#BlogosferaTGN #1: Carrer de la Mercè, on #Tarragona em donava el ‘bon dia’

Presentació al blog de Tarragona Cultura: https://tblog.tarragona.cat/escenaris-de-realitat-i-de-ficcio/5580

Mercè 01

El carrer de la Mare de Déu de la Mercè és retorçat com un arbre vell, amb nusos que formen petites placetes. Aquest carrer és una de les primeres imatges, si no la primera, que tinc de Tarragona, quan de petits, a finals dels anys 60 i principis dels 70, veníem amb els pares a la ciutat per anar a visitar els meus oncles avis. Ben cert que jo havia nascut, com tants i tants tarragonins, al cèntric carrer de López Peláez, però d’això, ja ho entendreu, en guardo poca memòria visual. En canvi, dels primers viatges conscients a Tarragona, sí, i és una memòria que tinc molt ben gravada. Enregistrada. Hi entràvem pel portal de Sant Antoni, i seguíem fins arribar al de Sant Llorenç, on vivien l’oncle Jaume i la tia Carme. A ca l’Amagat, més precisament, on ara hi ha el Cafè Museum.

Tot i que aquest carrer en realitat era com els del meu poble, un carrer de cases petites, cases de pagesos, per a un nen d’un poble com la Torredembarra d’aleshores, els carrers de la part alta, amb la seva fama pecaminosa, suposaven un cop fort per als ulls, els nas i les orelles. Recordo uns carrers –Mercè, Sant Llorenç, la plaça de l’Oli, la del Fòrum amb les parades de verdures…– intensos de sensacions, amb olor de pixum de gat (de què em sona aquesta frase? Ah, sí, esclar!) i d’aigua de Carabaña, llums vermells que amagaven bars plens de fum, i de fums, i persones que passaven amagades per la fosca. Ara mateix em ve al cap un home sense braços, a la primera placeta després del portal de Sant Antoni. Un univers intrigant, un punt amenaçador i tot. Ja us he dit que jo venia del poble. El recordo, aquest carrer, aquest microunivers, sempre fosc, tot i que molts cops devíem venir-hi al matí. No sé si la visió que n’estic donant és prou justa amb el carrer que, al capdavall, em va donar un dels primers ‘bon dia’ a aquesta ciutat.

Després van venir molts més anys a Tarragona, més visites als oncles, els estudis de BUP…, i tots els darrers vuit anys que hi he tornat per treballar. El carrer de la Mercè, i el de Sant Llorenç, han deixat de ser els escenaris de la imaginació, o de la fantasia, infantils, i s’han tornat més reals, menys escenaris. O no, perquè aquest carrer, i els del voltant, a part d’excitar la meva inventiva, també, ho he descobert passats els anys, han estat una de les fonts d’inspiració (no l’única, hi ha alguna altra plaça i algun altre poble…) d’una cançó que en retrata l’ambient, el d’ara i el d’abans, a la perfecció.

Parlo, ja ho haureu esbrinat, del clàssic ‘Bon dia’ d’Els Pets. L’univers amable, de veïns i veïnes, que per experiència pròpia narren Lluís Gavaldà i els seus companys, es ben bé el del carrer de la Mercè i el d’aquesta part alta. Un univers aparentment amable, perquè sempre queda un petit fons inquietant, com en tota història humana. Un imaginari, el de la Tarragona dels setanta, o els vuitanta, que també recull una altra cançó d’Els Pets, també mítica, ‘Tarragona m’esborrona’. I sí, Tarragona ens esborrona, té coses amables i altres amagades en el fons, que la fan densa, i interessant, i intrigant.

D’aquesta Tarragona, la que et dóna un lluminós bon dia, però que t’esborrona, la ciutat que Els Pets han dibuixat en les seves cançons, n’ha sortit ara un musical, que s’ha d’estrenar al Teatre Metropol el dissabte 13 de juny, amb les cançons d’Els Pets, i amb un text meu, que senzillament les uneix, com el carrer de la Mercè uneix el món de fora amb el de dins de les muralles de Tarragona, un món alhora viu i fixat en pedra. Això he intentat, portar un escenari compartit, uns sons, unes olors, a un escenari teatral.

Un pensament a “#BlogosferaTGN #1: Carrer de la Mercè, on #Tarragona em donava el ‘bon dia’

  1. Retroenllaç: Escenaris de realitat i de ficció | El blog de Tarragona Cultura – Ajuntament de Tarragona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *