Cancale, Bretanya: hem caminat sobre el fons de la mar (1)

Veure la marea baixa a Cancale, a la Bretanya, és una experiència difícil d’explicar. Als que no han vist mai, aquí o on sigui, la mar com s’allunya quilòmetres enllà de la costa, perquè no els sabràs transmetre l’engany de la percepció que produeix veure com el que fa poca estona era aigua, amb barques surant, esdevé un camp de conreu, amb tractors! I als que sí que ja ho han experimentat, perquè al cap de no res el fet de caminar per la sorra, on hi havia la mar, et sembla la cosa més normal del món. I ben mirat, ho és o no?

Cancale és la capital de l’ostra de l’estat francès. Almenys, se n’hi conreen com en altres llocs s’hi fan tomàquets, en estructures on creixen i d’on els ostreïcultors, amb tractors, les recullen i les porten a vendre. Però no ho poden fer tot el dia, només quan la marea és baixa del tot. Tots els camps d’ostres, si se’n diu així, són submarins. En certes hores del dia només hi veureu aigua i barques. En altres, quan la mar ha baixat, i gairebé màgicament, la sorra es torna un formiguer de estructures plenes d’algues, com camps llaurats, i de persones que s’afanyen a recollir les ostres. I les barques reposen a terra.

D’ostres, en fan de dues menes, les planes, i les creuses, que aquí coneixem com a ostrons. També se’n cultiven al delta de l’Ebre des dels anys setanta del segle vint, d’aquestes darreres. Cancale en produeix de planes de forma salvatge, en bancs naturals situats en aigües més profundes, i de creuses, des dels anys cinquanta, per cultiu humà.

Aquesta població costanera de la Bretanya, en bretó anomenada Kankaven i que es diu Cancaull en gal·ló, la llengua romànica pròpia de l’Alta Bretanya, se situa dins de la badia del Mont Saint-Michel, en la seva punta bretona. Aquesta gran badia – des de Cancale es veu el mític Mont, patrimoni mundial de l’UNESCO – acull les marees més importants d’Europa, de més de tretze metres d’amplada. Això vol dir que entre el punt més alt i més baix de l’aigua hi pot arribar a haver gairebé catorze metres de diferència. La retirada de l’aigua és ràpida, i la pujada, tot i la fama que té de pujar com el galop d’un cavall, és més semblant a la passa d’un ésser humà, però tot i així és perillosa.

La part que queda al descobert amb la marea es diu en francès estran, potser de l’anglès strand, platja, i és un biotop particular. L’estran de la badia on hi ha Cancale, la del Mont Saint-Michel, arriba als 200 quilòmetres quadrats. A més del joc d’engany de la percepció al qual juga Cancale amb la seva mar, n’hi ha un altre, que us permet imaginar que aquestes cases tan característiques de la costa bretona us transporten fins l’altre banda de la mar, fins al Quebec. Però en aquest cas, no és tan estrany, perquè just del proper port de Saint-Malo, van sortir els primers exploradors europeus del Canadà, com Jacques Cartier, que dóna nom a una part del Quai o passeig marítim de Cancale. Ben a prop dels restaurants, o de les parades davant del mar, on es poden menjar ostres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *