Eolo, el déu
 |
|
A la Terra Alta
bufen mals vents de protesta. Hi ha almenys tres
persones que estan emprenyades amb els Parcs Eòlics, amb la Sardana i la
Moreneta, la Plana de Vic i l’Empordà,
amb el Canigó, La Garrotxa i el Montseny, amb Barcelona, i amb Geenpeacce i
Ecologistes en Acció. Ho diu una noticia
apareguda a Vilaweb.
De tot es pot parlar – i s’ha de parlar- però
quan els arguments son tan desargumentats i el to despitat de núvia abandonada
es tan cridaner, difícilment es podrà mantenir amb ells un debat raonable.
Les Plataformes ciutadanes sorgeixen com
bolets, jo mateix vaig ser un dels promotors de la Plataforma Antiincineradora
de la vall del Ges, però seria un error prendre-les totes com un tot
homogeni. Hi ha Plataformes aberrants com les del “Ora ProNO bis” que s’entesten a reivindicar
el NO sistemàtic al que no els agrada, com a únic objectiu i ningú les mourà
d’aquí, per exemple una Plataforma del Maresme contra la recollida selectiva de
deixalles perquè diuen que tenen els pisos petits i no tenen ni el lloc ni la
obligació de separar-les , arriben tard a casa
i ja paguen una taxa d’escombraries. Aquestes es solen caracteritzar per
una miopia interessada (si es pengessin unes ulleres de cul de got damunt del
nas, tampoc hi veurien) i van al darrera els seus interessos personals, és a
dir, els seus interessos personals van davant de tot, i el seu mon s’acaba just
al llindar de la porta del seu 4×4 o en la intimitat del seu diàleg amb la
tassa del vater.
La incoherència és un indicador del nivell de compromís, com la manca
de truites de la puresa de les aigües del riu, i aquells que s’oposen a la
substitució de fons d’energia contaminants per altres que no contaminen (com la
eòlica o la fotovoltaica)
coherentment
haurien de donar-nos exemple tornant als llums d’oli i de carbur i moure amb
someres els molins d’oli i de gra.
Si aquests, fruit de la rabieta es volen passar a
l’Aragó es trobaran amb la tercera
comunitat de l’Estat en implantació d’energia eòlica, 950 Mw instal·lats
(la primera és Galícia amb 1.500 Mw) i amb que Catalunya va a la cua amb menys
d’un centenar de MW. Si de veritat es creuen que se’ls hi vol ficar el dit a
l’ull per la implantació de molins de vent a unes zones on fa un vent
constant, superior a 4 m/seg, que és el llindar on comença l’aprofitament,
i prefereixen tenir nuclears a molins, aleshores seria bo, molt bo, que es
llegissin i entenguessin tots i cadascun dels capítols d’aquest curs de com aprofitar
l’energia del vent que posa a disposició la indústria danesa de fabricació
d’aerogeneradors (Dinamarca és el primer país europeu en percentatge d’energia
eòlica produïda sobre el total que es consumeix)
Tots contaminem i tots vivim d’una manera que no ho hauríem de fer. Tots tenim
l’obligació social d’estalviar energia
i augmentar l’eficiència de la que usem, perquè encara que cadascú la
pugui pagar, és el país, és el mon, qui no es pot permetre aquest dispendi.
En aquests moments l’energia eòlica, amb tots
els inconvenients paisatgístics i de riscos per l’avifauna que són ben
coneguts, és la que té mes capacitat de substitució de les energies provenint
de la fissió nuclear, les centrals tèrmiques tradicionals i les de cicle
combinat, qualsevol d’elles amb unes emissions molt superiors a tots els molins
instal·lats a qualsevol part del mon.
La demagògia barata no només la fan els
polítics, la d’aquests és un reflex de la que esta sòlidament arrelada en uns
sentiment social de gelosia digne d’un Otelo, empeltat en la garreperia d’un Harpagon que tindria un CI
pròxim al d’un borderline.
A vore, l’argumentari d’este d’Arnes no és gaire catòlic, però lo fons del que vol significar sí que és de raó. A una gent, que sense los romanesos que’s lloguen ni los anglesos (de la Guerra del Golf, no del Camps de golf) neorurals no arribem als 13.000 en tota Terra Alta, ara no vaigues a convence’ns de la bonansa de sembra’ns los térmens de molins de vent de 100 metres d’alçària –dit sia honorant la veritat, eixos molins no en 4, ans en mig metre al segon ja fan llum de la bona, de fins de màquina que’ls fan suara–.
Si alguna cosa tenim de patrimoni és just lo paisatge, per raons òbvies: la comarca és una de les més pobres i despoblades de Catalunya (com si fóra del Pirineu) i, excepte los dos geògrafs Vila, pare i fill que’ns varen batejar la comarca i la posaren al mapa, i l’avi Macià que’ns féu les carreteres, no ningú se mos ha fixat mai en naltros.
I ara que comencem a creure-mos això de la reserva índia en què acabarem vullgues no vullgues, o sia, uns quants "pagesos" (a sou del govern sense que se sàpiga, que sirà més barat pâ l’estat que les subvencions que donen ara: la diferència pâ qui mane) que trauran lo tractor del corral fent vore que van a llaura’l tros, uns pocs que faran vore que premsen les olives pâ oli o que axaifen los raïms i en surt un rajolí de most, una parella de jaos que reguen l’hort –pebrots i aubergínies, bajoques i tomates– lligats voltant la sínia (perquè fa anys que se’ls morí la somera) i, potser, algun pastor extremeny (a sou doble, per collons del molta Barra i per passar per català) fent vore que trau al defora quatre ovelles i dues cabres, los altres faran faena al sector terciari, que no sirà altre que, los qui són de partit i de casa bona (estos que avui són republicans i ahir eren monàrquics), funcionaris, i los demés lo turisme: la Guerra espanyola d’Agressió; lo salvatgí (la cabra pirinenca) i lo singlà; los poblats ibers; les termes de la Fontcalda; los silurs alemanys de la Pobla; la fàbrica de refractaris del Pinell; los esports de risc als Ports; alguns avis tocats amb la barretina musca asseguts al pedrís; los bous feréstecs de Prat de Comte; Picasso, los templers i Can Miralles d’Orta que cuina lo crestó de cabrit blanc i la truita en suc; en fi, coses pâ retratar en pla nipó i deixar bons calerons per n’estos rodals, que se’ns moren los vells i mos quedem sense les seues pensions –i los que som invàlids ja no és com antes, ara som molt mirats i no podem cobrar i sirgar alhora–.
D’alguna cosa s’ha de viure, no? Ara no vingueu, barcelonins caps de topins, a fotre’ns!