El pols de la llengua als Països Catalans
Blog sobre llengua i societat de Pere Mayans
Costa Rica no és únicament diversitat natural…
Certament, no hi he detectat, aparentment, excessius problemes racials. Tot i que no em deixen de sorprendre les dades que algunes fonts donen sobre la distribució de la població segons la procedència: 87 % d’europeus (d’origen sobretot espanyol) –Atlas des peuples d’Amérique de Jean Sellier (2006)-, “un 95% de costarricenses son descendientes de europeos y mestizos de variadas mezclas étnicas, un 3% afro-descendientes, los indígenas y los asiáticos orientales un 1% cada uno, y un 1 % otros. Otras fuentes más detalladas afirman que la población de tez blanca en Costa Rica es del 77%, los mestizos y mulatos representan el 17%, los afro-costarricenses un 4%, los asiáticos un 1% y los amerindios un 1%” –entrada en espanyol de la de la vikipedia-, o “la major part de la població és criolla (86,8%), bé que hi ha també amerindis (5000), mestissos (7%), negres i mulatos; els amerindis es distribueixen per les províncies de Limón, Guanacaste, Puntarenas i San José, i els negres per Puntarenas i Limón, província, aquesta darrera, on constitueixen el 33,2% de la població” (segons l’Enciclopèdia Catalana)… Ja podeu veure que les dades no quadren de cap de les maneres (per exemple, només d’indígenes bribris n’hi ha més de sis mil). A mi, personalment, em va fer la idea que arreu de l’Estat (si més no el tros que jo vaig visitar), la presència de població d’origen europeu no era tan nombrosa com algú sembla interessat a dir…
Ara bé, el comentari sobre el fet que no hi ha problemes lingüístics sí que m’agradaria matisar-lo. Suposo que, per al cònsol espanyol, no hi ha problemes lingüístics perquè no hi ha una reivindicació organitzada (com sí hi ha a Guatemala, a Equador, a Perú, a Bolívia, a Colòmbia…). Però problemes lingüístics sí que n’he detectat, però segurament no deuen ser de l’interès de personatges com el cònsol espanyol…
Efectivament a la zona de Limón vaig poder sentir com persones afroamericanes parlaven entre elles en crioll limonero (mekatelyu), una llengua que ha anat retrocedint des que l’Estat de Costa Rica s’ha fet càrrec efectivament del territori (i ens referim a la segona meitat del segle XX). Vaig poder detectar-hi una certa recança a l’hora de fer referència a aquesta llengua, com si no en volguessin parlar (que diferent a allò que vaig veure fa un temps a Colòmbia amb el crioll de l’illa de San Andrés, molt i molt similar al que es parla a Limón, és llengua oficial i s’ensenya a les escoles).
Una altra llengua que vaig poder sentir va ser el bribri, una de les cinc llengües indígenes que encara es parlen a Costa Rica. La visita a la reserva on habiten els bribris (a la fotografia el punt on reben els turistes que els visiten i on expliquen la seva manera de viure -una forma de tenir ingressos sense alterar substancialment la manera de viure) va servir per observar que el procés de substitució era força avançat: en les zones de la reserva amb més contacte amb la població no bribri, com, per exemple, a port Bambú, era difícil d’escoltar la llengua. Riu amunt, a Yorkin ( (Soró Kichá), part de la població la parlava entre ells, però una part ja no. De fet, es calcula que només un 60% dels bribis de la reserva el parlen. La part positiva és que la llengua s’ensenya a l’escola (tot i que algun comentari d’algun pare bribri semblava fer entendre que els nens aprenien la llengua a l’escola i no pas a casa -us sona?).
Per tant, el que deia l’ambaixador espanyol que no hi havia conflicte lingüístic no sembla del tot cert, o, potser sí, si tenim present que moltes d’aquestes llengües són a un pas de la substitució…
Finalment, sempre que vaig a Amèrica no em deixa de sorprendre el, exagerat, nacionalisme que s’hi respira. Com s’explica la història del país, com es veuen de diferents (?) els estats veïns, com es lloen només les meravelles i no es diuen les misèries (de fet, això ho fa tothom)… sobretot quan veus que els afroamericans de Limón tenen més a veure amb altres afroamericans de Panamà, de Nicaragua o de Colòmbia que no pas amb els “blanquets” d’origen italià de la zona del Cerro de la Muerte) i què cal dir dels bribris, que tenen el seu territori partit entre Costa Rica i Panamà?… Una evidència que els sentiments nacionals (nacionalistes) es creen i només cal que hi hagi algú que els potenciï (amb els mitjans de comunicació, amb els llibres de text, amb l’esport, amb la política, amb l’economia…).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!