Carles Marquès - Dues hores de tren

Avui és 8 d’agost del 2011, un dels dies més calorosos de l’any, a la calorosa Sicília, i anem al teatre. A un teatre de fa més de 2.200 anys, el teatre grec de Segesta, amb el decorat natural més increïble que haureu vist mai, al capdamunt d’un promontori, amb una vall als peus, muntanyes al fons i la mar a la llunyania. Encara s’hi fan concerts i actuacions teatrals, i l’acústica, naturalment sense microfonia, és molt millor que la de molts teatres actuals. Som dins de l’orella de Dionís, però la del deu del vi i del teatre.

Per a uns teatrers com som nosaltres dos, trepitjar l’escenari, l’skene, d’un teatre tan antic com aquest, és una experiència inoblidable, mística diria si m’agradessin les grans paraules, que no és el cas. I poder dir unes paraules, en veu alta, “actuar-hi”, amb el permís tàcit dels tècnics que feinegen per allà, ja és… El calfred que sento en notar la perfecta vibració de la veu en l’aire, en un punt exacte de l’escena, és dels més estremidors que he sentit mai. Per haver dit que no m’agraden les grans paraules, ara podríeu dir que m’he passat, però és així.

            L’acústica dels teatres grecs com aquest –el de Segesta és del segle tres a. C.– és obra del càlcul matemàtic precís dels constructors, que potser encara no s’ha superat. Es pot comprovar en teatres construïts recentment, a Barcelona posem per cas, amb la mateixa forma, que tenen moltes fileres amb una sonoritat deficient. D’aquí 2.200 anys no tindran la salut d’aquest d’avui, us ho asseguro. I parlant de salut, se n’havia de tenir molta per pujar fins al teatre, que és dalt del Monte Barbaro, de més de 400 metres.

            Nosaltres hi hem pujat amb autobús, i suant, però en l’època de la construcció devia ser una expedició llarga i pesada, de tota una jornada probablement. Però, com us deia, l’experiència devia ser més que màgica. Avui, 8 d’agost – mes de Carneios, en el calendari grec antic de Sicília – hi fan teatre: Tempesta, una visió amb acrobàcies de l’obra de Shakespeare. Però no ens hi podrem quedar: tenim l’hotel força lluny d’aquí.

            Els actors jauen sota d’un arbre enorme, per descansar i fer-se passar la calor. La imatge devia ser exactament igual fa més de dos mil anys, i recorda escenes d’El somni d’una nit d’estiu, tot i que és de dia, i l’actitud davant de la calor que té la companyia que actua avui és més intel·ligent i pràctica que la nostra, que després encara anirem a veure el temple de la mateixa Segesta, si un petit incendi que hi ha ens deixa fer-ho.

            Dos dies després, el 10, representaran aquí mateix les Baccanti – Dioniso perduto Iddio, d’Eurípides i Rainer Maria Rilke. Parlant de Dionís, al costat d’un altre dels grans teatres grecs de l´illa, el de Siracusa, hi ha, en les pedrera que es van usar per construir-lo, l’anomenada Orella de Dionís, una enorme cova, excavada per la mà humana. La llegenda diu que el tirà siracusà Dionís hi tancava els presos i, gràcies a la bona acústica de la cavitat, sentia tot el que deien i podia estar previngut. A nosaltres, avui, ens ha donat la impressió que estàvem dins d’una altra orella, més plaent, en aquest cas la del Dionís déu i que hem pogut sentir en un instant les veus que han passat pel teatre de Segesta en 2.000 anys.