTAN acceptarà que canviïn d’emplaçament, en especial si Escòcia vol continuar pertanyent a aquest “club nuclear”. Els avisa, a més, que no podran formar part de l’OTAN i negar-se a participar en missions internacionals: “dues de les seves nacions “heroi”, Dinamarca i Noruega han estat increïblement actives en operacions fora de l’àrea OTAN, com ara a Afganistan”.

L’autor no veu clar tampoc l’autoatribució dels mítics regiments escocesos. Diu que és increïble que oficials, suboficials i tropa acceptin passar-se en masse a l’exèrcit del nou país, un cos nou, sense cap relació amb els antics companys britànics i OTAN. Per sort o per previsió estatal –no crec que per casualitat– aquesta situació no es pot plantejar de la mateixa manera en el cas de Catalunya i l’estat espanyol. És curiós: a Escòcia un país amb exèrcit nominalment propi l’hauria de deixar estar, i crear-ne un altre. No seria res nou, a l’exèrcit britànic hi ha soldats d’excolonies, com els gurkhas.

 

L’economia, la mare dels ous?

Tot i que canviem de camp argumental, el fil amb l’anterior continua: la primera pèrdua que Cochrane preveu per a l’Escòcia independent és la que es produiria de llocs de treball en la indústria de defensa. A part d’això, en tot aquest apartat, hi sovintegen les queixes de l’autor, en el sentit que els empresaris favorables al ‘No’ no han protestat prou, sobretot si tenen negocis amb el govern escocès, i temen perdre’ls. Cita orgullós els que sí que s’hi ha atrevit, com tres grans cadenes de supermercats, que van anunciar una vaga preventiva contra la independència. Home, a mi això em sembla un xantatge, i atacar la llibertat de vot. A més, els responsables d’una de les cadenes “temien” que els sobrecostos de la nova regulació comercial prevista pel govern escocès després de la independència repercutissin en el consumidor ordinari. Que és el que sempre paga.

Així doncs, veiem que força abans dels últims dies de la por, que han marcat la campanya electoral, els unionistes ja apostaven fort per arguments atemoridors. Però, al capdavall, després de molts arguments de caràcter econòmic, Cochrane, en la conclusió, confirma el que molts podem pensar, ni que vulguem que el camí no tingui el mateix final: que al capdavall, la decisió final no té a veure amb l’economia en termes generals –“NO és l’economia, estúpid”, diu citant un professor universitari– o macroeconòmics, sinó amb una cosa més subtil, que constitueix la qualitat de vida, la confiança en un futur millor. La frontera que marca el vot indecís de la decisió presa és la mateixa que hi hauria entre la incertesa, i la certesa. Una frontera inefable, però percebuda com a real.

Seria, i això ja ho dic jo, i no Cochrane, el que t’expliquen en els cursets sobre llocs de treball i remuneració. Un clàssic: quan busquem un lloc de treball, les persones –en circumstàncies normals, no d’una gran crisi com ara, afegeixo jo, en què la cosa s’agreuja encara més– busquem un sou suficient, digne. Però això no és tot: després el que ens fa mantenir-nos en aquest lloc és que la feina sigui interessant, que hi hagi bon ambient de treball, possibilitats de promoció i de realització, més que no un gran sou. Una feina amb futur, en definitiva. Els treballadors industrials sense feina dels marges del riu Clyde, desesperats de no trobar la primera condició inicial, un sou suficient, han buscat en el vot del “Sí” la segona condició, directament, l’esperança en un futur millor. No l’economia, la butxaca del dia a dia, sinó deixar de patir per com anar-la omplint.

No sé si m’explico gaire, perquè no és fàcil d’explicar, però crec que aquesta és l’autèntica mare dels ous. Ho ha estat en el cas escocès i ho serà en el català. I cal fer-la entendre. Cochrane acaba el llibre dient “no hi ha absolutament cap evidència concloent que (una Escòcia independent) faci les coses millor i, en canvi, sí que n’hi ha per dir que hi ha un munt de coses que farà molt, molt pitjor.” Avui, després del resultat del referèndum, no sabem si això és cert, o no, i si és just o no, però crec que és la percepció que s’ha imposat, i potser per això ha guanyat el no. El conservadorisme del “més val menys conegut que més per conèixer” s’ha imposat al futur possible, a la il·lusió, potser per manca d’il·lusió real en els rengles polítics del ‘Sí’. Ha guanyat el: millor juntets, pobrets i alegrets, que no independents, que “mai se sap”. I aquesta és la lliçó, per a mi, que no trec de Cochrane ni de Kerevan, sinó de la suma de tots dos: “No és l’economia, estúpid, és no haver de pensar en l’economia durant les pròximes generacions!”

‘Scottish independence’. Les raons del Yes: no és només economia!

YES1

Quan falta poc per al referèndum sobre la independència d’Escòcia, les enquestes discrepen sobre el resultat, i cert poder econòmic ha entrat en campanya pel No amb to amenaçador, vull portar algunes de les raons que s’estan exposant aquests dies en l’anomenat “gran debat”. Raons per al Yes, contraposades per les del No. Ho faig per entendre-les jo mateix, a partir d’un llibre escrit per dos periodistes escocesos de llarga trajectòria, un de favorable al Sí, George Kerevan, i un altre partidari del No, Alan Cochrane. I ho faig també per establir alguna comparació, quan s’escaigui, amb la situació a Catalunya, i aportar arguments al nostre debat.

D’entrada, el que cal dir, i Kerevan s’esforça en deixar-ho clar, és que no totes les raons per votar Yes són econòmiques, de butxaca, podríem dir. Cal aclarir-ho perquè és un dels tòpics que s’utilitza en el cas català. Hi pesa l’economia, en tots dos casos, però hi ha d’altres arguments que faran, al capdavall, decantar la balança. Quins són aquests arguments, o fets? Anem a pams, i seguim el que detalla Kerevan. Aquest periodista avança, en alguns moments, raons del No, per contraargumentar-les. Naturalment que s’han publicat altres llibres, amb arguments complementaris, sobre la independència escocesa, però vull centrar-me en aquest, que em sembla molt ben travat.

Segons Kerevan, que cal dir que també és un candidat del SNP, entre els grans grups argumentals per votar Sí, a part de l’econòmic (la independència significa un creixement més ràpid per a Escòcia), existeixen l’argument d’una millor governança (la Gran Bretanya no funciona), el moral (Escòcia necessita créixer), l’internacionalista (una Escòcia independent farà aportacions positives al món) i, finalment, el cultural (a Escòcia li cal expressar-se). Penseu vosaltres mateixos quin, o quins, ens podem aplicar.

Kerevan comença afirmant que l’autèntic cor del debat de la independència rau en el “profund desencantament amb l’antidemocràtic i hipercentralitzat estat britànic, i amb l’elitisme d’escoles Oxbridge (Oxford i Cambridge) de la classe governant.” En poques paraules, “Escòcia vol ser independent per governar-se millor i fer créixer la seva economia lliure del curt-terminisme i l’economia de casino que imposa la City.” Aquí podeu substituir els termes britànics per altres més pròxims i contrastar aquestes definicions amb les que donen experts catalans com Sala-i-Martín o Germà Bel.

Però ara estem parlant d’Escòcia, i possiblement no es pot resumir amb menys, i millors, paraules, la posició del Yes. Continua George Kerevan: “el nacionalisme escocès modern no va de banderes, ambaixades o sobre el concepte romàntic, propi del segle dinou, de sobirania nacional insular.” De què va, doncs, segons ell?: “el vot del 18 de setembre es refereix més a la reforma democràtica que no a la política identitària.”  Resumeix la visió de Salmond, que els unionistes rebutgen, sobre una Escòcia lliure i la seva relació amb la resta del Regne Unit –“rUK”, un neologisme brillant que potser ens podríem adaptar–: “un Cap d’Estat comú, una moneda comuna, lliure comerç, i una estratègia de seguretat comuna dins de l’OTAN.” Una confederació de facto, vaja. Això el que voldríem, em pregunto, i l’estat espanyol ho veuria tan malament com el de rUK? A la primera pregunta no sé què heu contestat, però a la segona, segurament “sí”, o més.

