Londres: la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval

Dimarts de Carnaval a Londres. Una mica abans del migdia, un grup de gent vestida de forma vistosa, amb llargues capes de colors, com de doctorats universitaris, s’aplega davant del Guildhall, l’edifici de l’Ajuntament. Tot i que semblen contents i xerren alegrement mentre esmorzen – o dinen? – a peu dret, els uniformes, alguns amb estoles de pell de dalt a baix, donen a l’acte un aspecte solemne. Però la forma de vestir d’algun dels presents permet intuir que passa alguna cosa estranya. Què hi fa un senyor amb ulleres i cara tan seriosa amb un ós de peluix al cap i un altre a l’esquena? És a punt de començar una tradició anual molt anglesa, la cursa de pancakes de Dimarts de Carnaval!

El pancake és una crep. A Anglaterra, des de l’Edat Mitjana, se’n fan en els dies de Carnestoltes per aprofitar els ous; quan arribava Quaresma era prohibit menjar-ne. També durant el període de Carnaval tenen lloc les curses de pancakes. El reglament és senzill: els corredors han de fer saltar el pancake dins de la paella, mentre no paren de córrer. Guanya qui arriba abans sense que li hagi caigut a terra ni el pancake ni la paella. La tradició vol que la cursa més antiga, la d’Olney, al Buckinghamshire, es remunti a mitjan segle quinze, quan una cuinera va sortir corrents cap a l’església, en sentir les campanes, oblidant que a la mà duia una paella perquè estava cuinant els pancakes.

            La de la plaça de l’Ajuntament de Londres no és tan antiga, es fa només des del 2005, i l’organitzen els antics gremis, avui organitzacions benèfiques. Li dóna la sortida el Lord Major o “alcalde” de Londres, guarnit per a l’ocasió, amb el vestuari de gran gala: capa vermella amb ribets de pell, tricorni negre, medalla de la ciutat… Un aspecte majestàtic, i un discurs burleta i molt divertit: una imatge que podria resumir l’essència del poble anglès, aquesta síntesi tan difícil de fer entre allò més elevat i allò més planer. L’humor anglès, el de debò, no el que de vegades ens volem imaginar els catalans, quan comparem el seu i el nostre, té, crec, dos components: la circumspecció i la brusquedat.

No sé si l’amic Tree llegirà o no aquest post, però no voldria ser tòpic en dir-ho: el cert és que no és ben bé una opinió meva. Rere meu una dona i un home van estar-se tota la cursa –les sis curses del matí– elaborant una teoria sobre per què un poble tan seriós com l’anglès té tradicions així. Tot i que el meu anglès és deficient, I think, vaig entendre que deien que les ganes de fer l’animal en unes persones tan respectables com les presents, ve de molt endins del caràcter anglès. I aquí rau la gran diferència amb el nostre humor: els catalans tenim un humor escatològic, d’una banda, i som solemnes, de l’altra, però no barregem, diria jo. Una cursa de truites de botifarra d’ou, la farien joves eixelebrats, mentre pares i mares s’ho mirarien, somrient i disculpant-los: són joves…!

Difícilment veurem gent venerable, amb cara de diputat o doctor Honoris Causa botant rere una paella. A Londres fan una cursa entre la Cambra dels Comuns i la dels Lords! No la veig, al nostre Parlament. Però potser m’equivoco i som més semblants als britànics, en això, que no creia. Només és una teoria, i per Carnaval ja la comprovarem!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *