El pols de la llengua als Països Catalans

Quan vaig veure aquesta obra de teatre per primera vegada a Barcelona, el 1985, ja vaig pensar que la versió que s’havia estrenat al nostre país, bilingüe (català/castellà), no deixava de ser una raresa, ja que l’obra, escrita originalment en anglès -i traduïda a moltíssimes llengües- mai no havia estat, justament, pensada per a un públic capaç d’entendre dues llengües, sinó que jugava amb els registres de la llengua (allò que els anglòfons en diuen slang, és a dir, un registre col·loquial, informal, de la llengua, d’una banda -la que fan servir els actors quan es relacionen entre ells-, i un registre formal, propi d’una obra de teatre que no vol reflectir la parla popular).

És evident que una versió bilingüe permet lectures positives (tot un públic capaç d’entendre sense problemes dues llengües, una traducció relativament fàcil i que, ràpidament, es guanya la complicitat dels espectadors…), però també de negatives, com el dubte, seriós, que el traductor de l’obra sigui capaç de reproduir en català la diversitat de la pròpia llengua -registres formals i informals (com sí s’ha fet en la vintena de llengües a les quals s’ha traduït l’obra).

(…)

De fet, la traducció d’aquesta obra reflecteix un dels problemes que, penso, encara tenim els catalanoparlants: aclarir-nos en el tema dels registres (la llarga confusió entre el que és correcte i el que és incorrecte, que tant ha condicionat l’ensenyament de la llengua), fer entendre que no parlem de la mateixa manera en registres formals que en registres informals, la confusió entre la variació dialectal de la llengua i la llengua estàndard que ens porta a situacions absurdes (i, sobretot, negativament culpabilitzadora de parlants) com la veurem en l’apunt següent…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!