L’autor s’avança a la proposta de “devo max” que ja veiem que està fent aquests darrers dies el govern de Londres. Un nom que sona a descompte last minute, i alguna cosa té d’això: una gran, màxima, “devo”, oferta de pacte econòmic per aturar el Yes. Segons repetides enquestes, afirma Kerevan, aquesta devo max aconseguiria una àmplia majoria per al No, però “els tres grans de Westminster” –els grans partits del parlament britànic– “s’estimen més disparar a la guineu política del SNP que no avançar en la seva (o en qualsevol) visió de reformar el Regne Unit tal com està actualment constituït”. Us sona familiar, això? Canvieu els “tres grans” pels “dos” (o potser no cal) i ho tindreu. Què vol dir això, que Madrid ens farà una devo max last minute, abans del 9-N? O no?

 

“Més que un referèndum, és una revolució”

 

Kerevan acaba el resum, abans d’entrar en el detall dels arguments, amb aquesta frase contundent: “Més que un referèndum, és una revolució” Ens la podem apropiar? Penseu-hi, mentre continuo amb l’argument de la millor governança: Escòcia és una comunitat diferenciada que és millor que es governi des d’Edimburg que de 400 milles lluny. Això explica una de les dues parts en relació, però i l’altra? Què falla en la seva governança? “La Gran Bretanya ha fallat a l’hora de forjar una nova identitat nacional per a l’era post-imperial, resistint-se a les reformes democràtiques fins al darrer minut” –el fatídic last minute, altre cop– “mentre cau en la nostàlgia cultural i de vegades en el racisme Little Englander.” He dubtat si aquest mot es pot traduir: “petitanglès”, potser?

El periodista pro-Sí ressegueix la història britànica i escocesa, passant per la desindustrialització d’Escòcia (fàbriques, mines…), i també del Nord d’Anglaterra, fomentada per –havia d’aparèixer!– Margaret Thatcher i encabat pel Nou Laborisme de Tony Blair, en favor dels “serveis financers” concentrats en el Sud-Est, en els bancs de la City. Es poden fer possibles comparacions amb la realitat del nostre país, no penseu? A Escòcia, què han acabat provocant aquesta desindustrialització i el trencament del teixit tradicional de petites factories? Diu Kerevan: “la classe treballadora escocesa i la intelligentsia local han perdut la fe en ser britànics del nord, i han tornat a abraçar el nacionalisme escocès com a projecte ‘modernitzador’”. La classe obrera sense feina del riu Clyde, a Glasgow, diuen que serà clau en el referèndum del 18 de setembre. I aquí?

Es podria fer l’objecció que aquest argument de millor governança, en el fons, és econòmic. Potser sí, però Kerevan s’avança, i la desmunta, a una altra objecció pro-No: “una nova britanitat és possible”, diuen els del No. Ell els contesta: l’SNP és l’únic que proposa una nova base cultural i institucional per a una moderna “britishness”, fonamentada en valors progressistes: la “unió social” entre Escòcia i Anglaterra. Una unió, com defensa Salmond, a nivell personal, entre les persones de totes les illes britàniques. En aquest sentit, i tot i que no toqui aquí, és molt interessant l’anàlisi que Kerevan fa sobre l’oblit i el menyspreu dels governs de Londres cap a Irlanda del Nord.

 

L’argument econòmic: independència vol dir creixement més ràpid per a Escòcia

Com que la meva tesi és que hi ha altres arguments a part de l’econòmic, no m’hi estendré gaire. Tant pel que fa a Escòcia com a Catalunya, ha estat explicat a bastament, pels favorables a ambdues independències, i pels contraris. Què diuen els del No? Que Escòcia és més rica formant part del Regne Unit. Què diu Kerevan, amb els del Sí? Que després de la independència hi haurà un “Big Bang econòmic”. Quins en seran els quatre símptomes: un sistema fiscal més eficient; un augment de la mobilitat social; la benvinguda a una immigració més gran; i un impuls a la inversió. Prenguem-ne nota.  La conclusió de l’autor és aquest àmbit és que la independència comporta algun risc, certament, però que el risc és endèmic en un mercat global, sigui dins o fora del Regne Unit. I que la Escòcia actual, amb la desocupació juvenil, la decadència dels eixos comercials, les universitats reduïdes a empreses afiliades, i pobresa al bell mig de l’abundància, no és el que la majoria vol, i que més descentralització no guarirà les malalties del país ni proporcionarà un futur millor als joves. Més paral·lels a considerar.

Kerevan ens avança feina, i respon les possibles objeccions a la independència que es formulen en el camp de l’economia. Primera: què passa si la rUK diu no a una unió monetària? Objecció comparable a la que diu que Catalunya quedarà fora de l’euro. I que ha estat la principal àrea d’atac dels del No. Resposta: Escòcia continuarà fent servir la lliura perquè ja l’usa, i Westminster no té poder per prohibir que una nació sobirana l’utilitzi. A més, a rUK li convé una àrea econòmica comuna amb el segon país amb qui té més intercanvi econòmic, i per poder reduir el seu creixent dèficit comercial. Un avís a navegants sobre el cost que tenen els aranzels per al país prohibicionista.

Segona objecció: Escòcia podrà pagar el preu de la independència? Resposta del llibre: “el vot del Sí vol crear les circumstàncies idònies per reindustrialitzar l’economia escocesa i recuperar el nivell d’ingressos públics (no vinculats al petroli) generats a Escòcia abans de la bombolla financera de Londres.” Quatre milions de lliures més. Tercera objecció autocontestada: que passarà quan el petroli s’acabi? “Els beneficis de la independència no provenen del petroli sinó de la capacitat d’aconseguir productivitat, inversió i innovació a nivells europeus una vegada assolida l’autonomia econòmica.”  Les tres característiques necessàries són les mateixes que cal aconseguir, opino jo, en el cas català, en el qual ja s’ha treballat molt en aspectes d’R+D, però no tinc clar quin és el nostre petroli, en risc d’esgotament. El turisme, potser, que hem estirat fins al límit?

Quarta objecció, molt interessant: què passarà si hi ha una altra crisi bancària? L’autor es respon, i la resposta és oportuna, després que alguns bancs escocesos han declarat que traslladaran la seu central a Londres si guanya el Sí: “el govern escocès ha de ser responsable de la protecció dels clients dels bancs aquí, fins i tot si es tracta de filials d’un banc anglès. I si un banc causa fallida a Anglaterra, el Tresor de la rUK haurà de responsabilitzar-se d’assegurar-ne els dipòsits, encara que es tracti d’un banc de propietat escocesa.” Pesaria més, doncs, el domicili del client que no el del banc. I Kerevan també avisa, al seu torn: “si els bancs traslladen les seus, la veritable amenaça prové de la possibilitat que una aliança de la dreta tory, la premsa sensacionalista de Londres i un UKIP populista tregui el Regne Unit de la Unió Europea.” Aquí l’amenaça és diferent. Penso que es mou més en una dimensió simbòlica: el trasllat pot satisfer a alguns dels clients dels bancs, i als sectors comparables als que indica Kerevan per a la Gran Bretanya, però causaria insatisfacció a la clientela que veu allunyar-se el seu banc. En qualsevol cas, és un tema delicat, i cal veure si a Escòcia compliran l’amenaça o no.

 

L’argument moral: Escòcia necessita créixer

 

El defensor del Sí rebla el gran argument que assenyalava al principi: si la major part del debat sobre el referèndum s’ha centrat fins ara en termes purament econòmics, per a l’autor el debat s’arrela realment en un profund argument moral, que al meu entendre és universal: “les persones que viuen en una cultura de la dependència no són lliures en ment, esperit o opció de vida, encara que gaudeixen de llibertats polítiques formals.”

Aquest és el gran salt que, per a una comunitat que es veu a si mateixa com a una nació, existeix entre una reivindicació econòmica i la voluntat d’independència. Un salt arrelat en l’argument universal expressat abans, però que en cada cas pren unes característiques pròpies. En el cas escocès, Kerevan diu que aquestes característiques particulars les hem de buscar en el període històric anomenat Scottish Enlightenment (Il·lustració escocesa) i en pensadors com Adam Smith o David Hume: “es tracta d’una filosofia moral que encoratja el compromís personal per sobre del paternalisme estatal, però que també fonamenta la moralitat privada sobre un context social.” Així, la independència buscaria recuperar, diu Kerevan, l’univers moral tradicional escocès. Un univers en què es basava la petita empresa i que el thatcherisme hauria destruït. Potser les paraules que utilitza l’autor són massa elevades pel cas, però en les conseqüències, i sobretot en la visió de la “gent normal” té de l’actual crisi social, hi podem coincidir.

Aquí també hi ha objeccions per part dels que donen suport al No. Número 1: la independència significaria més govern i més impostos i despesa en política. És una objecció moral de dretes. Hi oposa Kerevan: “qualsevol estat futur escocès ha d’estar basat en el principi de no dominació”, un principi basat en la moral tradicional que esmentàvem, més que en la versió thatcheriana del neoliberalisme: “l’estat també ha d’assegurar que cada ciutadà està emancipat de qualsevol dependència indeguda, sigui econòmica, cultural, o política.” En resum, pel que entenc jo: l’individu en primer lloc. Traduït grosso modo: no es farà neoliberalisme, però no per això hi haurà més impostos.

Objecció moral número 2, que sortiria de la resposta a l’anterior: “la reducció d’impostos en una Escòcia independent és l’inici d’una cursa en caiguda.” Aquesta seria l’objecció “d’esquerres”. L’autor reconeix que l’SNP vol oferir impostos variables per atraure capital estranger i estimular la inversió interior, però afirma que no comporta una cursa competitiva vers la fi, sinó que, contràriament, ajuda al creixement econòmic. No sé prou economia per enfrontar-me a aquest argument moral, però que al capdavall és econòmic. La moral compta, com diu Kerevan, però la tria d’un model econòmic és un dilema moral. Aquest apartat es clou amb l’afirmació que “la implosió de RBS” –un dels bancs, intervingut, que ara vol marxar d’Escòcia– “i HBOS va ser provocat pel fet que Escòcia va perdre la seva àncora moral. La solució és retrobar-la votant Sí.”

 

L’argument internacionalista: Escòcia independent té coses per aportar al món

 

La independència d’Escòcia és bona per al món, seria el resum del següent argument. Que de fet és una resposta a l’absurd argument de la importància de la mida dels estats, que ja hauríem de donar com a totalment superada. Escòcia estaria entre les vint economies més importants del món, al costat de Noruega, Dinamarca o Suècia. Com a proves de suport, el gran nombre de companyies amb èxit d’estats petits com els Països Baixos i Suïssa, que s’han convertit en poderoses empreses globals. Amb una referència –n’hi ha més al llarg del llibre– a Catalunya: “l’arribada dels estats bàltics, Eslovènia, Escòcia, Catalunya, i el País Basc té un impacte potencial, especialment a Europa. Això pot explicar l’entusiasme de l’empresari holandès Freddie Heineken per ‘Eurotòpia’, la visió de una xarxa de 75 petites, històriques, nacions i regions, com a futur econòmic.” Farien malament els autoanomenats “grans” estats –qui decideix a partir de quina mida un país és gran?– de menysprear aquesta realitat. Els dinosaures es van acabar extingint.

El No objecta, i és una de les “grans” objeccions a casa nostra: la Defensa. Una preocupació que podria semblar altruista: Una Escòcia Independent es podrà defensar? Aquí les diferències entre els Scots i el nostre país són, avui en dia, notables, com veureu per aquesta afirmació: “la idea que Escòcia, una nació rica amb una tradició marcial, no podrà –o no voldrà– defensar-se és ridícula.” Ridícula o no, és una qüestió rellevant, que cal si més no de plantejar-se. Escòcia sembla que ho ha fet, i per això Kerevan resol la qüestió en poques pàgines. Tanmateix, el seu optimisme sembla que no és compartit per alguns analistes militars dels Estats Units, que es refien poc que la rUK vulgui cedir cap dels regiments escocesos, per molt escocesos i tradicionals que siguin. En aquest aspecte, Catalunya haurà de fer, aviat, els deures, i no podem saber com ho farà, en relació a l’estat espanyol. En canvi, Kerevan assegura que sap perquè l’exèrcit britànic, tan “gran”, ha estat tan castigat d’ençà de la segona guerra mundial, tot i el valor individual dels soldats: “la resposta està en els deliris de grandesa imperial dels polítics de Westminster.” Fem els deures, doncs, però tinguem present aquesta frase.

La següent objecció sí que és compartida, i la podríem contraobjectar de cor: Escòcia haurà de renegociar la condició de membre de la Unió Europea? Fa mandra de tant com se n’ha escrit o parlat, però per dir-ho en paraules de l’autor del llibre analitzat: “si Escòcia no pot ser un membre de la Unió Europea, costa veure qui més podrà acomplir els criteris per ser-ne membre.” I aquí torna a aparèixer Catalunya: les raons adduïdes pels senyors Rajoy i Barroso de fer fora Escòcia de la UE no tenen res a veure amb els escocesos sinó amb fer “xantatge als demòcrates catalans perquè s’oblidin de fer el seu propi referèndum d’independència.” “El desesperat Mr Rajoy fa servir Escòcia com a un bastó per pegar els catalans, i Mr Barroso l’ajuda”. Segons l’autor, la probabilitat que realment Spain exerceixi el seu dret a veto a la permanència d’Escòcia a la UE és virtualment zero. No li dic jo que no, Mr Kerevan, però “remember Gibraltar”. El colofó de l’argumentació, que ens afecta, és aquest: “quan Escòcia sigui formalment independent (poseu-hi 2016) la qüestió catalana estarà resolta en un sentit o altre.”

I si us inquieta pensar quin pot ser “un sentit” o “l’altre”, escolteu aquesta última opinió: “lluny de balcanitzar Europa, els moviments independentistes d’Escòcia i Catalunya són el millor camí per superar el dèficit democràtic que té la Unió Europea.”

 

L’argument cultural: a Escòcia li cal expressar-se

 

Llegeixo aquest darrer argument amb l’enveja que provoca haver visitat Edimburg a l’agost, quan coexisteixen festivals com l’Internacional, el Fringe i el del llibre. Grans formes d’expressió cultural. En altres apunts tinc la intenció d’anar-ne parlant. Potser és a manifestacions com aquestes que Kerevan es refereix quan escriu: “les cultures nacionals més efectives atrauen i mobilitzen talent d’arreu del món, però proporcionen una identitat estable a individus i grups.” Una dicotomia que potser compartim aquí: “lluny de ser parroquial –crítica freqüent dels unionistes britànics a la independència d’Escòcia– les petites nacions industrials han estat paradisos per a artistes immigrants i per a l’experimentació cultural.” Més enllà de jeremiades i lamentacions que massa sovnit expressem sobre la situació cultural del nostre país, hi estic totalment d’acord.

George Kerevan fa, després, una llarga ruta històrica per la cultura escocesa, “una cultura única”, definint-la com a més oberta a l’exterior que l’anglesa –no li discutirem, si ell ho diu– que seria feixuc de resumir aquí, i acabant amb una frase del novel·lista Alasdair Gray que es pot llegir a les parets del nou parlament escocès: “Treballa com si visquessis en els primers dies d’una nació millor.” Jo ho vull fer, això.

I passem, com a cada apartat, a desmuntar objeccions. The first one: una Escòcia independent serà culturalment dominada pels Estats Units i Anglaterra. Objecció a l’objecció: “el perill real per a Escòcia de dominació cultural i parroquialisme és continuar al Regne Unit amb la seva cultura metropolitana dominant.” I una resposta que no podem fer nostra: “com Irlanda, Escòcia té accés a una àmplia diàspora com un mitjà de reforçar la seva imatge global i la seva posició després de la independència.”

Més objeccions del sector No: Escòcia independent no podrà sostenir l’educació universitària gratuïta. La universitat gratuïta, un dels orgulls distintius d’Escòcia, no té cap raó per no seguir sent gratuïta, assegura Kerevan. Si ara Escòcia treu del Tresor del Regne Unit els fons per a aquesta educació, de la part que li correspon, cada cop li és més difícil de fer-ho per culpa de la malmesa economia britànica. Justament, a Escòcia li cal independència financera per decidir on aplica els fons propis. Kerevan insisteix: “l’argument cultural per la independència no es refereix a l’economia. Es refereix a la creació d’un espai per a la lliure expressió i per experimentar en el regne de les idees.”

I finalitza el capítol reprenent la paraula “revolució”: “la independència serà una revolució cultural que farà que els escocesos redescobreixin l’autoconfiança, nacional i individual, traient-se de sobre la percepció de ser segona classe.” No goso subscriure una frase que encara ens podria atraure l’habitual acusació de victimisme. Potser ens tocaria ser més modestos en els objectius, i igual d’ambiciosos en el camí: revolució, sí.

 

Epíleg: un vot negatiu no és el final de res

 

En l’epíleg, l’autor reprèn algunes idees en forma més breu, començant per veure què passa si guanya el No. Jo intentaré resumir-les en punts breus, per a una reflexió pròpia:

–          Si l’SNP perd el referèndum, serà joc, set i partit unionista pels 30 anys vinents?

–          No. Rere el referèndum hi ha l’obsolescència de l’estat britànic, no el carisma d’Alex Salmond: l’atrotinat estat implotarà igualment tard o d’hora.

–          Implotarà perquè cap dels tres grans partits té plans per reformar el Regne Unit.

–          Segons xifres 2011, a Anglaterra el 60 % se sent “anglès” i el 19 % “britànic”.

–          A Irlanda del Nord, creix el sentiment de demanda de més autonomia. En una generació, és factible una federació amb la República d’Irlanda.

–          Posposar la independència d’Escòcia senzillament assegura que l’eventual dissolució del Regne Unit tingui lloc en circumstàncies més adverses.

Fins aquí el fil argumental que es desprèn de les pàgines escrites per George Kerevan. Com tots els arguments, se n’hi poden oposar d’altres igualment creïbles i rigorosos. Només la realitat els posa en el lloc exacte. Tot i que ja han aparegut aquí algunes raons per al No, un altre dia miraré d’analitzar les que dóna el company de llibre de Kerevan, Alan Cochrane. Si ja s’ha produït el referèndum i ha guanyat el No, almenys em/ens pot servir per veure què és el que falla en aquesta argumentació en favor del Sí. En un món globalitzat, tot ens afecta, i és bo aprendre d’altres experiències. Fins passat el dia 18!

 

 

 

Independència d’Escòcia: un debat d’arguments

Just quan les enquestes donen la victòria al sí en el referèndum escocès, volia dedicar un apunt als arguments continguts en un llibre sobre el “gran debat” d’Escòcia, que és un debat serè, d’idees. Però estic preparant la presentació d’un llibre de Roser Pros-Roca, que és justament això, aplicat a Catalunya. Em comprometo a fer-ho d’aquí uns dies!YES-NO

Escòcia i Catalunya, semblances raonables

Al Gran Saló del castell d’Edimburg, probablement del segle setze, hi fan una interessant recreació del vestit highlander, del qual deriva el kilt, i les armes de les guerres entre escocesos i anglesos. Tot i que la foto és dolenta, no trobeu una semblança raonable del recreador amb Oriol Jonqueras?

EDIMBURG-3