Carles Marquès - Dues hores de tren

Reflexions personals - https://www.facebook.com/carles.marques

Béal Feirste: turisme postviolència amb un ‘taxi negre’ (1)

“Turisme, a Belfast?!” els va preguntar, sincerament sorpresa, una persona de la capital d’Irlanda del Nord a una parella, ella catalana i ell de la República d’Irlanda, quan li van dir les seves raons per ser de visita a la ciutat. Era a finals dels anys 80; avui, després de l’acord de pau de divendres sant del 1998, ja no és estrany anar de turisme a Belfast. Acabada la part més gruixuda del conflicte entre catòlics i protestants, es fan fins i tot visites turístiques entre els murs i les cases, amb murals polítics, d’un i altre bàndol. És, com diu la publicitat de les agències, el “mundialment famós” Tour dels Taxis Negres.

Era el 2008 i estava de vacances a Dublin. Diverses agències ofereixen viatges en autocar d’un dia, o de 2, 3, 4, 6, 10 dies, per l’illa. En vaig agafar un parell. Un va ser a Drogheda, Monasterboice i Belfast, Béal Feirste en gàelic irlandès. De la resta del viatge potser en parlaré un altre dia, però l’autèntica raó de fer-lo era veure els escenaris del període de violència que en anglès coneixen com The Troubles i que van començar als 60. M’havien parlat dels taxis negres i m’interessava veure-ho in situ. Les meves raons, les de qualsevol, periodista o no: curiositat, documentació, certa morbositat…?

            En l’autocar vaig conèixer unes quantes persones, amb qui després vam formar el grup necessari per omplir un taxi: una parella de Barcelona, viatjada i amb parents al meu poble, i dues noies, una d’elles francesa d’origen iranià i amb fortes conviccions catòliques. Quan l’autocar va travessar la frontera entre la República d’Irlanda i Irlanda del Nord – no digueu Ulster, que és una província que no tota pertany al Regne Unit; allà parlen senzillament del “Nord” – el conductor, molt simpàtic, ens ho va comunicar. Si no, ni ho hauríem vist: cap duana, cap barrera, cap indicador destacat. Ens va explicar que només ho notaríem en el fet que en els cartells viaris de la República els noms apareixien en anglès i gaèlic, i en els del Nord només en anglès. No sé si encara és així.

            Ens va advertir també que, si agafàvem un “taxi negre” –es pagava a part, en lliures– sobretot no li preguntéssim al conductor si era protestant o catòlic. A aquestes alçades del viatge, tot i que els taxis de Londres, per exemple, solien ser negres, el fet que als de Belfast, quan fan la ruta per les restes del conflicte, els anomenin així em semblava una cosa força inquietant. Fins i tot una mostra d’humor, mai millor dit, negre. Després vaig veure que, com passa també a Londres, no tots són de color negre.

            Els del “meu” grup vam agafar taxi. D’altres no. Quan hi vam pujar, la primera cosa que va fer la noia franco-iraniana va ser preguntar-li al conductor de quina confessió era. No va semblar enfadar-se, però li va contestar: “endevini-ho”. Crec, per la ruta que ens va fer, que ho vaig poder endevinar. Us ho explicaré en el següent apunt.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Irlanda per cmarques | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent