La fortalesa de Salses: de Salvaterra a Guardamar…

Em recorda la fortalesa que m’imagino en llegir El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. O la del pare de La marquesa d’O, d’Heinrich von Kleist. La fortalesa actual de Salses no és un castell, perquè va ser construïda com a edifici de defensa militar, i no pas per ser habitada per cap senyor o castellà. Habitualment ha estat considerada, la fortalesa i la població de Salses, com la referència geogràfica més al nord de la llengua catalana, quan el cert és que ho és el poble d’Òpol, que també té un castell-fortalesa: al 1246 el va fer reformar el rei Jaume I, que li va donar el nom, segurament ben gràfic, de Salvaterra.

Ho diu el tríptic que et donen –el tenen en català– quan visites la fortalesa de Salses. La construcció actual va ser feta a principi del segle setze com a “una tanca entre Espanya i França” i l’encàrrec va ser de Ferran el Catòlic, després que el 1496 l’exèrcit francès “va saquejar i calar foc al poble i al castell de Salses”. Respiro, puc tornar-li a dir “castell”; de fet ocupa el lloc d’un bastit al segle onze, que va pertànyer als comtes del Rosselló. No sé com us imagineu els forts: segurament encimbellats dalt d’un turó elevat, amenaçadors. El de Salses no es veu fins que hi ets ben bé a sobre: és enfonsat en un clot, i la capacitat defensiva venia augmentada, diuen, per la pràctica invisibilitat.

            Quan comprem les entrades, una senyora, de les dues que ocupen el mostrador, ens demana, en francès, d’on som, per apuntar-ho a les estadístiques. Quan li diem que “de l’autre Catalogne”, contesta, mig enfadada: “Monsieur, il n’y à qu’une Catalogne!”, i es gira a la companya per alliçonar-la, en francès: és així, per als catalans només hi ha una Catalunya. I ens desitja una bona visita, sempre en francès. El castell –li diré així, ni que sigui donar-li en part la raó al topònim oficial, Salses-le-Château, que té un sentit turístic i és dels 80 del segle vint– és imposant, i la visita, en francès, documentada. En perdre aviat, el 1659, amb el tractat dels Pirineus, la funció fronterera, es va conservar sols perquè era massa car d’enderrocar. Quan hi ets dins, et costa no veure’t-hi com un sentinella isolat en una fortalesa com la de Buzzati. Però, qui serien els tàrtars avui dia?

            A la sortida, la senyora d’abans és tota sola, i, en preguntar-li per un lloc, que no recordo, ens respon, aleshores en català, tot i que li hem parlat en francès. I afegeix, en la nostra llengua: “com que vostès parlen francès, no tindran problemes per preguntar i trobar-ho”. Em resisteixo a fer cap anàlisi lingüística o sociològica d’un fet aïllat, de què significa i si vol dir res o no que ens parlin en català quan no hi ha gent al voltant –ens ha passat altres cops. Massa sovint els catalans del Principat jutgem quan anem al Nord. Altres veus més autoritzades ho podrien descodificar, jo em limito a documentar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *