Carles Marquès - Dues hores de tren

Ens hi va portar un Corpus el Jesús Martínez Casanelles, un dels campaners de la catedral de Tarragona. Ara seguiré com a guia el seu completíssim llibre Les veus de la catedral de Tarragona (El Mèdol, 2008) per no equivocar-me. A més, el pròleg del llibre és de Cristóbal Conesa, història viva de la ciutat, nascut al propi Pla de la Seu, campaner des de jove, i un dels responsables de recuperar el so de les campanes, als anys noranta. Conesa diu que no se li esborra el primer cop que va pujar de petit dalt del campanar de la seu.  A mi tampoc se m’esborrarà, ni dels ulls, ni de les orelles! Per a qualsevol que hagi nascut sentint el so de les campanes de la catedral, hauria de ser obligat pujar-hi almenys un cop a la vida.

A Londres diuen que només és autèntic londinenc cockney qui hagi nascut sentint les campanes de l’església de Saint Mary-le-Bow, al cor de la City. Cosa difícil, ara que a la City hi dominen els bancs i hi viu poca gent. A Tarragona no som tan exigents: és autèntic tarragoní el que sent plaer de trepitjar-ne els carrers. Tot i això, és millor fer-ho sabent quines campanes sonen mentre hi passeges. Algunes de les campanes de la catedral ho fan des del segle catorze. És el cas de la més antiga, la Fructuosa, del 1313, i la seva germana Maria Assumpta, del 1314. I amb aquests noms ens trobem amb un primer conflicte o polèmica, de les que animen una ciutat viva com la nostra: alguns historiadors els canvien el nom, i anomenen Fructuosa la Maria Assumpta, i Maria Assumpta la Fructuosa. Si no hi acabeu d’entendre, no patiu, aquestes coses són la sal de la història i la ciutat, i per aclarir-ho, el que deia: visiteu la catedral o llegiu el llibre del Jesús. Al pis inferior de la sala de campanes hi ha una tercera campana, la Tecla, més joveneta, del 1777. L’Assumpta (segons el nom tradicional dels campaners, com hem dit) és impressionant de veure tocar: se la fa ventar, és a dir, donar la volta fins que la boca queda cap amunt, primer en un sentit, i després en l’altre. És la forma pròpia de fer-ho a les seus catalanes. I calen dos campaners per dur-la a seure, és a dir, deixar-la aturada uns instants de cap per amunt. Ventar i dur a seure comporten un cert perill per al cap dels campaners i, a més, tot i que hi val l’experiència, i molt, no hi ha simuladors de pràctiques que valguin: quan un jove campaner toca l’Assumpta per primer cop ja ho ha se saber fer amb seguretat. Ara com ara, la Fructuosa es fa sonar fent picar amb cordes el batall. No pot ventar perquè, des de la reforma del campanar fa una desena d’anys, no pot donar la volta perquè topa amb l’estructura de fusta que la suporta. Qui sap si algun dia la podrem sentir donant voltes, com la seva germana petita? Estaria bé. El dia de Corpus que vam tenir la sort de poder pujar al campanar, és dels que toquen alhora les campanes litúrgiques. No totes ho són, després ho veurem. El Jesús, en persona i en llibre, ho explica molt bé. Quan la custòdia surt de la catedral, totes les campanes repiquen i les dues “grans” (Assumpta i Fructuosa, que ho són d’edat i de mides) sonen més lentament. Quan la custòdia (o el braç, en el cas de la processó de santa Tecla) es perd de vista, s’atura el repic i només toquen de tant en tant les nostres dues grans i elegants amigues. Quan la persona encarregada, que mira des de la finestra de la sala de campanes, torna a veure el referent simbòlic de la processó, allò ja és tot el metall del món sonant junt! El Jesús ens havia portat uns taps per les orelles, per poder-ho resistir. No sé si per fer-me el mec o per no perdre’m res de l’experiència, el cas és que jo – nascut, com hi posa el carnet d’identitat, a Tarragona, a pocs centenars de metres d’aquí – li vaig dir que no. No sé si els meus timpans se n’han penedit, jo no. Al cap d’una estona de sentir totes les campanes igual, comences de mica en mica a distingir-les: aquesta és l’Assumpta, l’altra la Tecla… cap sona igual. No sé si als campaners els passa: a mi em van fer més mal a les orelles les campanes picades amb el batall que no les ventades: el cop és enorme, però molt més net i “suau”, si se’n pot dir així. Ei, és una opinió, no encetarem ara una polèmica per tan poca cosa! Quan paren totes les campanes, i si no us ha sobrevingut una sordesa total, el silenci, que no ho és, és fa ple de totes les qualitats i matisos: les grans veus de les campanes us ensenyen a sentir millor les petites veus humanes, quotidianes. Per a la resta de campanes litúrgiques, i les seves funcions, insisteixo: feu-vos amb el llibre de Jesús Martínez. I és que a dalt de tot del campanar de la seu hi ha una campana, potser la més popular, que és la més gran de totes, i és una campana cívica, la Capona. Si no en coneixíeu el nom, no sou de Tarragona, no llegiu llibres, o no en compreu a les llibreries. La seva funció principal avui dia, diuen els llibres, entre ells el del Jesús, és de fer de campana d’hores, és a dir, saber en quina hora vivim, sobretot quan no hi havia rellotges ni mòbils. Però la seva funció real, i aquí lamento encetar una possible polèmica amb l’amic Jesús, és saber, quan la sentim, a quina ciutat vivim, treballem o acabem tornant: Tarragona. Només és de Tarragona qui sent la Capona, en tots els sentits de la paraula sentir.