Réthimno, Creta, (la nostra) crònica d’una ciutat (1)

No voldria que un post meu anterior donés una mala imatge global de la ciutat de Réthimno. Ciutat turística i petita, d’uns 30.000 habitants, sembla més gran per l’alta quantitat de botigues i restaurants. La podríem comparar en molts aspectes, per exemple, a Sitges. És una ciutat bonica, que l’escriptor Pandelís Prevelakis va convertir en protagonista del seu llibre, traduït al català, Crònica d’una ciutat. La ciutat evocada per Prevelakis és la de la infantesa, un port pescador, amb unes set mil ànimes, on encara hi habitaven ciutadans d’origen turc. És una crònica que recorda però no es lamenta, perquè, com escriu Prevelakis, “la gent dissortada viu només per recordar, menja del passat i pel passat es deixa devorar.”(*)

Tal com vam fer nosaltres, ens guiarà en la nostra visita a la ciutat el llibre de Prevelakis. Als passatges de la seva crònica hi contrastarem, si cal, els de la nostra visió. Prevelakis, nascut al mateix Réthimno el 1909, i mort a Atenes el 1986, historiador, poeta, dramaturg i narrador, és un dels grans escriptors grecs contemporanis, destacat membre de l’anomenada “generació de 1930”. Va ser agent i amic del cèlebre Nikos Kazantzakis, de qui va escriure una biografia. Kazantzakis va lloar el text de la Crònica de Prevelakis. Un dels personatges més coneguts, i colpidors, de la pel·lícula Zorba el grec, que va fer famós a tot el món a Kazantzakis, el trobem en el llibre de Prevelakis. És la madame francesa Hortense, de la Provença, i els seus almiralls anglès, italià, rus…

            En l’obra de Prevelakis, tothom a Creta creu que Hortense, que es fa dir Fàtima, i treballa als banys turcs, és també turca, però en el moment de l’intercanvi forçós de les poblacions grega de Turquia i turca de Grècia, decretat per la Conferència de Lausana el 1922 –en parlarem després–, la presumpta Fàtima, que mai no parlava d’ella ni ningú sabia d’on venia, revela qui és, i diu que “vaig conèixer totes les races, vaig estimar i em van estimar –i això no un o dos cops sinó molts–, i per guanyar-se els meus favors alguns homes fins i tot van arribar a clavar-se ganivetades davant dels meus ulls.

            Fàtima/Hortense va arribar a Creta en un vaixell de guerra francès, i Pandelís ens recomana que arribem a la seva ciutat per mar: “deixa’m, lector, que et desitgi que puguis fondejar el teu vaixell davant de Réthimno un capvespre d’estiu, a l’hora que la mar deixa anar la seva flaire com una síndria i les dones baixen a passejar al moll amb els cabells perfumats amb essència de gessamí. Aleshores recolza’t sobre la coberta i contempla de lluny estant aquesta ciutat de llegenda, que alhora et contemplarà a tu amb milers d’ulls, convertint en mirall les seves aigües sota el deixant brillant del teu vaixell i fent-te senyals amb els seus innumerables llums…”  Nosaltres, què hi voleu fer, hi vam arribar per carretera, en cotxe… Sempre de la mà de Prevelakis, aviat tornarem amb vosaltres a Réthimno, en aquesta crònica nostra, que continuarem en un altre post…

 * Pandelís Prevelakis, Crònica d’una ciutat. Editorial Empúries. Barcelona, 1999. Pròleg, traducció i notes d’Eusebi Ayensa. Epíleg de Maria Àngels Anglada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *