París secret: el carrer dels Maleficis

El tòpic vol que París sigui la ciutat llum. Però és plena de secrets foscos. No parlem de política ni de temes socials ni nacionals, que també n’hi deu haver, de coses a amagar. Parlem dels secrets, terrorífics, fantasmagòrics, que oculten els pocs carrers misteriosos que hi va deixar, a París, el baró de Haussmann. Carrers com l’antic dels Maleficis, que dóna títol al llibre Rue des Maléfices, Chronique secrète d’une ville, de Jacques Yonnet.

Raymond Queneau deia que aquest llibre del poeta, lletrista, pintor i lluitador de la Resistència Yonnet era el més gran que s’havia escrit mai sobre la capital de França. Una capital que no hi veiem monumental, sinó feta de petits pobles (uns 60), els de la Rive Gauche, en aquest cas, amb personatges al·lucinants i al·lucinats, i enfosquida més encara per l’ocupació alemanya de la segona guerra mundial. El llibre, amb fotografies de Robert Doisneau i dibuixos de Yonnet, s’ha traduït al castellà, però no al català.

            Jacques Yonnet comença dient que “no és de París, no sap res de la seva ciutat, qui no ha fet l’experiència dels seus fantasmes”. Fantasmes antics, com els del poble gal que va originar la ciutat, o contemporanis de l’autor, que ell mateix viu en pròpia carn. No és una frase feta: en aquest llibre els tatuatges poden prendre vida, i barallar-se. O un vell, “aparèixer” sempre després de mitjanit, sense que ningú hagi vist d’on ha vingut.

            El carrer dels Maleficis porta avui el nom de Xavier-Privas, per un chansonnier  de principi del segle vint, i abans s’havia dit de Zacharie (una derivació de Sac-à-Lie, pels “sacs de pòsit”, o de mare de vinagre, que ocupaven el carrer, quan els venedors de vinagre hi deixaven la càrrega), de l’Home que Canta, i dels Trois-Chandeliers, els Tres Canelobres. Un nom misteriós, perquè faria referència a una cerimònia d’exorcisme.

            Ara, el més misteriós és el que apareix escrit en un plànol del barri de la Sorbona que cap al 1600 dibuixaven uns estudiants irlandesos a la universitat: Witchcrafts Street, carrer dels Maleficis. Per què, es pregunta Yonnet, i nosaltres. L’autor va anar rebent la resposta de forma sorprenent i “malèfica” gairebé. El nom antic del carrer es remuntaria a un representant del prebost de París en el barri, que al segle tretze es va quedar cec, ja que li havien fet un encantament. Va prohibir aleshores que cap cec entrés al carrer.

Amb motiu de la preparació d’un curtmetratge sobre el llibre, Yonnet va prendre contacte amb un conegut que habitava unes golfes conegudes com les del Cec, perquè la tradició deia que el fantasma d’un cec molestava els habitants. No els despertava, però “els acostava als ulls una mà llarga i ampla, lluminosa i translúcida, i glaçada”- L’endemà les víctimes hi veien menys i no suportaven la llum del sol. El Cec els havia “robat” la llum. Una altra llegenda, la de l’Home que Canta (un dels noms del carrer), deia que un home a punt de morir hauria fet una mena de pacte etern amb una dona – la Mort? – que el salvava de morir, alhora que li donava el do de cantar i li treia la visió.

Mentre parlaven, en les golfes del Cec, un jove actor present a la conversa, amic del conegut de Yonnet, es va anar tornant com boig i va agredir violentament els altres. Qui era l’agressor, i per què una persona normal havia embogit d’aquella manera? Un descendent de l’administrador cec, que portava el mateix nom i cognom! I que amb la seva bogeria transitòria pagava el malefici que el seu ancestre havia llançat als cecs. Yonnet manté el misteri, i diu que no vol explicar l’inversemblant tribut que encara va haver de pagar aquell noi a la Nit, al “color negre”, per poder conservar la pròpia llum.

            Ara el carrer dels Maleficis, o Xavier-Privas, és ple de restaurants i turistes (com nosaltres mateixos, ves!), i no ha perdut encant però sí el misteri. Aquest és el seu actual malefici!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *