Europa és filla de Grècia

EUROPA

A Creta hi ha dos muntanyes, els monts Ida i Dicte, on diuen que va néixer Zeus, que va raptar la princesa fenícia Europa. Transformat en brau blanc, el déu la va portar a Creta. A Grècia neixen els mites, i també la història i la política europees. A Grècia, a Atenes, neix la democràcia, amb totes les virtuts i els defectes que vulgueu. Ja sé que és obvi i conegut, o no? És obvi quan viatges a Grècia, i és obvi quan hi ha unes eleccions com les d’avui, observades amb mirada dura per la troika, la Unió Europea i Angela Merkel. És tan obvi com saber que els mites, i ruïnes, de Grècia, arriben als nostres dies filtrats, i ordenats, pel romanticisme alemany. Alemanya, l’Europa del nord, filla dels bàrbars, i mare de la Unió Europea, se civilitza en contacte amb la cultura grecoromana i li aporta nova sang, al costat d’altres països híbrids del Nord i de la Mediterrània, com França.
Després, convertit ell mateix en centre imperial de la civilització occidental, l’eix de les cultures germàniques romanitzades, al cap dels segles, reinventa, redescobreix i excava Grècia, i li retorna l’esplendor perduda. La Franco-Germània, doncs, amb la Britània, actuen com Zeus: néts del Caos, com el déu, rapten la civilitzada princesa Europa, la fecunden, aprenen d’ella democràcia i comerç, i ho estenen arreu. Però com Zeus, esdevingut el primer dels Déus de l’Olimp, acaben menyspreant, abandonant, la fenícia Europa i considerant els mites fundacionals com a simple assignatura d’institut, que no per res en alemany es diu Gymnasium, una paraula d’origen clàssic. I potser ni això, vist el retrocés de la cultura grecollatina en els estudis.
És ben sabut que si Grècia forma part de la Unió Europea és per la voluntat romàntica del francès Giscard d’Estaing: la nova Europa no podia prescindir del seu bressol. Una decisió presa a contracor. Els països líders de la Unió Europea, els mitjans de comunicació, nosaltres mateixos, i els tòpics massa assumits per la pròpia població grega, venem, o regalem més ben dit, una imatge d’una Grècia caòtica, allunyada del món clàssic. Una Grècia amb els papers canviats amb l’Europa de Brussel•les, doncs.
Però, tanmateix, agradi més o menys Syriza, i encara que no es vulgui, per les raons que sigui, que aquest partit guanyi les eleccions, no es pot negar que el que està passant ara mateix a Grècia és interessant, sacsejador, fa reflexionar a l’envellida Europa, transformada en un mercat ordenat i necessitat d’un nou caos fecundador. Europa torna a néixer, com la cultura minoica, a Creta, a Grècia. Sapiguem-ho aprofitar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *