Universitat de Londres: togues negres, vestits de tot color

Una cerimònia de graduació, dels estudis de comunicació, al campus universitari Catalunya de Tarragona, m’ha fet pensar en la que vam veure l’any passat, de la Universitat de Londres. Més que la cerimònia, al que vam colar-nos va ser als moments posteriors, els de la foto amb les togues, i amb la família, pels patis del Barbican Centre. Els estudiants, d’arreu del món, mudats amb vestit llarg, elles, i corbata, ells, amb un vestuari entre casament i passarel·la de moda multinacional.

Era dimarts 8 de març del 2011. Només amb la data ja podem començar a pensar coses. O a Londres acaben molt molt aviat el curs, o era una cerimònia de graduació de carreres especials, més especialitzades, internacionals potser. Una pancarta, University of London – International Programmes, convidava a pensar això darrer. I el fet que entre els estudiants s’hi poguessin veure tots els colors de pell, ho acabava de fer sospitar.

            No sé si heu estat mai al Barbican Center, el major conjunt cultural d’Europa, i no sé si recomanar-vos-ho o no. Aquesta immensitat d’edificis, construïts després dels bombardejos de la segona guerra mundial, tenen molts detractors. De fet, forma part encara d’un barri més gran, i encara més discutit, el Barbican Estate. Però, com tantes coses discutides, o polèmiques, el Barbican (Centre) és tot un món en ebullició, ple de música, teatre, exposicions, les orquestres Simfònica de Londres, i de la BBC…  I un gran pati, amb fonts i estanys, on quan hi vam arribar nosaltres semblava que hi fessin fotografies de casament. I això era el més curiós: centenars de fotografies de casaments!

            Nosaltres, que som curiosos de mena, en veure tota aquella gentada fent-se fotos, cap enllà que ens vam dirigir. Fotos amb els pares, amb la germana del vestit vermell, amb un cotxet de criatura, amb encara més i més família extensa, vestits de tutti colori… Observadors de mena que també som, ens va estranyar que en tots aquells “casaments” només semblava haver-hi un nuvi o núvia. I que tots vestissin de toga negra, amb un birret. Aquesta és, ja que n’he parlat, la gran diferència amb la cerimònia de Tarragona que deia al principi: aquí la toga i el birret només es veia a les fotografies projectades.

            I potser n’hi ha alguna més: els estudiants tarragonins, o llicenciats aquí, s’havien vestit amb les millors gal·les. Però, tot i que ja comencem a tenir cognoms – russos, ara recordo, per posar un exemple – que ens recorden que tenim estudiants de moltes procedències geogràfiques, la varietat ètnica i, per tant, de vestuari i color, que té Londres encara no la tenim. Però l’anem tenint, i la tindrem més i més, no en dubteu.

            Sota el negre de la toga s’endevinaven vestits indis, o pakistanesos, de l’Orient Pròxim, dels països del Golf, del Carib, de països magribins… I tots els colors del món. I no em refereixo als que indiquen els estudis seguits, en el cas de la toga dels doctorats. No, els vermells – da-li! Avui m’ha agafat pel color vermell, però és que se n’hi veia molt… – els blaus amb filets daurats, les túniques llargues de color rosat…, convidaven a passejar per allà com si fóssim dos parents d’algun dels llicenciats, i fer càbales sobre les procedències. Potser hi havia algun català, o catalana, però no els vam sentir parlar.

            He dit que els colors vius dels llicenciats s’escapaven de sota de les togues. En el cas dels convidats, no és que s’escapés, sinó que eren del tot al descobert, enlluernadors. A més, dels universitaris no sobreeixia només de baix, sinó de dalt, del cap. Els grans mocadors d’algunes noies musulmanes deixaven en un precari equilibri els seus birrets.

            A més dels patis exteriors, i dels vestíbuls interiors del gran complex, farcit fins a dalt de feliços togats, vam entrar en l’immens teatre, quan ja estaven plegant, llàstima. Per fer-me una idea de com devia ser, m’imagino un acte semblant al de l’altre dia a Tarragona, però en anglès. Amb l’obligat Gaudeamus Igitur del final, en tots dos casos.

            Una cerimònia així convida a fer reflexions, a part de passar-s’ho bé mirant. Aquests dies he estat sentint, i hi he participat també, algunes reflexions sobre el nostre món universitari, sobre la cultura de l’esforç i del treball, que en el nostre país, o en els d’Europa, hem descuidat força, en els últims anys, i en termes generals, evidentment. Això ens porta a una joventut, diuen, a qui costa de treure les grans notes que demanen algunes grans universitats, d’Europa també, o dels Estats Units. Els estudiants dels països emergents, els famosos BRIX –Brasil, Rússia, Índia i Xina–, amb més ganes, diuen, d’esforçar-se, i que s’han trobat les coses menys fàcils que els seus col·legues dels països propers a nosaltres, comencen a ocupar els primers llocs de les universitats de més prestigi. Això diuen persones que ho viuen de més a prop. Jo no ho sé, la veritat.

            Jo, nosaltres, només passàvem pel Barbican Center i vam veure una cerimònia de graduació de la Universitat de Londres – welcome to your graduation ceremony – i vam veure molta gent feliç, de tots colors, i que semblaven procedir de molts països. I aquesta “foto” col·lectiva, que de vegades sembla tan difícil d’aconseguir, val la pena.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *